dimarts, de desembre 10, 2019

El blat tendre (Colette)


Diuen que el primer amor no s’oblida mai. Que perdura per sempre més. Podria ser el cas de la Vinca i en Phil, protagonistes d’”El blat tendre”, de la francesa Sidonie-Gabrielle Colette (1873-1954). El llibre es va publicar per primer cop l’any 1923. Ara el podem llegir en català, gràcies a la traducció de Ramon Folch i Camarasa. Forma part de la nova col·lecció Petits Plaers de Viena Edicions. És curt. Només 191 pàgines.

La Vinca té quinze anys i mig; en Phil, setze i mig. Fa molts estius que les seves famílies comparteixen casa en un poblet de la Bretanya. Han crescut junts i es coneixen molt bé. No són parella, però podrien ser-ho. Ella està profundament enamorada d’ell. Al noi li agrada tenir-la controlada (en termes de possessió), però no s’acaba de comprometre amb ella. Ni viu ni deixar viure. L’autora ens dibuixa una història d’amor adolescent entre un noi amb una actitud dominant i una noia a qui, a estones, ja li va bé que la controlin. Cal tenir en compte que va escriure aquest llibre fa quasi un segle. Per fortuna, les coses han canviat molt en aquest temps.

Colette ens regala una Bretanya idíl·lica, on la Vinca i en Phil han crescut en paral·lel. Els seus cossos han passat de la infantesa a la joventut i s’han fet més complets i atractius als ulls dels altres. També han canviat els sentiments que, per la noia, cada cop són més grans. El problema és que, en aquests moments, el vailet té una altra ocupació major, que el marcarà profundament. L’estiu passa dia a dia amb banys al mar, pesca i excursions. Les vacances s'acaben i la vida rutinària agafarà protagonisme la resta de l’any. Al mes d’octubre, quan tothom marxi cap a casa seva, tornaran a estar allunyats l’una de l’altre. Un llibre interessant sobre l’enamorament i les ganes de viure.

“Potser serà l’any que ve que la Vinca caurà als seus peus i li dirà paraules de dona: «Phil!, no siguis dolent... T’estimo, Phil, fes el que vulguis de mi... Parla’m, Phil...». Però aquest any la Vinca encara conserva la dignitat esquerpa dels infants, resisteix, i a en Phil no li agrada, aquesta resistència. En Philippe mirava la noia esvelta i graciosa, que baixava cap al mar, a aquella hora. No tenia pas més ganes d’acariciar-la que de pegar-li, però la volia confiada, promesa a ell, només, i disponible com aquells tresors que el feien envermellir: pètals secs, bales d’àgata, petxines i granes, estampetes, el rellotget de plata...”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: