La Lucía és una dona de foc, d'estiu i de mar. I sempre ha cremat per dins. Ara ha de decidir entre carbonitzar-se del tot, o mirar d'escapar de les brases. Reconstruir-se abans no sigui massa tard. Allunyar-se de la tardor i de les pors inculcades per una mare, que van condicionar-li la infantesa, la joventut i l'avui. Espera que la baixa laboral i la psicòloga es converteixin en l''aigua' que necessita. Estem davant d'una dona fàcil de reconèixer. Podria ser la nostra parella, mare, germana o companya de feina. Pateix per les ferides del passat, per la seva maternitat present -té una nena petita-, i també pels dubtes que li ofereix un futur incert. El marit, callat com un puta, ja no li fa costat. La feina, l'asfixia. I el ressuscitat amic de quan era petita és només un pedaç.
L'escriptura de la Desirée té una força inusual. És esquinçada i directa. No té la necessitat endolcir res. Ens parla d'amor, de sexe, de llibertat, de la relació mare-filla i del que faci falta. I ho fa d'una manera exquisida i amb molta rauxa. Em sento proper a algunes referències literàries i cinematogràfiques que apareixen en aquest llibre. És el cas, per exemple, d'"El gran Gatsby", un dels títols preferits d'autors com Haruka Murakami i John Irving. M'encanten tots dos, igual que Scott Fitzgerald. Molt bon record també d'"El petit príncep", de l'actor Johny Deep -que ja ha fet immortal Tim Burton- i de la pel·lícula "Psicosis", amb un Anthony Perkins terrorífic. Em quedo amb ganes de més. Espero tornar-la a llegir ben aviat.
"Me han enseñado que a ser feliz también se aprende. Creí que el instituto te obligaba a pretenderlo, sabía que como mucho se es feliz a momentos, a orgasmos, a postres, a risas, a besos, a lecturas, a amaneceres y mares; sin embargo, las mujeres de mi familia no saben ser felices, les hicieron creer que es peligroso. Creo que podrían redactar una tesis doctoral sobre el miedo y la infelicidad sin haber estudiado Filosofía. Saben como conseguir un blanco perfecto en la lavadora, pero no tienen ni idea de pisar la tierra descalzas y mancharse de polvo y llevarse arena entre los dedos de los pies a casa para meterla en un sobre y escribir en el reverso "recuerdo de aquella playa y de aquel verano"".
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada