Vallejo, que va estudiar filologia clàssica, té el do de fer atractives les farragoses obres que vam intentar llegir i entendre quan estudiàvem grec. Amb una professora com ella potser tot hauria estat una mica més fàcil. Ens va robar el cor amb "El infinito en un junco" i, gràcies al gran èxit d'aquest llibre, ha tornat a veure la llum "El silbido del Arquero", que es va publicar per primer cop l'any 2015. És una gran novel·la d'aventures, amb temes que, avui en dia, continuen sent molt actuals. Els seus protagonistes principals són Eneas, la reina Elisa de Cartago, la seva germanastra Ana, Eros (el déu de l'amor) i el poeta Virgili, que es podreix per dins, faltat d'inspiració, per haver venut la seva ànima a l'emperador August. Tots ells parlen en veu alta, en primera persona.
Troia capitula i Eneas, acompanyat del seu fill Yulo i d'uns quants homes més, fuig a la recerca d'un futur millor. Naufraga prop de Cartago i és empresonat. La reina Elisa s'adona que el guerrer ho ha perdut tot, com ella en el seu dia, i l'allibera d'una mort segura. Eros intenta que s'enamorin i és a prop d'aconseguir-ho. Els dos són vidus. I ella vol un fill. Eneas ha de d'escollir entre regnar al costat de l'Elisa o marxar i fundar el seu Lavínium. Vallejo reflexiona sobre el poder, la traïció i el dubte, però també sobre la dificultat d'una dona per obrir-se pas en un món d'homes. Ha de cridar més que ningú perquè la sentin. La novel·la, molt àgil, pel fet de ser explicada a cinc veus, acaba sent un homenatge a tots aquells que expliquen històries i ens fan tremolar per dins. Com la mateixa Irene.
"Eneas y yo nos hemos sentido unidos desde el comienzo. Algo muy importante nos es común. Los dos somos exiliados., fugitivos de nuestra tierra natal, viudos. En nuestra huida, los dos lo perdimos todo y solo fuimos capaces de salvar a un niño -Yulo, Ana-. Hemos sido navegantes sin rumbo, ahora debemos edificar el futuro con nuestras propias manos. Y además estamos condenados a ser fuertes porque los dos somos reyes. Tantos parecidos no pueden ser un mero azar. Algún dios ha traído a Eneas hasta mis costas. Sí, Cartago es un puerto de llegada, aunque él no lo sabe. Todavía hay una herida que vive callada en su pecho, todavía es fuerte en él la llamada del pasado, la voz que le habla de los muertos. Pero vendrán días mejores, volveremos a sentir alegría en nuestros corazones desacostumbrados".
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada