Habana Réquiem (Vladimir Hernández)

Un policia corrupte que s’aprofita de la misèria de les putes i dels eixelebrats que negocien amb els seus cossos. Cobra en diners i en espècies. Abús de poder. Una policia que només està preocupada d'encadenar un ascens darrere de l’altre, trepitjant a tots aquells que li surtin al pas. Víctimes  col·laterals. I si ha d'allitar-se amb els seus superiors, cap problema. Dues cares de la mateixa podrida moneda.

En Manolito i l’Ana Rosa són dos dels protagonistes d’”Habana Réquiem”, la primera novel·la de la trilogia de Vladimir Hernández (1966), un cubà instal·lat a Barcelona des de fa anys. Ella va darrere d’un violador múltiple. Tots dos treballen en una comissaria de l’Habana Vieja, bruta, atrotinada i amb un degotar de persones entrant i sortint. També tenen un pes important en aquesta història de perdedors en Puyol i l’Eddy. En Puyol intenta treure l’entrellat d’un clar cas de suïcidi. Clar per tothom... menys per a ell. L’Eddy és una força de la natura. Expeditiu. No sempre compleix les normes. Aquest cop persegueix a l’assassí d’un traficant de drogues de disseny. De vegades els seus sospitosos cauen al buit... misteriosament. En Batista, corrupte com en Manolito, patrulla amb un policia que acaba de sortir de l’acadèmia. Al noi no li hauria pogut tocar company pitjor.

L’Habana Vieja és un personatge més d’aquesta àgil i trepidant novel·la on la Policia Nacional Revolucionària (PNR) ha de treballar de valent enmig de l’ambient de recessió que viu la Cuba de Raúl Castro. Els cubans ja no són tan fàcils de convèncer, com anys enrere. El suposat aperturisme econòmic ha canviat el panorama. La delinqüència augmenta. Tothom intenta guanyar-se la vida, de la millor manera possible. A la Mazmorra, unitat policial de l’Habana Vieja, hi falten policies i li sobren criminals. L’autor els dibuixa a tots molt bé, amb diverses capes de profunditat i greus problemes personals que els turmenten. En capítols curts i contundents, Hernández ens presenta una ciutat ferida de mort, amb un munt de bandes urbanes i droga i armes per tot arreu. Fa uns anys, vaig estar un parell de setmanes a l’Havana i l’he reconeguda perfectament. La novel·la està publicada per Harper Collins i té 325 pàgines.

Amb ganes de començar “Habana Skyline”, segona part de la trilogia, que ja està a la venda.

"El adolescente no se movió, pero alguien lanzó un machete desde la planta superior y el tercer hombre se hizo con el arma. Eddy recogió el bate del suelo y le salió al encuentro, agarrando una silla de tijera mecánica por el camino. El ekobio, un tipo achaparrado y regordete, le lanzó un furioso machetazo, pero la hoja dio contra la silla. El choque arrancó chispas de metal y el hombre perdió el equilibrio. El bate de Eddy le rompió la clavícula y un patadón en el rostro remató el trabajo y lo dejó tendido bocarriba. Eddy se inclinó y cambió el bate por el machete. El mulato adolescente se quedo mirándolo a los ojos con dureza; no se atrevía a atacar al policía, pero se negaba a salir huyendo".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El coro de medianoche (Gene Kerrigan)

Tal faràs, tal trobaràs. Ho sap sobradament l’inspector Harry Synnot, amb més de vint anys de servei. Mai no ha tingut amics dins del cos. No se’n refien d’ell. Gens ni mica. Al llarg de la seva carrera ha denunciat a més d’un company per haver comès irregularitats. Si algun dia tenen l’oportunitat, segur que li passaran factura... amb interessos. Synnot treballa a la Garda Síochána, la policia de la República d’Irlanda.

L’inspector és un dels protagonistes d'“El coro de medianoche”, de Gene Kerrigan (Dublín, 1950). Està traduït al castellà per Ana Crespo i publicat per Sajalín Editores. Té 413 pàgines. Synnot i la resta de policies de la seva comissaria investiguen diversos casos ‘reals’; casos totalment creïbles. No hi ha exageracions ni situacions impossibles. En destaquen una presumpta violació, l’atracament a una joieria, un intent de suïcidi, un doble assassinat i el maldestre robatori d’una ionqui a un parell de turistes. Kerrigan va teixint a poc a poc una trama poderosa, plena de perillosos delinqüents i de policies corruptes. De vegades, hi ha poques diferències entre uns i altres. La violència els acaba unint. El col·loca de costat. Pul·lulen per un ambient fosc com el carbó. Els policies estan obligats a complir la llei, però sovint l'esquiven. Synnot sempre ho ha criticat, però ho acaba fent igualment.

Kerrigan fa un retrat extraordinari dels delinqüents. Els converteix en persones. Els dona profunditat i humanitat. Lars Mackendrick, per exemple, intenta superar la mort de la seva mare i del seu germà posant-se al capdavant de l’empresa criminal de la família. Es cuida. Fa esport, després de deixar molts vicis enrere. Joshua Boyce, l’atracador de la joieria, està casat i té dues filles. Roba per poder mantenir el seu nivell de vida S’arrisca poc. Sempre intenta treballar amb ‘xarxa de seguretat’. La Dixie, que en un mal dia va intentr atacar a un parell de turistes despistats, està desesperada. Fa temps que fa de confident de la policia. Per tirar endavant. Per sobreviure. Però no en té prou. El seu marit, que també era una bona peça, va morir en un accident. Serveis Socials li va prendre la custòdia del seu fill. Vol recuperar-lo. A qualsevol preu. A en Max Hapgood l’han denunciat per violació. El seu pare, amb molt poder i diners, intentarà deslliurar-lo d’una presó segura. Té tentacles a tot arreu. Es creu superior a tothom. No li fa por la policia. Se sent còmode en la batalla.

Les històries estan vives i es creuen entre elles, provocant un munt de reflexions sobre el poder, la violència de gènere i la perversió de la policia i de la societat, en un món cada cop més malalt i impersonal. Kerrigan és un escriptor amb ofici. Fa servir un llenguatge precís i molt ben treballat. No és una novel·la negra més. Molt coral, no sé si de mitjanit.
“Dentro de mil años, tal vez...”

“El tiroteo había aparecido en la primera página del Evening Herald. Al día siguiente, Arthur saldría en todos los diarios y, sin lugar a dudas, hablaría con los periodistas de la televisión en cuanto dejase el hospital. La investigación podía verse beneficiada por la publicidad. Gracias a las palabras del Herald, según el cual aquél “héroe anónimo había sido víctima de un atracador cobarde y despiadado”, la policía ampliaría hasta cierto punto el tiempo invertido en el caso. Y aunque el robo no guardaba ninguna relación con las funciones profesionales de Arthur, la Sociedad de préstamo inmobiliario había ofrecido una recompensa de diez de los grandes. Aquello despertaría a los soplones, que señalarían a cualquier chorizo capaz de destrozar una farola. A veces, sin embargo, la estrategia funcionaba; una recompensa podía alentar a los amigos y vecinos de un delincuente a venderlo a las autoridades”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Un secret (Alejandro Palomas)

Guillem. Imaginació màxima. Innocència pura. Bondat total. Ell és el protagonista indiscutible d’”Un secret”, l’últim llibre d’Alejandro Palomas (Barcelona, 1967). Ja el coneixíem d’”Un fill”, publicat l’any 2015. Viu amb el seu pare, en Manuel Antúnez. La seva mare és al fons del mar, amb els ‘sirens’. L’avió en què viatjava es va accidentar. No es va salvar ningú. Un mal tràngol difícil de superar.

Sense esperar-s’ho, en Guillem veu com creix la seva família. En un tancar i obrir d’ulls. Com per art de màgia. La Nàzia, una companya de classe, es converteix en la seva germana d’acollida. És pakistanesa i està obsessionada amb el conte de “La ventafocs”. Està convençuda que el seu únic objectiu és casar-se, com més abans millor, tot i que encara és una nena, i pagar deutes del passat... Els seus pares i el seu germà estan a la presó i no se sap quan sortiran. La connexió entre en Guillem i la Nàzia és total. Les fan a l’alçada d’un campanar. Les reflexions del nen, escrites en diverses redaccions i cartes, són força divertides. Moltes freguen l’absurd. Coses de canalla. En el llibre les podem llegir amb un estil tipogràfic diferent de la resta del text. Podríem dir que amb la lletra del mateix Guillem.

La Sònia, mestra de la jove parella protagonista, i la Maria, la psicòloga, també tenen molt de pes en aquesta història. Es preocupen per tots dos, per vocació, i intenten ajudar-los en allò que poden. La Nàzia està en un bon atzucac. Té pocs anys i molta responsabilitat. Més de la que li tocaria per la seva edat. El llibre està publicat per Fanbooks i té 253 pàgines. Palomas ens torna a regalar una aventura plena d’amistat i de valors, intimista i poètica. Ho escriu tot amb un llenguatge àgil i directe, perfecte per un públic majoritàriament jove. De fet, “Un secret” és la seva segona novel·la juvenil, després d’”Un fill”. Per saber el secret que amaga la Nàzia, s'ha de llegir el llibre fins al final.

"Ella va mirar a terra una estona petita i quan es va passar la mà pel nas per treure’s els mocs va bolcar sense voler la bossa vermella de sioux que tenia oberta a la falda i li va caure a terra. De la bossa, en va sortir un plat volador amb un cable negre molt llarg com una antena d’espies, i la foto de la Nàzia va quedar de cap per avall a la grava. De seguida ens vam ajupir. Ella va recollir la bossa amb el plat volador amb el cable, i jo la foto, que era més a prop.
Quan la vaig agafar vaig veure que a la part del darrere hi tenia unes lletres de color blau, com la tinta que utilitzen els grans, i crec que estava en francès, perquè hi havia un nom de senyora i a l’última línia hi deia Marseille, France”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'enigma rus (Xavier Roig)

L'enginyer i empresari Xavier Roig (Barcelona, 1957) ha viscut dos anys a Rússia. Es pregunta com pot ser que un país tan magnífic, amb gent hospitalària i tenaç, tingui tanta mala premsa a Occident. Diria que va anar-hi amb una idea preconcebuda i que hi ha tornat amb una imatge diferent, marcada pel respecte i l’admiració. És per això que ha escrit “L’enigma rus”, publicat per La Campana.

L’estiu passat vaig estar dues setmanes a Moscou i Sant Petersburg. Com a turista. I coincideixo amb Roig. Van volar pels aires algunes llegendes urbanes. A Rússia ningú sap anglès. Incorrecte. El parla molta gent i millor que a Barcelona, per exemple. Els russos són molt antipàtics. Incorrecte. A mi em van ajudar en tot. A Rússia es menja malament. Incorrecte. Si saps escollir, te’n surts perfectament. La cuina georgiana, la més reconeguda, és espectacular. Rússia és molt insegura. Una altra incorrecció. Hi ha molts policies pels carrers. Ni un petit ensurt. Res de res. És la meva experiència personal, curta, i a només dues ciutats, les més importants. Potser vaig tenir sort. Sigui com sigui, res del que escriu Roig m’ha sonat estrany.

Explica l’autor que Winston Churchill va definir Rússia com a “una endevinalla embolicada en un misteri dins d’un enigma”. Vindria a ser una espècie de matrioixca, la típica nina de fusta que se separa en dues parts i que en guarda a dins unes quantes de més petites. És un país molt gran, extensíssim, amb milers de quilòmetres de fronteres i 144 milions d’habitants. Difícil de governar-lo. Des d’Europa s’ha volgut donar la imatge que gastava molts diners en defensa i que en qualsevol moment podria entrar en guerra, amb qui calgués. Segons Roig només gasta el 4 per cent del seu PIB; els mateixos diners que inverteix França, sense tants escarafalls. A la Segona Guerra Mundial van morir 25 milions de russos, una xifra molt superior a la dels altres països. Als Estats Units hi va haver 300 mil víctimes i 400 mil al Regne Unit.

Roig critica que Europa no ajudés Gorbatxov quan va allargar la mà a Occident, després de setanta anys duríssims. És més, considera que la Unió Europea s’hauria d’obrir cap a Rússia. Donar-li una oportunitat. Al llibre, que té 212 pàgines, també hi ha moltes reflexions sobre el Procés català i l’intervencionisme d’Espanya, que diu l’autor que no creu que estigui per donar lliçons a ningú, i menys a Rússia. Opina que els catalans en saben molt, de l’arrogància i de la covardia de la política espanyola i europea. La història de Rússia, des de l’etapa dels tsars, fins a l’actualitat, amb Vladímir Putin intentant controlar-ho tot, completen aquest llibre que és necessari llegir. Una visió diferent i constructiva. I amb una portada sensacional.

“S’acostuma a acusar Rússia de tots els mals. Sempre s’ha dit que més val caure en gràcia que ser graciós, I Rússia no ha caigut gairebé mai en gràcia. Però determinades acusacions escandalitzades són al·lucinants. Especialment quan escoltes certs retrets i penses en les relacions entre Catalunya i Espanya. Crec que es podria resumir en una afirmació molt simple: el mateix que se li critica a Putin, a Rajoy se li permet. O al rei Felip, que, a diferència de Putin, no ha estat elegit. ¿Potser són privilegis de ser europeu?”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La mujer de la montaña (Benedikt Erlingsson)

És difícil acabar de veure “La mujer de la montaña” i no fer-se preguntes. Moltes. Una darrere de l’altra. És un títol diferent. Estrany. Inclassificable. L'islandès Benedikt Erlingsson, transita entre la comèdia absurda i la pel·lícula de denúncia, amb altes càrregues de feminisme i també d’anticapitalisme. Va guanyar el Premi del Públic a l'últim Festival de Sevilla.

L’Halla i l’Ása són dues germanes bessones molt extravagants. Tenen cinquanta anys i són professores de cant i de ioga, respectivament. A totes dues les interpreta Halldóra Geirharosdóttir, nominada a millor actriu als Premis del Cinema Europeu. El pes de la història el porta l’Halla, que declara la guerra a la indústria de l’alumini amb tot un seguit de sabotatges. Arrenca cables elèctrics, fa caure torres... Es converteix en tot un malson per les autoritats, que no tenen ni la més mínima idea de qui perpetra totes aquestes accions. Un grup terrorista internacional? Les imatges de la dona corrent per les muntanyes amb una careta de Nelson Mandela posada, atacant a un drone que la persegueix, són espectaculars. Protegir el medi ambient a qualsevol preu. Sense fer mal ningú, sempre que sigui possible.

El més destacat de la pel·lícula és la música. Cada cop que entra en escena veiem als músics que la toquen: enmig de la muntanya, a casa de l’Halla, a l’aeroport. Tres músics i tres cantants, elles amb vestits tradicionals, que apareixen del no-res, com per art de màgia, en qualsevol moment. Original i absurd a la vegada. Igual d'absurda que l’aparició puntual i reiterada d’un turista que viatja en bicicleta i que sempre és on no hauria d’estar. El persegueix la mala sort. L’Halla no té parella ni descendència. Però compte: acaba de rebre una carta que l'autoritza a adoptar una nena d'Ucraïna. Feia molts anys que ho havia demanat i ho havia oblidat del tot. Això podria marcar un abans i un després en la seva vida. Fins i tot podria abandonar la seva lluita contra la potent i indignada indústria de l'alumini?

"La mujer de la montaña" va projectar-la el Cinema Edison de Granollers, en VO, divendres passat i ahir diumenge.
Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cafarnaüm (Nadine Labaki)

Els fills arriben sense manual d’instruccions. Educar-los no és fàcil, però amb constància, paciència i una mica de sort tothom se’n surt, més o menys. No és el cas d’en Zain, ni dels seus germans, que viuen mig abandonats. Deambulen pels carrers, mal vestits i bruts, venent sucs casolans per sobreviure. En Zain té uns 11 anys. No el van inscriure quan va néixer i ningú sap l'edat exacte.

En Zain és el gran protagonista de “Cafarnaüm”, la darrera pel·lícula de la libanesa Nadine Labaki. Dirigeix i interpreta a l’advocada del nen, que té un paper molt petit. Anteriorment, havia estat l’actriu principal de dos dels seus títols, “Caramel” (2007) i “¿Y ahora adónde vamos?” (2011). És l’única professional de “Cafarnaüm”, pel·lícula candidata als Oscars i premi del jurat al Festival de Cannes. La resta no són actors. A l'Al Zain Al Rafeea, per exemple, el va trobar als carrers de Beirut... i li va canviar la vida. Ara resideix a Noruega, amb una família d’acollida. Fa un molt bon paper, com la Cedra Izam, que interpreta a la seva germana.

Nadine fa una dura i merescuda crítica a la misèria i a l’explotació infantil. Els pares d’en Zain es limiten a tenir fills i a deixar-los créixer pràcticament sols; explotant-los, portant-los al límit. Sort que ell és un supervivent, amb moltíssim caràcter i recursos il·limitats. És per això que es pregunta per què els seus pares van portar-lo al món... Està convençut que s’ho podrien haver estalviat. La directora libanesa critica la misèria i també les màfies que s’aprofiten dels immigrants. És el cas de la Rahil, interpretada per Yordanos Shiferaw. És mare soltera i seria capaç de qualsevol cosa per protegir al Yonas, el seu bebè. En Boluwatife Treasure Bankole et roba el cor des del primer cop que surt en pantalla. No té papers i pot ser detinguda en qualsevol moment.

“Cafarnaüm” no és una pel·lícula fàcil de veure. Costa d’entendre la fredor dels pares, capaços d’entregar la Sahar en matrimoni en el mateix moment que li ve la regla. La fredor dels seus progenitors contrasta amb la valentia d’en Zain, capaç de qualsevol cosa per protegir-la. La pel·lícula es va projectar divendres i diumenge passat, en versió original, al cinema Edison de Granollers. Tant dura com imprescindible.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El fibló (Silvia Soler)

Els llibres diuen moltes coses de les persones. De les persones que els escriuen. I de les persones que els llegeixen. La Laura, filla gran del dramaturg Sebastià Sureda, espera que els que guardava el seu pare a la biblioteca de casa, a Alella, li diguin més coses de les que ell mateix li havia explicat en vida. La seva obra era molt més important que la família, sovint deixada de costat. En un segon pla. A l’espera.

La Laura dedica uns quants mesos a la biblioteca, destriant el gra de la palla. Decidint quins llibres del seu pare conserva i quins desterra a la biblioteca del poble. La Laura, que és novel·lista, és la narradora i gran protagonista d’”El fibló”, el darrer llibre de Sílvia Soler (Figueres, 1961). Està publicat per Columna i té 293 pàgines. El primer que es proposa és descobrir quin mètode es va fer servir per emmagatzemar-los, després de descartar l'alfabètic. Entre les seves lleixes hi ha títols com “El roig i el negre”, “Una vella i coneguda Olor”, “L’última trobada”, “Madame Bovary”, “La Regenta”, “La casa de Bernarda Alba”, “Els amants suïcides” , “El diari d’Anna Frank” i “Romeu i Julieta”, entre altres. A partir d’aquests llibres comença a saber més coses del seu pare... i de la seva mare, l’Helena.

L’Ignasi i la Judit són els germans de la Laura. Quan el seu pare mor, tots tres recuperen bona part de la relació que havien perdut els últims anys. No estaven barallats, però feia temps que anaven una mica a la seva. Ha arribat el moment d’asseure’s, de parlar amb tranquil·litat -mirant-se als ulls- i de decidir què s'ha de fer amb la deteriorada casa d’Alella. És l’herència d’en Sebastià, a qui, possiblement, no trobaran massa a faltar. Sempre els havia ignorat. Intencionadament. En Marcel i la Clàudia (que són fills de l’Ignasi) i la tieta Margot (que fa molts anys que vivia a França) entren amb força al dia a dia de la Laura que, fins fa poc, només tenia ulls pel seu Tomàs. Ara se n’adona que, per sortir del pou, necessita la seva família, que posa al davant de tot.

I què ens diuen els llibres de la Sílvia? Doncs que, de vegades, alguns problemes no són tan grans com semblen quan apareixen com bolets. Problemes que amb una miqueta de sol, una miqueta de vi i, sobretot, paciència i una visió positiva de la realitat potser es poden solucionar una miqueta abans. També ens diuen que estima els llibres i la literatura i que té un respecte profund per les flors i la per natura. Potser m’equivoco. Però jo ho veig així. Són llibres que es llegeixen bé i et carreguen d’energia positiva.

“-Quan el pare va morir, feia poc, mot poc, potser un parell de setmanes, que una amiga meva havia perdut la mare... L’havia tinguda molt de temps malalta. Jo tenia molt present com l’havien tractada les altres nenes de l’escola, les mestres i les monges i els veïns del barri. Tot eren manyagues i preguntes i condols. Pobreta per aquí, pobreta per allà i, sobretot, elogis per a la mare desapareguda. Que si era tan bona mare, i tan guapa, i amb aquella veu tan dolç i com la trobarem a faltar. Quan va morir el meu pare, en canvi, només hi va haver silenci. Ningú parlava ni deia el seu nom. Els adults es limitaven a un minso ‘ho sento’ si es creuaven amb la meva mare pel carrer. A mi, a l’escola, amb prou feines em van dir res... Vaig pensar que en la mort del meu pare hi havia quelque chose... alguna cosa lletja...”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Entre el cel i la terra (Gerard Quintana)

Quins són els límits de l’amor? I qui s’encarrega de marcar-los? D'acord amb què? L’amor sempre ha de ser lliure i sense concessions. Pur. Les fronteres les estableixen els seus protagonistes. Ningú més. L’amor omple totes i cadascuna de les 368 pàgines d’“Entre el cel i la terra”, la primera novel·la de Gerard Quintana (Girona, 1964). Està dividida en dues parts i publicada per Columna Edicions.

L’eix vertebrador d’aquesta història que s’acaba convertint en un cant a la llibertat és en Patxi, un pintor que deixa el seu Bilbao natal per instal·lar-se a la convulsa Barcelona de principis dels anys cinquanta. Allà hi coneix dues dones que marcaran la seva vida: l’Àngels i la Neus. Amb elles tindrà dues grans històries d’amor. Tortuoses i inacabades, però amb conseqüències imprevisibles, perllongades i amb conseqüències al llarg del temps. Completen la trama principal en Bru i la Clara, dos joves creatius i amb moltes ganes de viure. Dos joves avançats a la seva època, amb capacitat de decidir, de viatjar i d’estimar amb bogeria. Dos joves delerosos de saber quins són els seus orígens i d’esborrar la boira que ha tapat part del seu sol fins ara.

“Entre el cel i la terra” és un llibre ple d’amor, però també de música. La majoria de capítols estan titulats amb noms de cançons i les referències musicals ho impregnen gairebé tot. Vaig començar a apuntar-les, però ho vaig acabar deixant. La llista és inacabable. Entre altres, Quintana cita Roy Orbison, Nina Hagen, John Lennon, Bruce Springsteen, Billie Holiday, Miles Davis, Bob Dylan, George Brassens, Paco de Lucía, Triana, Pau Riba, La Orquesta Mondragón... A més a més, els protagonistes van a diversos concerts, inclòs el Canet Rock. El grup d’amics d’en Bru fins i tot organitzen un petit ‘concurs’ per trobar la cançó que ha de convertir-se en la ‘sintonia’ del sopar que fan cada setmana. També hi ha un munt de referències pictòriques, amb Dalí i Picasso al capdavant; i literàries. “Feuilles d’herbe”, de Walt Whitman, és el llibre de poesia de capçalera.

Quintana sap com apropar-se als lectors. Queda clar que s’ho va passar molt bé escrivint la novel·la, i el seu sentiment de joia ens arriba gairebé immaculat. Va fer-se un nom al món de la música, com a cantant de Sopa de Cabra, i ara amplia el seu univers cultural. El seu és un llenguatge àgil i directe, sense ornamentacions innecessàries. Segur que “Entre el cel i la terra” formarà part de la llista de llibres més venuts d’aquest Sant Jordi.

“En Patxi s’havia acostumat a viure sol amb els seus morts en aquella casa adormida plena de retrats inacabats. La biblioteca seguiria sent el refugi en els mesos que encara seria a Bilbao, durant els quals va anar desmuntant el passat com si hagués de trobar el fil per tornar a començar. Li havia tret la pell a temps i havia recuperat l’alè del dolor fins a poder sentir tot el que havia enterrat. No li havia calgut entrar a la sala d’armes per recordar el seu germà. Només tenia vuit anys, dos més que ell, quan va caure contra una de les espases exposades que havien tret per jugar. L’arma el va travessar el pit; l’hemorràgia va ser abundant i immediata. Encara podia sentir els crits omplint la casa d’aquella foscor que mai més va marxar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La clase de piano (Ludovic Bernard )

Inicialment, Paranoia 68 combinava comentaris de pel·lícules i llibres. Des de fa temps, m’he centrat en la literatura. Sobretot pel tancament dels cinemes de Palamós i Granollers. A Palamós aviat reobre l'Arinco i, des de fa uns mesos, a Granollers hi ha l’Edison, amb pel·lícules en V.O. Els Oscars, als afores de la ciutat, fan les més comercials i traduïdes.

És per això que intentaré recuperar els comentaris de pel·lícules. De mica en mica torno a posar-me al dia. Començaré amb “La clase de piano”, que van projectar a l’Edison divendres i diumenge de la setmana passada. És una història de superació en tota regla. Ensucrada, de final feliç, però molt agraïda, sobretot gràcies a les interpretacions de  Lambert Wilson i de Kristin Scott Thomas. Ell es converteix en Pierre Geitner, director del Conservatori Nacional Superior de Música de París i ella en La Comtessa, la professora estrella del centre. Tots dos ja havien treballat junts a “Suite francesa” (2014). En aquesta pel·lícula intenten fer passar pel sedàs al jove Mathieu Malinski, que ha estat detingut en diverses ocasions per participar en petits robatoris.

En Mathieu (Jules Benchetrit) té un talent innat per tocar el piano, però el seu caràcter no l’acompanya massa. És poc sociable, agressiu i no té gaires ganes d’implicar-se en res. Quan cau en mans d’en Pierre, tot comença a canviar. Molt a poc a. Part de la culpa també la té l’Anna (Karidja Touré), una violoncel·lista del mateix conservatori. “La clase de piano” ens parla de les segones oportunitats, de la passió per la música –que ho envolta pràcticament tot- i de la possibilitat de millorar. Tant en Jules com la Karidja compleixen sobradament. Una pel·lícula, dirigida per Ludovic Bernard, que et fa passar una molt bona estona. Correcta. Sense pretensions. Molt familiar.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Benedicció (Kent Haruf)

Morim un dia. I vivim la resta. Quan algú se’n va després d’una llarga malaltia té temps per acomiadar-se. És el cas d’en Dad Lewis, protagonista de “Benedicció”, que tanca la Trilogia de Holt, després de "Cançó de la plana" i de "Capvespre". És més trist i profund que els anteriors. Està traduït per Marta Pera Cucurell i publicat per Periscopi. Kent Haruf (1943-2014) deixa una herència impagable.

Si hagués d’escollir, em quedaria amb el segon llibre. En aquest tercer, he enyorat els germans McPheron i a la Victoria. L’autor només en parla amb una frase curta. Els pren el relleu en Dad, que sap que aviat perdrà la vida. Està resignat. Amb el cap clar i el cor cada cop més net. Té temps de posar totes les coses en orde, amb el suport incondicional de la Mary, la seva dona; i de la seva filla Lorraine. En el passat no sempre va actuar amb responsabilitat i intenta rescabalar-se. La seva assignatura pendent, que tot fa pensar que no aprovarà mai, és el seu fill Frank. Va marxar de casa quan era jove i ara ja fa anys que no saben res d’ell. Ha estat impossible localitzar-lo. Haurà de ser en una altra vida... Què va passar entre pare i fill? A la ferreteria, negoci que ha omplert la seva vida, tot està en ordre. Allà sí.

Igual que en Dad, també pateix la Berta May, que es desviu per educar la seva néta Alice. La seva filla va morir d’un càncer de pit. El pare de la nena no se sap qui és. La Willa i l’Alene, mare i filla, són amigues de la família d’en Dad. De tota la vida. La Willa es va quedar viuda fa més de trenta anys. L’Alene va perdre la seva única filla. Patiment al límit. Sobreviure de la millor manera possible. Hi ha desgràcies que no s’obliden mai. Per més temps que passi. Completa aquesta amalgama de personatges estanys en Rob Lyle, el polèmic reverend de Holt. Els problemes amb la seva dona i el seu fill no tenen aturador. Fa la sensació que té una crisi de fe infinita. Res funciona massa bé i ja no sap com sortir-se’n. Està superat. Vençut. Abandonat en vida.

Com deia quan parlava de “Capvespre”, Haruf fa servir un to molt tranquil per explicar les coses, que embolcalla amb tot un seguit de descripcions d'herbes i plantes. Parla de temes tristos i complicats, com la mateixa mort, però ho fa amb un punt d’optimisme. La mort existeix i cal assumir-la com més aviat millor. En Dad se'n va donant una lliçó de vida. Sap que traspassarà aviat i ho afronta amb una certa valentia. Faci el que faci, res canviarà. I ho sap. Són 344 pàgines que es llegeixen amb facilitat, sobretot perquè l’autor continua fent servir el diàleg com a principal forma discursiva.

“Quan en Lyle va alçar els ulls perquè havia sentit un soroll, els va veure a la porta, mirant-lo. Estava assegut a l’escriptori del seu despatx de la part posterior de l’església amb prestatges de llibres darrere seu i un gravat del Cap de Crist de Sallman penjat a la paret al costat d’una imatge de Jesucrist trucant a la porta, amb la corona d’espines i un fanal a l’altra mà. Eren una parella jove, el noi devia tenir-ne vint-i-un o vint-i-dos anys, la dona semblava més gran. El noi era alt i cepat, fort, i portava uns texans nous, botes marrons, armilla de pell girada sobre una camisa blanca, i un barret Stenson bo a la mà, i la noia, la dona jove, portava un vestit blanc curt sense mànigues amb un cinturó platejat i sabates blanques de taló”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Capvespre (Kent Haruf)

“Capvespre” està a l’altura o fins i tot una mica per sobre de "Cançó de la plana". És el segon llibre de la Trilogia de Holt, del nord-americà Kent Haruf (1943-2014). La completa “Benedicció”, que vaig acabar ahir a la tarda. Els tres estan traduïts per Marta Pera Cucurull. Té 386 pàgines i està publicat per Periscopi. Dona continuïtat a alguns dels personatges i n’incorpora uns quants de nous.

Els meus preferits segueixen sent els McPheron, dos germans d’edat avançada que viuen en una granja als afores de Holt. Des de l’últim cop que vam saber d’ells, han passat dos anys. La Victoria Roubideaux i la seva filla Katie, que vivien amb ells, se’n van a Fort Collins perquè la jove comença la universitat. Marxen una mica a contracor. Deixar sols al Raymond i al Harold li encongeix el cor. Quan la seva mare va repudiar-la, per haver-se quedat embarassada, ells van fer-li costat. Ningú més. I ni tan sols la coneixien. Va arribar a la granja gràcies a la mediació de la Maggie Jones. En aquest segon llibre sabem què faran els McPheron sense la Victoria i com li aniran les coses ara que té lluny els seus protectors. Segur que si fossin família, no s’estimarien tant. Hi ha un parell d’escenes molt emotives. Llàgrimes als ulls.

També tenen continuïtat les històries d’en Gurthie i dels seus fills, però en aquest segon llibre són molt més testimonials; i sempre vinculades als McPheron. Entra amb molta força la Rose Tyler, que treballa a serveis socials. Ella està al càrrec d’una família amb tant pocs recursos com gambals. La Betty i en Luther intenten fer-se càrrec dels seus fills, però no ho aconsegueixen. Encara menys quan apareix el tiet de la dona, en Hoyte Raines, un home repugnant com pocs. En DJ, un nen solitari d’uns deu anys que viu i es desviu pel seu avi Walter, i la Mary Wells i les seves filles, acaben de configurar aquest conglomerat de persones que pateixen més que viuen. Bones persones, la majoria, que intenten tirar endavant, amb moltes dificultats, molestant el mínim als qui els envolten.

En definitiva, estem davant d’un llibre molt emotiu, com els altres dos de la trilogia, que necessita una lectura reposada, tot i que conté un munt de diàlegs molt fàcils de llegir. L’autor explica les històries dels seus personatges amb molta delicadesa i discreció. Continua amb unes acurades descripcions de colors de cel, de terra i de tot un seguit de flors, plantes i cultius. Una trilogia que, després de llegir-la, ens fa sentir més humans i potser fins i tot una mica millors. Un llibre trist, però sempre en positiu.

“La Victoria es va posar el jersei flonjo de caiximir blau que li feia ressaltar els cabells negres i una faldilla grisa curta, i el noi portava uns texans bons i una camisa de quadros, i van anar a Holt amb el cotxe d’ella a sopar i a veure la pel·lícula. Quan van ser a fora, en Raymond i la Katie van estar enfeinats a la cuina. Ell va escalfar unes sobres de pernil amb sala, amb un puré de patates i crema de blat de moro, i la nena era a la taula asseguda a la seva cadira amb una caixa, i mentre menjaven ell la mirava i l’escoltava. La nena anava fent cullerades mentre parlava, i no parava de xerrar de qualsevol cosa que li passés pel cap, encara en Raymond no fes cap comentari, si bé parava atenció a tot el que la criatura deia, tant si era sobre una nena de la guarderia de Fort Collins que ell no coneixia com sobre un gos blanc i negre que bordava al pati de sota del seu pis”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'arxipèlag del Gos (Philippe Claudel)

La naturalesa humana és fosca com la gola del llop. Per salvar el cul, hi ha gent (i no dic persones) que són capaces de qualsevol cosa. Gent covarda, opaca, especuladora i sense ànima, disposada, fins i tot, a negociar amb vides humanes. Monstres instal·lats en la cultura de la mentida i dels rumors, que fan créixer exponencialment. Sense aturador. Per protegir-se. Es tracta de mantenir els drets adquirits a qualsevol preu.

D’aquests especuladors de mirada bruta n’hi ha uns quants a “L’arxipèlag del gos”, l’últim llibre del francès Philippe Claudel (Dombasle-sur-Meurthe, 1962). Està traduït per Jordi Martín Lloret i té 208 pàgines. És una de les últimes apostes d’Angle Editorial. La història passa en l’única illa habitada de l’imaginari arxipèlag del Gos, situada en un lloc perdut del Mediterrani, molt a prop del continent africà. Els seus habitants no tenen nom de pila. A la majoria se’ls coneix per la feina que fan: l’Alcalde, el Doctor, el Professor, l’Espasa (un dels millors pescadors de peix espasa de l’illa), l’Amèrica, la Vella... Un matí qualsevol, d’un mes i d’un any qualsevol, la Vella i el seu gos es troben tres morts a la platja. Els cossos han arribat moguts pels corrents marins. Quan se n’assabenta dels fets, l’Alcalde fa seu el problema i intenta resoldre’l a la seva manera. És el principi del final.

L’Alcalde assegura que ho fa tot en nom del progrés i de futures inversions, que, segons diu, són imminents. Els morts donen mala imatge! Però queda masa clar que sempre actua en benefici propi. Secretisme per sobre de tot. Que res se sàpiga. Que res se surti de la normalitat. Que ningú discrepi... I si algú s’atreveix a portar-li l contrària, se l'ensorra sense contemplacions. El llibre, que acaba convertint-se en una terrible faula, fa una critica furibunda al tràfic d’immigrants. En major o menor mesura, en fa culpable a tothom. La figura del Comissari està molt ben trobada. És l’”aconseguidor”. L’assassí a sou. La pedra a la sabata. La nit que amenaça al dia. La tempesta que trenca la calma. El titella necessari dels poderosos. Li mouen els fils des de dalt. Ell, en contrapartida, intenta dirigir els que encara són més desgraciats que ell. Puta vida.

“L’arxipèlag del Gos” és un llibre que s’ha de llegir, abans o després. Fer-ho i no acabar indignat és pràcticament impossible. T'arriba al moll de l'os. L’illa on passa tot és tan miserable, tan miserable, que als morts els enterren dempeus. S'ha d'aprofitar l'espai. No n'hi ha més. Brutal.

“De sobte el gos es va aturar, va bordar, i va sortir disparat en una cursa boja que el va portar una mica més lluny, a una cinquantena de metres, cap a tres formes allargades que l’onatge havia llançat a la riba però que encara sacsejava una mica, com si li costés abandonar-les del tot. El ca les va ensumar, es va girar per mirar la Vella i va deixar anar un udol molt llarg.
En aquell mateix moment, dos homes van veure també les formes al codolar: l’Amèrica, un solter un xic vinyataire, un xic manetes, que de tant en tant venia a veure què havia arrossegat el corrent fins allà: bidons llançats per la borda, posts perdudes, xarxes, cordams, fustes a la deriva. Va veure al lluny les formes estranyes. Va baixar del carro, va acariciar el costat del seu ase i li va dir que no es mogués, que es quedés allà, al camí. També hi havia l’Espasa, a qui deien així perquè, tot i no ser gaire espavilat, segurament és un dels pescadors de peix espasa més fins de l’illa, ja que coneix els costums del gran emperador, els fons on viu, els seus humors i els seus cicles, i és capaç d’endevinar-ne les rutes i els estratagemes”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Mentides consentides (Hjorth & Rosenfeldt)

Si algú et promet que canviarà, no te’l creguis. Les persones són com són i és difícil que modelin el seu caràcter o la manera de fer, sobretot a partir de certa edat. En queda constància a “Mentides consentides”, la sisena entrega de la “Sèrie Bergman”,  dels suecs Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt. El llibre està publicat per Columna, com els anteriors, i té 556 pàgines. La traducció és de Cristina Sala Pujol.

Dic que les persones no canvien perquè Sebastian Bergman continua sent un malparit. Misogin, faldiller, agressiu, mal company... És d’aquelles persones que és millor tenir-les lluny; molt lluny. Tothom que l’envolta l’odia, sense excepció. Pel lector, que no l’ha de patir, és un personatge amb un magnetisme molt gran. I, sense adonar-te’n, li acabes rient les gràcies. Intenta canviar, però no pot. És el psicòleg criminal més popular de Suècia, expert en assassins en sèrie. Quan comença aquest sisè llibre, està centrat en donar classes i en escriure el seu proper llibre. Tot amb ben poques ganes. Fa temps que no en sap res del Riskmord, la unitat de la policia que investiga els casos d’assassinat. Ell, quan hi col·labora, ho fa com a assessor extern.

Tampoc no treballa al Riskmord la Vanja, que és a Uppsala investigant abusos a dones, a les ordres de l’Anne-Lie. Quan el cas es complica, la responsable de la investigació recluta a en Bergman perquè els doni un cop de mà. És el millor. D’aquesta manera, pare i filla acaben l’un davant de l’altra. Poc que s’ho esperaven. La Vanja entra en còlera. En Sebastian veu una nova oportunitat per intentar apropar-se a ella. Tot es complica quan els abusos d’Uppsala creixen i s’ha de parlar de violacions; i fins i tot d’assassinats. És llavors quan torna a entrar en acció el Riskmord, amb en Torkel, en Billy i l’Ursula –vells coneguts de la sèrie- al capdavant. Ja tornen a estar tots junts. El primer que descobreixen és que el culpable dels fets no tria les dones a l’atzar. Hi ha un patró i el segueix pas per pas. Cal aturar-li els peus.

EN BILLY NO AIXECA CAP

En Billy també manté vius els seus vicis del passat. Com deia, ningú canvia. La seva “serp” interior li demana més sang. La seva necessitat de dominar als altres, d’assassinar si és necessari, està més viva que mai. Vol tenir poder absolut. No en va tenir prou amb la Jennifer. La seva vida amb la May és massa ensucrada. Gaudeix molt més, i de quina manera, quan fa el salt al costat obscur. El pare de la Jennifer –la jove policia que havia treballat amb el Riskmord en alguns casos- fa massa preguntes. I la majoria en Billy no les pot ni vol contestar. L’Ursula continua amargada, potser un pèl menys que en històries anteriors; mentre que en Torkel viu una segona joventut al costat de la seva nova parella. El sopar que fa tot l’equip a casa d’en Torkel és de traca i mocador.

“Mentides consentides” torna a ser un llibre addictiu, d’aquells que es llegeixen pràcticament d’una tirada, per moltes pàgines que tinguin. Els autors no perden el temps amb grans figures retòriques ni ornaments innecessaris i se centren en l’acció, que t’atrapa i no et deixa respirar. Frases curtes, molt de diàleg i expressions que qualsevol de nosaltres podria fer servir en el dia a dia. Els autors critiquen obertament a l’ús que alguns fan de les xarxes socials. Es mostren contraris als que donen massa dades personals, als que expliquen on són en cada moment, quan i per què. Dades que els fan vulnerables i que permeten actuar amb més seguretat al possible enemic. Just a la fusta. Moltes ganes que es publiqui la setena entrega!

“El temps restant llegia publicacions antigues de la Jennifer per familiaritzar-se amb el seu estil i veure de quina manera s’expressava, quines abreviacions i emojis feis servir. Va aconseguir trobar un pretext per rebutjar les poques invitacions a fer una copa, una barbacoa o anar a banyar-se junts. Ningú semblava qüestionar aquella existència prolongada per ell. La setmana següent havia anat a la costa oest amb la My, de manera que la tasca se li havia fet molt més difícil. Quan estava sol a Estocolm s’hi havia pogut dedicar en cos i ànima, però ara tornava al món real de forma paral·lela. Persones normals i corrents, relacions socials, amics, els fills dels amics, minigolf, passejades, les nits amb la My. A vegades es mantenia al marge de tot el que passava al seu voltant i s’observava ell mateix, amb la certesa que li havien de notar que havia canviat molt”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Secrets imperfectes
Crims duplicats
Morts prescindibles
Silencis inconfessables
Càstigs justificats

Un circ al pati de casa (Damià Bardera)

Moltíssimes mutilacions. Pròtesis, cames ortopèdiques, dents postisses, dits de fusta, garfis... La majoria dels personatges de Damià Bardera (Viladamat, 1982) tenen alguna minusvalidesa física. Accidental o provocada. Es mouen, amb més o menys fortuna, per les obscures pàgines d’“Un circ al pati de casa”. El llibre està publicat per Empúries i té 152 pàgines. El pròleg és de Toni Sala. S’obre una finestra. Entra aire fresc.

Són 40 contes molts curts -alguns publicats anteriorment- amb altes dosis de cinisme; més d'un amb tocs escatològics. Comicitat i crueltat a parts iguals; humor negre en tota regla. El més llarg de tots es titula “La mortalla” i tot just fa deu pàgines. Un dels que més m’ha agradat és “La mà tallada”, amb un carnisser de protagonista. En quatre ratlles passa de ser el ‘rei del ganivet’, impulsiu i venjatiu, a convertir-se en un home compassiu i detallista. A “El dilema”, un home troba membres diversos i s’obsessiona amb localitzar els seus propietaris legítims. Surrealisme pur. Una dona dissecada i asseguda ‘eternament’ al sofà de casa seva (“La tele”) i un nen que prefereix arrencar-se el cap abans de fer petons als altres (“Petons”) també tenen el seu espai en aquest llibre de perdedors volguts.

“L’os”, amb un mamífer carnívor amb suposats poders curatius; “Saps què és això” (amb suïcidi inclòs, un de molts); i “El xaman”, amb droga per donar i per vendre, també estan francament bé. Bardera, molt irreverent, no deixa respirar al lector. El provoca. Fa que trenqui amb el seu petit (o gran) món interior. Els fets luctuosos s’encadenen un darrere de l’altre. En els seus contes tracta la desigualtat entre classes i la importància de ser conseqüents amb tot allò que es fa, sigui el que sigui. Un catàleg de sers estranys; un circ en tota regla. Sap que provoca i s’ho passa bé. Entre els referents de Bardera hi ha Caterina Albert (Víctor Català), Pere Calders, Salvador Espriu, pel seu tractament dels personatges, i Quim Monzó.

“De tant en tant, la mare sortia a robar per poder menjar alguna cosa als vespres i no anar a dormir amb l’estómac buit. Robava poc, només allò estrictament necessari perquè els fills no ens moríssim de gana. En una ocasió, per les festes de Nadal, va allargar massa la mà i el carnisser del poble, en un acte gairebé reflex, «zasss», va fer anar l’eina i la mare va quedar-se sense mà dreta. Gràcies a Déu, no era la mà bona, i ni la meva germana ni jo no érem amb ella en aquell moment. El poble en va anar ple. Deien que la mare s’havia desmaiat a l’acte, que li sortia la sang a borbolls, que l’expel·lia a tort i a dret, que havia esquitxat tota la botiga! El carnisser, pobrot, no se’n sabia avenir”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Digues un desig (Jordi Cabre)

Creus en les segones oportunitats? És possible tornar a començar? Arribat el cas, posaries el teu comptaquilòmetres a zero i l’engegaries de nou? Vigila... Estàs convençut que la teva existència és avorrida i potser no ho és tant. Gaudeix de les petites coses que et dona el dia a dia i mira cap endavant. Qui sap si buscant una vida de novel·la acabes immers en un thriller desesperant, de final incert. Tu esculls.

No sé per què fas aquestes preguntes inútils. A tu també t’agradaria viure una vida de novel·la. No em diguis que no. T’enganyes a tu mateix. Llegeixes i t’evadeixes de la realitat, com tothom. Arribes a mons llunyans que en veritat mai tindràs a l’abast. Si et donessin la possibilitat de ser un heroi de llibre, l’aprofitaries amb els ulls clucs. Confessa-ho. Que no t’agraden els canvis? S’hauria de veure. No donis res per fet...

A “Digues un desig”, Premi Sant Jordi, en Jordi Cabré (Barcelona, 1974) reivindica la ficció. Està convençut que sempre supera la realitat. El llibre té 258 pàgines i està publicat per Enciclopèdia. L’atmosfera que crea des de la primera pàgina és angoixant. Et fa patir. Molt. No costa d’imaginar-se a l’escriptor protagonista, en una llibreria, el dia de Sant Jordi, amb el cap ennuvolat. Vençut. Desesperat. Entre les novetats, hi ha trobat la seva biografia, signada per ell. Una biografia que el destrossa, que el deixa com un drap brut. Qui l’ha suplantat? Per quin motiu? Quin tros de malparit o de malparida està intentant que perdi el cap? Què passarà quan el llibre arribi a mans de la seva família? El seu malson tot just acaba de començar. No volies ficció? Doncs aquí la tens, escriptor mediàtic. Que el teu Rolex estigui aturat a les 6:57 és una simple anècdota...

Que la ficció supera a la realitat? Hi ha realitats tan bèsties que ningú es creuria; amb tantes capes que semblen inventades. Vides de pel·lícula, impossibles d’imaginar per la majoria de mortals. Això sí, que s’inventin una vida per tu, sense que puguis fer res per evitar-ho, és una putada. Encara més si el ‘guionista’ simpàtic t’odia com ningú altre. Quan tot ja era difícil, t’ho converteixen en impossible. La banca guanya. Tu perds. Et fots i ja està.

“Un joc de miralls de naturalesa catabàtica que dialoga i s’enjogassa amb la pròpia noció de la literatura”. És una part del comentari del jurat després de premiar “Digues un desig”. S’inclou al final del llibre. Per explicar-nos aquesta història rocambolesca, Cabré divideix l’acció en dos fronts i la trasllada al lector amb dos tipus de lletra diferent. Amb una, més clara, ens explica les passes de l’autor per saber qui hi ha darrere de la seva biografia. És el seu dia a dia. La seva fugida cap endavant. Per què no l’haurà escrita ell, oi? L’altre tipus de lletra, en negreta, ens apropa fragments de la biografia, a mesura que el protagonista la va llegint. No se’n sap avenir. Resulta que és infidel, masclista, prepotent i un munt de coses més. Cap de bona. L’acció passa majoritàriament a Barcelona, l’any 2026, amb la Sagrada Família ja acabada, i a una idíl·lica Cadaqués.

Dubtar és d’humans. Ja sé qui soc o em passaré la resta dels meus dies preguntant-m’ho? Hi ha temps encara per fer una metamorfosi profunda, o ja és massa tard? Soc lliure per escollir o sempre hi ha algú darrere guiant les meves passes? Què va ser abans, l’ou o la gallina? Al final es tracta de viure i de no molestar massa. O potser és millor treure el fre de mà i carregar-se tot i tothom que es posi al davant? Qüestió de gustos.

Mentre vas llegint, les dues branques d’aquesta història es van fusionant en una de sola. Cada cop és més difícil diferenciar-les, per molt que continuïn arribant-nos amb dos tipus de lletra diferent. “Digues un desig”, decorada amb un munt de referències pictòriques, està dividida en tres parts (Gènesi, Pigmalió i Metamorfosi), completades amb l’epíleg. En l’inici de dues de les parts l’autor fa servir cites d’”Alícia en el país de les meravelles”, de Lewis Carroll. Qui sóc veritablement en aquest món? Aquest és el veritable trencaclosques!

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Mare (Ada Castells)

“Te n’adonaràs quan tinguis fills”. És una frase recurrent. D’aquelles que hem sentit un i mil cops. I que acaben sent veritat. Com la mateixa vida. Hi ha coses dels pares que només s’entenen quan estàs intentant educar a la teva pròpia descendència. És llavors quan s’escurcen les distàncies. Quan tot es fa una mica més comprensible. Van ser massa durs/tous amb nosaltres? O és tan sols un record, deformat o endolcit amb el pas del temps?

La relació mare-filla omple, i de quina manera, “Mare”, l’últim llibre d'Ada Castells (Barcelona, 1968). Té 229 pàgines i està publicat per La Campana. És la història de la confrontació entre dues dones molt diferents. La Raquel és la mare; trigèmina, amb aires de grandesa. Hauria d’haver nascut princesa. Segur que hi va haver algun error en el part? No va néixer princesa, però va fer tot el possible per dominar, sotmetre, marcar diferències entre classes, fer abaixar el cap al servei... Les seves filles l’odiaven a mort. Mai van ser felices al seu costat. Era dèspota i manipuladora. Desesperant. Com a mínim, aquest és el record que en tenen elles, ara que la dona acaba de traspassar.

La Sara, la filla petita, és despistada, desordenada i mai s’ha preocupat massa pel seu aspecte. Quan el llibre comença, la Raquel ja és morta i ella està esperant que vinguin a buscar-li dos o tres mobles que la seva mare estimava amb bogeria, uns mobles que la dona va tenir a l’habitació de la residència on va passar els seus últims dies. La Sara té una filla, l'Elena. La distància que hi ha entre totes dues també és molt gran. Fins a quin punt, si la comparem amb la que existia entre ella i la seva mare? Abans de morir, la Raquel estava escrivint les seves memòries, que va titular “Confeccions Vidal”. La Sara comença a llegir la llibreta de color daurat molt empipada, enfortida per un gran impuls de venjança. Però a mesura que avança la lectura, l’odi que la tenia tenallada comença a esbravar-se i muta en reconciliació.

“La mare” és un llibre potent, amb molta mala llet i fortes càrregues d’ironia. La lectura de la llibreta transforma a la Sara i el seu canvi afecta directament a la visió que el lector té sobre la Raquel. Inicialment, l’odies a mort. Per suprematista. Per voler tenir el poder absolut. Per maltractadora. Mai t’acaba caient bé, però és veritat que, a mida que avances pàgines, et preguntes si potser l’has jutjada amb massa duresa. La dona també tenia el seu punt divertit. En definitiva: es tracta d’un llibre que es llegeix francament bé, i que remarca que les pèrdues són per tota la vida. Si has de solucionar alguna cosa important, no triguis... o potser serà massa tard. Que l’odi no t’ennuvoli la vista.

“Han passat més de trenta anys i ara soc jo qui intento treure la meva filla de casa els diumenges al matí. Soc incapaç d’imposar-me amb la determinació d’una mare absoluta. L’Elena es resisteix a moure’s, ensopida al sofà, mentre li insisteixo que hem d’aprofitar el cap de setmana, que si fan una exposició al Caixaforum, que si una fireta al Poblenou, que si un concert al Palau. Ella que no i que no, que tranquil·la, mama, que vol quedar-se a mirar Game of Thrones o qualsevol altre cúmul d’atrocitats per l’ordinador, i ens barallem a crits que em recorden aquella impotència de la infantesa que jo també sentia. Farta, peregrino sola pels meus temples laics: per la Pedrera, pel CCCB, pel Mercat de Sant Antoni. Abans, però, li amago el teclat, el mòbil, el mòdem i surto feta una fera de casa, dubtant si també li hauria hagut d’abaixar els ploms”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Los crímenes de Alicia (Guillermo Martínez)

Si agafes una coctelera i hi poses unes quantes fórmules matemàtiques, una mica de lògica, un parell o tres d’assassinats, molt de misteri i passió infinita per Lewis Carroll podria sortir-te “Los Crímenes de Alicia”, Premi Nadal 2019. Podria sortir-te, sempre que fossis l’argentí Guillermo Martínez (Bahía Blanca, 1962). Qualsevol altre bàrman fracassaria en l’intent. El resultat és una beguda negra com el carbó, amb molts graus d’intel·ligència.

Martínez centra la història al la ciutat universitària d’Oxford, al Regne Unit, l’any 1994. Allà, la ‘Fraternitat Lewis Carroll’ ha pres una decisió important: publicar els diaris personals de l’autor d’”Alícia al país de les meravelles”. Tot va pel camí correcte fins que una becària, la Kristen Hill, descobreix el missatge que podria contenir una pàgina dels diaris de Carroll que va ser arrencada misteriosament després de la seva mort. La noia creu que podria deixar en evidència molts dels llibres dedicats a l’autor publicats fins al moment. La Kristen té la intenció de mostrar el full a la Fraterninat, però no aconsegueix arribar a la reunió que hi havia convocada per aquell dia. Per quin motiu?

El professor de lògica Arthur Seldom és qui presideix la Fraternitat. Té la ment molt lúcida, capacitat de concentració i una gran facilitat de paraula i de raonament. Ajudat per un alumne seu, estudiant de matemàtiques argentí, intentarà esbrinar què li ha passat a la Kristen i qui hi ha darrere dels assassinats que s’aniran succeint. La idea és matar al missatger? Què s’està intentant amagar? Des de la Policia, l’encarregat del cas és l’inspector Petersen. Són els mateixos personatges de “Los crímenes de Oxford”, publicada l’any 2003. Estem davant d’una novel·la intel·ligent, amb uns personatges molt ben treballats i sense fissures. L’emoció es manté fins al darrer moment, quan el professor Seldom fa una radiografia de la situació amb tot luxe de detalls. Té una ment privilegiada.

Lewis Carroll podria haver estat un pedòfil. Segons s’entreveu a la novel·la, estava obsessionat amb les nenes petites, que fotografiava amb poca roba i poses insinuants. Per escriure les seves obres, s’inspirava en aquestes nenes, que tenien entre deu i onze anys. L’Alícia, en qui es basa “Alícia en el país de les meravelles”, va despertar en ell un costat molt estrany. És de suposar que, el dia d’avui, estaria crucificat. Tots els accidents i assassinats que passen a “Los crímenes de Alicia” poden tenir a veure amb aquesta actitud malaltissa de Carroll? Algú la vol amagar? O, per contra, intenta fer-la encara més evident? El llibre està publicat per Destino i Columna (en castellà i català, respectivament) i té 333 pàgines. De Guillermo Martínez em va agradar molt "Yo también tuve una novia bisexual".

“Hubo un pequeño grito de horror, murmullos, gestos de consternación. Pasé lo más rápido que pude de un rostro a otro, sin saber muy bien que debía buscar. Después de todo, la reacción a la desgracia ajena siempre tiene algo de puesta en escena, de reflejo aprendido. Las dos mujeres, por el antiguo Reparto emocional de géneros, podían permitirse el grito sofocado y aun el asomo de lágrimas, como las que aparecían, a punto de formarse, en los ojos de Laura frente a mí, Los Hombres, por su parte, también tenían sus gestos convencionales, però reducidos al mínimo. Sólo Alberto Raggio se permitió elevar a medias los brazos y bajarlos en impotencia, como si clamara por una injusticia”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Ichigo Ichie (Héctor García i Francesc Miralles)

Ahir és passat. Demà és futur. L’únic que tenim segur és l’avui, que hem d’aprofitar al màxim. Cada moment és un tresor únic i irrepetible. Ahir vaig llegir “Ichigo Ichie” d’una tirada. Vaig aprofitar l’oportunitat. Segur que avui soc diferent d’ahir i de demà. Si aquesta tarda tornés a llegir el llibre, possiblement l’interpretaria d’una altra manera. Tot es mou. Tot canvia. Res és etern. Està publicat per Enciclopèdia i té 186 pàgines.

“Ichigo Ichie” és l’últim llibre d’Héctor García (Alacant, 1981) i Francesc Miralles (Barcelona, 1968). L’Héctor, conegut amb el sobrenom de Kirai, fa més de 15 anys que viu al Japó. L’expressió 'Ichigo-Ichie' vindria a dir que allò que estem vivint en el moment present no es repetirà mai més. Cada trobada és irrepetible. Com diu el subtítol del llibre, “Fes de cada instant un moment únic”. Els autors volen deixar clar que morim un dia, però que vivim tota la resta. Per això hem d’esprémer el present com si fos un regal que s’ha d’obrir. És important asseure’s, observar amb atenció què passa, assaborir el moment sense distreure’ns (deixant de banda tot allò que no és estrictament necessari) i fer-se amic d’un mateix. Ja està bé que siguem imperfectes, només faltaria. I que tinguem compassió.

El llibre està ple de referències literàries (com “El quadern vermell”, de Paul Auster) i cinematogràfiques, com per exemple “Forrest Gump”, “El camino a casa”, “Corre, lola, corre” o “Blade Runner”, una de les meves pel·lícules preferides. García i Miralles donen un munt d’exemples de tot allò que expliquen. A més a més, radiografien les emocions bàsiques: ira, tristesa, por i alegria. Menys aquesta última, totes les altres ens porten al passat o al futur i poden ser fonts d’angoixes diverses. També fan referència a la cerimònia de l’atenció, desenvolupant al màxim el gust, l’olfacte, la vista, el tacte i l’oïda. Tocar i, sobretot, escoltar. Poca gent ho sap fer. Moltes vegades estem més preocupats pensant com contestarem al nostre interlocutor que en escoltar què ens diu ell realment.

Al final, l’objectiu és gaudir del present i transformar el passat i el futur en una il·lusió, arribant al satori. Tot és temporal, fins i tot el dolor. En resum, tenir problemes és sinònim d’estar viu. Al llarg del llibre, quer ens presenta tota una filosofia de vida, es parla i molt del chanoyu o cerimònia del te, que els autors consideren bàsica. Segons ens diuen, hem de trobar un moment, cada cert temps, per estar en pau amb nosaltres mateixos i obrir els ulls a la vida; gaudint d’un instant irrepetible. Kirai, Francesc, Ichigo-Ichie!

“L’origen de l’ichigo-ichie és la cerimònia del te que hem comentat àmpliament: una festa amb un ritual i un propòsit molt definits. No obstant això, l’art de crear cerimònies que deixin sediments al cor no és exclusiu d’Orient. Encara que d’una altra manera, a Europa, hi ha hagut veritables “mestres del te” en les seves respectives disciplines. Com ara el comte Étienne de Beaumont. Fora de França és un personatge poc conegut, però entre les dues guerres mundials, aquest mecenes, decorador, modista i llibretista es va distingir per la seva capacitat d’organitzar festes inoblidables”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

14 de juliol (Éric Vuillard)

Després de triomfar amb “L’ordre del dia”, el francès Éric Vuillard (Lió, 1968) torna a explicar-nos amb detall un període important de la història contemporània. Amb “14 de juliol” ataca amb detall la presa de la Bastilla. El llibre, publicat per Edicions 62, està traduït al català per Jordi Martín Lloret i té 192 pàgines. Segons l'escriptor, aquella revolució popular té moltes similituds amb el moment actual.

Vuillard dona tot el protagonisme a la massa anònima, a les trenta mil persones que es van revoltar a París perquè tenien gana i ningú no els donava solucions. És la multitud qui va encapçalar la sacsejada. L’autor se’n fa un fart de donar noms i cognoms, llocs de procedència i oficis. Artesans, sastres, carnissers, vinaters, bugaderes, prostitutes... Elles i ells van ser els herois de l'aixecament, que es va consumar el 14 de juliol de 1789. La novel·la és el seu homenatge particular. Van pensar que ja n’hi havia prou de repressió i de desigualtats entre pobres i rics. Aquests fets marquen l’inici del final de l’antic règim i són la llavor de la futura revolució francesa.

L’autor ens intenta explicar, de vegades amb un lèxic arcaïtzant, què va passar aquells dies i per què. L’esclat de la violència se subscriu en un clima enrarit per les decisions polítiques errònies i una pobresa recalcitrant. És una crònica amb molta passió. Hi ha una escena que m’ha quedat gravada a la memòria: el registre de tot un seguit de morts, estirats a terra, en fila. Els que manen busquen si portaven alguna cosa robada a les butxaques, però no hi troben res. Són dones i homes dignes. Volen millorar les seves condicions. Menjar. De robar als rics, ni pensar-hi. Vuillard ens regala un relat d’una gran profunditat literària i estilística. En alguns passatges, el llibre és un pèl dens, especialment per la quantitat de noms, però és del tot imprescindible.

“En una llampada, una multitud d’homes va aconseguir, a través d’una mussolina de teranyines, arrencar de les entranyes de la terra unes quantes ampolles. Era el nèctar de les Llums, sortit de la tina de Montesquieu. Van trencar els brocs de vidre sobre els esglaons del palau i van beure, d’un glop, els vins més nobles, ensangonant-se la cara. Que bons que eren!, no hi ha res millor que fotre’s d’una tirada un vi de mil lliures, mamar a raig un château margaux. Amb el gasòmetre ben ple, es van aixecar amb sabates de balancí, el cervell en escabetx, desarborats, portant ulleres de pell de llonganissa i atonyinant-se com bèsties. El producte furtat del treball s’ha de malbaratar, la seva delicadesa s’ha d’esclafar, perquè cal que tot brilli i que tot desaparegui”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El fill de l'italià (Rafel Nadal)

Qui no té orígens no té identitat. Ho sap molt bé en Mateu, un dels protagonistes de l’últim llibre de Rafel Nadal (Girona, 1954). Es tracta d’”El fill de l’italià”, de Columna Edicions. Té 461 pàgines i és el Premi Ramon Llull 2019. El rebrà dilluns que ve. L’altre personatge important és en Ciro, supervivent del bombardeig del cuirassat Roma. Quan comença la història, ja estava retirat i vivia amb la seva família.

En Mateu, que ja té seixanta anys, no decideix buscar al seu veritable pare fins que mor la seva mare. És quan creu que ha arribat el moment, fins llavors posposat indefinidament. L’únic que té és una fotografia. Una fotografia de grup i els rumors que l’han acompanyat des de petit: que era fill d’un mariner italià. Quan ell va néixer, el marit de la seva mare, republicà, ja havia fugit a Alella. El noi sempre havia sabut que no era fill seu. Amb l’ajut de la seva dona, ara en Mateu posa fil a l’agulla i inicia unes investigacions que el portaran fins a Itàlia. La recerca es preveu llarga i complicada. I carregada d’emocions...

Qui busca és en Mateu, però qui té més pes en l’argument és en Ciro, a qui coneixem poc abans que s’enfonsi el Roma, en el decurs de la Segona Guerra Mundial. Va ser el 9 de setembre de 1943, quan els alemanys van bombardejar el vaixell, amb un balanç d’un miler de morts. El llibre ens explica una bona part de la seva aventura. En primera instància, els supervivents són desplaçats a Maó. Posteriorment, els mariners es passen uns nou mesos a Caldes de Malavella, on alguns fins i tot s’hi van quedar a viure. Van trobar xicota i van decidir formar família. En Ciro va conèixer la Joana, mare d’en Mateu, però va acabar marxant, com la majoria. Es van conèixer perquè ella era una de les noies que rentava la roba dels italians, instal·lats en els diferents balnearis de la localitat, amb el de Vichy Catalan al capdavant.

“El fill de l’italià” és un llibre que es llegeix molt bé. Els seus protagonistes pateixen, però tot està explicat amb un punt d’optimisme, amb esperança. Prefereixen agafar-se a les petites coses boniques que els envolten i deixar anar les dolentes, que són moltes més. La vida dels italians lluny de casa no va ser gens fàcil. Nadal fa servir un llenguatge planer, ple de diàlegs i molt visual. No costa gens imaginar-se en Ciro xiulant cançons napolitanes, mirant-se a la Joana de reüll, per exemple. La part final de la novel·la, que inclou l’intercanvi d’informació entre l’autor i la família d’en Ciro, és molt emocionant. És o no és el pare d'en Mateu? Tot està tractat amb una sensibilitat infinita. Amor, amistat i la història d’un naufragi que els seus protagonistes mai no oblidaran.

“Al Balneari Prats els van separar en habitacions individuals. A l’Ovilio el van instal·lar a l’última habitació de la planta baixa; per arribar-hi havia de fer una excursió que l’obligava a travessar mig establiment, però, a canvi, la seva finestra donava just al davant de la fleca del poble. Només d’entrar es va omplir els pulmons d’aquella olor de pa acabat de coure, que el va fer sentir bé i el va transportar al forn de pa del Roma. En Ciro també va tenir sort: va anar a parar a una de les habitacions del primer pis, que donava directament al jardí; a l’altre costat de la finestra hi tenia un cedre majestuós i tot de til·lers, de castanyers d’índies amb les capçades esfullades per l’hivern, però que ja es veia que a l’estiu devien ser magnífics”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy