dimarts, de desembre 03, 2019

La teva ombra (Jordi Nopca)


Infidelitats. Venjances. Amor i odi entre germans. En Pere i en Joan. En Joan i en Pere. Dues persones inquietes, amb gustos força similars. Patidors de mena. Reservats i enigmàtics. Vides que transcorren en paral·lel. Ells dos són els protagonistes principals de “La teva ombra”, de Jordi Nopca (Barcelona, 1983), Primer Premi Proa de Novel·la. Drama i ironia a parts iguals. 511 pàgines plenes de secrets inconfessables.

En Pere és el narrador de la primera part del llibre, titulada “Diòxid de carboni”. Té 25 anys, és el germà petit, i viu amb els seus pares a Barcelona. Li agraden els videojocs, la música electrònica; i col·labora en el projecte d’una pàgina web d’oci i cultura que tot fa pensar que no arribarà enlloc. Troba a faltar a la Laura, que l’ha deixat i no vol saber res més d’ell. La Kate, una 'moguda' violinista anglesa, també ha acabat desapareixent de la seva vida. Nopca data la història a l’estiu del 2010. El narrador de la segona i de la tercera parts, “Una nit romàntica” i “Els amors morts”, és en Joan, el germà gran. Té 28 anys i ja s’ha independitzat. Fa de mestre i és un lector voraç. De la seva vida sentimental se’n sabien poques coses... fins que acaba buidant el pap; i de quina manera.

És impossible explicar més coses sense esguerrar l’argument ni perjudicar els possibles lectors, que segur que en seran molts. L’únic que es pot afegir és que, gràcies al relat d’en Joan, descobrim les ombres ocultes de la vida d’en Pere i comencem a entendre-ho tot. No hi ha casualitats. Des d’un primer moment, tots dos han jugat amb les cartes marcades; sense valorar massa les possibles conseqüències envers l’altre. L’egoisme elevat a la màxima potència. La Kate i la seva amiga Holly poden ser vitals en aquest xoc de trens entre germans. Als dos els agrada escriure, com a la Laura. Per cert, té molta gràcia el ‘saló de bellesa’ del pis de solter d’en Joan. El troba en una habitació quan el lloga (abans hi havia una petita perruqueria) i el deixa tal qual.

Nopca ens apropa una història fresca, amb algun toc lleuger de novel·la negra, i un munt de referències musicals. Em quedo amb “Don’t You Want Me”, de The Human League, que és un dels primers discs que em vaig comprar quan era una criatura. La novel·la està escrita amb un estil àgil, directe, visual i amb un munt de diàlegs -ben treballats- entre els protagonistes. El fet que estigui narrada en primera persona la fa molt propera. També és important que l’autor mantingui algunes incògnites fins a la darrera pàgina. Al final, tot quadra.

“Aquell vespre vaig tornar a començar de zero el llibre que volia escriure. Abans de tancar-me a l’habitació vaig poder esquivar la senyora Noggins, i això potser va acabar incentivant la connexió de sentiments i memòria. Per explicar què havia estat la Kate per a mi vaig haver de recular fins a la monotonia de la vida amb els pares i el projecte frustrat de la pàgina web, la metamorfosi de la cuina, les trucades a Islàndia, les pizzes congelades i la relació difícil amb el senyor Solozábal”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: