Dur retrat de la pobresa extrema

‘The Turin horse’, de l'hongarès Béla Tarr, és d’aquelles pel·lícules inclassificables. T’agrada o no t’agrada. Crec que no hi ha terme mig. Els seus defensors diuen que és una de les grans joies d’aquest segle. Els detractors escriuen que és impossible fer alguna cosa més avorrida. Ni esforçant-se molt! Jo li valoro coses (potser sí que hi ha terme mig?), però estic més d'acord amb el segon grup.

Premiada ho ha estat; i molt. Entre d’altres guardons, va guanyar el Gran Premi del Jurat al Festival de Berlín. Si se’m permet l’expressió, és la típica pel·lícula que agrada als crítics, aquells que, sempre que poden, reburgen els títols que satisfan la majoria. Una dada que ho deixa tot més o menys clar: dura més de dues hores i mitja i només hi ha trenta plànols, en un enboirat blanc i negre, per suposat. Els seus protagonistes pràcticament no parlen i la música, desoladora, es repeteix, de manera monòtona, un i altre cop, un i altre cop...

Es repeteix la música, però també les mateixes escenes, perquè els dies dels protagonistes (interpretats per János Derzsi i Erika Bók) són exactaments iguals. El pare i la filla, que viuen en una granja aïllada, s’aixequen del llit, ella va a buscar aigua al pou, preparen el cavall per sortir (no ho acaben fent perquè fa molt vent), tornen a entrar a casa, ella cuina, mengen patates amb els dits, ell s’estira al llit... Tot exactament igual, cada dia! Crec que si Tarr ens hagués posat la mateixa escena dos o tres cops ni ho hauríem notat!

Diuen que el director volia demostrar que la vida dels protagonistes és pobra, miserable i avorridíssima. Si és així, la veritat és que aconsegueix reflactir-ho. La pel·lícula és avorrida fins el punt de fer perdre la paciència a l’espectador. Pot estar-se ben bé cinc minuts mostrant-nos com la filla ajuda a vestir-se o a despullar-se al seu vell pare, sempre amb les mateixes rutines, de la mateixa manera. Mai m’havia enfrontat a una títol d’aquestes característiques. Ho ben asseguro.

POBRESA SENSE LÍMITS

En la pel·lícula hi ha pobresa, desgràcia i una austeritat sense límits. I Tarr ho roda amb mestratge. Per això dic que també té coses bones. Aconsegueix desesperar-nos! I, per tant, suposo que escull el camí adequat. He llegit que ‘The Turin horse’ està lliurament inspirada en un episodi que va marcar el final de la carrera del filòsof Friedrich Nietzsche, el 3 de gener de 1889, a la Plaça Albert de Torí. Aquell dia es va abraçar a un cavall esgotat i maltractat pel seu amo i, posteriorment, es va deamaiar.

Com que la pel·lícula és més llarga que un dia sense pa, esperava que al final es veiés l'escena de Nietzsche. Era el meu motiu per seguir aguantant! Però s’acaba de qualsevol manera, igual que comença. La primera escena, la més llarga de totes, és la del cavall, mig mort de cansament, tornant cap a casa, enmig d’un gran temporal. M’imagino que la trobada casual amb Nietzche ja s’havia produït. I és una llàstima...

'FAGO' (CARLES PORTA)

Avui vull parlar de 'Fago', de Carles Porta (Vila-sana, 1963). Està publicat per La Campana i té 306 págines. M'ha agradat igual o més que 'Tor' (2005). Només m'ha durat dos dies! Encara que tingués una idea de com podia acabar el llibre -basat en una història real- m'ha estat impossible deixar de llegir. I és que, des del primer moment, he sentit simpatia per la família de Santiago Mainar, acusat de matar l'alcalde de Fago, un poblet de la província d'Osca.

D'una manera viva i molt propera, Porta ens explica com pot canviar la vida d'algú, per un fet aïllat, en un obrir i tancar els ulls. Ho viu en primera persona la Marisa Mainar, que un dia rep una trucada que li glaça la sang: han empresonat al seu germà per presumpte assassinat. Què ha de fer? A qui ha de recórrer? El seu germà li ha tret la vida a un home? És impossible. La mare li ha donat una bona educació. La Marisa no es creu -ni s'ho creurà mai- que en Santiago sigui el culpable dels fets de Fago, l'any 2007. Segur que no...

El llibre, molt ben escrit i documentat, addictiu des de la primera pàgina, ens explica la història de la Marisa, que defensarà al seu germà fins on sigui possible. I no ho tindrà fàcil perquè en Santiago, que creu en una espècie de justícia divina, inicialment s'autoinculpa. Creu que, d'aquesta manera, la Guàrdia Civil -que sembla que el pressiona- deixarà en pau a la resta d'habitants de Fago, una trentena. Després es retracta, però no serveix de res. Sembla ser que ja l'han escollit com a cap de turc. Ell entén que tot està podrit, i que ja no hi ha marxa enrere.

La història és real però es viu intensament, com si fos una novel·la. Si en Carles Porta és parcial? Jo diria que no. Si fem cas del què explica en Santiago i la seva germana Marisa, el que no està clar és el paper d'alguns policies, jutges, advocats i periodistes, que van opinar sense haver trepitjat el lloc dels fets. No és el cas de l'autor, que va allotjar-se a la casa rural d'en Santiago (ell i ningú més) quan el crim va saltar als mitjans de comunicació. Poc podia imaginar-se que seria aquell home -que no es portava bé amb l'alcalde, com tant d'altres-, qui acabaria entre reixes.

En Carles Porta, que abans de publicar el llibre va fer més de 60 visites a Santiago a la presó, ha intentat reconstruir els fets, des que es va cometre l'assassinat fins a l'actualitat. Quasi dos-cents periodistes van cobrir el cas, però només ell va tenir la possibilitat de viure-ho tot quasi en primera persona. Lògicament, no va participar del 'circ' que van muntar algunes televisions, més interessades en fer sang que en qualsevol altra cosa. Es allò de tot per l'audìència! Un llibre altament recomanable.

"La gente está pálida porque son seres vacios. Han cambiado libertad por seguridad. Tienen miedo a todo. Estamos en manos de políticos mediocres que nos dan falsa seguridad. Vivimos en un mundo donde todo huele a mentira, pero ese no debe hacernos creer que somos mentira. Yo me he girado de cara a la mentira", va dir Santiago en el seu dia. Més actual, impossible.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

'Men in black 3': Retorn al passat

Aquesta setmana volia veure 'Moonrise Kingdom', però no ha estat posible. DIVUIT pel·lícules als Ocine El Nord de Granollers i VUIT als cinemes Arinco i Kyton de Palamós... però no els ha passat pel cap programar aquesta comèdia de Wes Anderson, amb Bruce Willis, Edward Norton, Bill Murray, Frances McDormand, Tilda Swinton i Harvey Keitel entre els seus protagonistes. I després diuen que no anem al cinema...

Davant de la sequera d'aquesta setmana -ja tenim l'estiu a tocar dels dits- he optat per deixar escollir al meu fill, que ja tocava, i vam anar a veure 'Men in black 3', que ha arribat a les pantalles deu anys després de la segona part i quinze després de la primera. Està dirigida per Barry Sonnenfeld (com les anteriors) i està feta, únicament i exclusiva, per al lluiment de Will Smith que, per a mi, sempre serà el 'Príncep de Bel Air'. Treballa bé però, quan el veig, el cap se me'n en va directament cap aquesta sèrie dels 90. El paper de Tomy Lee Jones, que té 65 anys, és testimonial.

Amb Lee Jones força vell, i no sé si fins i tot desganat, el que se li ha ocurregut a Sonnenfeld és fer un petit salt endavant per anar-ne uns quants enrere, gràcies a un viatja de quaranta anys en el temps. Així el paper d'Agent K el pot interpretar Josh Brolin ('Valor de ley', 2010). I la veritat és que ho fa força bé. L'agent O del passat és Emma Thompson. Ara que si m'haig de quedar amb algú és amb el visionari Griffin (Michael Stuhlbarg) i amb la caracterització de Jemaine Clement, que fa de Boris The Animal, el dolent de la pel·lícula.

MILLOR QUE LA SEGONA PART

Com va dir el meu fill, que té onze anys, en sortir del cinema, "està bé per passar l'estona sense pensar massa". Doncs això. Molt millor que la segona i, més o menys, com la primera... amb una miqueta menys d'acció. L'argument? Doncs que en Boris s'escapa d'una presó d'alta seguretat que hi ha a la lluna i viatja al passat per impedir que l'Agent K li talli un braç i el detingui, que és el que va passar fa uns anys. L'Agent J (Smith) se n'assabenta i també fa un salt en el temps, fins als anys 60, per intentar protegir al seu company.

El millor de tot és el final, que dóna un tancament de classe, i molt emotiu, a la trilogia dels anomenats 'Homes de negre'. Per sort, o per desgràcia, no són els mateixos que fan tanta por a Mariano Rajoy i companyia.

'COME RAIN, COME SHINE'

Continua el 'I Festival Pirata de Cinema Asiàtic', organitzat per David Amorós (LOST HIGHWAY BLOG). Aquesta setmana he vist 'The front line' -que no m'ha agradat- i 'Come rain, come shine', dirigida per Lee Yoon-ki i interpretada per Hyun Bin i Su-jeong Lim en els papers principals. A ell el segueixo fa temps. Recordo haver-lo vist a 'The yellow sea' (2010), 'Aliento' (2007) i 'Time' (2006), les dues últimes de Kim Ki Duk.

Com diu la cultura popular, com a mínim la nostra, "val més que et deixin per berro que per tonto". Per què ho dic? Doncs perquè al protagonista la seva dona el deixa perquè, segons sembla, es porta massa bé amb ella. Tot sembla indicar que vol més acció i, després de pensar-s'ho molt, decideix que li donarà un altre. La pel·lícula ens mostra les que, suposadament, són les darreres hores de la parella junts. Ell es queda la casa on vivien plegats fins ara, d'on ella està recollint algunes de les seves pertinences.

A la dona li agradaria que el seu marit es prenés la situació amb ràbia. Potser d'aquesta manera, se sentiria menys culpable. Però la correcció que suposem que l'home sempre ha tingut amb la seva esposa continua fins i tot en aquesta difícil situació. Ell no l'esbronca, la mima i fins i tot cuina per a ella. És una situació irreal? La veritat és que no ho sé, però costa de creure que sigui tan pacífic i copmprensiu en un moment límit. Pel·licula interessant, lenta, i amb uns personatges una mica llunyans. Segur que pateixen molt, però no semblen transmetre-ho.

Aquesta setmana, el Festival ha escollit el títols següents: 'Zindagi Na Milegi Dobara' (Sólo se vive una vez), 'Bol', 'Hearat Shulayim' (Footnote), 'The green wave', 'Guilty of romance', 'Hara-kiri the death of samurai' i 'Night fishing'.

'LES PETJADES DELS HEROIS' (ARCADI ALIBÉS)

Aquesta setmana vull parlar de 'Les petjades dels herois', el segon llibre d'Arcadi Alibés, company de la redacció d'Esports de TV3. Està publicat per 'Ara Llibres' -igual que 'Córrer per ser feliç'- i té 212 pàgines. A mi m'ha agradat molt més que l'anterior, que potser anava més destinat a les persones que els agrada córrer a tota hora. Està molt ben documentat i escrit amb aquella gràcia personal que té el nostre Arcadi.

Podríem dir que el llibre té dues parts molt ben diferenciades: totes les maratons olímpiques i les seves anècdotes i les mateixes proves -menys la de Los Àngeles- fetes pel mateix Arcadi, que persegueix convertir-se en la primera persona del món en córrer totes les maratons de les ciutats olímpiques. Només n'hi falta una! En la part final fa una mica d'estadística i redacta una petita guia per facilitar la inscripció en les diferents maratons.

Els episodis que més m'han agradat, i no explicaré massa coses, que no se m'empipi l'autor, és amb la passió qie explica la victòria d'Abebe Bikila -descalç sobre les llambordes de Roma, l'any 196-, l'autoritat i tenacitat d'Emil Zapotek a Hèlsinki 1952 i l''aturada obligada' del desconegut atleta cubà Félix Carvajal, en el seu cas a Sant Louis 1904. Històries humanes, plenes d'emoció, que fan estimar una miqueta més la prova olímpica per excel·lència.

Felicitats per aquest bon llibre, Arcadi. Per quan el següent?

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Els xinesos n'obliden la massacre de Nankín

No està gens malament, però la veritat és que aporta poques coses noves. Em refereixo a 'The flowers of war', de Zhang Yimou, que tampoc em va convèncer amb 'Una mujer, una pistola y una tienda de fideos chinos' (2009). Malgrat tot, segueix sent un dels meus directors xinesos preferits. Títols com 'Hero' (2002) o 'El camino a casa' (1999) són inoblidables.

Per què aporta poques coses noves? Doncs perquè de la massacre de Nankín ja ens en va parlar Lu Chuan, de manera excel·lent, a 'City of light and dead' (2009). En aquesta ciutat xinesa, l'any 1937, l'Exèrcit Imperial Japonès va matar 250 mil persones. Tot i que no era el tema principal, en la pel·lícula de Chuan té molt de pes una cruel petició dels oficials nipons: volen cent dones xineses per satisfer els seus desitjos sexuals. Només així respectaran la zona de seguretat de Nankín, sota protectorat alemany.

'The flowers of war' és l'adaptació cinematogràfica de 'Las 13 mujeres de Nankín', una novel·la escrita per Yang Geling. El seu principal protagonista és John Miller que, coincidint amb la invasió japonesa, arriba a una església catòlica per preparar l'enterrament del seu sacerdot, mort recentment. És nord-americà i treballa en una empresa de serveis funeraris. L'interpreta, i ho fa francament bé, el polifacètic Christian Bale ('The fighter', 2010).

NENES I PROSTITUTES COMPARTINT SOSTRE

Quan veu que no hi ha ni el mort ni diners per pagar els seus serveis, en John vol marxar pel mateix lloc que ha arribat. Però no li ho posaran fàcil. Les alumnes del convent i les prostitutes d'un bordell proper -que també es refugien a l'esglèsia- volen que es faci càrrec d'elles i les salvi, a ser possible, dels horrors de l'exèrcit japonès. Un exèrcit, i no donaré cap detall, que persegueix les dones xineses pertot arreu... I aquí hi ha el lligam, directíssim, amb l'esmentada 'City of light and dead'.

La madame de les prostitutes, o com a mímim la que marca la pauta de totes les altres, és Yu Mo, interpretada per la guapíssima i sensual Ni Ni, amb qui Zimou també també va treballar a 'Una mujer, una pistola y una tienda de fideos chinos'. Ella serà l'encarregada de fer-li veure al John que ell, i només ell, és qui pot allunyar-les d'una mort segura. Els seus moviments, i alguns dels seus vestits, m'han recordat, molt de passada, la sensacional 'In the Mood for Love' (2000), de Wong Kar-Wai.

Visualment, la pel·lícula és fantàstica. Les escenes de lluita entre soldats japonesos i xinesos, quan la guerra ja està pràcticament acabada, són espectaculars. Hi ha imatges, a càmera lenta, que posen els pèls de punta. És una història molt dura, suposo que encara més per les dones, que s'emporten una bona part del protagonisme. A nivell argumental, tot és més dubtós. L'evolució d'en John, que arriba a l'església amb ganes de beure i poques coses més, no deixa de ser sorprenent. Com també ho és, i no explicaré perquè, la manca de vista dels soldats japonesos.

En definitiva, una història d'honor i de sacrifici que es recrea, potser massa, en una guerra que la Xina ni ha oblidat ni oblidarà mai.

PRIMER FESTIVAL PIRATA DE CINEMA ASIÀTIC.

'The flowers of war' és la pel·lícula que inaugura el 'Primer Festival Pirata de Cinema Asiàtic', organitzat per David Amorós (LOST HIGHWAY BLOG). Des d'avui, i fins el 15 de juliol, proposa veure una pel·lícula oriental cada dia. N'hi ha 50, totes en versió original, evidentment. En el seu bloc, explica com accedir a cadascuna d'elles. Un luxe, sens dubte! Gràcies David per tanta i tan bona feina. Veuré les que pugui!

Per aquesta setmana, a més de 'The flowers of war' estan programades: 'Rebirth', 'Children Who Chase Lost Voices From Deep Below', 'Come rain, come shine', 'The front line', 'Wu Xia' i 'The fourth portrait'. Gaudiu-ne!

JEZABEL (IRÈNE NÉMIROVSKY)

'Jezabel' és una inquietant novel·la sobre la bellesa, la vellesa i l'implacable pas del temps. Està escrita per Irène Némirovsky -llicenciada en Lletres per la Universitat de La Sorbona-, i l'acaba de publicar La Magrana. L'Irène, una jueva que va néixer a Kíev, va morir a Auschwitz l'any 1942, d'un tifus, just un mes després que la tanquessin. Als seus 39 anys ja tenia una desena de llibres al mercat. 'Jezabel' es va publicar per primer cop l'any 1936.

La principal i quasi única protagonista d'aquest bon llibre -que només té 190 pàgines-, és la Gladys Eysenach, una dona guapa i rica, a qui col·loquen, inicialment, a la França dels anys 30. Es egoista i només es preocupa per ella mateixa. Quan comença 'Jezabel' l'estan jutjant per haver matat a un noi jove, d'un tret. Potser un amant? La Gladys, que en el moment del judici té una relació amb el Comte Monti, creu més en la submissió dels homes que en el mateix amor.

L'únic que la Gladys vol a la vida és que tots els homes caiguin rendits als seus peus. Vol seguir sentint-se irresistible... tot i que el temps no passa en va. Quasi que prefereix morir a fer-se vella, que és la seva única obsessió. Per què tot és tan injust?, es pregunta. Quan ja té quasi 60 anys segueix intentant aparentar-ne només 30...

No li importen massa ni la seva filla ni els seus propis amants, que no són pocs. Ella vol viure, riure i sentir-se envejada. La resta no té importància. 'Jezabel' està molt ben escrita i convida a la reflexió. És allò de viure el dia i no preocupar-se pel que vindrà perquè, en el millor dels casos, acabarà arribant. Totalment recomanable.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Gestionar l’èxit... mai ha estat fàcil!

‘The Must Be the Place’, de l'italià Paolo Sorrentino, no m’ha convençut, tot i tenir coses bones. El millor és la interpretació de Frances McDormand (‘Fargo’, 1996), un punt d’alegria en aquesta història fosca i més aviat desagradable. Dona de Joel Coen a la vida real, aquí està casada amb Cheyenne, una exestrella del rock que resideix a Dublín. Viuen en una gran mansió gràcies als drets d’autor dels seus discs.

El primer que no m’acaba de fer el pes és que Cheyenne, interpretat per Sean Penn, sigui una caricatura de Robert Smith, líder indiscutible del grup The Cure. És més, en un moment de la pel·lícula deixen caure que ell es diu John Smith. Massa caualitats! Encara no tinc clar si Penn (‘Mystic River’, 2003), que sembla que vagi disfressat, es llueix o no. Té un caminar pesat, un filet de veu i moltes vegades sembla que no hi sigui tot... conseqüències d’un passat ple de drogues i alcohol.

‘The Must Be the Place’ (aquí s’ha traduït com ‘Un lugar donde quedarse’) reflexiona sobre com gestionar l’èxit, el fracàs o, fins i tot, el sentiment de culpa. En Cheyenne els acumula tots tres. La seva música ja forma part del passat, però ell se segueix vestint, pentinant i maquillant com si hagués d’anar a un concert. El pas del temps li ha fet molt mal, però segueix ancorat en l’ahir. No vol créixer i queda clar que, com molts d’altres, està afectat per la famosa síndrome de Peter Pan. La seva dona segueix tractant-lo com un nen... perquè ho necessita!

INCURSIÓ INNECESSÀRIA AL NAZISME

Cheyenne es nega a mirar endavant perquè encara no ha superat que alguns dels seus fans, molt joves, se suicidessin interpretant les seves cançons de manera errònia. Segueix visitant les seves tombes. Se sent culpable. La seva monòtona vida fa un tomb quan li comuniquen que ha mort el seu pare, amb qui feia 30 anys que no tenia contacte. Torna als Estats Units per anar a l’enterrament i li diuen que el seu pare, jueu, vivia obsessionat amb venjar-se d’un torturador nazi.

Crec que la incursió en el nazisme era completament innecessària. Hi havia temes suficients com per no embrutar l’argument passant de puntetes per aquest tema tan espinós. És en aquest punt on la pel·lícula es transforma en una descafeïnada ‘road movie’, en la qual Cheyenne intenta reconciliar-se amb el passat per afrontar, de la millor manera possible, el futur que encara li queda per davant. No calia, de veritat.

L’anècdota de la piscina, en què un noi li pregunta per què no s’hi banya és sensacional. Ell se’l mira i li contesta; “Perquè mai ningú hi ha posat aigua”.

‘UNA CASA AMB PISCINA’

I ja que parlem de piscines avui la meva recomanació litarària és ‘Una casa amb piscina’, de l’holandés Herman Koch ('El sopar'). Està publicat per Amsterdam. Per explicar-nos aquesta història, que no queda resolta fins l’últim moment, Koch torna a reunir a dues families burgeses amb fills. En lloc d’un restaurant, aquest cop la trobada és en una casa d’estiueig... amb piscina. L'autor insisteix en la falsedat de les relacions socials.

El marit del matrimoni Schlosser (Koch se centra més en les feines dels homes que en la de les dones) és un metge de capçalera que visita actors, pintors, escriptors i altra gent de la faràndula. Té la sensació que tots ells se senten superiors i no li fa gens de gràcia. Per això sorprèn, fins i tot la seva dona, quan comença a relacionar-se amb Ralph Meier, un actor que arriba a la seva consulta recomanat per un amic. Aquesta trobada casual, en principi sense importància, canviarà la vida de les dues famílies... Per sempre! Hi ha una tercera parella, amb una gran diferència d’edat, entre un director de cinema i una jove actriu.

Com explicava abans, en aquesta novel·la Koch reflexiona sobre les relacions interpersonals. Moltes ja neixen viciades des d’un principi. És allò de veure clarament les bogeries dels altres i no fixar-te en les teves. Com a exemple, només un detall: al metge li molesta que l’actor li miri la dona amb desig i, paral·lelament, ell intenta beneficiar-se a la seva. A ‘Una casa amb piscina’, Koch també es pregunta fins a quin punt és lícit jugar a ser Déu i prendre’s la justícia per mà pròpia. Té alguna justificació possible?

Es tracta d’un llibre amè, ben escrit i molt i molt cínic. Hi ha qui diu que el Dr. Schlosser té moltes similituds amb el televisiu Dr. House, però no puc estar-hi d’acord. Aquest és més despreocupat. El seu únic objectiu, com explica al començament de l'obra, és passar el temps i aconseguir, a qualsevol preu, que el pacient no arribi a mans de l’especialista. I és que en temps de crisi...

DESÈ ANIVERSARI DEL TANNAT DE PALAMÓS

Aquest any els amics del Restaurant Tannat de Palamós celebren el seu desè aniversari. Si algun dia passeu per aquesta bonica localitat de la Costa Brava no dubteu ni un moment en fer-los una visita. En Manel i la Concha us tractaran com si fóssiu de casa. Les últimes especialitats afegides a la carta són el 'carpaccio de corball marinat a l'estil cebiche', el 'rissoto de ceps al parmessano' i el 'ragut de bou amb arròs de remolatxa i confitura de tomàquet'. Us deixo l'enllaç del seu lloc web, per si voleu saber més coses de la carta o el local. Tot es prepara al moment i està per llepar-se els dit. També es molt important que els dinars i els sopars surtin per un preu molt raonable.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Si són salvatges, qui en té la culpa?

Continua el debat sobre l'educació. A 'Monsieur Lazhar' se centraven, principalment, en el paper dels mestres. A 'Els nens salvatges', de Patricia Ferreira, la crítica es fa extensiva als pares, que tenim l'última paraula. Els protagonistes principals, l'Àlex, en Gabi (Albert Baró) i la Oki, són realment salvatges? I, en cas que ho siguin, de qui és culpa? A vegades és massa fàcil tirar la pedra i amagar la mà.

Salvatges o no, el que sí són els tres adolescents, que es guanyen l'espectador des del primer minut, són incompresos i inadaptats. L'Àlex, interpretat sensacionalment pel 'Polseres vermelles' Àlex Monner, és un noi, amics dels seus amics, que mai ha tingut el suport de casa seva, encara que la seva mare (a qui dóna vida l'Ana Fernández) ens vulgui fer creure el contrari. A banda d'en Gabi i de la Oki, l'única que l'entén és una jove orientadora escolar. Per sort, ella encara no està corrompuda, com la resta del sistema. La Júlia -sensacional l'Aina Clotet- és l'única que s'adona que la passió de l'Àlex pels grafits és reconduïble.

Podríem dir que en Gabi està obsessionat amb el kick boxing... però mentiríem. Qui perd el cul per aquest esport de contacte és el seu pare, amo del gimnàs on el nano entrena sense mesura. Possiblement, el seu pare centra totes les seves frustracions en ell. Vol que aconsegueixi allò que, en el seu dia, potser se li va escapar de les mans, sense adonar-se'n. La Oki és de bona família. El seu pare tampoc sap on va. Es capaç d'esbroncar-la perquè no estudia i, al dia següent, regalar-li una moto. Sort en té de la seva mare, una gran Clara Segura, que sembla que fa tot el que pot.

ES MANTÉ L'EMOCIÓ FINS AL FINAL

'Els nens salvatges' és d'aquelles pel·lícules que porten a la reflexió. No n'hi ha prou amb asseure's davant de la pantalla del cinema, escoltar allò que ens expliquen i marxar. Cal pair-la, com un bon àpat, i en acabat treu-re'n conclusions. A més, la directora madrilenya Patricia Ferreira aconsegueix que l'emoció es mantingui fins al final. Queda clar que algú -no sabem qui- està interrogant l'Alex, en Gabi i la Oki. Queda clar que n'han fet alguna de grossa, però tampoc sabem què. Ni tan sols sabem si algun dels tres és mort...

La incògnita es manté gràcies a tot un seguit de flashbacks que serveixen per acabar de desorientar l'espectador. Per si fos poc, algunes de les escenes, com la de la baralla, les veiem des de diferents punts de vista. Per cert, a mi, que visc a Granollers, m'ha fet molta gràcia reconèixer la zona del camp de futbol de l'Atlètic del Vallès, que és on es van enregistrar totes les escenes de 'parc', on el trio protagonista es reuneix i l'Àlex pinta alguna de les seves obres d'art. La música, de Pablo Cervantes, també ajuda a donar-li cert aire de misteri en aquest recomanable drama urbà.

No m'oblido de la Marina Comas, que fa molt creïble a la Oki. Com ha crescut aquesta noia des que la vàrem veure a 'Pa negre' (2010)! Crec que ho té tot per triomfar en el món del cinema. En definitiva, 'Els nens salvatges' és una altra gran pel·lícula catalana. Ja us asseguro que si s'hagués fet en un altre país els elogis serien constants. Com que és de casa, molts no la valoraran prou. Greu errada, des del meu modest punt de vista. Està ben feta, ben interpretada i fa pensar una miqueta. Què més li podem demanar?

'DUES VIDES' (JOAN PIQUÉ)

És molt fàcil parlar d'un llibre sense haver-lo llegit. Jo no ho faria mai! Per aquest motiu aquesta setmana he escollit 'Dues vides', de Joan Piqué, pare del jugador de futbol del Barça i, qui sap, si futur sogre de la Shakira. Se n'han dit moltes coses. La presentació, ara fa uns mesos, va ser multitudinària, amb la presència del central blaugrana i de la cantant colombiana inclosos. Està publicat per Edicions 62 i té 336 pàgines.

El primer que puc dir és crea addicció. Pot semblar un tòpic, però l'agafes i ja no el pots deixar anar fins que te l'acabes. És un llibre molt visual, vertiginós, amb un protagonista principal, en Marc Serra, que et cau bé des d'un primer moment. Un consell: és important llegir la novel·la sense saber massa cosa més. D'aquesta manera, l'impacte encara és més gran. Només diré que és fàcil posar-se en la pell del protagonista i patir amb al seu costat. Fins i tot preguntar-nos què faríem en un cas similar...

No només en Marc et roba el cor. També l'infermera que es creua en la seva vida i el germà d'aquesta, un personatge espectacular. 'Dues vides' no és un llibre amb grans artificis literaris, però enganxa com pocs. El final, del qual no explicaré res, és francament bo. A mi me'l va recomanar l'Helena García Melero -amiga i companya als 'Matins' de TV3- i no m'ha decebut. Per cert, m'han explicat que hi haurà segona part i potser pel·lícula, ja que diverses productores nord-americanes ja li han mostrat el seu interès a l'autor. Felicitats!

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Units per la pèrdua i la desesperació

Sóc dels que penso que la professió de mestre ha de ser vocacional. M'imagino que les persones de la meva edat -vaig néixer al 68- vam tenir la sort d'estudiar amb mestres implicats i, sobretot, no engolits pel sistema. Tant podien donar-te una abraçada com un calbot, sense que fossin qüestionats per tot i per tothom. No se'ls mirava amb lupa, com es fa ara.

Amb això no vull dir que els mestres d'avui siguin pitjors, només faltaria! El que intento explicar és que l'engranatge educatiu se'ls menja. Aquesta reflexió la faig després de veure 'Monsieur Lazhar', de Philippe Falardeu. Va representar Canadà en la darrera edició dels Oscar. El seu protagonista és un mestre de primària, d'origen argelià, que troba feina en una escola francòfona del Canadà. Arriba en un moment complicat perquè la seva predecessora... No ho explicaré. L'interpreta, sensacionalment, Mohamed Fellag.

'Monsieur Lazhar' és una cinta sensible, que reflexiona sobre un sistema educatiu que acaba anul·lant als bons professors. Paperassa, normes, psicòlegs i, potser, poca 'humanitat'? No donaré dades que espatllin la pel·lícula als que encara no l'han vista, però és vital descobrir per què desapareix la professora i com viuen l'adéu els seus alumnes. Per sort de les nenes i nens, i és una opinió molt personal, qui s'encarrega de substituir-la és el professor Lazhar. En aquesta vida, s'ha de parlar, s'ha d'actuar amb naturalitat i no donar mai res per sabut.

EDUCACIÓ I EMIGRACIÓ

Per un costat el sistema educatiu i, de l'altre, l'emigració perquè Lazhar arriba d'Argèlia, on un grup d'inte-gristes ha matat a tota la seva família. Intentarà superar el seu dol, en un país estranger i sense papers, ajudant a uns nens que, desgraciadament, acaben de perdre un referent molt proper; una mestra que intentava donar-los l'amor que potser, i dic potser, no els l'oferien els seus propis pares.

Salvant les diferències, aquesta pel·lícula està en la línia del cinema de compromís educatiu aportat, per exemple, per 'Hoy empieza todo' (1999), de Bertrand Tavernier, 'La clase' (2008), de Laurent Cantet o, en l'extrem oposat, i també molt interessant, de 'La ola', (2008), de Dennis Gansel. Per a mi, 'Monsieur Lazhar' és un dels grans títols de la cartellera actual.

'LLIBERTAT' (JONATHAN FRANZEN)

Teòricament tots nosaltres som lliures. I dic teòricament perquè, per molt lliures que siguem, si tenim el cap clar, abans d'actuar, mesurem com poden afectar les nostres decisions sobre les persones o coses que tenim a prop. Són lliures la Patty, en Walter i en Richard, els protagonistes de 'Llibertat'? Doncs a la seva manera sí, potser en Richard més que als altres dos. 'Llibertat' està escrit per Jonathan Franzen (Chicago, 1959) i publicat per Columna.

En Walter i en Richard són amics des de l'institut. Tenen una relació viciada. S'estimen moltíssim, però rivalitzen i competeixen en tot. Fins i tot per la Patty. En Walter l'estima. És un caprici pel Richard? Sigui com sigui, ella, una bona jugadora de bàsquet, s'acaba casant amb en Walter, un advocat ecologista. El seu amic és un roquer egoista, immadur i faldiller. El llibre 812 pàgines i és un retrat perfecte d'una societat malalta i corrumpuda com la nostra.

Per sobre de tot, 'Llibertat' ens parla dels problemes del matrimoni, de les relacions entre pares i fills -sempre complicades-, de l'amistat i també de les depressions. És fàcil caure en una quan t'has passat la vida dedicada en cos i esperit als teus fills, creixen, et quedes sola a casa i te n'adones que l'únic que et queda es un forat molt gran a dins. Res més. La Patty és depressiva, però també en Richard. No tant, és veritat, però mai acaba d'assumir el seu èxit en el món del rock. Li agrada triomfar, però només en petits cercles. És allò de pensar que una cançó, un producte, és bona o bo mentre només la poden gaudir uns quants. Quan es popularitza la qualitat és la mateixa, però ja no mola tant.

I què dir d'en Walter que, en moltes fases de la vida, estima més als ocells que les persones. Tots tres, i un munt de personatges secundaris, com els fills de la Patty i en Walter, ens parlen de les seves temptacions i dels límits de la llibertat. En definitiva, es tracta d'un llibre profund -d'aquells que s'ha de llegir amb molta atenció- que ens parla de la societat nordamericana actual, tot i que podria ser vàlid a qualsevol dels nostres països. Una tragicomèdia que t'atrapa des del primer moment, amb uns personatges propers i molt ben construïts. Una delícia.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Tim Burton surt de les ombres... tenebroses?

Mai llegeixo una crítica abans de veure una pel·lícula. I mai faig crítiques; només comento. Doncs bé, després de passar-m’ho pipa veient ‘Sombras tenebrosas’, m'he adonat que l’última aposta de Tim Burton agrada molt o gens. Jo formo part del primer grup. Després d’avorrir-me com una ostra amb 'Alicia', penso que recupera credibilitat. Vaig a cotracorrent, però m'és igual.

Vull deixar-ho clar: ‘Sombras tenebrosas’ és una gran història d’amor. Les coses que passen, les bones i les dolentes, i les que ni són massa bones ni massa dolentes, es construeixen a partir d’aquest bonic i únic sentiment. Un cop més, Burton s’ha envoltat dels seus: el gran Johnny Depp interpreta Barnabas Collins -un home ric a qui converteixen en vampir-, i l'Helena Bonham Carter (parella de Burton a la vida real) que fa de doctora Julia Hoffman, que viu a casa dels Collins, deteriorada amb el pas dels anys... com el prestigi de la familia.

Al triangle que formen Burton, Depp (set vegades a les ordres d'aquest director) i Bonham Carter (cinc) aquest cop s’hi han afegit dos actrius que m’agraden molt. La ja veterana Michelle Pfeiffer (Elizabeth Collins Stoddard) i Chloë Grace Moretz, que interpreta la filla de l'Elizabeth. Crec que la Chloë té molt futur per davant. Darrerament, ja l’hem vista a 'La invención de Hugo’ (2011) i a 'Kick-Ass' (2010). D’aquesta pel·lícula s'està rodant la segona part que, si tot va bé, s’estrenarà al llarg del 2013.

Entre d'altres, també tenen papers força interesants l'Eva Green i la Bella Heathcote, d'una bellesa angelical, aprofitant el seu nom de pila. La primera fa d'Angelique Bouchard, la dona de la qual en Barnabas s'hauria d'haver enamorat! D'aquesta manera no hauria patit eternament! La segona és Victoria Winters, de qui sí que s'enamora... dues vegades? Per acabar-ho d'adobar tot, divertida actuació musical d'Alice Cooper a la mansió dels Collins!

UN ALTRE CONTE GÒTIC

Com ja és habitual, Burton ens regala un altre conte gòtic, boig, inversem-blant i divertit alhora. Visual-ment, 'Sombras tenebrosas' és cent per cent Burton. En algun moment em va recordar coses de 'La muerte nos sienta tan bien' (1992), sobre tot en la lluita final i en la descomposició de l'Angelique. És una pel·lícula amb moltíssima acció, bona música i algunes interpretacions de mèrit. Em quedo amb Bonham Carter -que està guapíssima- i amb el cameo de Christopher Lee, merescut homenatge a un dels millors vampirs la història del cinema.

Per cert, no he pogut descobrir qui fa el paper de la senyora vella que, suposadament, neteja la casa dels Collins, amb dues-centes habitacions! És tan vella, i tan lenta, que en un dia potser només pot fregar un parell de copes o fer un llit! És un running gag, perquè Burton la fa servir unes quantes vegades, amb moltíssima gràcia. Una persona 'normal' en una casa de bojos.

L'argument és aquest: L'Angelique embruixa la promesa d'en Barnabas per amor i a ell l'enterra viu, un cop l'ha convertit en vampir. Després de dos-cents anys sota terra, Barnabas aconsegueix escapar i torna a la casa on va créixer. Allà, amb el suport de les noves generacions de Collins, intenta restablir l'honor perdut, malmès per tot un seguit de rumors... alguns certs i alguns malintencionats. La pel·lícula, amb un doble final sensacional, m'ha agradat moltíssim. Burton ha adaptat una vella sèrie de televisió, creada per Dan Curtis, l'any 1966, que ell no es cansava de veure.

'LA NIT DELCAÇADOR' (DAVIS GRUBB)

No l'havia llegit en el seu dia i tinc la sort que l'Enric Viladot, de Viena Editorial, me'l va fer arribar. Em refereixo a 'La nit del caçador', un llibre que es va publicar l'any 1953 i que va ser tot un èxit de vendes. Uns anys més tard, al 55, se'n va fer la pel·lícula, amb Robert Mitchum de protagonista. Ara ha sortit, per primer cop, en català, traduït per Marta Pera Cucurell i té 290 pàgines. El va escriure el nordamericà Davis Grubb (1919-1980).

Feia temps que no em trobava amb un personatge tan inquietant com el del Predicador, que duu tatuada en una mà la paraula "amor" i "odi" en l'altra. Terrorífic. És un home amb dues cares. Assegura que tot ho fa en nom de Déu, però res més lluny de la realitat. I, si no, que li preguntin a les persones que, volent o no, es creuen en el seu camí. Ell va com un boig darrera de deu mil dòlars tacats de sang i farà tot allò que cregui convenient per trobar-los. Entre ell i els diners, hi ha una dona i els seus dos fills. En John no se'n refia d'ell. La Willa i sobre tot la nena, que es diu Pearl, cauen ràpidament en el seus encants. I no explico més.

'La nit del caçador' és un llibre sensacional, d'aquells que mantenen l'acció fins a l'últim moment i que vols acabar com abans millor. Ja que parlem de predicadors, deixar-lo una estona es converteix en un pecat mortal. Pateixes amb els seus protagonistes perquè la incògnita de saber qui guanyarà aquesta partida d'escacs sense regles ni límits es fa cada cop més gran. El llibre, ambientat en els anys difícils de la Gran Depressió americana, està escrit amb un estil molt sobri i directe, donant una força il·limitada a l'acció. Alguns personatges no acaben de parlar bé i l'autor ho reflacteix, adeqüant-ne les paraules.

"En John es va regirar a la vall del seu coixí i va obrir els ulls. Alguna cosa s'havia mogut en el món fosc i secret de la nit: alguna cosa com la irrupció ràpida i ofegada del bleix d'una flamarada sobtada al carbó d'una llar de foc en la profunda quietud d'una nit d'hivern. I quan escoltava, la casa es bellugava. Perquè les cases velles es mouen quan dormen, com els membres de la gent molt gran quan somien i recorden".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Problema informàtic solucionat!

Tot ok ;) Gràcies a tothom.

Perdre el cap és més fàcil del què sembla

Segueixen arribant pel·lícules protagonitzades per persones amb problemes psicològics. Després de 'Take shelter', ara és el torn de ‘Martha Marcy May Marlene’. Un títol estrany per a una pel·lícula estranya, amb un final obert al més pur estil de Michael Haneke. És l’òpera prima de Sean Durkin, un nordamericà de només 30 anys. Va rebre el premi de Millor Director al festival de Sundance.

El més destacable de la pel·lícula, molt ben interpretada per la guapísima Elizabeth Olsen ('Luces rojas', 2012), és que Durkin no jutja la protagonista. Ens explica el seu cas, de manera ambígua, i no comet l’errada d'anar més enllà. Que ho faci l’espectador, en cas que ho cregui convenient... En la vida real, l’Elizabeth és germana de les bessones que es van fer famoses, fa molts anys, amb la sèrie de televisió ‘Full house’. Ara li toca triomfar a ella i, si treballa com ho fa aquí, segur que ho aconseguirà.

La Martha s’escapa d’una secta per motius desconeguts. L’acullen la seva germana i el seu marit, que intenten que recuperi la felicitat perduda, amb el pas del temps d'aliat. Però no ho tindran fàcil. Els seus records d'un passat massa proper són dolorosos i l’angoixa, per un o altre motiu, sempre va en augment. Es tracta d’una pel·lícula lenta, potser experimental i amb una fotografia molt opaca, que no deixar passar la llum, ni sortir, de dins del seu cos, els mals que acumula la paranoica protagonista.

Al cap i a la fi, de la manera que ho planteja el director, fa la sensació que allò que li passa a la Martha ens podria succeir a qualsevol de nosaltres. Persones més o menys normals, amb una vida més o menys normal que, un dia, pràcticament sense adonar-se’n, cauen en una depressió i no saben com sortir-ne. La Martha fins i tot creu que la segueixen perquè, en un parell d'ocasions, confon el present i el passat. La pel·lícula està plena de flashbacks i es pot interpretar de moltes maneres, com passa habitualment amb les obres de Haneke (per exemple 'La cinta blanca') o, fins i tot, darrerament, les del grec Giorgos Lanthimos 'Alps'.

‘LOS VENGADORES’

I d’una pel·lícula intimista, a una de les més taquilleres del moment: ‘Los Vengadores’, de Joss Whedon (‘Serenity’, 2005). Haig de dir, abans de res, que no m’emociona el cinema de superherois, tot i que cal reconèixer que aquesta està molt ben feta. Té un ritme frenètic i una llista de bons actors inacabable. Jo em quedo amb Robert Downey Jr. i amb la guapa i sensual Scarlett Johansson.

L’argument és senzill. Nick Fury, director de la SHIELD (una agència fictícia d’intel·ligència i antiterrorisme) ha de lluitar contra una força invasora que ve d’un món exterior. L’únic que li passa pel cap per intentar salvar la Terra és reunir a cinc superherois i, sempre que sigui possible, fer-los treballar en equip. Tots ells són ecogèntrics i individualistes, però potser, per un dia, poden deixar de pensar en ells mateixos... ‘Los vengadores’ és un divertimento de qualitat, perfecte per anar al cinema, amb tota la família, diumenge a la tarda.

Els cinc superherois són Iron Man (sensacional Downey Jr.), el Capità Amèrica, Thor, Hulk (un gran Mark Ruffalo) i la Vídua Negra (Johansson). Samuel L. Jackson és Fury i Gwyneth Paltrow segueix al costat de Howard Stark, l’alter ego d’Iron Man. A més d’acció, a ‘Los Vengadores’ també tenim uns quants gags força bons, com quan li diuen ‘Légolas’ (arquer de la saga de ‘El senyor dels anells’) al personatge que interpreta Jeremy Renner, que sempre va amb l’arc a l’esquena.

‘NOCHE DE LOS ENAMORADOS’ (FÉLIX ROMEO)

‘Noche de los enamorados’ es l’obra pòstuma de Félix Romeo, escriptor, crític i traductor que va morir, d’un atac de cor, el 7 d’octubre de 2011. Havia nascut a Saragossa 43 anys abans. El seu títol més conegut és ‘Dibujos animados’ (1994) ‘Noche de los enamorados’ és un llibre de petit format i molt curt. Està publicat per Mondadori i només té 139 pàgines. Romeo, amb una escriptura molt senzilla i clara -no sobra ni una paraula- reflexiona, de manera punyent, sobre la mort de María Isabel Montesinos.

Voluntàriament o no, a Isabel l’ha matada el seu marit, Santiago Dulong. Com assegurava l’autor en el seu dia, “aquest llibre s’acabaria si deixés de fer-me preguntes”. Per què l’interessa tant aquest cas? Doncs perquè quan va estar empressonat per insubmís, Romeo va compartir cel·la amb el mateix Dulong. La notícia ja li havia cridat l’atenció quan la van tractar els diaris aragonesos... i, com per obra de Déu, es troba amb la possibilitat d'investigar-la en primera persona...

Romeo va definir ‘Noche de los enamorados’ amb una afirmació contundent: “No és un llibre sobre la justícia impossible que s’administra sobre dels morts, sinó un llibre sobre les paraules”. L’escriu parlant amb Dupong, amb veïns i amics de la parella, policies, advocats... i llegint tot el que es va publicar en el seu dia. Després ho tritura tot i ho passa pel sedàs de la memòria. Un llibre molt i molt interessant.

Atenció amb aquest paràgraf que, ben bé, li podria servir d’epitafi al mateix autor: “En 1960, Santiago Dulong tiene treinta y dos años, los mismos cuarenta y dos años que tengo y ahora, cuando escarbo entre gusanos. Me pregunto qué intento encontrar reflejándome en este espejo oscuro”. Romeo en estat pur.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Només els estúpids dormen tranquils

"Jo sóc jo i les meves circumstàncies". Aquesta frase podria definir Michel, un sindicalista d'unes drassanes franceses que, malauradament, han d'acomiadar vint persones. Decideixen fer-ho per sorteig i, tot i que no està obligat, pensa que el més just és que el seu nom també estigui dins de l'urna. Michel és el protagonista de 'Las nieves del Kilimanjaro', de Robert Guédiguian.

A Michel l'interpreta Jean-Pierre Darrousin, a qui no fa massa vaig veure a 'Le Havre' (2011). Feia de comissari. Ell és l'actor franquícia del director francès, que li ha donat feina en onze pel·lícules. Són les mateixes vegades que ha treballat amb ells Ariane Ascaride ('El erizo', 2009). A la vida real, l'Ariane -aquí interpreta a la dona de Michel- és l'esposa de Guédiquian. Tot queda a casa. Tant en Darrousin com l'Ascaride ho fan francament bé. Són papers simpàtics, agraïts i molt propers.

Que el cinema francès passa per un gran moment, ja no se li escapa a ningú. 'La nieves del Kilimanjaro' arriba a les nostres pantalles després del gran èxit d''Intocable'. El títol és horrorós i sense massa sentit, pel meu gust. És una pel·lícula menys comercial i més reflexiva. Jo la compararia amb l'esmentada 'Le Havre', també amb Darrousin com a protagonista. És una faula vital basada en un poema de Víctor Hugo i ens explica la reacció del matrimoni, en Michel i la Marie-Claire, després de ser assaltats i colpejats per dos emmascarats. Mai s'està preparat per una cosa com aquesta...

LES MALES NOTÍCIES ARRIBEN SENSE AVISAR

La pel·lícula ens vol fer veure com de complicada pot arribar a ser la vida i com pot canviar a partir d'un fet en concret. Si sabés qui fossin els agressors, en Michael podria denunciar-los. Però, arribat el moment, ho hauria de fer? No se'n penediria després? Estaria disposat a patir-ne les possibles conseqüències, bones o dolentes? I no explico res més. Només que l'exsindicalista és un home íntegre, tot un exemple per la nostra societat malalta i despersonalitzada.

Igual que Le Havre, es tracta d'un títol honest i senzill, que reflexiona sobra el pas del temps i l'aburgesament d'alguns. Qualsevol acció que fem, qualsevol, pot tenir conseqüències insospitades. Ens quedem parats i no fem res? Mai, això mai! Ja ho deien els 'Siniestro total', "Sólo los estúpidos tienen la conciencia tranquila". En resum, una bona pel·lícula, superior a la mitjana i amb una banda sonora molt entretinguda. No es pot demanar més.

'CRIM DE SANG'

Avui vull parlar de 'Crim de Sang', de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972). És el Premi Sant Jordi de 2011. Havia llegit que el fet de col·locar un vampir en la Barcelona del 36, coincidint amb la Guerra Civil, no havia estat una decisió molt encertada, però penso tot el contrari. Sempre he cregut que això de la literatura és molt personal i que no ens hem de deixar influir per res ni ningú. Llegint 'Crim de Sang' m'ho he passat molt bé. Està publicat per Proa i té 278 pàgines.

La primera consideració és que la novel·la d'Alzamora és visual i amb moltíssima força. Les escenes dels assassinats i de les execucions (que n'hi ha moltes) semblen reals com a la vida mateixa. El personatge del tolit Manuel Escorza, tolit "de cos i ànima", com escriu l'autor, fa sentir fàstic per la raça humana. Aquest capitost de la FAI és un amargat de la vida, sense cor ni sentiment, amb l'únic objectiu de fer mal als altres.

El contrapunt de la rata Escorza és el comissari Gregori Muñoz, que és l'encarregat d'intentar descobrir els assassinats d'un sacerdot marista i d'un nen de set o vuit anys, tots dos en circumstàncies estranyes. En una Barcelona bruta i plena de sang, també són protagonistes d'aquest thriller gòtic una comunitat de monges caputxines i el bisbe, segrestats dins del convent. La novel·la, que ens parla del mal com a part de la realitat diària, també ens explica els experiments d'un jutge i d'un metge forense, que creuen que són capaços de construir vida a partir de la mort.

I no m'oblido del vampir, que sembla tenir poca presència a la novel·la, tot i que Sebastià Alzamora, molt habilment, es passa moltes pàgines intentant enganyar-nos. I vaja si ho aconsegueix. El final és molt espectacular. Malauradament, tant els personatges com les situacions de 'Crim de sang', que recomano, estan basades en fets reals. Com a exemple, aquest paràgraf:

"Carn de desgràcia, així en deien: però aquell home alegre i ben disposat es dedicava a recollir totes aquelles bèsties mortes i les sometia a un procés que les deixava a punt per servir d'aliment a nova vida. La naturalesa, doncs, demostrava que la vida s'imposa sempre, que de la mort i el podriment en sorgeixen la vida i allò que la propicia. No hi ha un principi i un final, sino un bucle, un cicle que es reinicia una vegada i un altra al llarg del temps".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

'Alps': Vides buides o plenes de res

Els qui vàrem fruir amb 'Canino', per a mi la millor pel·lícula de l'any 2009, no teníem cap dubte que havíem de recordar el nom del director de cinema grec Giorgos Lanthimos. Fa uns dies va tornar a les nostres cartelleres amb 'Alps', un altre títol inquietant, d'aquells que conviden a la reflexió. D'avançada vull deixar clar que és d'aquells films que creixen en la nostra ment quan sortim del cinema.

En aquesta pel·lícula, la quarta de la seva carrera, Lanthimos torna a fer una anàlisi molt profunda i estranya del comportament dels humans. Tot gira al voltant de la vacuïtat i de l'alienació que impregna, i de quina manera, la nostra societat. Recordem que a 'Canino' ens explicava com un pare criava als seus fills en captivitat, sense cap relació amb l'exterior -una referència al mite de la caverna de Plató-, per intentar protegir-los de tot i de tothom.

Lanthimos repeteix amb Aggeliki Papoulia, una bonica actriu nascuda l'any 1975. Interpreta fantàsticament una infermera que treballa en el torn de nit d'un hospital. A 'Canino' feia el paper de la filla gran. L'infermera, no n'arribem a saber el nom, forma part dels Alps, un grup de només quatre persones amb un objectiu concret: fer la vida menys difícil a les famílies que passen pel tràngol de perdre un familiar proper. A canvi d'una compensació econòmica, ofereixen reemplaçar al difunt unes hores a la setmana.

MUNTANYES I PERSONES INSUSTITUIBLES

Els Alps prenen nom de la cadena de muntanyes de l'Europa central. Totes les muntanyes són insusti-tuibles, com les persones. Encara que, si contemples aquesta possibilitat, potser el millor és que, arribat el moment, et rellevin per una de les més grans i boniques. Aquest grup sinistre -no se m'acut cap qualificatiu més adient- està format per l'infermera, una gimnasta, el seu entrenador i un conductor de l'ambulància, que n'és l'ideòleg. És un home dur, autoritari, violent i misogin. El seu control cap a l'infermera és absolut com el de l'entrenador a l'esportista.

Moltes vegades necessitem que ens exagerin les situacions per poder entendre-les. No sempre és fàcil obrir els ulls i captar la realitat tal com és, tot i que això també és molt relatiu. He arribat a la conclusió que els grans perdedors d'aquesta pel·lícula són els integrants dels Alps, que viuen la vida d'altres perquè no en tenen cap de pròpia. No és una qüestió de diners ni de companyonia. La infermera i els seus companys l'únic que necessiten és sobreviure en un món malalt i quasi sense amor. Al cap i a la fi, els familiars dels difunts saben que la mort és per sempre i que, per moltes muntanyes que et trobis pel cami, res canvia.

Visualment, la pel·lícula s'assembla força a 'Canino', grisa i molt minimalista. La principal diferència és que és que Lanthimos acostuma a desenfocar al personatge secundari, donant molta més força al principal. En definitiva, és un dels títols més impactants i desconcertants que hi ha actualment a la cartellera. S'ha de veure.

FILMIN FA COSTAT AL CINEMA DE QUALITAT

Per cert, he vist 'Alps' online, gràcies a FILMIN, una plataforma que ofereix cinema de qualitat i de manera totalment legal. És tan fàcil com entrar en el seu lloc web, buscar el títol i pagar 1'95 o 2'95 euros. Jo connecto l'ordinador a la televisió amb un cable d'HDMI i puc gaudir de la pel·lícula amb bona imatge i so i en versió original subtitulada. 'Alps' encara no està en el seu catàleg general, però aquest cop he pogut veure-la gràcies a un codi de preestrena per a la premsa. Moltes gràcies Filmin!

'ABANDONARSE A LA PASIÓN'

Vaig descobrir a l'escriptora japonesa Hiromi Kawakami (Tòquio, 1958) gràcies a Flavia company. Aquesta setmana he llegit 'Abandonarse a la pasión', el tercer llibre que li ha publicat l'editorial Acantilado. Els dos anteriors, preciosos, són 'El cielo es azul, la tierra es blanca' i 'Algo que brilla como el mar'. Aquest són vuit relats d'amor i desamor, en només 123 pàgines. Es fa curt, com els altres. M'ha semblat més cru, amb amors pràcticament impossibles.

Totes les relacions que Kawakami ens explica en el llibre estan viciades i amb un domini absolut de l'home cap a la dona. Això sí, moltes vegades les dones que ens dibuixa l'autora japonesa acaben acceptant el dolor com una cosa inherent de la mateixa relació. Patir, fins i tot físicament, els acaba semblant necessari. Fugides en parella, suïcidis conjunts i relacions estranyes i, a voltes, de conveniència i de desesperació. Tot és molt extrem i a estones, també havia de ser així, tendre i preciós. És un llibre de contrastos, molt ben escrit i que cal deixar pair després de llegir-lo.

"En medio de la maleza, tan pronto me notaba el cuerpo del tamaño de un insecto como volvía a sentirme humana. El cielo parecía haberse aclarado, aunque todavía faltaba mucho para el amanecer. Hashiba permaneció sentado y en silencio. El amor que sentía por él se derramó y, justo después, volvió a solidificarse. Mis sentimientos se derretían y endurecían como la cera que gotea y se solidifica antes de llegar al pie. Goteaban sin cesar, en mitad de la noche, entre la hierba".

'PARANOIA 68', AHORA EN CATALÁN

Este blog, 'Paranoia 68' nació a finales de septiembre del año 2006 y lo hizo en catalán, que es mi lengua materna. Por una serie de circunstancias cambié al castellano pero, a partir de este post, he decidido volver al punto de partida. Para quien lo necesite, he incorporado un traductor en la parte superior derecha, justo encima del reloj. Muchas gracias a todos por vuestra comprensión.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

‘Le Havre’: Ayudar sin pedir nada a cambio

Salir del cine con una sonrisa en la cara nunca es fácil; todavía más si lo que vas a ver, inicialmente, no es una comedia. Hace un mes lo logré con la taquillera 'Intocable' y este fin de semana con ‘Le Havre’, del finlandés Aki Kaurismäki. La película tiene su misma nacionalidad pero está rodada en Francia, en francés, y la mayoría de los actores son galos.

Habrá quien diga que ‘Le Havre’ (nombre de una ciudad marítima del noroeste de Francia) es una obra menor, pero tiene un encanto y una gracia poco habitual. Es un título alegre, intimista, transparente y con unos personajes cercanos y muy bien dibujados. El mensaje de esta bonita fábula está claro: todavía hay personas dispuestas a ayudar sin pedir nada a cambio. Y, por si fuera poco, a veces, los milagros existen.

El principal protagonista de ‘Le Havre’ es Marcel Marx, que trabaja como limpiabotas. Hace lo que le gusta, en contacto con la gente de la calle, que siempre es la más cercana. Dicen que en un pasado muy lejano se había ganado la vida como escritor. Marcel, fantásticamente interpretado por André Wilms, tiene una vida muy bohemia. Una buena parte se la pasa en el bar de la esquina. Está casado con Arletty (la finlandesa Katie Outinen), una mujer que se hizo cargo de él cuando peor estaba. Ella tiene claro que Marcel es un niño grande... y tiene que protegerle.

La rutinaria vida de Marcel gana en emoción y solidaridad cuando decide ayudar a un niño inmigrante que se encuentra desorientado en el puerto de Le Havre, creyéndose cerca de Londres, donde vive su madre. El limpiabotas, con el apoyo de sus pintorescos vecinos (sensacionales, del primero al último) no duda ni un momento en hacerle la vida un poquito más fácil. Su principal objetivo es esconder a Idrissa (Blondin Miguel) de la policía, que le busca desesperadamente. Aunque el comisario Monet, un conmovedor Jean-Pierre Darroussin, es mejor persona de lo que parece...

'ELS SECRETS DEL FISIOTERAPEUTA'

Este martes presenté en Granollers 'Els secrets del fisioterapeuta', escrito por mi amigo Lluís Puig. Fue en la Llibreria La Gralla, con la asistencia de unas cincuenta personas. Es su segundo libro. En su día, ya hablé del primero, 'El fisioterapeuta a casa', que tuvo una gran acogida entre el público. También está publicado por Viena Edicions y tiene 149 páginas. Es una guía con consejos prácticos para cuidar nuestro cuerpo, de la cabeza a los pies. Hay que tenerlo a mano.

Puig (Girona, 1970) se autobautizó en su día como 'fisioinquiet'. Es esta inquietud la que le ha pemitido convertirse en un fisioterapeuta mediático, que colabora regularmente en el programa 'Els Matins' de TV3, en el que coincidimos cada quince días. Trabaja en el Hospital de l'Esperit Sant de Santa Coloma de Gramenet y hace de profesor en diversas universidades.

El libro, que tiene 19 capítulos, está dividido en tres partes muy bien diferenciadas: Cuidemos el cuerpo de arriba a abajo, Dime cómo trabajas y te diré cómo te puedes cuidar y Hagamos deporte y salud. En el primer capítulo, por ejemplo, nos habla de la cabeza y del cuello. Explica cuáles son los problemas con los que nos podemos encontrar y nos da una serie consejos para intentar prevenirlos. También nos recomienda algunos ejercicios y responde a las preguntas más habituales, basándose en su experiencia personal. Así un capítulo tras otro.

Y acabo con un refrán, pura lógica, que nos explica Lluís en la introducción del libro: "Si per fer un gest s'ha de forçar, cal canviar de postura o deixar-ho estar".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Buena semana a todas y a todos.

Curtis LaForche: ¿Esquizofrénico o Mesiánico?

Me imagino que no durará mucho en cartelera, pero 'Take shelter' puede llegar a convertirse en una película de culto. Está dirigida por el norteamericano Jeff Nichols (Little Rock, Arkansas, 1978) y nos habla de los terribles males que nos acechan. Exteriores, como consecuencia del maltrato a nuestro Paneta, pero, sobre todo, interiores: miedo a la muerte, a volverse loco, a lo desconocido...

Es difícil entender un ataque de pánico o de angustia si no lo has vivido en primera persona. Los que sufre el protagonista de la película, Curtis LaForche, se acercan mucho a la realidad. Me imagino que Curtis, que vive en un pequeño pueblo de Ohio, es un hombre feliz. Tiene casa, seguro médico, una mujer que le quiere y una hija de seis años. Es sorda, es verdad, pero están a punto de hacerle un implante coclear para aliviar su enfermedad.

Pero un día todo cambia y, casi sin darse cuenta, su vida se viene abajo. ¿Está esquizofrénico -como su madre- o quizás es un visionario avanzado a su tiempo? Empieza a tener sueños apocalípticos y no sabe cómo pararlos. El más recurrente es el de un tornado que va a arrasarlo todo. Desde ese momento, su principal y único objetivo es armar un refugio para protegerse de él. De aquí el título de la película, que vendría a ser algo así como "construyendo un refugio".

MICHAEL JANON, IMPRESIONANTE

Lo mejor de 'Take shelter' es la gran actuación de Michael Janon ('Revolu-tionary Road', 2008), que da vida a Curtis. Su interpretación, muy comprometida y sin estridencias, es de las que dejan huella. La escena en la que riñe a sus vecinos por no creerle tardaré mucho tiempo en olvidarla. También merece un aplauso el director, por dar libertad al personaje y también al espectador, que en cada momento puede decidir si entiende o no sus evoluciones. Y es que la línea que separa su angustia de la premonición, en este caso particular, es delgadísima. ¿Enfermo o mesiánico?

A la esposa de Curtis le da vida Jessica Chastain, una de las actrices del momento. En 2011 ya la había visto en 'El árbol de la vida', 'Criadas y señoras' y 'La deuda'. Ella también protagoniza escenas temendas, como la de la cocina, en la que, recién salida de la ducha, todavía mojada, está preparando el desayuno. Entra su marido y Samantha, así se llama, gira lentamente la cabeza y mira un cuchillo que tiene al lado. Salvando las distancias, 'Take Shelter', me ha recordado a 'El incidente' (2008), de Shyamalan, y a 'Melancolía' (2001), de Lars Von Trier. La escena de los pájaros me imagino que es un merecido homenaje a la película que dirigió Alfred Hitchcock en 1963.

'LA PSIQUIATRA'

'La psiquiatra', de Wulf Dorn (1969), se ha convertido en el libro de año en Alemania, con más de doscientos mil ejemplares vendidos en las primeras semanas. Igual que en 'Take shelter', aquí la protagonista principal de la novela también camina por la fina línea que separa la realidad de la enfermedad. Se trata de la joven y laureada psiquiatra Ellen Roth, que se ocupa de una paciente maltradada. La historia es muy inquietante.

¿De quién tiene miedo la mujer internada? Pues, aunque parezca increíble, del 'hombre del saco'. Un día desaparece sin dejar rastro y Ellen tiene que intentar resolver el diabólico rompecabezas que se le viene encima. La gracia de la novela pasa por saber si la paciente existe o si es una invención de la psiquiatra. ¿Es una doctora eficiente o una enferma? Su novio, que también es psiquiatra y trabaja en la misma clínica, y uno de sus compañeros pueden tener, o no, la clave de todo. Es una conspiración contra ella o está empezando a perder la realidad de vista...

'La psiquiatra' está publicada por Duomo Ediciones y tiene 378 páginas. Es un thriller psicológico muy fácil de leer que, como la película comentada en este post, también conecta con los miedos más profundos del ser humano. La emoción y las dudas se mantienen hasta el último momento. Como ejemplo, este párrafo de la página 32:

-"Por supuesto que la protegeremos. Pero para ello debemos saber a quién se refiere.
-Al hombre del saco
-¿El hombre del saco? ¿Se refiere a algún transportista? ¿O al molinero, quizá?
-Al hombre del saco, al hombre del saco. ¿Quién teme al hombre del saco? -cantó la mujer con su vocecilla infantil.
Entonces dejó escapar una risita demencial y dejó entrever una hilera de dientes amarillentos.
-El del folclore infantil?
La mujer le miró con ojos como platos.
-¿Y qué hacemos si lo vemos? -¡Correr!"

Twitter: @Jordi_Sanuy

Buena semana a todas y a todos.

Esforzarse por vivir puede valer la pena

A veces, las cosas no son como parecen, las personas... todavía menos. Y si no que se lo pregunten a Joseph y a Hannah, protagonistas de ‘Tyrannosaur’, del británico Paddy Considine. Es una película dura como una patada en el estómago. Alcoholismo, maltrato a la mujer y violencia callejera son algunos de los temas que trata en la hora y media que dura. Rompedora al máximo.

A Joseph, un viudo borracho, violento y autodestructivo, le da vida un sensacional Peter Mullan ('War horse', 2011). Su actuación es comedida y bien estructurada. Sufrimos y evolucionamos con él. Y evolucionamos mucho porque, justo cuando toca fondo, se da cuenta de que, quizás, no tiene suficiente con sobrevivir. Esforzarse por vivir puede valer la pena. Se lo hace entender Hannah, una mujer con fuertes creencias religiosas. La interpreta Olivia Colman, toda una estrella de la televisión británica. Hace un papel espectacular. Igual o mejor que Mullan.

Pero como decía al empezar, las cosas no son siempre como parecen. En principio, Hannah ayuda a Joseph sin esperar nada a cambio, aunque se acabará demostrando que ella está igual o más sola y dolorida que él. ¿Cuál de los dos está más confundido? Parte de los problemas de la mujer son culpa de su repulsivo marido, al que encarna Eddie Marsan, que coincidió con Mullan en la mencionada ‘War horse’. Y no voy a contar más, porque creo que es una película de visión 'obligada'.

Es un drama en toda regla, oscuro y, porqué no, un tanto esperanzador. Dicen que en la vida todo tiene solución, menos la muerte. Considine nos dibuja tres personajes trabajados psicológicamente. En esta película no hay buenos ni malos al ciento por ciento. Existen personas reales, con problemas reales y sus consiguientes subidas y bajadas. Brutal la escena con el perro del vecino. ¿Por qué se llama ‘Tyrannosaur’? Pues porque, en sus peores días, es el nombre con el que Joseph llamaba a su difunta mujer: gorda y ruidosa cuando subía por las escaleras.‘Redención’, que es como se ha titulado aquí, me parece mucho mejor.

'EL ÚLTIMO TESTAMENTO'

“La vida consistía en amar, follar y ayudar al prójimo. La vida consistía en sentir todo lo que pudiera. La vida no iba de acumular dinero y posesiones, sino de acumular amigos. Hablaba de vivir con sencillez. De que cuanto más nos complicábamos la vida, más infelices éramos. Cuanto más teníamos, más queríamos. Cuando más trabajábamos, menos vivíamos. Hablaba de paciencia y decía que nada en la vida mejoraba gracias a la ansiedad, los nervios o la agresividad. Hablaba de compasión, de que deberíamos sentirla por nosotros y por los demás y por la tierra y de que si pudiera evitar que las personas dañaran todo cuando las rodeaba, entonces quizás el mundo tendría una posibilidad de sobrevivir y quizás nosotros tuviéramos una oportunidad de sobrevivir”.

El párrafo anterior corresponde a ‘El último testamento’, de James Fray. Es un libro provocativo como pocos, aunque, si digo la verdad, creo que muchas de las cosas que cuenta no son ninguna locura. Está publicado por Mondadori y tiene 314 páginas. Fray nos explica la ‘segunda venida’ del Mesías, en este caso en Nueva York, en la actualidad. Su objetivo es salvar al mundo de su inminente destrucción. Y sólo puede hacerse a base de amor. ¡A base de amor y de sexo!, entre hombres y mujeres, entre hombres, o entre mujeres... La homosexualidad, para él, es otro cuento inventado para atemorizar a las masas.

Ben, así se llama el nuevo Salvador, no cree en ninguna de las religiones que se adoran en la Tierra. Según él, hay que vivir la vida al día y dejar de pensar en la muerte. No hay nada ni antes ni después, por mucho que nos hayan hecho creer desde pequeños. Ni ningún Dios como el que nos han pintado, ni blanco, ni negro, ni alto ni bajo. Sólo estamos nosotros y el amor que podamos repartir. Con sólo tocar a los necesitados, mayoritariamente homosexuales, heroinómanos, fumadores de crack y prostitutas, Ben los vuelve puros, felices e inmaculados.

Eso sí, quiero decir que Fray es un tanto pretencioso. Como muestra, este párrafo con el que intenta explicar el objetivo de su libro: “Mi meta era crear una mitología, contar una historia, hacer una obra de arte que tuviera sentido en un mundo donde sabemos cosas que la gente y los escritores de hace dos mil años jamás supieron ni imaginaron. Que lo haya conseguido o no es algo que decidirán los lectores, el tiempo y la historia”. Pues eso. Fray escribe su historia a través de trece personas que vivieron los milagros de Ben en sus carnes.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Buena semana a todas y a todos.