Las puertas de Atenas (Conn Iggulden)

Encara no havia llegit res de Conn Iggulden (Londres, 1971), un dels mestres dels bestsellers històrics. Mal fet. "Las puertas de Atenas" m'ha semblat una novel·la espectacular, amb escenes de batalles que et deixen bocabadat. Les descriu d'una manera esplèndida. Les llances i les fletxes semblen del tot reals. Està traduït al castellà per Antonio-Prometeo Moya i publicat per Duomo Ediciones (508 pàgines). Hi haurà segona part, com a mínim.

Els grecs i els perses no es poden ni veure. S'odien a mort i intenten exterminar-se mútuament. A la batalla de Marató (490 aC) van guanyar els grecs, tot i estar en clara inferioritat numèrica. Va  ser clau el paper dels estrategs, amb Jantipo, Arístides, Temístocles i Milcíades al capdavant. Amb el pas del temps, els dos primers han estat desterrats d'Atenes i l'últim ha mort a la presó, després de ser condemnat per una derrota militar. Se l'acusa de supèrbia i negligència. Només queda Temístocles, que s'ha fet a ell mateix. Procedeix d'una família sense diners ni posició. I vol manar a qualsevol preu, encara que sigui jugant brut.  Iguulden explica la batalla de Marató com si l'hagués viscut en persona. 

Després de derrotar als perses, un soldat grec, Filípides va anar de Marató a Atenes corrents per anunciar la victòria als seus. Poques hores després, va morir. La prova de marató (42 km i 195 metres) es corre en homenatge seu. Grecs i perses van tornar a enfrontar-se deu anys després a la batalla de les Termòpiles. El rei Darío ja havia mort, passant el relleu al seu fill Jerjes, igual de sanguinari. Per intentar aturar-lo, Temístocles fa tornar del seu desterrament a Jantipo i Arístides i s'alia amb els espartans. L'autor ens regala grans escenes marines, amb abordatges i enfonsaments de vaixells constants. Em quedo amb el personatge de Jantipo, de vegades excessivament dur, però el més sincer de tots. Sempre intenta anar de cara. Una novel·la trepidant, elèctrica i molt ben escrita.

"Jantipo estaba completamente inmóvil, respirando por la nariz, murmurando instrucciones a los esclavos que trabajaban a su alrededor. Los tres hombres, enfrascados en lo que hacían, respondieron con ligeras inclinaciones de cabeza. Los tres habían servido a la familia de su mujer desde la infancia. Recordó fugazmente que todos los espartanos tenían siete esclavos cuya función era prepararlos para la guerra. Puede que los atenienses fueran más eficaces. Jantipo no sonrió ni expresó en voz alta lo que pensaba. Estaba intranquilo e impaciente. Tenía treinta y ocho años y sabía que aquel día podía ser el último de su vida".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy