diumenge, de juliol 16, 2023
Nadie en esta tierra (Víctor del Árbol)
dissabte, de juliol 15, 2023
Isla negra (Toni Montserrat)
El rector de l'església de Sant Jordi és brutalment assassinat, igual que el seu fidel criat. La policial local va molt perduda i no troba als culpables. Per intentar avançar en les investigacions, arriba a Eivissa Marc Guasch, un inspector molt respectat de Madrid. Amaga una sinistra vinculació amb l'illa. També té secrets el subinspector Pere Riera, amb qui haurà de formar parella. Ràpidament, s'adonen que quasi tothom calla i que no serà gens fàcil identificar i empresonar als causants dels homicidis que ho han revolucionat tot. En Sardina i en Calavera, personatges que cauen bé des d'un primer moment, són dos dels agents que més s'impliquen per portar la cerca a bon port. Cada cop que semblen a prop de resoldre el cas, apareixen nous sospitosos.
"Isla negra" és títol àgil i agraït de llegir, sense trampes ni girs impossibles. És totalment creïble. Seguim les indagacions pas a pas, convertint-nos en testimonis dels avenços i també dels contratemps, que són més dels esperats. L'autor ens presenta una Eivissa tumultuosa en què rivalitzen la pagesia i l'alta societat. Les diferències són abismals. El llibre acaba convertint-se en una novel·la policial clàssica que també inclou una bonica història d'amor, amb Guasch de protagonista. L'inspector arriba a l'illa amb rang d'estrella i es converteix en el centre de totes les mirades. Les dones el veneren. Assassinats, traïcions, enigmes i contraban salpebren l'argument del llibre, que està ben documentat. És el debut literari de Montserrat, llicenciat i màster d'ESADE.
"Jaumet sentía cómo las lágrimas calientes le resbalaban por las mejillas y le empapaban las comisuras de los labios. Pese a su respiración rápida y entrecortada, el aire parecía no bastarle. Cuando dejaba el sendero de la iglesia para tomar el camino de Vila oyó sobre su cabeza el batir de alas de un búho solitario. Debió de posarse en una higuera cercana, porque al momento lo estremeció el ulular de su canto funesto, su quejido moribundo. Aterrado, apretó los talones y logró que la mula diera un arreón. El gemido del ave se rompió en un llanto que lo acompañó durante un buen trecho. Maldijo en voz alta. ¿Podía existir peor señal de mal agüero?"
@Jordi_Sanuy
divendres, de juliol 14, 2023
Cementerio de secretos (José Antonio Pérez Ledo)
dissabte, de juliol 08, 2023
La ronda (Francisco Bescós)
dijous, de juliol 06, 2023
La llei de l'hivern (Gemma Ventura Farré)
"La llei de l'hivern", de Gemma Ventura Farré (el Vendrell, 1990), és d'aquells llibres que diuen tantes coses que no n'hi ha prou amb una sola lectura. Deixar-lo a la tauleta de nit i rellegir-lo a poc a poc em sembla una bona solució per intentar no perdre's res. És el Premi Josep Pla 2023 i està publicat per Destino. La protagonista central és una noia que vetlla al seu avi, que està a punt de morir. I, al seu costat, ella recorda i imagina...
La noia, que és qui fas de narradora -en primera persona-, està sola, però no se'n sent mai. La memòria i la imaginació l'acompanyen i li permeten fer balanç i mirar cap a un futur que ara potser se li presenta incert i qui sap si esquiu. L'avi va criar-la com va poder, després que els seus pares no se'n volguessin fer càrrec. Un dia va dir-li que "cadascú necessita una desgràcia per viure", i qui sap si la va encertar. De fet, la memòria s'acaba convertint en una màquina d'imaginació, ja que tot allò que torna del passat és probable que ens arribi d'una manera molt diferent de com ho vàrem viure. Hi ha el temps del rellotge i el temps dels records, ens explica la protagonista. I potser tot dos no acaben de quadrar mai.
Ventura converteix "La llei de l'hivern" en un homenatge al pas del temps i a tot allò que és invisible i sempre ens acompanya, com l'instint o aquelles persones que, tot i no ser-hi, sempre continuen sumant. Com aquells fantasmes coneguts que ens xiuxiuegen coses a cau d'orella. La noia no té lligams, com el captaire de qui s'enamora. Potser representa tot allò que voldria per ella. El poble de l'avi és un poble com qualsevol altre, on molts dels seus habitants només són feliços complicant-se la vida. Tothom té el seu rol, com la gitana cega que porta la botiga de queviures i també d'esperança. Estem davant d'un llibre intimista i amb una escriptura clara i lluminosa que convida a la reflexió. Poesia pura.
"No me l’havia mirat mai, tanta estona seguida, ni a ell ni a ningú. Però me’l miro com si pogués arribar a entendre què és això de tenir coses a fer, a dir, i desaparèixer. Que totes les teves intencions, cabòries, dèries, manies, esperances, tot, sabeu?, tot quedi interromput. Pam. Tall de destral. L’arbre cau. I que mentre amb la pala et cobreixen de terra, d’una foscor semblant, o potser de la mateixa, neixi un nen. I que d’un extrem a l’altre tot passi en un segon. I que jo ara sigui enmig d’aquest segon i d’aquí res, com tothom, pam, tall de destral. Sí, sí, això mateix: un dia viu, l’altre mort. Un dia content, l’altre al clot. Un dia un marrec, un altre cabells blancs. Corre, corre, empaita-ho tot. Tall de destral, avall. Ostres, no sabeu com m’atabala pensar aquestes coses".dimecres, de juliol 05, 2023
Una pieza de más (Reyes Martínez)
dimarts, de juliol 04, 2023
Un judici de pedra (Ruth Rendell)
"L’Eunice Parchman va assassinar la família Coverdale perquè no sabia llegir ni escriure.
dilluns, de juliol 03, 2023
Una familia casi perfecta (Jane Shemilt)
dissabte, de juliol 01, 2023
El detective salvaje (Jonathan Lethem)
En Charles té un passat obscur i un present poc encoratjador. Viu en una caravana i la seva mascota és una zarigüeya. La té en un calaix de l'escriptori. Hi ha poca feina i accepta de bon grat l'oferta que li fa la Phoebe, una dona exhuberant i que no calla mai. Fins fa poc, treballava com a periodista a The New York Times; i encara no ha paït que Trump sigui el nou amo d'Amèrica. De l'Anabella només sap que és fan incondicional del cantant Leonard Cohen. Ara que ho recorda, potser algun dia li havia parlat d'una comunitat budista de Califòrnia... Al llarg d'aquesta aventura salpebrada amb tocs de surrealisme, la parella s'endinsarà en tot un seguit de terres desconegudes, on coincidiran amb societats que estan fora de qualsevol llei i ordre.
"El detective salvaje" és una novel·la negra amb tocs apocalíptics. L'autor ens dibuixa una Amèrica molt fràgil, plena de personatges excèntrics, començant pel mateix president. També és el cas, per exemple, dels integrants de les llebres i dels ossos, formats per dones i homes, respectivament. Viuen mig perduts a la muntanya i estan barallats des de fa temps. En Charles, que sempre ha estat amic de les causes perdudes, els coneix bé i els demana que l'ajudin. Necessita trobar a la noia desapareguda. Lethem ens explica aquesta road movie, que es presenta coma una oportunitat de redempció, amb ironia i molt de ritme. Ni el detectiu ni la periodista tenen clar cap a on van les seves vides i decideixen viure-les al dia i sense fer-se més preguntes de les necessàries. Un llibre tant original com retorçat.
"Una voz detrás de la placa n.º 8 respondió: «Está abierto». Empujé. Regía la consabida ley del sol deslumbrante, así que me cegó la penumbra. No había vestíbulo ni sala de espera, mucho menos una secretaria que cribara las visitas. Había entrado directamente en la supuesta suite, un espacio tenebroso, amplio y atestado que todavía se oscureció más cuando la voz me pidió que cerrase la puerta y obedecí. En el instante que había tenido para adivinar contornos, había identificado un escritorio del tamaño de una barca, una persona detrás, las siluetas junto a las paredes, todos ellos objetos inanimados. Al no haber nadie más emboscándome, me sentí razonablemente segura. Podía salir por la misma puerta antes de que él rodeara el escritorio. Llevaba un espray de pimienta en el bolso y una diminuta bocina de aire comprimido. No había usado ni el uno ni la otra, y puede que la bocina fuera de broma".
@Jordi_Sanuy
divendres, de juny 30, 2023
Escuadrón guillotina (Guillermo Arriaga)
"Escuadrón guillotina" és la primera novel·la d'Arriaga i no s'assembla gens a cap de les posteriors. Podríem dir que és un divertimento, una comèdia amb molta mala llet. Es llegeix amb un somriure als llavis. Velasco és un advocat que ha perfeccionat la guillotina, que va viure els seus millors dies a la Revolució francesa. I té la genial idea d'intentar vendre-la a Pancho Villa, el conegut general insurgent de la Revolució mexicana. Li col·loca ràpidament, sense insistir massa, però Villa no creu convenient pagar-li l'invent amb diners. El 'premia' obligant-lo a allistar-se al seu exèrcit. A ell i als seus ajudants. Al seu voltant, crea l'esquadró que dona títol al llibre, amb tot un seguit de privilegis... fins que els deixen de tenir.
La guillotina fa fortuna per allà on passa i ningú es vol perdre les execucions ordenades per Villa. Quan arriba a una població amb el seu exèrcit fa reunir als més rics i els amenaça de matar-los. O financien la Revolució, o els talla el cap sense contemplacions. Hi ha un dia que l'enginy de Velasco falla, i cau momentàniament en desgràcia. Res que no es pugui arreglar. La seva fama el precedeix i fins i tot Emiliano Zapata, l'altre gran dirigent revolucionari mexicà, fa una comanda de guillotines. Tot és molt surrealista. M'ha agradat que l'inventor no s'atrevís a dormir. La veritat del món oníric li feia por. Arriaga em va dir fa unes setmanes que prepara la versió cinematogràfica d'"Escuadrón guillotina". Moltes ganes de veure-la.
"Es extraño pero tal parece que en los seres humanos el acto de más profunda conciencia aparece precisamente en el momento de mayor inconsciencia: el sueño. Las circunstancias se presentan de forma tan abrumadora que cuando han pasado ante nosotros apenas vislumbramos su significado. Pero en el sueño, al frenesí de la realidad se le puede diseccionar, desglosar, entender: se le domestica. Así en el interior nuestro la realidad adquiere la dimensión que verdaderamente queremos o podemos darle. La sabia y antigua conseja de consultar con la almohada se fundamenta en esto: soñando los hechos adquieren su sentido más certero".
dimecres, de juny 28, 2023
El polonès (J. M. Coetzee)
dissabte, de juny 17, 2023
El subhastador (Joan Samson)
Els Moore són una família feliç. Viuen a Harlowe, una petita localitat de New Hampshire, als Estats Units. La Mim i en John tenen una filla de quatre anys, la Hildie. La mare d'ell, amb molt de caràcter, també s'està a la granja, que va heretar del seu marit. La tranquil·litat d'aquest poble tradicional queda tallada d'arrel poc després de l'arribada de Perly Dunsmore. El foraster organitza subhastes benèfiques amb les donacions dels veïns. Diu que invertirà els guanys a posar més agents de policia i millorar la seguretat. És necessari? Si mai no hi passa res allà... Els primers cops, els Moore i la resta de famílies col·laboren voluntàriament; però a mesura que passen les setmanes s'hi veuen obligats. Els dijous, que és quan es fa la recollida, es converteixen en un veritable infern.
"El subhastador" és una història que frega l'horror, amb un personatge central, manipulador i implacable. Fa posar els pèls de punta. És fàcil emmirallar-se en els Moore i patir al seu costat. La tensió va en augment i és impossible aturar-la. Qui no col·labora, ho paga car. I ells ho saben. Dunsmore és un especulador i no té cap mena de respecte pel món rural ni pels seus habitants. Samson aconsegueix tensar al lector sense necessitat de fer servir la violència, que s'intueix, però mai és explícita. No recordo res tan esfereïdor des de "La nit del caçador", de Davis Grubb, publicat per Viena Edicions. "El subhastador", per cert, està "temporalment exhaurit", segons el lloc web de Males Herbes.
"Els Moore seien tots quatre en silenci dins de la vella camioneta verda que sotraguejava per la carretera polsosa que duia al poble. La iaia no deia res perquè estava incòmoda, en John i la Mim, perduts en els seus pensaments, i la Hiddie, de tan entusiasmada, també callava. Les subhastes se celebraven al Passeig, com les que es feien abans en benefici dels bombers. Tot i que encara era aviat, la zona arbrada estava envoltada de cotxes aparcats a banda i banda del carrer i una munió de gent es passejava amunt i avall examinant els objectes en venda que s'amuntegaven a la tribuna dels músics".
@Jordi_Sanuy
dissabte, de juny 10, 2023
Tothom a la meva família ha matat algú (Benjamin Stevenson)
dissabte, de juny 03, 2023
El secreto de la librera de París (Lily Graham)
dimecres, de maig 31, 2023
El carnicero y el pájaro (Alaina Urquhart)
dimarts, de maig 30, 2023
I el cel ens va caure al damunt (Albert Forns Canal)
Cinc avions van llençar seixanta bombes al centre de la ciutat i la van canviar per sempre més. Entre les víctimes hi va haver nens i nenes que anaven a peu cap a l'escola i moltes dones que estaven fent cua al mercat de la Porxada. No hi va haver temps ni perquè sonessin les sirenes. Ni per anar als refugis. Tot va passar en un tancar i obrir d'ulls. L'Albert Forns reconstrueix el bombardeig després de parlar i escoltar testimonis d'aquell dia, recollits en les darreres dècades. I ho fa d'una manera molt gràfica i amb un ritme brutal. És molt fàcil posar-se en situació i torbar-se al costat dels difunts i dels seus parents. Situacions cent per cent emotives, plenes d'incertesa i de patiment; amb un munt de persones buscant pares, fills o germans, sense saber si estaran vius o morts.
No cal ser de Granollers per emocionar-se amb aquesta gran cronologia. És impossible parar de llegir fins arribar al final. Si ho ets, com és el meu cas, encara arriba més endins. Conec algunes famílies i establiments de què parla l'autor. Em ve a la memòria, per exemple, la farmàcia Arimany, la Fonda Europa, la fàbrica Roca Umbert o el quiosc Mulet. Cadascú té la seva història, però totes acaben relacionades, formant part d'un embolcall únic i global. Desconeixia que la primera feina del pedagog Joan Triadú va ser al Grup Escolar Ferrer i Guàrdia, quan tenia setze anys. I m'ha emocionat l'aventura dels Casado-Millera, que van arribar a Granollers, des d'Albalat de Cinca, poc abans del bombardeig. Podríem dir que els va salvar la 'seva' Verge.
"Des de cinc mil metres d'altura no se senten les explosions. No es veuen els edificis que s'ensorren, ni els cossos trinxats per la metralla. Les dones que fan cua pel racionament, els nens que van a estudi. Des de cinc mil metres d'altura no se senten els crits, no es veu la sang. Des de l'avió no es poden comptar els morts, els ferits i els mutilats, per això, el vol de tornada cap a Mallorca no és mai greu, reflexiu o culpable, només resulta tediós. Des de l'últim Savoia, el fotògraf Damicelli ha retratat els impactes, per immortalitzar les fumeres que s'eleven com a bolets enmig d'un paisatge de cases i camps. Les dècades següents, quan triomfi com a director de fotografia i gravi les imatges aèries de Què va passar entre el meu pare i la teva mare, de Billy Wilder, Damicelli recordarà sempre aquells matins a Espanya en què va doctorar-se a fer fotos des de l'aire".
@Jordi_Sanuy
dimarts, de maig 16, 2023
Prueba de fuego (Jørn Lier Horst)
William Wisting és un detectiu honrat i força diferent dels que sovint protagonitzen les novel·les negres actuals. Ni té vicis coneguts ni fa servir la violència per resoldre els seus casos. Escolta i posseeix un gran poder de deducció. "Prueba de fuego", de l'expolicia noruec Jørn Lier Horst (1970), és la quarta entrega de la sèrie "El cuarteto Wisting". Té 411 pàgines i està traduït per Lotte Katrine Tollefsen. L'ha publicada Reservoir Books.
No és imprescindible, però és millor haver llegit els tres títols anteriors ("Cerrado en invierno", "Perros de caza" i "El usurpador") abans de començar aquest. En Wisting ja fa mesos que treballa en el cas d'un taxista desaparegut. Tant la persona com el vehicle es van fer fonadissos i ningú sap on van anar a parar. Paral·lelament, s'està a punt de jutjar a un home per un assassinat que sempre ha assegurat que ell no va cometre. Les pistes l'assenyalen, però sembla massa fàcil. La casualitat, però, farà possible que es faci una nova lectura de l'expedient. Qui sap si els dos episodis fins i tot poden estar relacionats... En el rerefons, hi ha el contraban d'alcohol i drogues, que s'ha allargat massa temps sense atrapar als culpables.La Line, periodista i filla d'en Wisting, està a punt de ser mare i no està escrivint pel diari on treballa. Habitualment, seguia els mateixos casos del seu pare. Ara, tots dos viuen a Larvik. Ella s'hi acaba de mudar. També la Sofie, amb qui havia anat a l'escola. Feia molts anys que no es veien. S'ha instal·lat a la casa que ha heretat del seu avi, un conegut contrabandista. I allà, totes dues juntes, troben una pistola que entreguen a la policia. Estava en una caixa forta i podria ser el desllorigador de moltíssimes coses. Lier Horst ens explica la història d'una manera pausada i sense trampes ni fissures. La seva és una escriptura elegant, creïble i addictiva. Tot un encert. "El cuarteto Winsting", amb més de vuit milions de lectors, ja té sèrie de televisió. Em quedo amb ganes de més.
"En la habitación del fondo encontró la caja fuerte. El abogado la había informado de que seguía allí. No solo era grande y pesada sino que, probablemente, estaba sujeta al suelo con pernos interiores. Los encargados de vaciar la casa tenían la esperanza de dar con la llave, pero esta había desaparecido. Confiaba plenamente en ellos: en un armario de la cocina le habían dejado un sobre con cerca de treinta mil coronas que habían encontrado en la casa. Era probable que hubiesen hallado más dinero y que no le hubieran dicho nada, pero confiaba en que no hubieran encontrado la llave de la caja fuerte y la hubiesen abierto".dimarts, de maig 09, 2023
El sepulturero y la tierra negra (Oliver Pötzsch)
dissabte, de maig 06, 2023
Les nostres mares (Gemma Ruiz Palà)
Les deu mares retratades per la Gemma, les primeres nascudes durant la dictadura, són reconeixibles per a tothom. Són reals com la vida i s'assemblen a les que ens envolten. Són les nostres. Dones que, encara i no tenir-ho fàcil, van intentar desplegar el seu poder. Encotillades. Dirigides. Vigilades. Van allitar-se amb els marits per obligació. Van fer les feines de casa soles. Van baixar fins a l'infern per ajudar a fills amb vicis confessats. Dones que van haver d'amagar el seu amor entre elles. Que van arribar de països llunyans -sense els seus fills- per guanyar diners cuidant els d'altres. Hi ha una nena que vol ser nen i algunes que van a Londres a avortar, la majoria soles i mortes de por... Algunes violades. No hi falten les sindicalistes ni les artistes, com la pintora Isabel, que m'ha robat el cor.
D'inici, em va semblar que les deu protagonistes no tenien res a veure entre elles, però, a poc a poc, la Gemma aconsegueix connectar-les totes, dibuixant un mosaic humà encantador. He intentat posar-me en la pell d'aquestes dones, de tres generacions, i he entès la seva lluita i les seves pulsions. Com a home, en cap moment m'he sentit incòmode. I m'ha quedat clar que els que les envoltaven no van estar a l'altura. No van saber apreciar-les com es mereixien. Estem davant d'un llibre de ficció punyent, reivindicatiu, crític i amb el sentit d'humor necessari per explicar l'altra transició, la de les dones. Dels homes ja se n'ha parlat massa. Té un estil àgil, analític i és ple de colors i de sabors. Va ser un dels més venuts per aquest últim Sant Jordi. Molt necessari.
"Història viva del seu temps, la Lali. Testimoni privilegiat del progrés. Del nou confort, del nou benestar: del nou consum. De la vida moderna, tu, que ja era hora que elles també tastessin el gust de la contemporaneïtat, que ja l’ha palmat el podrit del Franco, que ja no hi ha crisi del petroli, que s’ha acabat la guerra del Vietnam, que l’ONU acaba de declarar l’Any Internacional de la Dona. I una efemèride més, encara: el primer fill de la Lali arriba al món el mateix any que arriben les primeres calça-gasses d’un sol ús. Beneïts dodotis! ¡Ni gota ni gota!".
@Jordi_Sanuy




















