dijous, de setembre 14, 2017

La sorra vermella (J.N. Santaeulàlia)


A “La sorra vermella”, J.N. Santaeulàlia (Banyoles, 1955) ens explica una bonica història de perdedors. Passa l’any 1941, després del final de la Guerra Civil espanyola. La sorra està tenyida de vermell per la sang dels afusellats a la platja del Camp de la Bota. El llibre està publicat per l’editorial Proa i té 419 pàgines. Té alguns passatges en castellà, en francès i en anglès, respectant la llengua dels protagonistes.

Els principals són dos anarquistes, en Pedro i en Quilis, que treballen junts en una serradora al peu del Canigó. La seva amistat és infinita. Estan sota la protecció de la Yvonne, una vídua francesa de molt bon cor. Tot va més o menys bé fins que es veuen obligats a deixar l’exili i tornar a Barcelona, una ciutat espantada i oprimida. S’han produït un munt d’afusellaments indiscriminats i la tensió no minva. Continua sent un polvorí. Però en Pedro i en Quilis tenen la intenció d'anar-hi per recuperar la filla del primer, que es diu Clara i té un parell d’anys. La seva mare, la Núria, va ser ajusticiada vilment. Per comunista. El problema és que no saben on és la nena. En cas de localitzar-la, tampoc tenen clar com la trauran d’allà. L’única que pot saber alguna cosa és el de la tieta Berta, germana del pare de la Núria.

La novel·la de Santaeulàlia, molt visual, enganxa des de la primera pàgina. Els personatges estan molt ben retratats. A més a més, l’autor dibuixa amb molt bon traç l’ambient de tensió que es viu a Barcelona. El seu és un relat èpic, on també hi destaquen la Margaret (que treballa al consolat britànic, tot i que també fa d’infermera) i en Rómulo, un comunista madrileny capaç de fer qualsevol cosa pels seus amics. L’estraperlo, el trasllat d’exiliats en camions, amagats i amb molt de risc, i el robatori de nens orfes de pare o mare (que s’entregaven a famílies benestants, properes al règim) omplen aquesta història de coratge, amor i supervivència. M'ha agradat molt.

“Pujàvem a mig gas per Muntaner, en Pedro conduint i jo assegut al darrere, la maleta en una mà, subjectant-me el barret amb l’altra perquè no voleiés. Tot repassant mentalment el pla que havíem traçat, em venien al cap tantes objeccions que m’havia de refrenar per no dir a en Pedro que féssim mitja volta. No veia gaire clar que poguéssim entrar a la torre dels Bosch-Arnau sense despertar sospites dels vianants o dels veïns. So ho aconseguíem, tampoc no sabíem del cert quanta gent hi trobaríem. “Bon dia, venim a prendre’ls la nena”. ¿Ningú no intentaria impedir-ho?”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi Sanuy

Cap comentari: