Comentari: 'Buenos días, noche'. Nota: 6'9

Un assassinat fosc i turbulent

2003 / Itàlia / 106 minuts / Drama basat en fets reals / Director: Marco Bellocchio / Intèrprets: Luigi Lo Cascio, Maya Sansa, Roberto Herlizka, Pier Giorgio Bellocchio. El mes de març de 1978, las 'brigadas rojas' segresten Aldo Moro enmig del carrer i maten dos dels seus escortes. L'exprimer ministre i president de la Democràcia Cristiana estava negociant un govern de coalició amb els comunistes, un acord que no agradava gens ni mica als polítics més influents del país. Moro va ser sotmès a un 'judici popular' durant 55 dies, en què es van creuar comunicats de l'organització terrorista, cartes seves i declaracions públiques governamentals negant-se a negociar. El 9 de maig, el cadàver d'Aldo Moro va aparèixer a sobre d'un cotxe.

'Buenos días, noche' és una gran document històric. Ens serveix per tenir una visió més del segrest d'Aldo Moro però, sobretot, per mostrar-nos el fanatisme dels components de les 'Brigadas Rojas', a qui ens presenten amb una naturalitat esfereïdora. 'La classe obrera ho ha de dirigir tot', es repeteixen un i altre cop. I si per aconseguir-ho has de matar a la teva pròpia mare, ho fas, assegura amb rotunditat un dels protagonistes. Marco Bellocchio aprotita imatges reals de l'època, que ens fa arribar a través de la televisió, per enriquir la pel·lícula, que té una banda sonora espectacular. El director italià combina fragments de música clàssica amb composicions de grups moderns, com per exemple Pink Floyd.

El millor és la interpretació de Maya Sansa, que dóna vida a l'única dona d'aquest escamot de les 'Brigadas Rojas'. Tota l'acció gira al voltant d'ella i d'Aldo Moro. La semblança de l'actor Roberto Herlitzka amb el polític italià és espectacular. La Chiara no té les idees clares. En un primer moment, aprova el segrest de Moro, tot i que en tot moment en rebutja l'assassinat. Però, a poc a poc, arriba a la conclusió que el president de la Democràcia Cristiana no és un perill i intenta convèncer als seus companys perquè l'alliberin. La Chiara, que treballa de bibliotecària, és una dona somniadora i els seus somnis sobre Aldo Moro es barregen amb la realitat. Veiem el que passa realment i el que ella voldria que succeís.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

Al final, la Chiara se surt amb la seva, tot i que només en part. Les 'Brigadas Rojas' no maten l'Aldo Moro, però el polític italià acaba assassinat igualment. A partir d'aquí comença la llegenda. La pel·lícula no ho tracta (perquè s'acaba quan Moro surt de la casa on ha estat segrestat), però d'aquest tema se n'ha parlat molt. Segons algunes fonts, va ser assassinat per la lògia P2 de la maçoneria italiana. De fet, també s'assegura que membres de la CIA estaven infiltrats a las 'Brigadas Rojas'. S'entén que l'esforç de Moro per admetre membres del Partit Comunista Italià en una coalició de govern no va agradar gens ni mica als Estats Units. Fins i tot es parla d'una trobada entre Moro i Henry Kissinger, en el decurs de la qual, segons sembla, el polític nord-americà li hauria dit que si no deixava el seu càrrec ho pagaria car.

L'enterrament d'Aldo Moro és un exemple clar dels esperpents de la política. Va ser oficiat pel Papa Pau VI, va comptar amb la presència de les personalitats més rellevants del país i va ser transmès en directe per televisió. L'únic problema és que a l'esglèsia, Santa Maria Maggiore, no hi havia el cos d'Aldo Moro. La seva família va decidir enterrar-lo en la intimitat i no assistir a la 'farsa' organitzada pel Govern. Van entendre que, quan Moro estava viu, no li van fer costat i que tot l’enterrament només era un gest cap a la galeria. Tard i sense sentit.

Llocs: Can Nicanor

Si passes per Palamós (Baix Empordà, Costa Brava) has d'anar-hi. No deixis que t'ho expliqui un altre. Prova-ho en primera persona. El teu paladar t'ho agrairà. Parlo de 'Can Nicanor', un petit local que la Carmen ha batejat com 'Taller de Tapes'. Està ubicat al Carrer de la Roda número 14, darrera de l'Ajuntament, a la banda de mar. 'Can Nicanor' serveix 'montaditos', cassoletes i raccions totalment naturals i casolanes; res de congelats ni de menjar precuinat. Tot regat amb vi o cava de qualitat, servit a copes per ella mateixa. Molt recomanable el criança, però també la cervesa negra, freda i amb la pressió justa, ni més ni menys.

Els 'montaditos' són espectaculars. N'hi ha de clàssics, com els de pernil ibèric, formatge, croqueta o truita de patata (amb la seva corresponent llesqueta de pa), i de molt més treballats, preparats al moment. Els de pollastre arrebossat al curry, el conill a la brasa, el d'albergínia arrebossada amb formatge de cabra, el de frankfurt embolicat amb pasta de full i el 'jalapeño', un pebrot verd farcit de formatge desfet. Estan boníssims! Però n'hi ha d'altres, d'anengada fumada de Mont-Ras (com diu l'Alan) -a Mont-Ras no hi ha mar-, de patè, d'amanida russa, d'amanida de cranc; tots a un euro, menjats de peu, a la barra. Les cassoletes i les raccions (faves i pèsols, carn o gambes al curry, xampinyons saltats, cap i pota...) també tenen molt d'èxit entra la clientela, força fidel, pel que he pogut veure.

Un dels èxits de 'Can Nicanor' és que el caliu està assegurat, sempre hi ha gent menjant i parlant, creant l'ambient ideal per a tota la família; a tota hora, tot l'any. Això sí, és un local petit i només hi ha quatre o cinc tamburets; és pràcticament impossible trobar-ne un de buit, tot i que, la veritat, és que hi ha molta rotació. S i vols menjar dret, cap problema; sempre trobes un raconet. Si vas amb nens petits, és millor que trobis una 'ànima caritativa' que te'l deixi seure; més que res perquè tingui visió de la barra i no s'agobiï. Menjar-hi quatre coses i sopar després és una bona opció; tot i que considero que la més recomanable és menjar una mica de tot, provant d'aquí i d'allà, i, un cop satisfet, buscar un altre lloc per fer el cafè, el tallat o el que faci falta. A 'Can Nicanor' pots sopar com un rei o com una reina. T'ho asseguro.

Comentari: 'Bubble'. Nota: 7

La bombolla és la mateixa pel·lícula

2006 / Estats Units / 73 minuts / Intriga / Director: Steven Soderbergh / Intèrprets: Debbie Doebereiner, Dustin Ashley Misty Wilkins / La Martha i en Kyle treballen en una petita fàbrica de nines. Tot i que ella és més gran que ell, són bons amics. L'arribada de Rose, jove i atractiva, canvia les coses, perquè en Kyle comença a passar més temps amb ella que amb la Martha. Poc després, la Rose és estrangulada.

'Bubble' és una pel·lícula estranya. Aprofitant el títol, podríem dir que sembla que tota la història estigui dins d'una bombolla; potser amb l'objectiu d'amortir l'acció. És tediosa, però voluntàriament. L'Steven Soderbergh ens apropa la desolació d'una zona rural de Virginia, com desolades són les fàbriques i les cases on treballen i viuen els protagonistes. La fàbrica de nines és pràcticament 'fantasma', amb poquíssima gent i una maquinària completament desfasada. Les nines les fan manualment, col·locant poc a poc els ulls, les celles, el cabell..., un muntatge lent i precís que acaba provocant una mica d'angoixa en l'espectador. Dones les gràcies a Déu per no treballar en un lloc com aquest.

Els personatges són igual que l'ambient, dispersos, desesperats, amb poc marge de maniobra en una societat que, per diferents raons, els ha deixat al marge. Tenint en compte totes aquestes premises, s'entén que la pel·lícula sigui trista, senzilla i silenciosa, com rodada a càmara lenta. Sembla que no passi res, però són moltes les coses que acaben passant. En Kyle no entén res, però tampoc la Martha, tot i que és la principal protagonista de la tragèdia.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

Dins d'aquest caos silenciós, on res sembla tenir una explicació concreta, la Martha assassina la Rose. Ni ella mateixa sap ben bé per què. Suposo que a la buidor natural de la seva vida s'hi afegeix que, amb l'arribada de la nova treballadora, en Kyle s'allunya una mica més d'ella. La Martha sap que mai el tindrà com a parella, però ja fa anys que es conforma amb estimar-lo com a amic. La Rose li fa nosa, perquè li prèn protagonisme i, en un moment de bogeria transitòria, acaba matant-la.

Coses: Et sents aludida?

La vida t'ha donat una segona oportunitat. No la desaprofitis; fes-me cas. Hi ha qui no té aquesta sort, aquest gran regal dels astres. Hi ha moltes persones que, després de la primera decepció amorosa, s'enfonsen per sempre. Persones que viuen eternament submergides en els records, sense saber passar pàgina, sense donar corda al seu rellotge vital. Viuen ancorades en el passat; perquè no han tornat a trobar ningú interessant per compartir la seva vida, les seves il·lusions, els seus projectes. Ni han trobat ningú ni tampoc les han trobat a elles. I és que molts cops, si estàs obsessionat a buscar, no trobes. Pot ser que la solució t'hagi passat pel davant del nas, però estaves tan cec, que ni la vas veure.
 
Qui té la oportunitat de reescriure la seva vida ho ha de fer mirant endavant i donant les gràcies. És bo pensar que sempre podia haver estat pitjor. No es tracta de conformisme; que quedi clar. Es tracta d'obrir-se al nou món amb optimisme, amb esperança, amb la il·lusió de ser i trobar-se cada dia una mica millor. Sempre s'ha dit que els grans objectius no s'aconsegueixen en un dia; cal treballar-los amb tenacitat i, sobretot, amb convenciment. No hi ha una altra opció.
 
Tu ets del grup de les que han tingut sort; no podia ser d'una altra manera. T'ho mereixes. Ara has d'aprendre a viure sense patiment, amb normalitat; traient el fre de mà d'una vegada per totes. Per tu i pels que t'envolten. Només es viu un cop i, encara que sembli un tòpic, al final passa el que ha de passar. Patir no soluciona res; tot al contrari. Es genera energia negativa constantment i, en comptes de millorar, empitjores. Hi ha mil maneres de sortir endavant, de redirigir la teva vida en positiu. Esports diversos, cinema, lectura, excursions; hi ha moltes coses que et poden ajudar a remuntar, a retrobar-te amb la normalitat perduda.
 
Tenir algú que t'estimi al teu costat és definitiu. I no em refereixo a la família, que sempre hi és, passi el que passi. Em refereixo a la persona amb qui ha de compartir la vida amb tu, que pateix quan tu pateixes, que t'aniria a buscar a la lluna si li ho demanesis. Ho saps, perquè ja t'ho ha demostrat, però no ho oblidis mai. Ell també es mereix una mica de pau i de tranquil·litat que, amb la salut, són les coses més importants de la vida. Totes les altres són secundàries. Ho deia el desaparegut Antonio Flores tot i que, al final, no va predicar amb l’exemple. Ell ja no hi és, però el seu missatge perdura.
 
'He roto con el pasado
Mil caricias pa decirte
que siete vidas tiene un gato
Seis vidas ya he quemado
Y esta última la quiero vivir a tu lado'

Comentari: 'El Laberinto del Fauno': 8

Navegant entre dos mons

2006 / 6 Nominacions als Òscar, amb el de millor pel·lícula de parla no anglesa al capdavant. 7 premis Goya: guió original, actriu revelació (Ivana Baquero), fotografia, muntatge, efectes especials, so, maquillatge i perruqueria / Director: Guillermo del Toro / 112 minuts / Terror / Intèrprets: Maribel Verdú, Sergi López, Ivana Baquero, Doug Jones, Ariadna Gil, Álex Angulo, Federico Luppi.

Any 1944. Ha acabat la Guerra Civil espanyola. Una nena i la seva mare, en un estat de gestació molt avançat, es desplacen al poblet on està instal·lat el Capità Vidal, amb qui la Carmen es va casar després de quedar-se vídua. Aquest cruel capità franquista, per qui la Ofelia no sent cap afecte, intenta acabar amb la resistència republicana. Una nit, la Ofelia, que només té 13 anys, descobreix les runes d'un laberint, on hi viu un faune. Es tracta d'una estranya criatura que li fa una increïble revelació: No és una nena normal; en realitat és una princesa (l'ultima de la seva estirp), a qui la seva gent fa molts anys que espera. Això sí, abans de tornar a entrar en aquest regne màgic, la Ofèlia haurà de superar tres proves.

'El Laberinto del Fauno' són dues històries en una. La que retrata el final de la Guerra Civil espanyola, real i costumista; i la dels somnis de la Ofèlia, fantàstica i lúgubre. Aquesta noia de 13 anys, òrfena de pare, és el vincle d'unió entre totes dues. La Ivana Baquero fa un gran interpretació, és veritat, però el premi Goya a la millor actriu del 2006 potser és una mica excessiu. Sí que estan de premi Sergi López, impressionant com a Capità Vidal; i, sobretot, Maribel Verdú, que dona vida a la Mercedes, la seva governanta. Per contra, Ariadna Gil, gens creíble en el paper de la mare de la Ofèlia, torna a decebre. Aquest és un dels únics punts negres d'aquesta gran pel·lícula del mexicà Guillermo del Toro.

La Ofèlia és una nena massa desperta per viure en un món injust. En poc temps, s'ha mort el seu pare i la seva mare s'ha tornat a casar. Ho ha fet amb un dèspota capità franquista sense cap tipus de compassió. Fins el punt, que la força a fer un llarg viatge tot i que està a punt de parir. 'Els nens sempre han de néixer al costat del seu pare', assegura. És un home egoista, presumptuós i masclista. Davant d'aquest panorama, la Ofèlia decideix refugiar-se en un món imaginari. Un món de faunes, fades, prínceps i princeses; tot per escapar-se d'una mare depressiva i d'un padrastre que no l'estima.

La posada en escena és espectacular; igual que el so, la fotografia i, sobretot, els efectes especials. Les fades que acompanyen la Ofèlia són hiperrealistes i el laberint del faune, l'interior de l'arbre on la nena aconsegueix passar la primera prova i la resta d'escenaris són immillorables. L'únic que sorprèn és que emmig de tants encerts, no s'hagi resolt del tot la imatge del germà petit de la nena. Queda massa clar que, en moltes fases de la persecició, es tracta d'un ninot. La Ofèlia el porta amunt i avall sense que es mogui, com si no pesés, com si estigués en un estat letàrgic.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

'El Laberinto del Fauno' ens explica amb un gran realisme l'odi del Capità Vidal cap els últims vestigis de la resistència republicana. Vol exterminar-los com sigui. És un franquista amb el gallet fàcil, com queda demostrat al principi de la pel·lícula, quan assassina a dos innocents que estaven caçant conills. Tampoc no té cap problema per torturar presoners (ho fa ell mateix, que ningú li tregui aquest plaer), ni per matar el metge ni per salvar al seu fill i deixar morir la mare. A la seva dona només la volia per tenir descendència, per res més. És un misogin sense escrúpols. Però, precisament, és aquesta adversió per les dones la que acaba amb ell.

La part fantàstica és apassionant, sobretot pels somniadors, pels que creuen que la imaginació es un do i no una malaltia; tot i que la Ofèlia potser va massa enllà. El final, amb 'cameo' de Federico Luppi inclòs, és molt bo. Els dos mons convergeixen, el real i el fantàstic, i la Ofèlia torna a ser feliç, per sempre, eternament. Un dubte: El capità tanca la seva filla en una habitació i passa la clau. L'Ofèlia dibuixa una porta amb guix a la paret i, després de travessar-la, se'n va a buscar el seu germà. És una errada de guió o el director vol dir-nos alguna cosa més? Perquè fins llavors ens ha fet creure que la nena somnia i que res del què veu és real. Per què ella no és la princesa del món subterrani, oi? O sí...

Comentari: 'La gran aventura del Inspector Gadget. Nota: 4

El drac de la discòrdia

2005 / EEUU / Animació / 76 minuts / Director: Ezekiel Norton / Marhham, l'alcalde de Metro City, considera que la ciutat necessita un reclam turístic. Quan troba un ou prehistòric gegant sota la presó creu que té la solució. Però el doctor Gang i els seus sequaços el roben per dominar el món.

És la pitjor pel·lícula d'animació que he vist mai. Ja sé que és per a nens, però ells també es mereixen un respecte. 'La gran aventura del Inspector Gadget (El dragón volador)' no té ni cap ni peus. Com s'explica que un drac que només menja ferro sigui objecte del desig. L'alcalde el vol per col·locar Metro City al mapa i el el doctor Gang, que és el dolent, per dominar el món. Un drac que estava enterrat sota terra des de qui sap quan i que queda al descobert quan fan volar la presó. Una bombeta gegant s'encarrega de cubar-lo artificialment. Una hora i sis minuts sense cap interès, amb un final previsible com pocs. Ni per als incondicionals d'aquest curiós inspector cibernètic, irreflexiu i despistat com pocs.

Comentari: 'Love Liza'. Nota: 8'1

Per què ho has fet, Liza?

2002 / Premi al millor guió al Festival de Sundance / Estats Units / 93 minuts / Drama / Director: Tood Louiso / Intèrprets: Philip Seymour Hoffman, Kathy Bates, Sarah Koskoff, Jack Kehler, Stephen Tobolowsky, Shannon Holt, Erika Alexander / Després del suïcidi de la seva dona, un dissenyador de pàgines web cau en una profunda depressió. Intenta saber per què ho ha fet, però no es veu amb força suficient per obrir la carta que li deixa abans de disparar-se un tret al cap. En Wilson intenta alienar-se amb l'aeromodelisme i esnifant benzina, rebutjant l'ajut de la seva sogra.

Love Liza és Philip Seymour Hoffman. L'actor de Nova York fa una interpretació realment brillant. Personalment, crec que fins i tot està per sobre del paper que va fer a 'Capote' i que, entre d'altres premis importants, li va reportar l'Òscar l'any 2005. Seymour Hoffman ens defineix a Wilson d'una manera espectacular, amb un munt de contrastos. El protagonista principal d'aquesta gran pel·lícula és un dissenyador de pàgines web que ha embogit amb l'inesperat suïcidi de la seva dona. Està destrossat, histèric, passant del riure al plor, de la falsa eufòria a la desesperació. Un comportament lògic, si tenim en compte que acaba de tenir una pèrdua irreparable.

En Wilson s'abandona físicament i deixa de rendir a la feina, rebutjant a tothom qui intenta ajudar-lo, amb la seva sogra al capdavant. Hi ha una companya de feina que també intenta fer-li costat, tot i que espera que la seva simpatia sigui compensada ràpidament. Està enamorada d'ell i no té cap problema en dir-li personalment, quan el cadàver de la seva dona encara esta calent, com aquell qui diu. Philip Seymour Hoffman ens fa posar els pèls de punta, però Kathy Bates (una assegurança de vida) també es llueix. L'escena en què, cridant, li demana fotos de la Liza és memorable, per a mi ja forma part de la història del cinema.

Quin és l'objectiu de la pel·lícula? Ni ho sé ni m'importa. En tinc prou amb veure l'evolució d’en Wilson, com cau en picat per culpa de les cirscumstàncies. No sap per què s'ha matat la seva dona i no s'atreveix a llegir la carta que li ha deixat, tot i les lògiques pressions de la seva sogra. 'Love Liza' és un exercici d'intimisme, un títol trist i profund, que ens retrata la desesperació humana. La banda sonora és un altre dels encerts de Todd Louiso, un director força desconegut.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

En Wilson no sap què fer per oblidar i intenta reduïr el seu patiment esnifant benzina. Es transforma en un veritable addicte, arribant a perdre els papers quan, per oblit, se li acaba. La seva forçada passió per l'aeromodelisme, que mai li havia agradat, és una altra de les seves solucions d’urgència. Tot, abans d'obrir la carta que pot explicar els motius del suïcidi de la seva dona i del seu patiment. O augmentar-lo, clar.

L'escenes en què en Wilson fa fora el seu nou i únic amic de casa seva, sense mobles, completament buida, i la que demana una guia telefònica en un bar són duríssimes, com moltes d'altres. Tenen una tensió espectacular, aconseguint que, a poc a poc, t'apropis al protagonista. 'Love Liza' és una petita joia amb un final excessivament senzill; sobretot tenint en compte la globalitat de la pel·lícula. Molt recomanable, de veritat.

Comentari: 'Thumbsucker' ('Haciendo dedo'). Nota: 7

Em llepo el dit, I què?

2005 / Estats Units / 96 minuts / Drama / Director: Mike Mills / Intèrprets: Lou Taylor Pucci, Tilda Swinton, Vicent D’Onofrio, Keanu Reeves, Benjamin Bratt, Kelli Garner, Vince Vaughn. Justin Cobb és un noi que als seus 17 anys encara es llepa el dit. Aquest hàbit està trastornant la seva vida i la de tothom qui l'envolta; especialment la dels seus pares. Intenta superar aquest problema a través de la hipnosis, però no és la solució adequada. Per a ell, els problemes no han fet més que començar.

'El truc de la vida està en viure sense resposta'. Quina gran frase. A 'Thumbsucker' la pronuncia en Perry Liman, el dentista d'en Justin Coob, interpretat magistralment per en Keanu Reeves. És un paper curt, però molt intens. Un personatge que evoluciona, físicament i psíquica, a mida que avança la pel·lícula. Només és un dentista, però fa de psicoanalista i d'hipnotitzador. Es passa la vida buscant respostes fins que un dia descobreix que és millor no tenir-les.

El debut cinematogràfic de Mike Mills és prometedor. 'Thumbsucker' és una pel·lícula refrescant i senzilla que ens apropa els traumes d'un adolescent. És veritat que llepar-se el polze de la mà dreta amb 17 anys no és normal. Però qui decideix què ho és i què no? El seu pare, un jugador de futbol americà fracassat, el vilipendia sense pietat. Han passat els anys i encara no ha assumit que una lesió va trencar la seva carrera esportiva i descarrega la seva ira sobre el seu fill. I què si es llepa el dit?

En Justin té la sort o la desgràcia de caure en les mans d'un curiós dentista. L'hipnotitza perquè deixi de llepar-se el dit, però aquesta curiosa teràpia no funciona. En Perry no deixa de ser un somniatruites, en el fons molt més insegur que el seu jove client. Més tard s'adona que ha de canviar, que ha d'abandonar el camí equivocat el més aviat possible. És un dentista; res més. Cal deixar les floritures i les extravagàncies al marge. El seu canvi d'estil, amb pentinat inclòs, és molt bo. Gran 'cameo' del comercial Kevin Reeves, sens dubte.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

El gran paper de Lou Taylor Pucci és un dels pilars de 'Tumbsucker'. La pressió del seu pare el va desequilibrant poc a poc i, per sort, a l'institut s'adonen que el seu rendiment va decreixent. Després de fer-li dues senzilles preguntes (gran criteri mèdic, sens dubte) li diuen que és hiperactiu i comencen a medicar-lo. En Justin cada cop se sent més segur, fins el punt de posar-se al capdavant de l'equip de debat, al qual condueix fins a la final nacional. La medicació funciona. Només li fa costat la seva mare, una infermera que s'encarrega de cuidar famosos amb problemes de drogadicció.

En Justin també prova les drogues, sobretot per intentar apropar-se a la Rebecca, una espectacular Kelly Garner. El final de la pel·lícula no em convenç: el protagonista deixa les drogues i se'n va a estudiar a la Universitat de Nova York. Un final 'made in Hollywood'. Abans, però, una escena espectacular: en Justin està somniant que presenta un 'Telenotícies' (ell vol ser periodista televisiu) i, alhora, que el veuen, des de les seves respectives cases, totes les persones amb qui ha compartit la seva vida. Un gran somni. Es farà realitat ara que ja no es llepa el dit? És més, ara tothom li diu que tampoc era un problema. En què quedem?

Comentari: 'Sling Blade' ('El otro lado de la vida'). Nota: 8'5

El món és massa gran per a ell

1996 / Òscar al millor guió adaptat. Nominada al millor actor (Billy Bob Thornton) / Estats Units / 126 minuts / Drama / Director: Billy Bob Thornton. Intèrprets: Billy Bob Thornton, Dwight Yoakam, J.T. Walsh, John Ritter, Lucas Black, Natalie Canerday, Robert Duvall / Un retardat mental senzill i amable surt de l'hospital psiquiàtric on estava ingressat per un doble homicidi. El seu objectiu és començar una nova vida.

Costa de creure que una família doni aixopluc a un retardat mental desconegut el mateix dia de conèixer-lo. Si deixem al marge aquest 'petit detall', 'Sling Blade' és una pel·lícula extraòrdinaria. L'Òscar al milló guió adaptat està més que merescut. Billy Bob Thornton també se'n podia haver emportat l'estatueta de millor actor principal, però aquell any va ser per Geoffrey Rush, el pianista de 'Shine'. Tot i no ser premiat, el seu paper és immillorable.

En Karl ha matat, però cau simpàtic. Ho va fer quan era petit, quasi per obligació, per supervivència. És amable, sembla tenir bon cor i, el més important, sap escoltar. L'hospital psiquiàtric en què ha crescut és casa seva. Allà no té problemes amb ningú, se sent segur. Però a la vida cal anar cremant etapes i un dia es veu obligat a sortir al món exterior. Ja ha pagat el seu deute amb la justícia, que no el considera perillós, i ha de sortir endavant sol, sense protecció.

És retardat, és veritat, però en Karl té molt clares quines són les seves limitacions. Mai no faria mal a algú que creiés que no s'ho merexia. No deixa de ser un justicier. Només sortir de l'hospital-presó en què estava coneix un nen que no té pare (s'havia suïcidat anys enrere) i tot canvia. Entre tots dos es crea una relació increïble, molt ben explicada pel director. Hi ha una connexió total, que fins i tot traspassa la pantalla. L'estudi de caràcters i temperaments és brutal. El nen troba el pare que no té; el retardat, algú que l'entén i l'estima... per primer cop a la vida.

Tant Billy Bob Thornton com el nen, interpretat per Lucas Black, són molt propers a l'espectador; fan un treball digne de menció. Però no només ells. També brillen amb llum pròpia Dwight Yoakam (el padrastre alcohòlic i insoportable), J.T. Walsh (el sanguinari company d'en Karl a l’hospital), John Ritter (l'homosexual amic de la mare. Inoblidable el seu paper a la sèrie ‘Un hombre en casa’), Robert Duvall (el deshumanitzat pare d'en Frank) i Natalie Canerday (la seva dolça i maltractada mare). Tampoc podem deixar de costat els companys de la banda d'en Doyle, el personal del psiquiàtric, l'amiga del súper, el seu cap... tots estan genials. La veritat és que és el càsting més rodó que recordo.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

En Karl va matar per primer cop quan tenia dotze anys. Tampoc no es va portar bé quan va enterrar al seu germà acabat de néixer, però seguia les ordres del seu pare. Al costat del seu amic Frank sobreviu amb dignitat, tenint el calor humà que mai li havia donat la seva família. Quan era nen, patia com ningú. Fins al punt, que el fet de ser retardat potser el va ajudar a suportar la seva desesperació. Ara ho té clar: no deixarà que en Frank ho passi tan malament com ell. Si és necessari tornarà a assassinar. Li pot costar pensar, però això ho te claríssim.

Al final, en Karl i en i en Vaughan, un rebutjat per ser retardat i l'altre per ser homosexual, són les persones amb més seny de la història. Cadascun a la seva manera, intenten que en Jack i la Linda no pateixin. Tots dos donarien la vida per ells. 'Sling Blade' ('El otro lado de la vida') és una pel·lícula factual, d'aquelles que et fan reflexionar, que et demostren que les coses, a voltes, no són com semblen després d’un primer cop d’ull. Tot amanit amb una banda sonora envejable. Cinema de gran qualitat, amb MAJÚSCULES.

Coses: 'Numbers'? Which numbers?

El números marquen la nostra vida des del mateix dia en què naixem. O abans, perquè l'embaràs ja es compta amb setmanes; i no intentis treure el cap abans de la 34! Del ventre de la mare a la cuna, amb una polsereta a la mà; amb un número, amb el nom seria massa fàcil. Les dues primeres preguntes als pares sempre són les mateixes. Quant pesa? Quant medeix? Respostes que només poden contestar-se amb números. Si fem més de 2 quilos i mig, cap a casa; en cas contrari, a la incubadora.

Al llarg dels primers mesos, el pes és decisiu; és un factor que sempre cal tenir molt en compte. Si puges amb regularitat, cap problema. En cas contrari, a patir. Creixem i, després d'anar a la guarderia, P3, P4 i P5; tots els cursos marcats per números, com els de Primària i els del resta de la nostra vida.

Tenim carnet d'identitat, amb un número; carnet de conduïr, amb número; Visa, amb un número... Fins i tot té número el carnet del supermercat. Són números necessaris, personals i intransferibles; més importants que el mateix nom o que qualsevol altra dada nostra. Però és que també necessitem un número per posar en marxa el telèfon mòbil, per engegar l'ordinador, per pagar qualsevol cosa a través d'internet. Números, xifres, codis, contrasenyes.

Sembla impossible viure donant-los l'esquena. Ara, que el nostre paper a la vida també està condicionat pels 1,2,3,4 i companyia. Un número de tall ens marca l'entrada a la Universitat; com els anys que triguem a acabar la carrera marquen el nostre currículum. No sempre és així, però les notes finals, tot un seguit de números, poden marcar la nostra vida laboral. Depenent del sou que cobrem, els estudiosos i els que no ho són tant ens poden enquadrar en una o un altra classe social. Números i més números, quin mal de cap!

Si tenim tres o més fills, família nombrosa i, amb la descendència, la roda torna a començar. Només podem tenir una dona, això sí moltes ex, aquestes també estan numerades. Com els llibres, els discs o, el més rics, les cases i els cotxes; amb els jugadors de futbol al capdavant. Tot s'enumera, enquestes i més enquestes plenes de xifres: percentatges de valoració de polítics, preferències dels ciutadans, estudis d'audiència de televisions i ràdios.

Números per definir una hipoteca, i que no s'enlairin massa... si pot ser; números de cromos que completen col·leccions, números, en forma de quilòmetres, per saber quan has de canviar l'oli del cotxe o de la moto. És el món dels números, del 5, 6, 7 8 i la resta, números que et poden canviar la vida econòmicament si coincideixen amb la loteria o la primitiva. Números per comprar, per donar i per vendre. Mai no acabaríem de posar exemples.

I ja que parlem de números, dos comentaris. Les companyies de telefonia mòbil ens han près el número pujant el preu de l'establiment de les trucades; igual que ens han près el número pujant quasi totes les coses necessàries amb l'excusa de l'euro. Fins quan aguantarem així? Ens hem oblidat de protestar. Som-hi, tots junts: 3, 2, 1 ... 0.

Comentari: 'Robot Stories'. Nota: 6

Els robots també volen estimar

2004 / Estats Units / Ciència Ficció / 80 minuts / Director: Greg Pak / Intèrprets: Tamlyn Tomita, Sap Shimono, Wai Ching Ho, Greg Pak / Les quatre històries que formen la pel·lícula ens expliquen el desig i la lluita dels humans per connectar amb el món dels robots i a l'inrevés.

'Robot Stories' és una pel·lícula sense ànima; com si l'hagués dirigit un robot. Va arribar avalada per 35 premis, però no hi ha per on agafar-la. Respecto l'opinió dels crítics que l'han premiada, però no m'ho explico. Per començar, no entenc que es parli d'una societat futura i que, per exemple, els ordinadors siguin antiquíssims, completament desfasats. Hi ha robots pràcticament humans amb aparells d'una altra època. Tampoc queda clar perquè una pel·lícula rodada als Estats Units està interpretada majoritàriament per actors asiàtics. Per si fos poc, hi ha una dona que surt a dues de les quatre històries. Tan reduït era el pressupost de Greg Pak. Tot fa pudor a ranci; un futur idèntic al passat. Això és el que ens espera.

'A mí bebé robot', la millor de les quatre històries, una parella ha de demostrar que té els requisits necessaris per transformar-se en pares. Per aquest motiu, abans de donar-los un nen en adopció, els posen a càrrec d'un petit robot. Li han de donar menjar, canviar-lo, mimar-lo... i fer-ho bé. Tot queda enregistrat en un disc dur. És com cuidar un tamagotchi, però en gran. Els protagonistes es pensaven que seria bufar i fer ampolles, res més lluny de la realitat. Un carnet de pares, com el de conduïr, per exemple? Queda clar que molta gent no se'l treuria, però vaja. Qui faria els exàmens? El professor acreditaria la seva solvència?

'El reparador de robots' no té cap gràcia. És un curt i, fins i tot així, avorreix. Hi ha un noi en coma, després que l'hagi atropellat un cotxe. Amb l'objectiu d'ajudar-lo, la seva mare va de botiga en botiga buscant peces per completar la seva col·leció de robots. I què més? Ja està. Això és tot. Ella creu que si li porta les joguines arreglades el noi tornarà a la vida, però no és tan fàcil, clar. Qui necessitava els robots. El noi, o ella?

'Amor de màquina' és la història d'un robot que no en té prou amb treballar; ell vol estimar, com els humans. L'interpreta el mateix director, Greg Pak, que no ho fa malament. Un dia, el protagonista veu un robot femení en l'edifici del davant i perd l'oremus. Tots dos volen intercomunicar-se. Ja en tenen prou de les bromes i de les crítiques dels homes i les dones. Volen recuperar l'esma, si és que en tenen, fonent-se en un de sol.

I a 'Barro', el director acaba de perdre el cap. Un escultor ha d'escollir entre la mort que tots coneixem, la 'normal' i una vida eterna sense cos. Gràcies a un programa d'ordinador, pot buidar tots els seus records en un disc dur i viure a la xarxa per sempre més. De fet, la seva dona, una imatge virtual que connecta i desconnecta quan vol, ja va passar per aquest dilema fa anys i n'està prou satisfeta. Connectar i desconnectar als altres quan tu vulguis... No està gens de malament! He decidit que aquesta setmana te'n vas de vacances; i sense gastar ni sortir de casa. Genial!

Paranoia 68: La Fada Blanca

'El Norte está lleno de frío. Y siempre llueve en domingo. La policía está en peligro. Y siempre hay detenidos'. La Fada Blanca ni és del Nord ni ha estat mai detinguda, però sap que és molt fàcil que plogui en diumenge, com cantaven els 'Ilegales'. Plou quan menys t'ho esperes, quan necessites que el cel sigui blau i que el sol llueixi com mai. Però el temps és imprevisible, com la vida. En un instant, tot canvia i, el més greu és que, a voltes, no pots fer-hi res.

Temps enrere, la Fada Blanca ho va passar molt malament. No s'ho mereixia. Un tro va estar a punt d'esgarrar-li la vida mentre passejava confiada pel bosc, però va trobar una cova on aixoplugar-se. Instint de supervivència. Des de llavors, ella s'ha acostumat a patir i sap que, amb un somriure d'orella a orella, els problemes s'afronten millor. Només tenim una vida i no seria massa intel·ligent desaprofitar-la. Cal buscar nous objectius, nous amics, trobar-se a un mateix, que no sempre és fàcil. Viure.

La Fada Blanca està obligada a fer el bé, perquè el món necessita persones com ella: maques per fora i per dins, simpàtiques i intel·ligents. En Celso se'n va adonar només veure-la. Va ser un amor a primera vista. La seva vida va canviar en només un instant. No és que la Fada li aplanés el camí, és que abans de conèixer-la no n'hi havia cap per on caminar amb seguretat. Anava d'un costat a un altre desorientat, sense saber quin era el seu paper a la vida. Ara comença a recuperar l'esma.

En Celso mira a la seva Musa i es creu l'amo del món. Sap que pot confiar en ella, que mai més no tornarà a estar sol. Són ànimes bessones? Ningú no ho sap. Ella és una fada bona, ell un simple mortal. De moment, en Celso en té prou amb somniar amb ella, amb recórrer imaginàriament tots i cadascun del racons del seu cos, però està convençut que cada cop necessitarà més. Està pres en les seves pocions; i li encanta. Desitjaria no sortir d'aquest estat letàrgic en tota la eternitat. Ella és una fada de sucre, boja per les gominoles de maduixa, pel sorbet de mandarina, per la mousse d'strataciella, pel batut de maduixes amb nata i pels dàtils. És dolça com la mel.

-Celso!
-Digues, Mama.
-Són les vuit del matí, hora d'aixecar-se per anar a l'escola.
-Ara vinc.
-Fins aquesta nit, Fada blanca. Perquè ... existeixes oi? No em diguis que només ets un miratge? Cada vegada que penso en tu em dóna la sensació de tenir un munt de papallones ballant dins del meu estómac. Gràcies per ser així.

Comentari: 'La educacion de las hadas'. Nota: 6

Les fades sí que existeixen

2006 / Espanya / 103 minuts Drama / Director: José Luis Cuerda / Intèrprets: Ricardo Darín, Irene Jacob, Bebe Rebolledo, Víctor Valdivia, Jordi Bosch / En Nicolás troba la dona de la seva vida i el fill que ell no va poder tenir en un vol d'Alacant a Barcelona. Ell inventa joguines. Ella, que acaba de quedar-se vídua, és ornitòloga. Ràpidament se'n van a viure junts. En Raúl, un nen amb molta fantasia, congenia perfectament amb el seu nou 'pare'. Tot és perfecte. Però un dia l'Íngrid li diu al Nicolás que tot s'ha acabat; és impossible ser més feliços del què són ara. Millor deixar-ho abans que no sigui massa tard.

Ho veieu? Una altra pel·lícula de perdedors, tot i que a 'La educación de las hadas' ens expliquen que, a voltes, t'arriba una segona oportunitat... quan menys t'ho esperes, clar. Has d'estar preparat. En Nicolás refà la seva vida gràcies a un viatge en avió i, des d'aquell mateix moment, sap que farà tot el que estigui a les seves mans per mantenir-la unida. És el marit exemplar, el pare exemplar però, dos anys després, la seva dona li diu que ja n'hi ha prou. Primer l'envia a dormir sol, al·legant que ronca, però no triga massa a dir-li que l'ha de deixar.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

Es pot morir d'amor? Jo crec que sí. L'Íngrid està enamoradíssima d'en Nicolás i, per aquest motiu, decideix deixar-lo. No vol que pateixi davant de l'arribada d'una malaltia que pot emportar-se-la en qualsevol moment. Fins i tot fingeix entendre's amb un amic perquè ell s'oblidi d'ella, perquè no hagi d'enfrontar-se a una mort més que probable. Ell també s'inventa que té una història amb una altra dona, perquè no sigui tan difícil per a ella deixar-lo, per facilitar-li les coses. L'amor d'un i altre es tan gran, que no volen que la seva parella ho passi malament.

Però una fada, perquè existeixen, aconsegueix l'equilibri entre tots dos. És la Sezar, una caixera algeriana a qui els amics del seu xicot, que està a la presó, apallissen quan la veuen amb altres homes. La Sezar ajuda al Nicolás i, sobretot, a l'Íngrid, que li acaba explicant que s'està morint. És allò de confiar en els extranys abans que en l'amic o el conegut. Molt interessant l'actuació d'en Raúl, un nen despert i carinyós que es fa amic de la Sezar només veure-la.

Un cop més, i ja és massa habitual, el so de la pel·lícula és pèssim. A més, la vocalització de Ricardo Darín (un dels grans) i, sobretot, de la Bebe deixa molt que desitjar. L'espectador ha d'estar massa atent a la veu d'un i altre i ni així és fàcil entendre'ls. Normalment, les coproduccions hispano-argentines tenen aquest problema; i no sé per què. S'haurien d'autoexigir una qualitat mínima per estar a l'alçada de la resta de cinema europeu i internacional. 'La educación de las hadas' promet, però es queda a mig camí.

Comentari: 'AzulOscuroCasiNegro'. Nota: 7'4

Tothom lluita per sortir endavant

2006 / Espanya / 3 Premis Goya: millor director novell, actor de repartiment (Antonio de la Torre) i actor revelació (Quim Gutiérrez). Festival de Málaga: Premi Especial del Jurat, Premi de la Crítica i millor guió / 105 minuts / Drama / Director: Daniel Sánchez Arévalo / Intèrprets: Quim Gutiérrez, Marta Etura, Raúl Arévalo, Antonio de la Torre, Eva Pallarés, Héctor Colomé. 'AzulOscuroCasiNegro' és un estat d'ànim, un futur incert, un color que, segons com el miris, canvia. En Jorge ha heretat el treball de porter del seu pare, després que aquest patís un infart cerebral. Intenta canviar de vida, però entre la feina i cuidar al seu pare, no pot. Gràcies al seu germà coneix a la Paula i, aquest cop sí, s'enfrontarà als seus desitjos, deixant de costat el que els altres esperen d'ell.

Suposo que a la vida hi ha més perdedors que guanyadors perquè, darrerament, la majoria de les pel·lícules que cauen a les meves mans són de persones més aviat desafavorides, persones que pateixen, que lluiten per sortir endavant tot i que saben que no ho tenen fàcil. A 'AzulOscuroCasiNegro' tothom voldria tenir una vida millor. Començant per en Jorge, interpretat magistralment per en Quim Gutiérrez. Per mi, aquest noi no és una revelació, és una realitat. El Goya està més que merescut, però els qui el coneiexem (a Catalunya ha treballat moltíssim) no estem gens sorpresos. En Jorge és un noi ambiciós, pero el fet de treballar en una porteria i està cuidant al seu pare són un llast insalvable.

A més, l'entorn, que sempre es decisiu, no l'ajuda gens ni mica. El seu millor amic és un gandul (més preocupat pel seu pare que d'ell mateix), la seva veïna no el valora com es mereix i, per si fos poc, el seu germà està a la presó. Es passa mig dia enviant currículums, anant a entrevistes de treball, però res canvia. Tothom el veu com el jove porter, no com l'aspirant a economista. Però quasi per casualitat, aquestes coses passen així, un dia la seva sort canvia. Coneix a la Paula, una noia que està a la presó... per amor.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

La Paula està engarjolada per tràfic de drogues, tot i que aquestes eren del seu xicot, a qui va conèixer en un viatge. Primer, la va fer servir de 'mula' i després la va deixar penjada. Ella intuïa que podia estar fent alguna cosa il.legal, però l'amor pel noi va deixar la seva curiositat en un segon terme. Ara la Paula vol quedar en estat, però l'Antonio, que és el germà del Jorge, té un problema en un testicle i no pot donar-li el fill que ella vol. És qüestio de vida o mort, perquè la Paula (un altra perdedora) necessita quedar embarassada per passar a la secció de maternitat de la presó. A la sala on és actualment hi ha un parell d'internes que li fan la vida impossible.

Pateix la Paula, pateix en Jorge (tots dos es van conèixer a la presó, en una situació dramàtica) i l'Antonio, com no; capaç de demanar al Jorge que es fiqui al llit amb la seva nòvia per no perdre-la. I és que la relació entre els dos interns és antinatural. Una relació de conveniència, més per interés que per una altra cosa. Però la sort o la casualitat vol que la Paula i en Jorge s'enamorin i, junts, intentin sortir de la desidia en què han viscut fins ara. El negre es torna blau fosc, però no deixa de ser negre.

'AzulOscuroCasiNegro' és una gran pel·lícula; potser la millor espanyola que he vist darrerament. Un guió impecable, un ritme adequat i uns personatges treballadíssims. Podríem dir que és un títol d'actors, que estan molt per sobre de tot, fins i tot del propi argument. Excel·lent el treball de Marta Etura i d'Antonio de la Torre. L'escena en què un jurat ha de decidir si li dóna la condicional o no val tota la pel·lícula. Diu una cosa més o menys així: 'Perquè em deixin sortir jo els explicaré el què vostès volen sentir. Com que ja saben que serà així, em quedo callat i si els dono bones sensacions em deixen marxar'. Brutal!

Comentari 'Salvador' (Puig Antich). Nota: 7'0

Lluitar en contra del sistema

2006 / Espanya / 134 minuts / Drama basat en fets reals / Director: Manuel Huerga / Intèrprets: Daniel Brühl, Tristán Ulloa, Leonardo Sbaraglia, Leonor Watling, Ingrid Rubio, Celso Bugallo, Mercedes Sampietro, Olalla Escribano, Carlota Olcina, Joel Joan, Bea Segura, Aida Folch, Biel Durán / El 2 de maç de 1974, el jove anarquista Salvador Puig Antich es va convertir en l'últim pres polític executat a Espanya amb 'garrote vil'. 'Salvador' és la seva història i els intents desesperats de la seva família, companys i advocats per evitar la seva mort.

Ara que està de moda aquesta paraula, podríem dir que Salvador Puig Antich era un antisistema. Fill d'una bona família va perdre la vida per intentar plantar cara a la dictadura de Francisco Franco. Tot el que fa, que no és poc, és en nom de la llibertat; res és en benefici personal. No té remordiments en cap moment, ni tan sols quan roba bancs. Ho fa per finançar una causa que considera justa. Salvador s'autoproclama com un nou 'Robin Hood'; és a dir, que roba els diners dels rics per intentar fer feliços als pobres.

Salvador Puig Antich cau simpàtic, sobretot a Catalunya. Sembla que va ser el causant de la mort d'un policía però, a dia d'avui, aquest assumpte encara no està clar. En tot cas, va ser un accident, en defensa pròpia i enmig d'una batussa que ell no va provocar. I a partir d'aquí, i en un país com aquell, ja ha begut oli. ETA acabava de matar Carrero Blanco i el Govern necessitava un cap de turc. Qui millor que Salvador Puig Antich, que els havia deixat en evidència un munt de cops.

Daniel Brühl, que va néixer a Barcelona, està extraordinàri, com quasi bé sempre. És un actor compromès i sempre mira de fer papers que l'enriqueixin, que li aportin alguna cosa positiva. 'Goodby Lenin', 'Los Edukadores' i ara 'Salvador' en són tres grans exemples. La resta d'actors també rendeixen a un gran nivell, amb Leonardo Sbaraglia al capdavant. El policía a qui representa passa d'odiar a Salvador, a fer-li costat. I és que acaba descobrint que no és el monstre que li havien dit que era. Massa cops ens deixem portar pel què diuen els altres. En Jesús fins i tot acaba plorant quan assassinen en Salvador amb el 'garrote vil'. Ho fan depressa i corrent, no fos que l'indultessin abans. Encara avui, és difícil d'entendre que en una època relativament recent s'utilitzés un mètode d'assassinat tan cruel i repugnant.

La pel·lícula, que és força llarga, passa volant. El guió té molt ritme i l'espectador ho agraeix en tot moment. 'Salvador' està basada en fets reals però, si no hagués estat així, estic convençut que seria un thriller extraordinari. La darrera mitja hora, a temps real, és absolutament brutal. Si hagués estat una història de ficció i no haguéssim sabut com acabava, ens hauríem menjat totes les ungles. No n'hauríem deixat ni una. Tot i així, acabes patint al costat de la família que, a banda del seu pare (un mut Celso Bugallo), no l'abandona en cap moment. Salvador és el seu heroi.

L'escena en què el seu advocat i els seus amics fan les últimes trucades des del Col·legi d'Advocats de Barcelona és brutal. També impressiona l'escena en què preparen l'execució. El botxí clava el pal a terra i col·loca tot el que necessita amb una fredor insultant. És la seva feina (quina feina!) i no es preocupa ni el més mínim de Salvador ni de la gent que l'envolta. Per completar el pastís, cal dir que la banda sonora de la pel·lícula és extraordinària. Crec que 'Salvador' és un exercici de memòria que tothom hauria de fer. Oblidar coses com aquesta mai no és bo. Manuel Huerga li ha donat un sentit homenatge, sens dubte.

Comentari: 'Paradise Now'. Nota: 7'5

Matar per conviccions religioses

2005 / Festival de Berlín: Premi del Públic. Premi Amnistía Internacional. Nominada a l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa / Israel / Drama. Terrorisme / 90 minuts / Director: Hany Abu-Assad / Intèrprets: Kais Nashef, Ali Suliman, Lubna Azabal, Amer Hlehel, Hiam Abbass / En Khaled i en Said són dos joves palestins, amics de tota la vida, que han estat captats per provocar un atemptat suïcida a Tel Aviv. Després de passar la nit amb les seves respectives famílies, de qui no poden ni acomiadar-se, marxen junts cap a la frontera. Ho fan vestits de diumenge i amb un munt d'explossius enganxats al cos. Un imprevist els obliga a separar-se momentàniament.

'Paradise Now' és una pel·lícula valenta; encara més si tenim en compte que és un projecte amb la participació d'Israel. La veus i no et quedes indiferent, tot i que tampoc acabes d'entendre, i potser és el més lògic, com una persona pot malbaratar la seva vida en nom de Déu. Malbaratar la seva i, com no, la de molts altres innocents, perquè els civils mai no són culpables de res. Matar a la població rival només provoca odi i còlera, mai és la solució. Són els governs els que estan obligats a resoldre conflictes, no els 'kamikazes', per molt que es creguin que així es guanyen el cel, el Paradís, ara.

En Khaled i en Said són dos joves palestins que viuen a Gaza. N'estan farts dels israelís i estan disposats a donar la seva vida per la causa; i si és junts, encara millor. Estan convençuts que fan el què han de fer, encara més en Said, fill d'un col·laborador d'Israel a qui van acabar assassinant. Ell va passar vergonya pel seu pare i ara vol arribar al cel com un heroi.

Et posa els pèls de punta veure com treballen els 'captadors' de 'kamikazes'. Ells s'arrisquen al mínim, mai estan en la primera línia de foc, són massa importants per morir. La seva feina és tenir carn fresca per enviar als lleons. Les escenes en què els 'captadors' passen la nit a casa del voluntaris són excepcionals. Normalment són coneguts de les famílies, persones ben vistes a la societat, que, aprofitant la seva relació, es queden a dormir i vigilen que els 'kamikazes' no diguin una paraula de més als seus. Per protegir-se a ells mateixos, més que res. No sigui que es facin enrere en l'ultim moment.

'Paradise Now' ens presenta als 'kamikazes' com persones normals, amb dubtes inclosos. En Said ho té tot força clar; el Khaled, no tant. Poc a poc se n'adona de la realitat. Encara més després que torni a Gaza la Suha, una guapíssima palestina que ha viscut a l'estranger. Com és normal, ella, des de fora, ha agafat una visió més occidental del conflicte i té clar que morir en nom de Déu no serveix de res. Convenç al Khaled, però no no té temps d'aturar al Said, de qui crec que s'havia enamorat perdudament.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

Els dos joves palestins se separen quan estan a punt de descobrir-los a la frontera de Tel Aviv. Alguna cosa ha fallat. En Khaled torna ràpid al lloc de reclutament. En Said triga més i, per aquest motiu, tothom creu que s'ha venut a l'enemic. Res més lluny de la realitat. Després de pensar-s'ho molt, els 'reclutadors' els hdonen una segona oportunitat a tots dos. Junts tornen a Tel Aviv, però només en Said continua endavant amb el seu pla. Abans, col·loca al seu amic en un taxi, després d'enganyar-lo, i l'obliga a tornar.

El final és absolutament brutal. Es veu en Said assegut dins d'un autobús de militars. La càmera es va apropant cap a ell, vestit de negre, amb un zoom que acaba en un primeríssim primer pla. Ni un soroll, ni una flama, fos a blanc i un silenci esfereïdor. Ha aconseguit el què volia, ja està al Paradís, ara. Els títols de crèdit també ens arriben enmig d'un silenci sepulcral. Un buit que fa mal, un buit per a la reflexió. És una pel·lícula real, un documental pràcticament. A qui no fan falta esfectes especials plens de llum i color. 'Paradise Now' et cala a la pell pel seu missatge, no per l'envoltori que, tot i així, també està molt ben cuidat. Recomanable en tots els sentits, sens dubte. Són 24 hores al cap d'un 'kamikaze' palestí. Us sembla poc?

Comentari: Kirikú i la bruixa. Nota: 6

La força de la paraula

1998 / 74 minuts / Bèlgica / Animació / Director: Michel Ocelot / Els habitants d'una aldea africana estan atemorits per la bruixa Karaba. Segons sembla, aquesta ha estès un malefici i s'ha menjat tots els homes que s'han atrevit a desafiar-la. Fins el dia que neix un nen, Kirikú, que li planta cara des del primer moment. Però ell, que ja surt de dins de la seva mare caminant i parlant, no fa servir la violència. Les seves armes són l'astúcia i el saber.

'Kirikú i la bruixa' és una faula africana que deixa clar que les coses no són sempre com semblen inicialment. Michel Ocelot ens explica la història d'un nen petit que és capaç d'aconseguir allò que tot un poble no ha pogut fer al llarg dels últims anys. A diferència de la resta de l'aldea, en Kirikú no té por de la bruixa. Però abans de plantar-li cara, decideix esbrinar quins són els seus punts febles. Vol guanyar-la sabent a qui s'enfronta. Per què és dolenta, pregunta un i altre cop? Per descobrir-ho, passa a l'altre costat de la muntanya, on mai no ha pogut arribar ningú. La bruixa els ho prohibeix. Curiosament, allà hi ha el seu avi, que és l'única persona que pot contestar-li totes les seves preguntes.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

Al final, en Kirikú demostra que la bruixa no era dolenta per naturalesa. Se n'havia tornat perquè, com pràcticament tothom, patia molt. Temps enrere uns desconeguts li havien clavat una espina a l'esquena i, quan ell li treu, es torna bona. A la vida tot és possible. No és bo creure's sempre el què diu la gent. Pot ser més difícil, però el més intel·ligent és esbrinar el motiu de les coses i formar-se una opinió pròpia. Lògicament, la bruixa, amb qui s'acaba casant, no s'havia menjat cap home. L'únic que no entenc és per què el protagonista és un nen que acaba de néixer i no un de petit, però vaja. Quan allibera a la bruixa, ell es fa gran de cop. La pel·lícula té una música excel·lent, firmada per Youssou N'Dur.

Comentari: 'Juego Sucio'. Nota: 7

'Infiltrados' li ha de donar les gràcies

2002 / Japó / 101 minuts / Director: Wai Keung Lau i Siu Fai Mak / Intèrprets: Andy Lau, Tony Leung, Anthony Wong, Eric Tsang, Kelly Chen / Ming (Tony Leung, 'Hero') és un policia veterà que porta deu anys infiltrat en els cercles de les tríades. Expert en desarticular perilloses bandes criminals, es prepara per una nova missió, aparentment rutinària. Però llavors descobreix que el cap de la màfia té un dels seus homes infiltrat en la policia. Es diu Yan (Andy Lau, 'La casa de las dagas voladoras'). Només un dels dos pot guanyar.

Crec que, com molta gent, he tingut la mala sort de veure aquesta gran pel·lícula després d''Infiltrados' ('The Departed'), una de les triomfadores dels Globus d'Or i, possiblement, dels Òscars. Quan Martin Scorsese va recollir el premi al millor director al Festival de Berlín no es va oblidar de 'Juego Sucio' ('Infernal affairs')... i és el més just i nomal. És pràcticament calcada, amb diàlegs inclosos. S'ha de reconèixer que Scorsese li dóna el seu toc especial, la seva màgia particular, pero hi ha escenes en les quals no canvia ni una coma. És un déjà vu constant.

Queda clar que el cinema japonès ha estat i continua sent font d'inspiració de grans directors occidentals. Quentin Tarantino en va treure la idea dels seus 'Kill Bill' i ara ha estat Martin Scorsese qui se n'ha aprofitat de valent. Com és lògic, amb més pressupost, millors mitjans i actors de luxe, 'Infiltrados' està per damunt de 'Juego sucio'; això sí, només en l'envoltori, perquè l'argument és el mateix. La pel·lícula oriental té qualitat, està molt ben ambientada i passa bé, però és un petit vaixell davant del transàtlantic a qui ha donat vida. M'imagino, però, que 'Juego sucio' també es beneficiarà de l'èxit creixent d''infiltrados'.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

La història es prou coneguda. Hi ha un infiltrat de la màfia a la policia i a l'inrevés. És una cursa vital entre tots dos per desemmascarar l'altre abans que el descobreixin a ell. Escenes plenes d'acció i amb molt ritme que demostren, un cop més, que el cinema japonès està en plena forma, igual que el coreà i el xinès. Títols com 'La espada del samurai', 'El ocaso del samurai' i 'Buenas noches y buena suerte' en són un clar exemple.

Comentari: 'La noche de los girasoles'. 6'3

Negociar amb la mort

2006 / Espanya / 123 minuts / Thriller - Drama / Director: Jorge Sánchez-Cabezudo / Intèrprets: Carmelo Gómez, Judith Diakhate, Celso Bugallo, Manuel Morón, Mariano Alameda, Vicente Romero / L'Esteban i en Pedro són dos espeòlegs que es desplacen a un petit poble d'Àvila per estudiar una cova i determinar si té suficient interès científic. La xicota de l'Esteban els espera fora on, inesperadament, l'assalta un desconegut.

'La noche de los girasoles' és una pel·lícula diferent, i això sempre és positiu. I és que l'estructura que fa servir Jorge Sánchez-Cabezudo per explicar-nos la història és molt intel·ligent. La divideix en petits fragments que, acompanyats d'un títol, sempre obren la porta del següent. És a dir, que cada capítol complementa l'anterior, tot i que, per aconseguir-ho, fa un salt enrere en el temps. D'aquesta manera, el director amplia la visió dels fets i aprofita per donar entrada a nous personatges.

Malgrat tot, hi trobo a faltar alguna cosa. Potser és que hi ha algun personatge que no és rodó del tot. És el cas de Tomás, el jove policia corrupte interpretat per Vicente Romero. Per contra, Carmelo Gómez (que és una assegurança de vida) està extraordinàri. Igual que Celso Bugallo, que es posa a la pell d'un veterà Guardia Civil que està a punt de jubilar-se. Es diu Amadeo i és sogre d'en Tomás. La Judith Diakhate ens transmet el patiment i la desesperació de la Gabi. Aquesta actriu novell es va donar a conèixer amb el curt 'El niño que jugaba con los trenes'(2004).

S'ha qualificat 'La Noche de los girasoles' com un drama rural. És una pel·lícula que ens explica que, a voltes, és molt fàcil perdre el cap i que, un fet puntual, et pot canviar la vida. En aquest cas, els nervis i la pressió provoquen que la Gabi faci una identificació equivocada del seu assaltant; els mateixos nervis que provoquen que l'Esteban i en Pedro resolguin el tema per la seva pròpia mà, sense pensar en les conseqüències. Davant podrien haver-se trobat un covard, però en Cecilio, que no entenia res, es va defensar amb honor mentre va tenir forces. Era un home acostumat a lluitar. Després de la tempesta, la calma; l'intent dels protagonistes de recuperar la normalitat, el moment d'expiar les culpes.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

I si tinguéssim una segona oportunitat a la vida? És veritat que no es pot donar marxa enrere, però a vegades sí que pots canviar alguna cosa. A 'La noche de los girasoles', en Tomàs fa de messies i dóna una curiosa alternativa al trio protagonista. Un regal enverinat, perquè entren en col·lisió la consciència i les ganes de fugir. El policia no deixa de tenir raó. En Cecilio és mort i ja res li tornarà la vida. A canvi d'una compensació econòmica, ell pot decidir mirar cap a un altre costat i, paral·lelament, l'Esteban, en Pedro i la Gabi no hauran de donar explicacions a la justícia. Però el crim perfecte no existeix i, en el moment menys esperat, comencen els problemes.

A 'La noche de los girasoles' queda demostrat que tothom té un preu, encara que no ho vulgui reconèixer. I dic tothom perquè l'Amadeo, un Guàrdia Civil exemplar, prefereix la felicitat de la seva filla i la del seu futur nét abans de denunciar al seu gendre. Li ensorra el pla, això sí, però no s'atreveix a descobrir-lo del tot. Li impedeix cobrar els diners que potser li haurien canviat la vida, però no resol el cas com ell hauria volgut. No deixa de ser una pel·lícula de perdedors, on ningú aconsegueix el què vol realment. Com la vida mateixa, No?

Comentari: 'Elizabethtown'. Nota: 7'1

Ella l'acaba rescatant

2005 / Estats Units / 138 minuts / Comèdia romàntica / Director: Cameron Crowe / Intèrprets: Orlando Bloom, Kirsten Dunst, Susan Sarandon, Judy Greer, Jessica Biel, Alec Baldwin / En Drew Baylor inverteix vuit anys de la seva vida en dissenyar les sabatilles esportives del futur. És l'home de moda, però quan tothom està convençut que l'èxit està assegurat alguna cosa falla. Les sabatilles tornen a fàbrica abans de començar-ne la venda i ell es converteix en un dels fracassats més grans de la història del calçat esportiu. Per acabar-ho de completar, el mateix dia mor el seu pare, que estava de viatge. En el vol cap a Kentucky, que és on s'ha de fer el funeral, en Drew coneix la Claire, una hostessa de vol que li canvia la vida.

Sempre hi ha alguna cosa que et pot sorprendre. Amb aquesta frase podem resumir 'Elizabetztown', una pel·lícula que passa molt bé, tot i no estar a l'alçada d'altres títols del director, com 'Casi famosos' o 'Jerry Maguire'. Quan menys t'ho esperes et pot sorprendre un 'fiasco' laboral (en aquest cas amb unes pèrdues de quasi mil milions de dòlars), però també et pot arribar la salvació, en aquest cas en forma de dona. Tot canvia sense preveure-ho, quan ja havies perdut l'esperança. Esperar ha valgut la pena.

'Elizabethtown' ens parla de les relacions humanes, sobretot entre pares i fills i de la impressió, a vegades equivocada, que causem en els altres. Molts cops és l'únic que queda, ens explica en Drew. Sense massa temps per pensar i enfonsat pel seu 'fiasco' laboral (que defineix així perquè diu que és molt més que un fracàs), en Drew afronta un viatge 'iniciàtic' d'anada i tornada. A Kentucky tindrà temps per conèixer una mica millor els familiars del seu pare i, a través d'ells, també sabrà moltes més coses del difunt, a qui dóna la sensació que no coneixia massa. Allà descobreix que ell ha perdut molts anys de la seva vida treballant, oblidant-se dels seus i, fins i tot, de viure com una persona.

Viatge iniciàtic d'anada; i de tornada, perquè afrofita el retorn cap a casa per veure coses que, tot i que potser havia vist, mai havia sabut valorat. Com que no estava 'viu', fins ara les veia d'una altra manera, sense valorar-les ni donar la importància que mereixien. El canvi és gràcies a la Claire, un àngel a la seva vida. Qui no voldria tenir al seu costat una dona amb aquesta clarividència? Bon paper de Kirsten Dunst; bon paper d'Orlando Bloom i excel·lent l'actuació de Susan Sarandon, com sempre. Aquí fa el paper de vídua que, després de la mort del seu marit, intenta fer tot allò que havia deixat aparcat per dedicar-se a ell. És un intent desesperat per seguir endavant i no enfonsar-se.

(La resta del comentari pot explicar parts de la pel·lícula)

El retrobament del grup musical d'el cosí d'en Drew, coincidint amb l'enterrament del seu tiet, és espectacular. Toquen en el seu homenatge i no s'aturen ni quan, per accident, s'incendia la sala. Han trigat molt en reunir-se i ara no volen perdre l'oportunitat de reivindicar-se. Vida i mort separades per una petita línia. És més, el funeral del pare d'en Drew coincideix amb un casament, tot en el mateix hotel.

En Drew no estava preparat per anar a contracorrent, com els salmons del Pacífic Boreal, però la Claire li dóna una lliçó increïble. Passa de l'intent de suïcidi a la 'vida total'. Igual d'increïble que el mapa que li regala la Claire perquè torni cap a casa, amb sorpresa inclosa. La pel·lícula és molt entretinguda, amb una bona banda sonora. Recomanable, sens dubte.