El vincle més fort (Kent Haruf)

Sacrifici extrem. L’Edith Goodnough ha dedicat la seva vida als altres. Sense pensar en ella mateixa. Renunciant a tot. Fins i tot a la parella. Estava enamorada, però va ser incapaç de deixar al seu pare i al seu germà a la granja familiar, a prop del municipi de Holt. Va preferir tallar amb el seu xicot i morir en vida, sense dies lliures ni diversions. Considera que era la seva 'obligació'. El preu per pagar.

L’Edith és la principal protagonista d’”El vincle més fort”, de Kent Haruf (1943-2014). Està traduït al català per Marta Pera Cucurell i publicat per Periscopi. D’ell ja havia llegit la trilogia de Holt ("Cançó de la plana", "Capvespre", "Benedicció") i "Nosaltres en la nit". El narrador d’aquesta història de supervivència és en Sanders Roscoe, veí de l’Edith i fill de l’home a qui ella estimava i que va deixar a contracor. L’Edith ja té vuitanta anys, està ingressada en un hospital i l’acusen d’assassinar el seu germà. Sigui o no culpable, en Sanders li continuarà fent costat. En Lyman, que va créixer a l’ombra d’un pare molt violent, com ella, mai no ha estat massa llest. Ara, els anys li pesen i comença a perdre el cap de manera preocupant. És difícil conviure amb ell. Només dona problemes.

En Roy Goodnough és un dèspota, encara més després de perdre quasi tot els dits en un accident de feina. Haruf fa una descripció molt precisa de la seva granja, del Colorado rural i de l’estil de vida d’aquesta família. Viuen envoltats de vaques, oques i camps de blat. Entre d'altres coses, l’autor reflexiona sobre la inflexibilitat del cap de família i la capacitat de sacrifici de la filla. I ens ho explica d’una manera planera, amb tranquil·litat, pas a pas. Sembla que no passin gaires coses, però és tot just el contrari. En un rampell inesperat, un dia en Lyman va marxar de casa sense dir res i es va estar més de vint anys viatjant pels Estats Units, deixant l’Edith sola i desemparada. I a càrrec del seu pare. Quan torna, no li va tenir en compte. Van viure uns quants anys feliços, fins que van deixar de ser-ho...

"Una part del que deia fins i tot era certa. Algunes de les coses que van posar a primera plana entre les dues fotos de l’Edith i en Lyman eren la veritat i tot, perquè m’imagino que fins i tot un periodista d’un diari de Denver pot entrar als jutjats del comtat de Holt i copiar la data del registre d’una propietat, i després, un cop s’ho ha apuntat bé, anar amb cotxe fins al cementiri i llegir què diu a les tres làpides que estan de costat a l’herba seca, apartades, a l’extrem del cementiri, on entre l’última làpida i el camp de blat de moro de l’Otis Murray només queda espai per a una altra tomba. Perquè això sí que ho va consignar bé. I un cop ho va tenir, al diari es van encarregar de plantificar-ho a primera plana".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy