La mare de totes les preguntes (Rebecca Solnit)

Sempre que tinc l’oportunitat de llegir Rebecca Solnit (Bridgeport, Connecticut, Estats Units, 1961) ho faig amb interès. El seu últim llibre és “La mare de totes les preguntes”, traduït per Marina Espasa. Està publicat per Angle Editorial i té 237 pàgines. És escriptora, historiadora, activista i feminista. Més d’un cop, m’havia plantejat si anava un pèl massa enllà; però després de veure algunes sentències judicials crec que es queda curta. No és no!

Entre altres coses, Solnit denuncia que sempre s’hagi intentat silenciar a les dones i que els homes portin el pes de totes les converses, convençuts, a més a més, que tenen la raó del seu costat. Quina és la mare de totes les preguntes? L’autora denuncia que en una tertúlia, el periodista que la conduïa (un home) li preguntés per què no tenia fills. Entén que la pregunta estava fora de context i que mai li hauria fet a un home. En la mateixa línia, en una trobada per parlar de Virginia Woolf, una part del públic (masculí) estava més interessat en la vida personal de l’escriptora (i en el fet que no hagués tingut fills) que en la seva obra literària. Inadmissible, segons Solnit.

L’autora assenyala el 2014 com un any de rebel·lió feminista contra la violència masculina: un any de rebuig creixent a estar callades. Solnit vol deixar clar que moltes de les violacions que pateixen les joves als campus de les universitats -i a molts llocs més- acaben sense càstig. Moltes vegades, diu, no s’acaba de donar credibilitat al relat de les víctimes, que queden desemparades. Posa l’exemple d’una alumna que va anar arrossegant un matalàs, tot el curs, com a senyal de protesta. L’objectiu de Solnit és fer una crida a les dones per transformar el món. Si els homes les ajuden, encara millor. Ho poden aconseguir a través de les seves històries. Una de les que explica té a la seva mare com a protagonista. Li va dir a un policia que el seu marit li havia pegat i aquest li va donar un parell de consells de cuina, per satisfer al seu home.

“La mare de totes les preguntes” és un llibre d’articles dens, ple de dades i molt ben documentat. Com sempre, Solnit ho critica tot i tothom. El seu llenguatge és àgil, directe i contundent. Li fa ràbia que, segons ella, hi hagi pocs llibres escrits per dones i que molts dels escrits per homes, com “Lolita”, de Nabokov, tractin a la dona com un objecte. Fins i tot acaba creant una llista d’obres que les dones no haurien de llegir, tot i deixar clar que tothom és lliure de fer el que vulgui.

“La violència contra les dones és sovint contra les nostres veus i les nostres històries. És un rebuig a les nostres veus i del que significa una veu: el dret d’autodeterminació, a la participació, al consentiment o a la dissensió, a viure i a participar, a interpretar i narrar. Un marit pega la dona per silenciar-la; un violador amb qui només s’ha tingut una cita o a qui es coneix vagament es nega a acceptar que el “no” de la víctima vulgui dir el que vol dir, que només ella té jurisdicció sobre el seu cos; la cultura de la violació afirma que el testimoni de la dona no és vàlid, no és fiable; els activistes antiavortament també miren de silenciar l’autodeterminació de les dones; un assassí silencia per sempre”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy .