La Consuelo, la nena es diu igual que la seva mare, és la protagonista central d’”Els anys de la serp”, de Joan Rendé (Barcelona, 1943). El llibre té 303 pàgines i està editat per Proa. En els darrers mesos, aquesta editorial ja havia publicat dues novel·les més sobre els anys posteriors a la Guerra Civil: "Argelagues" (de Gemma Ruiz) i "La sorra vermella" (de J.N. Santaeulàlia). La vida de la família de la Consuelo a Catalunya no és fàcil. Inicialment, la llengua els separa de la gent que hi viu. Arriben a pensar que els parlen d’una manera estranya perquè no els entenguin. La seva coneixença del país i del català és escassa, per no dir que nul·la. L’Ulpiano es fa un fart de pencar, canviant sovint de lloc de treball –quan s’acaben els arbres han d’anar a buscar una altra muntanya- i en unes condicions més aviat miserables.
A la Consuelo la salva la seva curiositat per la natura i que, ja de més gran, una família catalana amb recursos l’acabi mig adoptant. La idea és apartar-la com més aviat millor dels seus, per evitar mals majors. Des que un infortuni va canviar l’aparent felicitat de la nena, que vivia en el seu món particular, tot es va complicar força. La relació amb la seva mare, de la qual no en puc donar cap pista, és complicada. La innocència d’una davant de la rudesa i de l’excés de realitat de l’altra. Aquesta història d’aprenentatge, que es converteix en un viatge iniciàtic, l’afrontem amb els ulls de la nena. Ens relata com va afrontar l’emigració de la seva família, la dificultat d’adaptació per culpa de la llengua i la fugida endavant gràcies a l'instint de supervivència. Una novel·la àgil, directe, ben escrita i que, pràcticament, es llegeix d’una tirada.
“Aviat tot va ser costa amunt i els ases i els homes caminaven més a poc a poc. Així que el sol va guaitar per damunt dels cims va començar a fer calor i ens vam anar traient roba. Jo tenia son, però la calor no em deixava dormir. Un eixam de mosques va començar a brunzir al voltant nostre. Ens seguien tota l’estona i semblava que es multiplicaven. La camioneta del Parra, finalment, ens va avançar i va deixar un rastre de polseguera que ens va fer tossir.
Sense més ni més, em van venir al cap la tragèdia terrible d’aquella família que anàvem oblidant. No acabava d’entendre per què s’encadenaven tants fets desgraciats en una mateixa casa i un darrere l’altre, i com aquella gent encara els havia quedat ànim per a somriure de tant en tant”.
Bona setmana a totes i a tots.
@JordiSanuy_
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada