Las palabras justas (Milena Busquets)

El títol del llibre, “Las palabras justas”, no podria ser més explicatiu. Milena Busquets (Barcelona, 1972) reflexiona sobre l’amor, la vida, l’escriptura i els escriptors -entre altres coses- amb sentències curtes, on no falta ni hi sobra res. Aforismes en tota regla; expressats de manera colpidora, un darrere de l’altre. “La vejez empieza en el segundo exacto y preciso que renuncias a seducir”, per exemple. 124 pàgines publicades per  l'editorial Anagrama. 

Busquets, filla de l’editora Esther Tusquets, assegura que les dones han d’escollir entre dedicar-se a l’amor o a tota la resta. Amb la seva mare va tenir una relació difícil. Ja en va deixar constància a "También esto pasará". En aquest últim llibre ens diu que “Sobrevivir al liceo francés y a mi madre fue una buena preparación para la vida”. Un cop més, l’escriptora renuncia a la ficció per parlar-nos de la realitat, del seu dia a dia. L’amor que professa cap als seus fills Noé i l’Héctor és total i no pot comparar-se amb cap altre. Entusiasta de mena, ens parla d’un misteriós J, un home més jove que ella que viu a Madrid. La Milena està enamorada de Barcelona, però sent una atracció infinita per la capital de l’estat. Li encantaria tenir un pis allà i anar-hi sovint. L’entristeix que la Ciutat Comtal estigui cada cop més bruta i desmillorada. 

Els escriptors Proust i Chéjov son citats constantment a “Las palabras justas”. En té debilitat. Són els millors. No en té cap dubte. De Steven Spielberg, Busquets diu que és l’artista viu més important. Es va emocionar veient la seva versió de West Side Story. També fa referència a la pandèmia, al confinament i a les mascaretes. El virus va arribar pràcticament sense avisar i va condicionar-ho tot. No s’oblida de fer referència a les seves visites al psiquiatre -hi va sovint- i de recordar els seus bons anys de joventut a Cadaqués. Un clàssic. Es un llibre molt agraït, que no és necessari llegir d’una tirada. Tot el contrari. Et centres en un dels aforismes, reflexiones i continues. M’he quedat amb ganes de més. Diu que els gestos d’amor es tornen acceptant-los, mai intentant igualar-los.

"Yo pensaba que el día que el gobierno decidiese que ya era prudente ir sin mascarilla al aire libre ocurriría lo mismo que ocurrió cuando acabó la Segunda Guerra Mundial, que todos nos lanzaríamos a la calle, eufóricos por la libertad recobrada, locos por ver de nuevo los rostros de nuestros vecinos. Pensé que las mascarillas desechadas arderían en altísimas hogueras, que nos besaríamos con desconocidos y que reiríamos y bailaríamos, borrachos de aire fresco. Pues no". 

@Jordi_Sanuy