dimarts, d’agost 30, 2022

Al llac (Maria Barbal)

Després de guanyar el Premi Josep Pla 2021 amb “Tàndem”, Maria Barbal (Tremp, 1949) torna amb “Al llac”, una novel·la curta ambientada al Pantà de Sant Antoni, al riu Noguera Pallaresa, als anys seixanta. Té 155 pàgines (dividides en vint capítols) i està publicada per Columna. Entre altres coses, ens parla de la nostàlgia i del pas del temps. La gran protagonista és la Nora, en el passat i en el record present. 

La Nora, que té 12 anys, va a banyar-se llac tots els diumenges. És la filla de la cosina d’en Toni, el marit de la Lídia. Ella sempre l’acompanya. La nena s’hi emmiralla. La troba bonica i bona persona. També van amb elles en Joaquim i la seva família, la mare, la dona i el seu fill Quim. L’home despatxa a la sabateria d’en Toni. Des de fa un temps, no tenen massa bona relació. En Joaquim potser mira massa a la Lídia? Tots viuen a Tremp. La Lídia hi va anar quan es va casar, des de la Barceloneta. S’hi troba força bé. La Nora té idealitzats aquests banys en bona companyia. Recorda molt bé el dia que va salvar en Quim d’ofegar-se -o potser no n’hi havia per a tant- i un altre, ja més gran, que va compartir un patí fet amb troncs (el que es veu a la portada del llibre) amb una amiga i tres nois.

Barbal relata la vida al poble, i passa de puntetes per temes com la fidelitat o l’adopció. Els fets més importants del llibre els vivim dues vegades. Primer, quan els explica el narrador; i després en boca de la Nora, en primera persona, tamisats pel pas del temps. L’autora els posa en cursiva. Tot està contat d’una manera senzilla i entenedora, amb una pàtina de melangia. La Nora ja s’ha fet gran i té idealitzats aquells dies d’estiu al llac, on va ser feliç. Des de llavors, tot ha canviat. En Quim s’ha fet gran i la Lídia i en Toni ja no estan junts. Entre ells, hi havia diferències insalvables. És un llibre molt fàcil de llegir, amb una protagonista (la Nora) que cau bé des d’un primer moment. El llac també té molt de pes en el relat de l’autora, que es mou sobrada per uns paratges que coneix molt bé. 

“Ella no tenia un mar a la memòria, com la Lídia, havia nascut a muntanya, però aquella extensió tranquil·la de colors canviants era el seu espai preferit; nedar, la seva diversió més gran. L’aigua tapava una part dels troncs esvelts dels xops que, durant l’any, conservarien una ratlla, la seva marca, testimoni de finals de juny, primers de juliol, època de més abundància líquida. La Nora sabia que el que tenia davant dels ulls era, en realitat, un pantà, que havia cobert el poble de nom Sant Antoni i, és clar, les seves terres, perquè allí s'havia construït una central per produir electricitat. Però tota la gent del poble deia que anava al llac, al "lago", i quasi tots hi aprenien a nedar. De la central, ella n'havia vist les comportes moltes vegades". 

@Jordi_Sanuy

1 comentari:

rag ha dit...

Interessant sí que ho sembla...