dissabte, de juny 16, 2018

Només nit (John Williams)


Hi ha episodis traumàtics que poden marcar tota una vida. Queden amagats en un racó fosc del subconscient i apareixen quan menys t’ho esperes. I si no, que li preguntin a l’Arthur Maxley, protagonista de “Només nit”, del nord-americà John Williams (1922-1944). Té 141 pàgines i està publicat per Edicions 62, amb traducció d’Anna Llisterri. D’aquest autor ja havia llegit “August” i el sensacional “Butcher’s crossing”.

L’Arthur és un jove amargat que sobreviu com pot, gràcies als diners que rep setmanalment del seu pare. El manté però no tenen cap tipus de relació des de fa anys. Fins que un dia, quan menys s’ho espera, li arriba una carta d’ell proposant-li una cita. Està de visita a la ciutat i li demana que sopin plegats. El noi dubte, però acaba acceptant. La cita està plena de retrets. L’Arthur troba a faltar a la seva mare i culpa al seu pare de tots els seus mals. Fins al final del llibre no descobrim què va passar exactament entre ells, tot i que ho intuïm ben aviat. Després de l’àpat, marcat per la por i l’aversió, el noi entra en un local nocturn i comença a gaudir d’una nit plena de música i d’alcohol, sobretot d’alcohol. Allà coneix una noia que també ha begut més del compte...

En el decurs de la cita, l’Arthur no deixa de pensar en la seva mare i, sense voler-ho, li venen al cap tots els detalls de la sòrdida història que va viure quan només era una criatura. Ha passat molt de temps, però no ha oblidat. Porta la marca del costat fosc i no pot treure-se-la de sobre. I, per desgràcia, moltes vegades, les persones reaccionen d’acord amb els models viscuts i establerts, encara que no siguin els més adients. En Maxley està perdut i ho acaben pagant els altres. Com és habitual, en Williams ens regala una prosa sòbria i elegant, plena de matisos. El personatge del noi està molt ben treballat i, des d’un primer moment, pateixes amb ell. No s’ha sabut sobreposar a les circumstàncies... i així li va. Un llibre intens i curt, que pot llegir-se d’una tirada. Tot un encert.

“Al cap d’unes quantes hores, quan va haver deixat la vorera i va traspassar la porta giratòria de l’Hotel Regency, els espetecs i l’enrenou dels carrers de la ciutat es van transformar ràpidament en el soroll esmorteït del vestíbul. Es va quedar un moment dret a l’entrada, orientant-se. Aleshores va travessar la sala, caminant com si fos un intrús en un món ple de vida i tanmateix despersonalitzat. Es va dirigir a una escala que portava a un amfiteatre rectangular que emmarcava i permetia observar la platea febril del vestíbul. Des d’allà es va convertir en un xiuxiueig atenuat. Si mirava cap avall, veia només un mar anònim d’humanitat, i de cap manera no li semblava que el formessin persones”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: