dimarts, de maig 07, 2019

El coro de medianoche (Gene Kerrigan)


Tal faràs, tal trobaràs. Ho sap sobradament l’inspector Harry Synnot, amb més de vint anys de servei. Mai no ha tingut amics dins del cos. No se’n refien d’ell. Gens ni mica. Al llarg de la seva carrera ha denunciat a més d’un company per haver comès irregularitats. Si algun dia tenen l’oportunitat, segur que li passaran factura... amb interessos. Synnot treballa a la Garda Síochána, la policia de la República d’Irlanda.

L’inspector és un dels protagonistes d'“El coro de medianoche”, de Gene Kerrigan (Dublín, 1950). Està traduït al castellà per Ana Crespo i publicat per Sajalín Editores. Té 413 pàgines. Synnot i la resta de policies de la seva comissaria investiguen diversos casos ‘reals’; casos totalment creïbles. No hi ha exageracions ni situacions impossibles. En destaquen una presumpta violació, l’atracament a una joieria, un intent de suïcidi, un doble assassinat i el maldestre robatori d’una ionqui a un parell de turistes. Kerrigan va teixint a poc a poc una trama poderosa, plena de perillosos delinqüents i de policies corruptes. De vegades, hi ha poques diferències entre uns i altres. La violència els acaba unint. El col·loca de costat. Pul·lulen per un ambient fosc com el carbó. Els policies estan obligats a complir la llei, però sovint l'esquiven. Synnot sempre ho ha criticat, però ho acaba fent igualment.

Kerrigan fa un retrat extraordinari dels delinqüents. Els converteix en persones. Els dona profunditat i humanitat. Lars Mackendrick, per exemple, intenta superar la mort de la seva mare i del seu germà posant-se al capdavant de l’empresa criminal de la família. Es cuida. Fa esport, després de deixar molts vicis enrere. Joshua Boyce, l’atracador de la joieria, està casat i té dues filles. Roba per poder mantenir el seu nivell de vida S’arrisca poc. Sempre intenta treballar amb ‘xarxa de seguretat’. La Dixie, que en un mal dia va intentr atacar a un parell de turistes despistats, està desesperada. Fa temps que fa de confident de la policia. Per tirar endavant. Per sobreviure. Però no en té prou. El seu marit, que també era una bona peça, va morir en un accident. Serveis Socials li va prendre la custòdia del seu fill. Vol recuperar-lo. A qualsevol preu. A en Max Hapgood l’han denunciat per violació. El seu pare, amb molt poder i diners, intentarà deslliurar-lo d’una presó segura. Té tentacles a tot arreu. Es creu superior a tothom. No li fa por la policia. Se sent còmode en la batalla.

Les històries estan vives i es creuen entre elles, provocant un munt de reflexions sobre el poder, la violència de gènere i la perversió de la policia i de la societat, en un món cada cop més malalt i impersonal. Kerrigan és un escriptor amb ofici. Fa servir un llenguatge precís i molt ben treballat. No és una novel·la negra més. Molt coral, no sé si de mitjanit.
“Dentro de mil años, tal vez...”

“El tiroteo había aparecido en la primera página del Evening Herald. Al día siguiente, Arthur saldría en todos los diarios y, sin lugar a dudas, hablaría con los periodistas de la televisión en cuanto dejase el hospital. La investigación podía verse beneficiada por la publicidad. Gracias a las palabras del Herald, según el cual aquél “héroe anónimo había sido víctima de un atracador cobarde y despiadado”, la policía ampliaría hasta cierto punto el tiempo invertido en el caso. Y aunque el robo no guardaba ninguna relación con las funciones profesionales de Arthur, la Sociedad de préstamo inmobiliario había ofrecido una recompensa de diez de los grandes. Aquello despertaría a los soplones, que señalarían a cualquier chorizo capaz de destrozar una farola. A veces, sin embargo, la estrategia funcionaba; una recompensa podía alentar a los amigos y vecinos de un delincuente a venderlo a las autoridades”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: