Setè aniversari de "Paranoia 68"



Doncs sí; "Paranoia 68" torna a fer anys. Ja en són set sense faltar ni una setmana a la cita del blog amb el cinema i els llibres, les meves grans passions. Les xifres em marejen: 269 llibres comentats i 731 pel·lícules. Un total de 704 entrades, amb més de 282 mil visites i quasi 16 mil comentaris. Moltes gràcies a totes i a tots els que passeu per aquí habitualment.

"LA POR" (JORDI CADENA)

El missatge de "La por", de Jordi Cadena, és clar: fuig mentre puguis. La pel·lícula fa un gran retrat sobre la violència de gènere, amb un contundent final. Els primers minuts, sense que passi res, posen els pèls de punta. Veiem com el maltractador s'aixeca del llit i es prepara per anar a treballar. La resta de la família ni respira. Un pare encantador fora de casa i aterridor dins.

La força de les imatges, amb uns enquadraments excepcionals, i la bona feina dels protagonistes fan que la por que ells pateixen t'entri per tots els porus de la pell i et glaçi la sang. Viure una situació com aquesta ha de ser pitjor que baixar a l'infern. Pateixes, sobretot, pel que no es veu perquè Cadena només deixa intuir, fins a l'explosió final. Al pare, que surt més aviat poc, l'interpreta Ramon Madaula i a la mare una excepcional Roser Camí. El fill gran és el "Polseres vermelles" Igor Szpakowski i la petita la debutant Alícia Falcó. Una nena que deixa anar frases com aquesta: "La mare i nosaltres de qui som?", li deu al seu germà. "Som del papa, oi?", afegeix. Crec que no cal dir res més.

"DON JON" (JOSEP GORDON-LEWITT)

Josep Gordon-Lewitt sempre m'ha sembla un actor molt original. "Brick" (2005), "(500) Días juntos" (2009), "Origen" (2010), "50/50" (2011) i "Looper" (2012) són algunes de les seves perles. Ara ha debutat com a director; i ho  fet amb nota. "Don Jon" és una divertidíssima comèdia sobre un jove addicte al sexe, interpretat per ell mateix. Una de les sorpreses de la temporada.

De "Don Jon" m'ha agradat tot; començant per les dues actrius que fan els papers principals: l'exhuberant Scarlett Johansson i la bellesa etèrea de Julianne Moore. Que llest que ets Gordon-Lewitt! Però és que els integrants de la família Martello els pares i la germana d'en Jon, no podien estar més ben trobats: Tony Danza, Glen Hadly i Brie Larson. El pare no deixa de mirar esports a la televisió, la mare "plora" perquè no la fan àvia i la filla està enganxada al mòbil fins i tot a l'església. Només parla un cop en tota la pel·lícula. Brutals.

La historia és força original; tot i que, en algunes coses, m'ha recordat la duríssima "Shame" (2011). A "Don Jon", però, l'addicció al porno està tractada amb ironia i un punt de sarcasme. El protagonista gaudeix més de la masturbació -mirant vídeos en el seu portàtil- que del sexe real; i això que lliga sense aturador. Ell creu que el que fa és absolutament normal, fins que algú li obre els ulls. En resum; estem davant d'una pel·lícula àgil, moderna visualment i amb uns protagonistes que et cauen bé, tots ells, des que apareixen en pantalla.

"LEGADO EN LOS HUESOS" (DOLORES REDONDO)

Dolores Redondo (Donostia, 1969) encara està escrivint la tercera part de la trilogia de Batzán i el que voldria jo és començar a llegir-la avui mateix. Es titularà "Ofrenda a la tormenta". La segona part, "Legado en los huesos", se m'ha fet curtíssima... i això que té 551 pàgines. En castellà l'ha publicat Destino i en català Columna. És igual o millor que "El guardián invisible", la novel·la que obria la sèrie. Un cop més, l'entrellat no es descobreix fins ben bé el final.

"Legado en los huesos" és una obra matriarcal. Quasi tot és femení: la vall on passa tot, la protagonista principal -la inspectora de la Policia Foral Amaia Salazar-, la seva terrible mare, les seves germanes Flora i Ros, l'encantadora tieta Engrasi... Els homes sempre estan en un segon pla i, en molts dels casos, associats a coses dolentes. El que més m'agrada d'aquesta trilogia és que Redondo barreja la novel·la negra criminal (amb la ment científica de Salazar) amb la mitologia i la comunió de l'home -i de la dona, com no- amb la natura. Si en el primer llibre prenia protagonisme el Basajaun o senyor del bosc, en aquest qui té molta força és el Tarttalo, un personatge fabulós de l'imaginari popular basc, semblant a un cíclop, amb un ull enmig del front.

De la historia explicaré ben poca cosa. S'ha de llegir i gaudir-la pàgina a pàgina! Només puc dir que l'Amaia va darrere d'un altre assassí en sèrie. Atenció, però, perquè aquest despreciable personatge no mata a les víctimes personalment. El què fa és induir a tot un seguit de persones, suposo que ja descarrilades, perquè siguin elles qui acabin amb les seves parelles... i després se suicidin. Però el més important és que tots els assassins només volen parlar amb l'Amaia, l'estrella de la policía vasca. Per si fos poc, totes les pistes, per petites que siguin, tenen relació amb ella i amb el seu passat. En quin joc ha entrat, i per què, sense voler-ho? Una novel·la imprescindible.

"No hay miedo como el que ya se ha probado, del que se conoce el sabor, el olor y el tacto. Un viejo y mohoso vampiro que duerme sepultado bajo la cotidianeidad y orden, y que mantenemos alejado, fingiendo una calma tan falsa como las sonrisas sincronizadas. No hay miedo como el que conocimos un día y que permanecía inmóvil, respirando con un jadeo húmedo en algún lugar de nuestra mente. No hay miedo como el que produce la sola posibilidad de que el miedo regrese".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La societat de l'opulència no és eterna

Quan no li toca homenatjar una ciutat, Woody Allen encara és més gran. A "Blue Jasmine" fa un esplèndid retrat de la societat de la opulència, on tot és fonedís. Aquest cop, el geni de Brooklyn ens regala una cruel historia de perdedors, on l'humor és secundari. La interpretació de Cate Blanchett és d'Oscar. Feia temps que no veia un personatge tan profund i ben dibuixat. Allen és un gran director d'actors.

La Jasmine (Blanchett) és una dona que s'ha casat amb un geni de les finances (Alec Baldwin). Viu com una reina, sense preocupar-se d'on surten els diners del seu marit. Ella firma tots els documents que l'hi passa, sense ni tan sols llegir-los. És rica, guapa i envejada per tothom. Que potser estan fent coses il·legals? N'hi ha prou de mirar cap a l'altre costat. Per què preocupar-se? Però tot el que puja acaba baixant i un dia, en un obrir i tancar d'ulls, es troba amb una mà al davant i l'altra al darrera. És per això que deixa Nova York i se'n va a viure a San Francisco, a casa de la seva germanastra (Sally Hawkins), pobra i inculta, però millor persona que ella.

"Blue Jasmine" és una tragèdia en majúscules. Ens parla de la caiguda d'una família en concret, però aquesta podria representar perfectament al sector dels que podríem anomenar "venedors de fum", amb les immobiliàries, els assessors de pa sucat amb oli i els banquers especuladors al capdavant. Gent que es vanagloria de fer obres filantròpiques... amb els diners dels altres! La Jasmine és la rica que s'enfonsa i la seva germanastra Ginger la pobra que, si els de dalt no li toquessin els dallonses, potser ja seria feliç amb  allò que té; sense la necessitat d'aspirar a res més. Podríem parlar d'una persona nornal, amb aspiracions normals, com tantes que viuen la seva vida sense intentar aprofitar-se del veí del davant. Com ha de ser. Woody Allen es manté en plena forma.

"PACTO DE SILENCIO"

No està malament, però tampoc és per tirar coets. Parlo de la darrera pel·lícula de Robert Redford que, als seus 77 anys, els mateixos que té Woody Allen, també continua en plena forma. Es titula "Pacto de silencio" i es dirigeix a ell mateix, que fa el paper de principal protagonista. Redford és Jim Grant, un antic activista radical que viu en l'anonimat des de fa més de trenta anys. Fins que el descobreixen...

En la seva nova vida, en Jim era un prestigiós advocat instal·lat a prop de Nova York, amb la seva filla de dotze anys. Però un jove i diria que maleducat periodista, interpretat per Shia LaBeouf, el desemmascara poc després que l'FBI detingui a una de les seves excompanyes, interpretrada per Susan Sarandon. El grup va robar un banc, amb un mort i ferits, i volen que pagui pel seu crim. Un crim que ell diu que no va cometre. Precisament, els intents d'en Jim per convèncer a la policia i a la seva filla que és innocent marcaran el desenvolupament de la pel·lícula, nominada al Premi del Públic al Festival de Toronto. Un  thriller correcte i prou. Per veure en DVD, si s'escau.

"MENTIRA" (ENRIQUE DE HÉRIZ)

Els llibres d'Enrique de Hériz (Barcelona, 1964) m'absorbeixen fins a límits insospitats. Em va passar amb "Manual de la oscuridad"; i ara amb "Mentira". He llegit l'edició de butxaca, que té 637 pàgines i està publicada per Edhasa. La seva protagonista principal, la Isabel, un personatge amb una força extraordinària. És una antropòloga especialitzada en rictus mortuoris. Segur que s'havia imaginat la seva propia mort un i mil cops...

Fins que un dia, per tot un seguit de malentesos que no venen al cas, a la Isabel la donen per morta. Que faríem nosaltres en un cas com aquest? Així, en calent, crec que alçaríem la veu ràpidament per dir que encara estem aquí. Però, qui sap, si guardéssim silenci sabríem com encaixen el nostre adéu els familiars i amics i potser tindríem alguna sorpresa, o no. La Isabel triga a reaccionar i tant ella com els seus tenen sortides que potser mai no haurien imaginat. A la Isabel, l'Enrique ens la dibuixa com una persona segura, bona en la seva feina i, pel que fa al seu marit i als fills, diria que una mica distant. Sempre guarda un roc a la faixa en una família que viu immersa en històries i anècdotes del passat.

El llibre alterna el diari de la Isabel amb el dia a dia de la seva filla Serena, que mai s'ha acabat de creure les històries del seu avi Simón, amb suposat passat de nàufrag, ni els proverbis de Li Po. La noia ens parla de la seva mare, del seu pare -que a poc a poc ha anat perdent el cap- i dels seus germans, l'Alberto (que sempre ho té tot controlat) i en Pablo, l'artista de la família. Tot el llibre, extraordinari, gira al voltant de la mort i de les veritats, o mentides, que ens expliquem, uns als altres, per fer les nostres vides més suportables. La mort depèn molt de la cultura en què vivim. En algunes tribus perdudes, ens explica la Isabel, es mengen els seus morts en senyal de respecte; sense que ella cregui que siguin caníbals. "Mentira" és tota una joia, que mescla ficció i realitat, i que, en bona part, passa a Malespina, un lloc perdut de la Costa Brava. Filosofia pura.

"Nacer es buscar una salida, buscarla a tientas y a empujones, cegados por la sangre. Y después la vida entera buscando una salida que nos saque del atolladero en que nos metió la salida anterior, quizás porque no era exactamente una salida y así, con la memoria entretenida, nos llegamos a creer que no nacimos así, que vinimos al mundo limpios y envueltos como un caramelo, oliendo a gasas y a pomadas, con la piel hidratada de cremas, no de sangre. Es la primera leyenda. Aún no terminamos de nacer y ya nos estamos inventando como nacimos".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Traïcions i agents dobles a la coreana

Hi ha vegades, poques, que la posada en escena disculpa que el contingut no estigui a l'altura de les circumstàncies. És el cas de la corena "The Berlin File", dirigida per Ryoo Seung-wan. El guió és confús, però les escenes d'acció -espectaculars- ho compensen sobradament. Qui no sigui fan del cinema coreà se la pot estalviar o esperar que surti en DVD. Són dues hores d'alt voltatge!

L'argument ni és original ni fàcil d'entendre, amb traïcions i agents dobles per donar i per vendre. Agents de Corea del Sud -nacionalitat de la pel·lícula- i de Corea del Nord, a Berlín, amb la venda d'armes de rerefons. Els dos protagonistes principals són un emissari nord-coreà, Pyo Jong-sung, i la seva dona, Yeon Jung-hee, que fa d'intèrpret a l'ambaixada nord-coreana a la capital d'Alemanya. I no cal explicar massa cosa més. Espionatge, desconfiança, persecucions i un munt de baralles i tirotejos, cada cop amb més gent implicada. Per passar l'estona i sortir del cinema amb un somriure de brivall.

"ALPHA"

El debut cinematogràfic de Joan Cutrina no deixarà indiferent ningú. Parlo d'"Alpha", on fa un grandíssim retrat del narcotràfic, sense tòpics i amb certa profunditat. Entre d'altres coses, Cutrina deixa molt clar que entrar en el món del crim pot ser relativament fàcil, però que és pràcticament impossible poder-ne sortir. No marxeu abans dels crèdits, que és quan sona la gran cançó d'Àlex Torío!

A "Alpha" ens parlen de drogues, però també del valor de l'amistat, que uneix, diria que per sempre, als tres protagonistes principals: l'Eric (Miquel Fernández), en Toni (Àlex Barahona) i en Tom, interpretat per un sensacional Juan Carlos Vellido. Tots tres formaven part de la mateixa banda, quan eren joves, potser massa joves... A l'Eric l'enganxen i s'ha d'estar vuit anys a la presó. En aquest temps, en Toni fa un canvi molt gran i entra a la policia. En Tom segueix delinquint. Cada dia que passa és més ambiciós i, per si fos poc, té contactes al cos policial. Sempre hi ha alguna poma podrida. Em quedo amb el retrat dels personatges, el guió -amb una força inusual- i amb les escenes d'acció. El pitjor? Hi ha alguns secundaris que no estan a l'altura.

"LA CORRUPCIÓ EN EL PERIODISME ESPORTIU"

Ja el tornem a tenir aquí. Em refereixo al bon amic Jaume Rius, amb qui vaig treballar una bona temporada a TV3, abans que es jubilés. Vint-i-tres mesos després de publicar "Els secrets de La Teva" (27 anys d'Esports) ha tornat amb "La corrupció en el periodisme esportiu" (50 anys de vivències). El pròleg és d'Antoni Hernández Filloy, primer director del diari Sport.

Que si és un llibre de "batalletes"? Doncs en part sí. Però per un periodista sempre és interessant saber com ha evolucionat la professió. A més a més, en Jaume ho explica tot amb el seu estil corrosiu i sarcàstic alhora. És molt fàcil imaginar-se'l en algunes de les situacions que menciona. Una de les que més gràcia m'ha fet és quan l'any 1973, els organitzadors de l'Eurobàsquet, que es va disputar al Palau d'Esports de Montjuïc de Barcelona, van regalar un televisor als redactors acredidats. Diu que mitja ciutat va intentar cobrir l'esdeveniment... per poder-se emportar l'electrodomèstic, està clar. Per sort, Jaume, als periodistes -com a mínim a mi- de regals ja no ens en fan. Tot ha canviat moltíssim.

Regals, directius de federacions que s'han aprofitat dels nois del planter, encara innocents, per arreglar sortejos de competicions esportives -boles calentes, boles fredes, de més grans, de més petites- i conspiracions perquè un president determinat, ell parla de Josep Lluís Núñez, guanyi unes eleccions, en aquest cas les de la presidència al FC Barcelona. En Jaume també explica, que fa uns anys, alguns periodistes rebien sobres amb diners de clubs i també de toreros i deixa entreveure que alguns comunicadors cobraven als esportistes per fer-los una entrevista i publicar-la en el seu mitjà. En concepte de promoció! El llibre també tracta els suborns -és allò de les primes a tercers- i els trucs per evitar passar els controls de dopatge. N'hi ha per donar i per vendre! Potser no podríem parlar de grans corrupcions, però sí de moltes corrupteles.

El llibre té 112 pàgines, és més aviat curtet, i acaba amb una interessant reflexió de la Núria Casas sobre la dona en el periodisme esportiu. És amè, amb un llenguatge periodístic i proper, i en la seva part final inclou l'anàlisi que fa en Jaume del periodisme esportiu actual. Per si fos poc, també escriu el que bateja com el decàleg del bon periodista esportiu i ens apropa un munt d'anècdotes per donar i per vendre. Em quedo amb la que explica, amb el Sabadell de protagonista. Va cantar un gol que es va anul·lar i no va trobar el moment de dir que no havia pujat al marcador. Per sort seva, els vallesans van tornar a marcar i ell no va intervenir en el carrusel per explicar-ho. Un gol per l'altre, va pensar. En Jaume Rius, geni i figura.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La violència només genera violència

Com a fan del cinema oriental, en general, i del coreà, en particular, crec que puc assegurar que estic acostumat a les pel·lícules violentes. I puc dir també que, sempre que no sigui gratuïta, l'accepto. Per desgràcia, la violència existeix i, ocultar-la, si la trama ho demana, seria il·lògic. El problema és quan se'ns mostra de manera explícita i, fins i tot, se li dóna el qualificatiu de poètica.

Alguns crítics que asseguren que aquesta pel·lícula només és apta per algunes sensibilitats i, per justificar-se, fan servir paraules com virtuosisme i poesia. Em deixen perplex! A "Only God Forgives" (Sólo Dios perdona) Nicolas Winding Rfn i Ryan Gosling han intentat repetir la fórmula de "Drive", però no se n'han sortit. L'atmòsfera malaltissa, la manca de llum, la inexpressivitat de la majoria dels personatges... tot és repeteix però, per desgracia, res acaba de funcionar. La violència és explícita, molt explícita, i constant; quasi sense aturador.

La història tampoc no és res de l'altre món. La puc definir amb només una paraula: venjança. Mai la frase "la violència només genera violència" havia tingut tant sentit. Aquí, entre el pare d'una noia violada i assassinada, la família del criminal i la policía. Les tres parts són igual de descerebrades i es maten els uns als altres sense pensar-s'ho ni un segon. És evident, nomes Déu perdona. El millor de la pel·lícula, i l'únic motiu per veure-la, és el paperàs d'una actriu que no falla mai: Kristin Scott Thomas. Està espectacular com a dura i atractiva mare d'en Julian, el personatge que interpreta Gosling. Per veure en DVD... i amb els ulls tapats.

"VIVIR ES FÁCIL CON LOS OJOS CERRADOS"

Feia temps que no sortia del cinema de tan bon rotllo. A qui li haig d'agrair? Doncs a David Trueba, que ha sabut explicar francament bé la historia d'un professor d'anglès d'Albacete que se'n va a Almeria per intentar conèixer a John Lenon. Així de fàcil i de complicat. La pel·lícula es diu "Vivir es fácil con los ojos cerrados" i potser podríem definir-la com una tragicomèdia que, en bona part, passa a la carretera, a dins d'un 850.

La història, basada en fets reals, és molt bonica i està explicada amb elegància. El professor, interpretat per un gran Javier Cámara, fan de The Beatles, lògicament, vol demanar-li a en John que inclogui les lletres de les cançons en els discos. L'Antonio les fa servir per ensenyar anglès als nens i algunes paraules, ho ha de reconèixer, se li escapen. Potser no és el somni de la seva vida, però és el repte que ara l'omple i farà el que calgui per aconseguir-lo. Pel camí es troba amb una noia i un noi amb problemes i, sense preguntar-los pràcticament res, s'ofereix a ajudar-los. Ell és en Juanjo, interpretat per Francesc Colomer ("Pa negre", 2010). Un català que fa de madrileny, té gràcia la cosa. S'escapa de casa perquè no vol que li tallin els cabells.

El triplet el completa la Belén, a qui dóna vida una maquíssima Natalia de Molina, a qui no havia vist mai. He llegit que havia fet una sèrie de televisió, "Nada es para siempre", de la qual no en sé res. Es posa l'espectador a la butxaca des del primer moment que apareix en pantalla. També brilla, i de quina manera, Ramon Fontserè, que fa d'un català que té un bar de mala mort a prop d'Almeria. En definitiva, grans interpretacions en una pel·lícula honesta, melanconiosa i amb carisma.

"NI TAN ALT NI TAN DIFÍCIL"

En aquests temps que vivim "polivalència" i "reinventar-se" són dues paraules molt habituals. Em serviran per parlar de l'Araceli Segarra, fisioterapeuta, alpinista i il·lustradora de contes infantils. També ha fet d'ajudant de càmera, ha presentat programes de ràdio i de televisió i ha donat més de 200 conferències. Per tant, és polivalent i s'ha reinventat. O no?

L'Araceli és la primera dona espanyola que va coronar l'Everest. Ho va fer l'any 1996, formant part de l'expedició que tenia per objectiu filmar un documental en format IMAX. Mentre ho feien, molt a prop d'ells, van morir tretze persones d'un altre grup i van haver d'ajudar-los a rescatar als supervivents. Una experiència inoblidable, a tots els efectes. Ara, disset anys després, l'Araceli ens explica coses d'aquella aventura i també d'altres, ja que ha participat en més de 25 expedicions alpines. Ho fa en el llibre "Ni tan alt ni tan difícil", amb pròleg d'Andreu Buenafuente i unes paraules d'en Jamling Tenzing Norgay, que va ser amb ella a l'Everest. És fill del xerpa que va pujar a aquesta mítica muntanya amb Edmund Hillary, l'any 1953. Un luxe, sens dubte.

La part que més m'ha agradat del llibre, que té 213 pàgines i està publicat per Bridge, són les reflexions de la protagonista, que estan en negreta, intercalades amb els relats de les seves vivències a les expedicions. Aquestes reflexions tendeixen cap a l'autoajuda. Moltes persones ho agraïran! Desmitifica la mort, aposta per l'acceptació dels contratemps -sense fer-ho no podríem donar ni un pas endavant- i s'apunta a la teoria, que a mi m'encanta, que tot és relatiu. Té frases molt bones com, per exemple que "pensar cansa més que fer" i ens ofereix algunes receptes perquè no es fracassi en el treball en grup. L'Araceli també es pregunta si les expedicions han de tenir patrocinadors o no i té clar que, quant més mediàtiques siguin, més obligacions i menys llibertat tenen els seus protagonistes.

"Enmig d'aquesta borratxera de felicitat i consciència començo a relativitzar-ho tot. Veig aquests puntets de llum que es mouen a poc a poc davant meu. I si un d'ells s'apagués, què passaria realment? Què passaria si el meu llum, la meva vida, s'apagués en aquest moment? No passaria res. El món seguiria girant. l'univers seguiria expandint-se. No passaria absolutament res. No som imprescindibles. No som tan importants com creiem. No som el centre de l'univers. Només som això: llumetes en la foscor ".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El "Grand Piano" no acaba d'estar afinat

No fa un mal paper, però em costa imaginar Elijah "Frodo" Wood com a pianista d'elit. I, a més a més, casat amb una actriu de bandera, guapa i força més alta que ell. Això es fa realitat a "Gran Piano", que s'ha estrenat aquest divendres, després de passar pel Festival de Sitges. Wood és Tom Selznick, el pianista que torna als escenaris després d'un llarg parèntesis de cinc anys.

El millor és que Eugenio Mira, director de la pel·lícula, aconsegueix mantenir la intriga fins al final. Això sí; abans has de fer un exercici de desinhibició total i ni tan sols plantejar-te si hi ha alguna possibilitat, encara que sigui remota, que algún dia pugui produir-se una situación similar. M'explico. Quan Selznick està a punt de començar a interpretar el que ha de ser el concert de la seva vida, veu escrit a la partitura que si falla una sola nota, només una, l'assassinaran. A ell i a la seva dona si és necessari. Un franctirador l'està vigilant des de la foscor i no li permetrà cap errada. Per què l'ha escollit a ell? Això no ho descobrim fins molt avançada la pel·lícula.

La tensió, la bona música, l'aparició -potser massa tardana- del gran John Cusack i el metratge -una hora i mitja clavada- fan que "Grand Piano" passi força bé, però sense fer-se massa preguntes, com deia abans. M'ha recordat "Última llamada" (2002) de Joel Schumacher. Potser és per aquest motiu que veia Colin Farrel fent el paper de Wood. Una pel·lícula més.

"TOTS VOLEM EL MILLOR PER A ELLA"

Diuen que una gran desgràcia pot convertir-se en una oportunitat per millorar, però no ho acabo de veure clar. Ni jo ni la Geni, protagonista indiscutible de "Tots volem el millor per a ella", la darrera pel·lícula de Mar Coll. Després de la grandíssima "Tres dies amb la familia" (2009), la directora barcelonina (1981) ens regala una altre títol intimista i, a priori, real com la vida mateixa.

La Geni, interpretada per una espectacular Nora Navas -va rebre el premi Seminci al Festival de Valladolid-, intenta recuperar la vida que feia abans de patir un accident de trànsit. Exteriorment, veiem que va coixa d'una cama, però de vegades les seqüeles psíquiques són molt més importants que les físiques. La Geni té el suport del seu marit, Pau Durà, i diria que de les seves germanes, una agra Clara Segura i una provocadora i bromista Àgata Roca. Però més que en la família, la Geni intenta refugiar-se en una amiga seva, la Mariana (Valeria Bertuccelli). La veiem perduda, insegura, potser amb ganes de fer coses que, per les circumstàncies de la vida, no havia fet mai.

"Tots volem el millor per a ella" és un bon retrat del nostra societat, exigent i despersonalitzada. Quan surts de la roda, per bé o per mal, és molt difícil tornar-hi a entrar... si és que realment vols. És per això que a la Geni li costa tant tornar-se a motivar fent d'advocada, com si no li hagués passat res. És d'aquelles pel·lícules que, sense haver-hi massa acció, hi passen moltíssimes coses, de les que conviden a la reflexió. Molt recomanable.

"UN CAPVESPRE A PARÍS"

Me'l va regalar la meva germana i, sense saber-ne res, vaig començar a llegir-lo. Parlo de "Un capvespre a París", de Nicolas Bareau (París, 1980). El definiria com un llibre romàntic, amb un petit cinema d'autor en el rerefons. En el rerefons; o en el mateix centre perquè el Cinéma Paradis és converteix en un personatge més. El fet que parlés de cinema és el que va decidir a la meva germana a agafar aquest i no un altre.

I, precisament, aquest amor pel setè art és el que m'ha commogut des de la primera página. En té 301 i està publicat per Columna. El protagonista d'aquesta bonica història és l'Alain Bernard, el propietari d'un cinema que projecta pel·lícules antigues, que ja no són comercials com, per exemple, "Cyrano de Bergerac", "Les amants du Pont-Neuf" o "Le rayon vert". Els 25 títols d'amor del Cinéma Paradis no serien gaire diferents dels que escolliria jo si algún dia tingués una sala o convidés a les meves amigues i als meus amics a casa. Qualitat máxima!

Fins que un dia, la vida de l'Alain, tranquil·la i relaxada, es veu alterada per dos fets ben diferenciats: s'enamora perdudament d'una clienta seva, la misteriosa noia del vestit vermell; i apareixen un director de cinema nord-americà i seva actriu estrella, que proposen llogar-li el Cinéma Paradis per rodar una pel·lícula. Curiosament, l'entrada en escena de l'Allan Wood i la Solène Avril coincideixen en el temps amb la desaparició de la Mélanie Fontaine. Per què? Doncs per saber-ho cal llegir el llibre fins al final. Està escrit amb un estil àgil, directe i és molt amorós. Demostra fins a quin punt un home, o una dona, poden arribar per recuperar l'amor perdut. Per cert, ens diuen que el nom del cinema és anterior a la pel·lícula de Giuseppe Tornatore.

"Va ser com en un conte. Perquè als contes el número tres té un significat màgic. La filla del Moliner té tres oportunitats per encertar el nom de Rumpelstilzchen. Tres vegades apareix davant del rei en plena nit la princesa encantada. Tres vegades sacseja la Ventafocs l'arbre que hi ha damunt la tomba de sa mare per aconseguir el vestit perfecte per al ball.
Tres dies després que la Solène em digués "No t'amoïnis, Alain. La trobarà", semblava que el meu desig s'havia fet realitat. En un conte hagués estat un missatger a cavall qui m'hauria portat la bona notícia. A la meva realitat, al segle XXI, em va sonar el telèfon mòbil".

Bona setmana a totes i a tots.

*Post número 700!

@Jordi_Sanuy

Vull anar a viure a la "Casa en el aire"

Em considero fan incondicional de Santiago Auserón, primer com a líder de Radio Futura (1980-1992) --els vaig gaudir en directe, a Cerdanyola del Vallès, fa un munt d'anys-- i com a Juan Perro, des de mitjans dels noranta, després. Sota aquesta denominació, l'he vist dos cops a Vic, un a Girona i, divendres, a l'Ateneu Democràtic i Progressista de Caldes de Montbui.

El concert de Caldes, en un marc incomparable, va ser de petit format, davant d'un centenar de privilegiats, coincidint amb la Festa Major del poble. No és van poder posar a la venda més entrades. No hi havia més lloc. Auserón hi va presentar el seu darrer projecte, "Casa en el aire", que ha passat per un munt de localitats catalanes i espanyoles, però també per Mèxic i pels Estats Units. L'11 de novembre acaba temporada a la ciutat d'Estocolm. Llàstima que quedi tan lluny.

Sé que se m'acabaran els adjectius per qualificar l'actuació de Santiago Auserón en el concert de Caldes, que va fer acompanyat del mestre Joan Vinyals, a qui un dia va batejar com el Dimoni del barri barceloní de Gràcia. Ho intentaré: propera, simpàtica, entregada, intimista, experimental, homesta, inacabable; senzillament brutal. I dic inacabable perquè el concert va superar les dues hores i quart. Mai havia sentit Juan Perro tanta estona seguida. Va ser un luxe... irrepetible? En Santiago fa la música que li agrada, lluny de les modes i de les pressions de les discogràfiques, i diria que s'ho passa francament bé. I si ell gaudeix de l'actuació, el públic, que ho nota, encara  més! La comunió entre el duet i els que l'escoltàvem va ser tan gran, que els músics fins i tot van demanar beguda un parell de cops. "No us importa, oi? Estem en família", va dir en Santiago.

HOMENATGE AL RITMES CUBANS

A "Casa en el aire", les presentacions de les cançons tenen igual o fins i tot més importància que els mateixos temes. En cada moment explica què canta i perquè. Tot té un fil conductor. Va recordar, per exemple, al britànic Joe Strummer, líder de The Clash, amb qui va passar moltes hores escoltant música. Ho va fer cantant-li "José Rasca". A Compay Segundo el va homenatjar amb "El carro" i a Benny Moré cantant la sensacional "Y hoy como ayer". Tampoc no es va oblidar de Faustino Oramas, El Guayabero, ni de Duke Ellington, amb una versió molt personal del seu "Flamingo".

Per completar el seu repàs per la música cubana i del so New Orleans va interpretar "Do you know what it means to miss New Orleans", del gran Louis Armstrong. Amb molts d'aquests genis de la música moderna, va tenir la sort de compartir moltes coses. A Segundo, per citar un cas, li va produir un triple CD en què cantaven junts, impressionant, el tema "Virgen del Pino". El guardo a casa com un tresor. Auserón, que va estudiar Filosofía a Madrid i a París, és un tio llest i es nota quan parla. També va explicar una bonica història de quan va anar a Nàpols, perseguint el rastre de Garcilaso de la Vega, i de l'amistat del poeta castellà amb Ausiàs March. Una història que va acabar amb "El forastero".

Lògicament, però, Juan Perro va cantar, sobretot, temes del seu darrer CD, "Río negro", deu dels dotze, si no ho he comptat malament. Va destacar una versió brutal de "Pies en el barro", introduïda magistralment per Vinyals; la sensacional "Girasoles robados"; una allargadíssima "La nave estelar" -que va provocar una gran interacció amb el públic"; i el mateix  "Río negro", que va aprofitar per fer algunes bromes relacionades amb el català i la Via Catalana. Com ja va dir a Vic, Auserón va comentar que la llengua zulú (la de Vinyals) està perseguida, tot i que alguns treuen pit dient que la parlen en la intimitat. Simpàtic, molt simpàtic.

El concert es va completar amb cançons de la resta de la discografia de Juan Perro. Recordo, així de memòria, "No más lagrimas" (Cantares de vela, 2002),  "Las charla del pescado" (Mr. Hambre, 2010), "Obstinado en mi error" (La huella sonora, 1997) i "A un perro flaco" (Raíces al viento, 1996).

SENSACIONAL M'havia deixat un adjectiu per valorar l'actuació del gran Santiago Auseron que, als seus 59 anys, continua en plena forma. Larga vida al Perro!

@Jordi_Sanuy

Tensió màxima i un Tom Hanks de bandera

"Capitán Phillips" fa olor de pel·lícula candidata als Oscar. Paul Greengrass, pare de la nissaga de Bourne, explica amb mestratge el segrest del vaixell de càrrega nord-americà "Maersk Alabama", per part de pirates somalis, l'any 2009. Són dues hores i quart de tensió màxima, encara més en el seu tram final, amb un Tom Hanks espectacular. La càmera, hiperrealista, no para de moure's, ho capta tot.

Brilla Hanks, però també els pirates somalis, amb Barkhad Abdi (que fa de Muse) al capdavant. Greengrass els dibuixa amb quatre pinzellades comptades: tenim el dominant (però "legal"), el violent sense cervell, l'obedient, i el jove i inexpert. Un còctel que, tard o d'hora, ha d'explotar. No és que el director excusi als assaltants, però deixa entreveure que extorsionen els vaixells obligats per caps mafiosos, que els tenen atemorits. La primera escena, en què arriben a un poble somali, en jeeps, ametralladores en mà, ho deixa molt clar. Els pirates ninot es mouen per la por i, a priori, no tenen cap opció de fer mal. Només volen diners; uns diners que, malauradament, només passaran per les seves butxaques.

Precisament, a "Capitán Phillips" queden clares les diferències entre els països del primer i del tercer món, si podem batejar-los d'aquesta manera. A Somàlia una vida potser no té gaire valor, però sí als Estats Units, provocant una mobilització sense precedents. El "Maersk Alabama" va ser el primer vaixell nord-americà segrestat en dos-cents anys; i calia resoldre el cas perquè no servís de precedent. En definitiva, un drama, ple de suspens, totalment recomanable.

"EL NOI SENSE COLOR" (HARUKI MURAKAMI)

He intentat llegir-lo molt a poc a poc, gaudint-lo página a pàgina, però "El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge" m'ha durat menys d'una semana. Té 330 pàgines i està publicat per Empúries. En la faixa que acompanya el llibre posa que "Torna el Murakami de Tòquio Blues" i hi estic completament d'acord. El japonès deixa de banda les històries de móns paral·lels i recupera el seu deliciós intimisme.

Per a mi, "El noi sense color" és un veritable assaig sobre les relacions d'amistat, primer, i d'amor, arribat el cas. En què s'assembla a "Tòquio Blues"? Doncs en molt i en poc. És veritat que el protagonista principal, Tsukuru Tazaki, coqueteja amb la mort, però no amb el suïcidi, que és l'eix vertebrador de l'obra també titulada "Norwegian Wood". La mort gira al voltant de Tazaki, al llarg d'uns quants mesos, però també visita, inesperadament, algun dels actors secundaris. I no puc explicar més. "Li semblava fascinant: que aquest món no existís, que el que ara considerava real deixés de ser-ho. Que, per la mateixa raó que ell ja no existiria al món, el món també deixés d'existir per a ell". Qui no ha fet una reflexió semblant algun dia? Senzillament brutal.

En Tazaki és un arquitecte de 36 anys que diria que va néixer per dissenyar estacions de tren. Durant molts anys, la feina va ser la seva principal i única passió. Fins que coneix la Sara, una dona dos anys més gran que ell. Però abans d'entregar-s'hi amb cos i ànima, cas que sigui possible, ha de solucionar un trauma adquirit setze anys enrere. Té a veure amb els quatre amics -dos noies i dos nois- amb qui va anar a l'institut. Eren inseparables, fins que, sense donar-li cap explicació, van decidir tallar qualsevol contacte anb ell. Tots tenen cognoms que inclouen colors, "vermell", "blau", "blanc" i "negre"; tots menys el. És per això que se sent tan buit?

La música, sempre vital en els llibres d'Haruki Murakami, aquest cop se centra en "Années de Pèlerinatge", de l'hongarès Franz Liszt. Hi destaca, sobretot, "LE MAL DU PAYS". Dues coses més. Aquest cop, l'escriptor japonès deixa de banda els móns paral·lels, però segueix generant dubtes a través dels somnis, més humits que mai. I no s'oblida de la lluna, que apareix diverses vegades, aquest cop de manera modesta, lluny de convertir-se en un personatge més. Quan surt el seu proper llibre?

"En Tsukuru va pensar que la vida era com una partitura complicada, plena de semicorxeres i fuses i de símbols estranys, i escrita amb una anotació no gens clara. Llegir-la correctament era una tasca hercúlia, i encara que la llegissis bé i que fossis capaç de traduir-la als sons correctes, això no volia dir que la gent sabés entendre o valorar-ne el sentit, ni t'assegurava que faries feliç ningú. ¿Per què havien de ser tan complicades les acciones humanes?

Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

Bona setmana a totes i a tots

@Jordi_Sanuy

La idea que et raptin un fill fa feredar

Tres anys després de la sensacional "Incendies", el canadenc Denis Villeneuve (Quebec, 1967) ens regala una altra gran lliçó de cinema, a l'alçada de thrillers d'impacte com "Zodiac" (2007), "Mystic River" (2003) o, fins i tot, "Seven" (1995). "Prisioneros" té un guió molt ric, amb un parell o tres de girs inesperats i una atmòsfera fosca i malaltissa. La pel·lícula està cuita a foc lent, en dues hores i quart.

Villeneuve també fa un gran treball amb els actors. Tant Jake Gyllenhall -que sempre m'ha agradat moltísssim- com Hugh Jackman están sensacionals. Jackman interpreta a Keller Dover, un pare capaç de qualsevol cosa, de qualsevol, per trobar a la seva filla de sis anys, que ha desaparegut amb una amiga. Gyllenhaal és el detectiu Loki, que és qui s'encarrega de la investigació. Tenen el mateix objectiu, però mètodes molt diferents; la brutalitat i l'explosivitat d'en Keller davant de la honestedat i l'aparent tranquil·litat d'en Loki, a qui aprecies des del primer moment. El final és sensacional. Una dels millors títols de la cartellera.

"EL MAYORDOMO"

Setmana de grans estrenes perquè divendres també va aterrar a les cartelleres "El Mayordomo", que arrasa als EEUU. Està dirigida per Lee Daniels ("Precious", 2009), a qui li encanten les històries de superació amb afroamericans de protagonistes. En aquest cas, la del majordom Cecil Gaines, que va servir a la Casa Blanca 34 anys, a les ordres de vuit presidents diferents, des de Harry Truman a Ronald Reegan.

El personatge de Gaines està inspirat en Eugene Allen, que és el majordom que va treballar tant de temps, amb total lleieltat, per a l'administració americana. L'interpreta Forest Whitaker, un actor que m'encanta. Fa un bon paper, però no brilla, perquè el personatge tampoc no li ho permet. A la seva dona l'interpreta la presentadora de televisió Oprah Winfrey. És una pel·lícula amb un repartiment de luxe, amb secundaris de la talla de John Cusack, Jane Fonda o Vanessa Redgrave. També apareixen en pantalla els cantants Lenny Kravitz i Mariah Carey.

El majordom és una persona entranyable, que confia en els presidents per als quals treballa. Tot al contrari que el seu fill, que lluita contra la segregació racial des del carrer, durant un temps formant part dels Black Panter. Una pel·lícula sense sorpreses, agradable a la vista i, perquè no, per veure en família.

"CANÍBAL"

La darrera pel·lícula de Manuel Martín Cuenca no es per veure en família. Als nens millor deixar-los a casa! No pateixes pel que veus, pateixes pel que t'imagines. Parlo de "Canibal", amb un sensacional Antonio de la Torre. El seu personatge és Carlos, un dels millors sastres de Granada. Està enamorat de la seva feina i de la carn. Només hi ha un petit detall: la carn que li agrada és de dona.

Intuïm que en Carlos, amb una actitud normal de cara al públic -sobretot quan està treballant-, té algun problema important amb les dones. Alguna cosa del passat l'ha marcat; i de quina manera. L'expressió "Que bona estàs" mai havia estat tan addient. Cada cop que una dona el captiva, l'elimina... i se la menja. Fins que apareix la Nina i li trenca els esquemes. Tot i la seva contundència, "Caníbal" també és una història d'amor. A De la Torre, que convenç sempre, l'acompanyen Olimpia Melinte i María Alfonsa Rosso, que són dues germanes romaneses. Inquietant i pertorbadora, sobretot quan menja i quan veiem els paquetets de carn dins de la nevera.

"THE BLING RING"

Suposo que Sofia Coppola no està obsessionada per la carn, però potser sí per la fama. A "The bling ring" segueix l'estela de la seva anterior pel·lícula ("Somwhere", 2010) i torna a parlar-nos de la vida de les celebrities. Bé, en aquest cas, retrata un grup de tres noies i un noi enamorats de la fama i de les marques. Fins al punt d'entrar a les cases dels famosos i robar-los les coses que més els agraden.

"The bling ring" és massa banal i exculpatòria, tot i que és veritat que té la força visual necessària -i la música- per enganxar-te a la butaca del cinema l'hora i mitja que dura. Hi destaca l'actuació de Emma Watson, a qui hem vist créixer en les pel·lícules de Harry Potter. Ella és una de les noies que no s'ho pensa dues vegades per entrar, un i altre cop, a casa, per exemple, de Paris Hilton. Coppola també reflexiona sobre les noves tecnologies i el rastre que deixem, ben visible, casa cop que escrivim alguna cosa o pengem alguna fotografia a la xarxa. Només un dubte: Tan fàcil és entrar a casa dels famosos? Per veure a casa, en DVD.

"BESTSELLER" (ALESSANDRO GALLENZI)

L'editor Alessandro Gallenzi, d'origen italià però resident a Anglaterra, és l'autor de "Bestseller", publicat per Alba. Té 271 pàgines i és una intel·ligent sátira del món editorial. Per les seva novel·la passen escriptors que somien amb esciure una obra mestra, editors capaços de qualsevol cosa per assolir l'èxit, negres que escriuen per altres i enveja, molta enveja. Un bon retrat del món del llibre, des de dins.

Gallenzi ens ho explica tot amb un gran sentit de l'humor, de manera senzilla. Pot semblar una novel·la lleugera, però diria que explica grans veritats. A més a més, diferencia entre les persones que fan les coses ben fetes, com l'editor Charles Randall, i les que les fan malament. En Randall estima la literatura, no només treballa en el món editorial per fer diners. Sap el que toca i, lògicament, el lector ho agraeix. A l'altra cara de la moneda trobem en Jim Talbot, que donaria la seva vida -o com a mínim la de la seva mare o el seu tiet, o les dues- per escriure un bestseller. Ho ha provat de totes le formes possibles, però no ho aconsegueix.

"Sus pensamientos se tornaron oscuros y filosóficos. ¿Por qué escribir? ¿Quién había decretado que la palabra escrita era superior a la hablada? Durante milenios el hombre había dejado que sus ideas se evaporaran a su alrededor sin sentir la pulsión de inscribirlas en piedra, arañarlas en tablillas de cera o escribirlas con tinta sobre papiros. ¿Qué Dios perverso había concedido al hombre este don, la palabra escrita? ¿Qué sentido tenía ultracongelar los pensamientos de uno en beneficio de generaciones futuras, gente de otros tiempos y de otras culturas que no harían otra cosa que malinterpretarlos? Y, después de todo, ¿cuál era la contribución de la palabra escrita a la historia de la humanidad? Sólo había conducido a leyes, guerras, dogmas y opresión..."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

És greu que no m'hagi convençut "Gravity"?

Vaig anar a veure "Gravity" amb la meva dona i el meu fill, en 3D, per suposat, i ens  va decebre a tots tres. Som les úniques persones del planeta Terra a qui no ha convençut la darrera aventura del mexicà Alfonso Cuarón? Només llegeixo comentaris orgàsmics, que la converteixen en la millor pel·lícula de l'espai de tots els temps. Doncs  jo l'he trobat buida i amb unes interpretacions que deixen molt per desitjar.

Que la Sandra Bullock fa un paper fantàstic? Els primers 45 minuts està dins d'un vestit d'astronauta i només se li veu la cara, a través del vidre. En els altres 45 no pot canviar d'expressió. La pell li tiba per tot arreu. El temps que està en pantalla en George Clooney també està vestit d'astronauta; tota la estona. Són els dos únics actors de la pel·lícula. La resta són veus i un estaquirot a qui només veiem un cop de cara; i no sencera! Que l'espai és un lloc molt bonic i habitualment silenciós? M'ho imagino. És veritat que, visualment, Cuarón l'encerta del tot, però diria que amb això no n'hi ha prou.

L'argument és més aviat senzill. Els dos protagonistes tenen un accident en un passeig rutinari i, a partir de llavors, lluiten contra tots els perills posibles per intentar tornar sans i estalvis a la Terra. La mala sort que els persegueix, sobretot a la Doctora Ryan Stone, és de llibre Guinness dels rècords. Només falta que se la mengi un cocodril. La història personal de la doctora, que no explicaré, tampoc em va acabar de fer el pes. Tot em va semblar fals, fins al punt que se'm va escapar el riure dos o tres cops. "Quin timo", va dir la meva dona. Segur que el problema és nostre. Som uns extraterrestres.

"THÉRÈSE DESQUEYROUX"

Aquesta setmana he vist dues pel·lícules amb Audrey Tautou que, per molts, sempre serà "Amelie" (2001). Em refereixo a "La espuma de los días" -de la qual parlaré aviat- i a "Thérèse Desqueyroux". En aquesta segona, que dirigeix Claude Miller, comparteix cartell amb Gilles Lellouche ("Pequeñas mentiras sin importancia" 2010). Dóna vida al seu poderós marit.

A "Thérèse Desqueyroux", que és el nom de la protagonista, Miller fa un bon retrat d'un matrimoni de començaments del segle XIX. Es van casar per interessos, un pels pins de l'altre i a l'inrevés i, com era d'esperar, poques coses acaben funcionant entre ells. Però fins i tot quan es troben en una situació extrema, és més important l'apariència (què diran) que qualsevol altra cosa. Els draps bruts s'han de rentar a casa. Això sí, de portes cap endins, la Thérèse es converteix en una desgraciada, a les ordres d'un marit amb qui no comperteix res. S'ho mereix? Tautou interpreta aquesta dona freda, d'una bellesa pètria, que fa coses molt greus sense saber ben bé perquè. Una pel·lícula més. Es deixa veure i prou.

"PERDUDA" (GILLIAN FLYNN)

Feia temps que un personatge no em fascinava tant. Em refereixo a l'Amy Elliott Dunne, una de les protagonistes de la novel·la "Perduda", de Gillian Flynn (Kansas, 1971). L'altre de principal és en Nick, el seu marit. Me la va recomanar en Sergi Pàmies i sort que li vaig fer cas. És d'aquells llibres que, un cop començat, és molt difícil desempallegar-se. No pots parar de llegir-lo perquè frises per saber-ne el final.

Explicaré ben poques de l'argument de "Perduda", una novel·la amb un parell o tres de girs espectaculars. Només diré que està molt ben escrita, amb un llenguatge clar, directe i un gran sentit de l'humor . L'Amy i en Nick són periodistes. Vivien a Nova York, però quan es queden sense feina es traslladen a Missouri. Queda clar que és un pas enrere en les seves vides. El dia que compleixen cinc anys de casats, ella desapareix. A casa hi ha senyals de violència. Abans, però, ha tingut temps de preparar el joc de pistes amb què sorprèn  en Nick en cada aniversari. I fins aquí puc llegir.

El llibre alterna el diari personal de l'Amy, des del mateix dia que coneix en Nick, amb les investigacions de la policia, explicades per ell. És a dir, que tenim un capítol de cadascun, alternativament. Estem davant d'una novel·la negra, molt negra, amb una interesantíssima visió sobre el món de la parella i sobre què es pot arribar a fer per amor... i per odi. També m'ha agradat la relació de germans entre en Nick i la Go, que són bessons; i la reflexió sobre els mitjans de comunicació i els seus judicis paral·lels en els casos de morts mediàtiques. Fins a quin punt influeixen als jutges o als jurats? Tot s'hi val?

"Perduda" és, sens dubte, una novel·la rodona. Està publicada per La Magrana, dins de la seva col·lecció La Negra i té 554 pàgines. Les he llegit en menys d'una setmana. Amb això crec que ho dic tot.

"L'Amy es podia pasar tota una nit neguitejant-se per si s'havia deixat el forn encès, encara que aquell dia no hagués cuinat. O havíem tancat la porta amb clau? N'estava segur? Sempre creia en el pitjor dels escenaris possibles, a gran escala. Perquè no era mai que no haguéssim tancat la porta amb clau i prou, sinó que no havíem tancat amb clau i ara hi hauria homes a dins de casa esperant-la per violar-la i matar-la".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'akelarre de De la Iglesia no deixa indiferent

Tot i que ha rebut algunes crítiques negatives, “Las Brujas de Zugarramurdi” és de visió obligada. Álex de la Iglesia recupera la mala llet de títols com “El día de la bestia” (1995) o “La comunidad” (2000). Es nota que el director bilbaí s’ho va passar pipa rodant-la. Més que res perquè la seva passió s’encomana! No és una cinta rodona, va de més a menys, però són dues hores d’acció sense límits.

Els primer 75 minuts són brutals i difícils de millorar. L’atracament de les “estatutes humanes” a una botiga de “Compro Oro” de Madrid formaran part, per sempre, de la meva petita memòria cinematogràfica. I és que l’equip que formen el Soldat Verd, el Crist Platejat i el Nen -fill del segon- és únic i irrepetible. L’atracament i la fugida en taxi cap a França (mentre critiquen la pensió compensatòria, els polítics i els corruptes) són divertidíssimes i espectaculars a la vegada. Pel que fa als actors cal destacar la gran interpretació de Mario Casas (que fa de Soldat Verd, un tio molt curt de gambals, exrelacions públiques d'una discoteca ) i d'Hugo Silva (el Crist Platejat), un pare desesperat pels capritxos de la seva dona.

Que si és una pel·lícula misògina? Doncs jo diria que no. De fet, De la Iglesia deixa clar que aquest món és de les dones i que es mou quan i cap a on elles volen. Carmen Maura dóna vida a Graciana Barrenetxea (la més bruixa de totes) i l’atractivíssima Carolina Bang a Eva, la seva filla. L’àvia és una sensacional Terele Pávez. “Qué es un akelarre? Pues como un botellón, pero en la Edad Media”. Ho diu el personatge de Mario Casas en un dels moments de l’acció. Doncs, precisament, aquest akelarre final és el que no em va arribar a convèncer. És llarguíssim, dura quasi tres quarts d’hora, i amb l’aparició de la Venus de Willendorf inclosa. Per mi, tota aquesta part és excessiva, però hi ha gustos per tot.

També treballen molt bé la parella de policies, formada per Pepón Nieto i Secun de la Rosa. Per la seva part, Carlos Areces i Santiago Segura fan de bruixes veteranes, unes bruixes que mengen carn humana. "Las brujas de Zugarramurdi" és d'aquelles pel·lícules que s'ha de veure amb la ment oberta i sense prejudicis. Feia molt de temps que no m'ho passava tan bé en una sala de cinema.

"RENOIR"

La darrera pel·lícula de Gilles Bourdos és d'aquelles que, quan acaba, molts es pregunten si hi ha passat res digne de menció. I és que "Renoir" és lenta, tranquil·la i contem-plativa, amb uns bonics paisatges naturals. No podia ser d'una altra manera. Tractant-se dels darrers anys de la vida del genial pintor, és lògic que l'estètica estigui cuidada.

Jo pensó que a "Renoir" sí que hi passen coses; i moltes. Bourdos ens explica, per exemple, com Auguste Renoir, que ja pràcticament no es pot moure, continua pintant. Els quadres el mantenen viu. L'omplen i el fan mirar endavant. La seva passió augmenta encara més quan arriba a casa seva la que serà la seva última model, de qui suposo que s'enamora, Com de totes les altres? L'acció queda datada en l'any 1915, en un bonic llogaret de la Costa Blava. A Renoir l'interpreta Michel Bouquet i a André Heuschling, Christa Theret. Tots dos estan força bé.

Com era d'esperar, també s'enemora d'André un dels fills de l'Auguste, el cineasta Jean, que s'hi acaba casant. Això la pel·lícula ja no explica, però ell, amb el pas dels anys, triomfa com a director i ella, que comença fent d'actriu al seu costat, acaba en un duríssim anonimat. Quan se separen, la noia cau en desgràcia i mai més es torna a aixecar. La relació entre Auguste i Jean, que torna a casa de permís, després que el fereixin a la guerra, és un altre dels punts interessants de la pel·lícula, que m'ha agradat força. Millor visualment, que de contingut.

"ALGUN DIA ENS HO EXPLICAREM TOT"

L'amor és boig i no respon a les estadístiques. Cada cas és únic i irrepetible. Suposo que tots hi estem d'acord. Habitualment, la diferència d'edat pesa, però segur que totes i tots coneixem parelles, separades per un munt d'anys, que són felices. L'amor que ens presenta l'alemanya Daniela Krien a "Algun dia ens ho explicarem tot" -un títol molt assenyat- també és d'aquesta mena, dels que qualifiquem d'"especials".

La Daniela ens presenta un amor intens i, en alguns moments, fins i tot primari. Per un costat, tenim la Maria, que viu en un mas, amb la família del seu xicot, en Johannes. Només té setze anys. De fet, està a punt de complir-ne disset. De l'altre, en Thorsten Henner, que ja en té  quaranta i va de tornada de tot. Té un caràcter fort i molta facilitat per emborratxar-se, però diria que també un cor força pur. Per què la Maria perd el cap per ell i no per un altre, el seu xicot, per exemple? D'en Henner segur que l'atrau el seu carisma. La seva solitud, fins i tot? L'home és com és perquè, darrere seu, hi ha un passat marcat per les tragèdies familiars.

"Algun dia ho explicarem tot" és un llibre curtet, només 173 pàgines, que s'ha de llegir a poc a poc, fer-lo durar, per intentar arribar al final preparat de la millor manera possible. Per a mi, és un final grandiós, del qual no explicaré res de res. Només faltaria a! És el millor per aquesta història d'amor pasional, sense límits. Està publicat per Empúries Narrativa. L'acció passa l'estiu de l'any 1990, en una casa de pagès a prop de la frontera entre les dues alemanyes, que s'acaba d'obrir. Mentre s'enamora, la Maria llegeix "Els germans Karàmazov". Molt recomanable.

"La mentida destrossa la persona per dintre, diu sempre l'àvia Traudel. Pots aguantar-hi molt de temps la tapadora al damunt, fins al dia que vull i vessa, això també l'hi he sentit a dir sovint. Que en Volker begui, d'alguna manera es relaciona amb això, n'estic segura. Quan era jove, fins i tot va tenir una parella, durant un quant temps van viure tots dos al mas, a les habitacions de les golfes, les que ara ocupen en Johannes i jo".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El desafiament: Lauda contra Hunt

“Rush” és energia i passió pura. La darrera pel·lícula de Ron Howard (“El desafío: Frost contra Nixon”, 2008) va molt més enllà de la Fórmula 1 i de la rivalitat entre l’austríac Niki Lauda i el britànic James Hunt. L’acció se centra en els Mundials dels anys 1975 i 76. Són quasi dues hores d’acció sense aturador, amb imatges i música espectaculars. Es convertirà en un dels grans títols de la temporada.

El principal encert de “Rush” és l’elecció dels actors que donen vida als dos grans protagonistes d’aquesta rivalitat sense límits. Un extraordinari Daniel Brühl fa de Niki Lauda, a qui ens presenten com un pilot quadriculat, amb una vida ordenada i sense excessos. Tot el contrari que Hunt, a qui interpreta Chris “Thor” Hemsworth. El britànic és festiu, busca-raons i faldiller. Però té un clar avantatge respecte de la resta: mai no té por i, per guanyar, està disposat a córrer qualsevol risc, encara que pugui costar-li la vida. Hunt viu al dia. Lauda té una visió molt més global, de continuïtat. Howard sap explicar-nos molt bé l’enfrontament entre Lauda i Hunt dins i fora de les pistes; un enfrontament que --encara que inicialment no ho sembli-- arriba des del respecte i l’admiració mútua.

Lauda va quedar campió del món tres cops, els anys 75, 77 i 84. Hunt només un, el 76. La vida esportiva de l’austríac va ser llarga. La del britànic curta i efímera. Dos models antagònics. La semblança física de Brühl amb Lauda (encara més després de l’accident) i la de Hemsworth amb Hunt és molt gran. Queda clar que tots dos han fet un grandíssim treball de documentació. De la resta del repartiment, em quedo amb les dones dels pilots. Alexandra Maria Lara (“The reader”, 2008) interpreta a la de Lauda, guapa i amb moltíssima classe. L’explossiva Olivia Wilde és Suzy Miller, amb qui va estar casat Hunt. El va deixar, abans que fos campió del món, per l’actor Richard Burton.

“Rush” no deixarà indiferent ningú. Combina l’acció sense límits de les curses, amb la guerra psicològica dels pilots i el drama que suposa l’accident de Lauda, que va estar a punt de deixar aquest món. La proximitat amb la mort, diu Hunt en un moment de la pel·lícula, és el que ens fa als pilots tan atractius davant de les dones. Davant de les dones i del públic en general. La rivalitat Lauda-Hunt, una història que s’ha de conèixer.

"PARA ELISA"

Ja he dit més d'un cop que no m'agraden les pel·lícules de por... perquè em fan por. Es tracta d'això, oi? Però és que, habitualment, al cinema prefereixo no anar-hi a patir. "Para Elisa" l'he vista per motius de feina, ja que l'Ona Casamiquela i en Pep Antón Muñoz van venir divendres als Matins de TV3 per presentar-la. N'havia de poder parlar amb coneixe-ment de causa. Em sap greu dir-ho, però no m'ha convençut del tot.

El primer que em va soprendre va ser el metratge. Només dura 1 hora i 8 minuts. Però, malgrat això, algunes escenes se'm van fer llargues. Em dóna la sensació que a l'òpera prima de Juanra Fernández, amb un bon argument, li falta una miqueta de contingut. Per a mi, els millors minuts de la pel·lícula són els que passen a la comissaria de policia, amb uns extraordinaris Pep Antón Muñoz i Enrique Vilén. És una llàstima que els seus papers siguin tan curts i intrascendents. Pel que sé, havien de tenir més protagonisme però, per qüestions de pressupost, la pel·lícula es va anar escurçant. També està molt bé Luisa Gavasa.

Del que passa n'explicaré ben poca cosa. Una prometedora Ona Casamiquela interpreta  una estudiant de Belles Arts que necessita diners per fer el viatge de final de curs. Com que els seus pares no n'hi donen, decideix buscar feina i la troba quasi d'immediat. Ha de fer de cangur d'una nena... que no ho és tant. De fet, si ens fixem en l'actriu que la interpreta, Ana Turpin, podríem dir que la xicoteta té 35 anys. I fins aquí puc llegir. Sang i fetge per aturar un tren, alguna incongruència i un ambient malaltís en una casa carregada de nines. Hi ha una imatge, amb les dues protagonistes amb vestidets ajustats i diademes al cap, que em va recordar a "El resplandor" del gran Stanley Kubric.

Per què es titula "Para Elisa". Doncs perquè és el títol de la peça de Ludwig van Beethoven que la mare de la suposada nena (de mare en fa la Luisa Gavasa) toca al piano per tranquil·litzar-la.

"SEGONA PELL" (FLAVIA COMPANY)

Estic abduït per l'"univers Company". Cada cop que llegeixo un llibre de la Flavia (Buenos Aires, 1963) em quedo en un estat de catarsi. Em va passar amb "L'illa de l'última veritat", amb "Que ningú no et salvi la vida" i ara amb "Segona pell", resultat de la reescritura de "Dame placer", publicada per ella mateixa l'any 99. La Flavia mai no ens castiga amb novel·les llargues i plenes de palla. No hi sobra ni hi falta ni una paraula. Ho cuida tot.

"Segona pell" és un llibre ple de passió i molt excitant. Un amor com el que la Flavia ens explica, total, segur que només es troba una vegada en la vida... amb molta sort. És un amor físic, de cor i d'esperit, però també malaltís, amb violència i una càrrega infinita de dependència d'una dona cap a una altra, sobretot en les primeres fogonades. Després la cosa canvia, i la que pateix només és una. Tot s'acaba, encara que de vegades no volguem o puguem, ser-ne conscients. El llibre només té 147 pàgines i dic només perquè és addictiu, com la història que se'ns explica. Està publicat per l'editorial Proa.

Aquesta novel·la de la Flavia és de lectura obligatòria i, si pot ser, sense saber-ne massa coses. Només n'explicaré una. "Segona pell" és una espècie de de monòleg d'una dona ferida davant d'una psiquiatra, psicòloga o persona semblant. L'únic que vol la protagonista, diria que no en sabem ni el nom, és buidar el pap i posar les seves idees en ordre. Ens explica com es va enamorar i quin camí va agafar una relació que marcarà la seva vida per sempre. I, com que en les nostres vides tot està connectat, aprofita per repassar passatges de la seva infantesa. Possiblement, el que va viure quan era una nena també ha marcat, per bé o per mal, aquesta historia d'amor amb un eslògan brutal: "Dóna'm plaer i et donaré la vida".

"Per a mi l'amor és una escala que avança esglaó rere esglaó cap al cim més alt: s'arriba tan lluny com es pot i es va deixant enrere tot el que s'ha vist durant el camí; la mirada cap endavant i l'esforç, tenaç; exigeix constància. La passió, en canvi, la veig com una escala de cargol, que sempre se sosté per un eix central fix; s'avança en cercle i es perd de vista la realitat perquè no hi ha cap paisatge continu, es manté perpellejant com un neó dels cartells publicitaris, la passió exigeix una fe cega".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'amor no sempre dura tota la vida (o sí?)

"La gran familia española" és una pel·lícula difícil de catalogar. Es tracta d'una comèdia, sí, però els seus millors moments arriben des de la reflexió. Està dirigida per Daniel Sánchez Arévalo i, si la comparem amb els seus anteriors títols, és més propera a "Primos" (2011) que a "Gordos" (2009) o  a "AzulOscuroCasiNegro" (2006), la millor de les quatre. Repeteixen Quim Gutiérrez, Antonio de la Torre i Raúl Arévalo.

El casament de l'Efraín amb la Clara, tots dos molt joves -ella compleix els 18 anys aquell mateix dia- és l'eix central de la pel·lícula. Un casament que coincideix en el temps amb la final del Mundial de Sud-àfrica de futbol. Qui es podia imaginar que l'equip de Vicente del Bosque arribaria tan lluny? Sincerament, aquest fervor espanyolista no m'ha fet sentir còmode. L'Efraín és el petit de cinc germans. El seu pare volia tenir set fills i posar-los els mateixos noms que els dels protagonistes de "Siete novias para siete hermanos" (1954). La seva dona, però, va deixar-lo després del cinquè. Per a ell, la família és el més important. No pot comparar-se a res més.

Dels cinc germans em quedo amb en Gutiérrez -Caleb-, que torna a casa després de dos anys fent de metge a l'Àfrica. Està sensacional. També treballen molt bé De la Torre (Adán, el germà deprimit) i en Roberto Álamo (Benjamín, el retardat). Del repartiment femení destaquen Verónica Echegui ("Yo soy la Juani", 2006) i una espectacular Sandra Martín. "La gran familia española" reflexiona sobre l'amor i, sobretot, es pregunta si les parelles poden durar tota la vida. L'escena en què l'Efraín i la Clara expliquen què hi ha darrere del seu casament és francament bona. Aquesta part de la pel·lícula, tot i que fa riure, és de les més serioses.

La part més divertida de la història, per surrealista i poca-solta, és quan els convidats arriben a la cerimònia i es posen a ballar descontroladament. El partit de futbol? És el vincle d'unió. Tot passa mentre Espanya s'enfronta a Holanda. De fet, al llarg de la pel·lícula veiem moments puntuals de l'enfrontament, amb la locució de Carlos Martínez, la veu del futbol a Canal +.

JUAN PERRO TORNA A TRIOMFAR A VIC

El gran Santiago Auserón, que l'any que ve complirà seixanta anys, continua tenint una veu prodigiosa. Ahir, sota el nom de Juan Perro, el seu àlter ego, va triomfar al Mercat de Musica Viva de Vic. Estic content per ell perquè es van exhaurir les entrades i el públic va acomiadar-lo dempeus, amb bis inclòs. Fa dos anys, no va omplir la sala i això no pot ser. La seva implicació va tornar a ser total. El mes vinent tornaré a veure'l, aquest cop a Caldes de Montbui. M'encanta!

El concert d'ahir va durar poc més d'una hora, amb el Juan Perro més intimista a l'escenari. Va cantar la majoria de cançons del seu últim CD "Río negro" i alguns temes del jazz de Nova Orleans i boleros cubans. Un repertori espectacular. El  van acompanyar el guitarrista Joan Vinyals -un dels habituals-, el trompetista David Pastor i el saxofonista -tot i que també va tocar d'altres instruments- Gabriel Amargant. Auserón els va batejar com "El dimoni de Gràcia", "El huracán de Levante" i "El pájaro del Maresme", respectivament. Gran quartet de corda i vent.

L'artista aragonès, que va presentar una bona part de les cançons en català, va aprofitar el tema "Reina Zulú" -que va allargar moltíssim- per picar l'ullet als catalans. Amb Vinyals fent sons amb la boca al més pur estil d'Al Jarreau o Georges Benson, Auserón va dir que las llengua zulú (la de Vinyals) està perseguida, tot i que alguns la parlen en la intimitat. Pel cantant, que en el seu dia va ser el líder indiscutible de Radio Futura, Catalunya també és casa seva. Vic es va rendir al seu talent, que, després de molts anys, continua intacte.

"EL LLAÜTISTA I LA CAPTAIRE" (JORDI LLAVINA)

Què es l'amor? Què fa que una parella funcioni o no? Quan es deixen, ens hem de sentir culpables? Preguntes com aquestes segur que se les faria en Marc, protagonista de "El llaütista i la captaire", l'última novel·la d'en Jordi Llavina (Gelida, 1968). El vaig conèixer a TV3, quan col·laborava amb Els Matins, i sempre l'he tingut per un autor que fuig dels convencionalismes i de tot allò que és més comercial. El llibre té 324 pàgines i l'ha publicat Ámsterdam.

En Marc és el protagonista (i també la víctima?) d'aquesta història d'amors incomplets. Ho intenta amb la Clara i amb la Bel -en èpoques diferents- encara que tinc la sensació que cap de les dues estaven fetes per a ell. Intenta acoplar-s'hi, acceptant les coses bones i les dolentes de cadascuna, però l'esforç no és recíproc.La Clara té un passat secret; la Bel ganes de recórrer món i de conèixer gent. En aquesta novel·la, Llavina reflexiona sobre la complexitat de l'amor i fa arribar al seu antiheroi fins als orígens de totes dues relacions, que no són les dues úniques que coneixem d'ell. En cada cas, en Marc vol saber tot el què ha passat i per quins motius. Mai és massa tard?

A "El llaütista i la captaire", l'autor també ens parla de l'amistat i de com pot veure's afectada aquesta pel pas del temps. Una persona que pot haver estat molt important en una fase de la nostra vida, ¿fins i tot pot arribar a incomodar-nos, uns anys després? Una altra pregunta que deixa caure Llavina, com a mínim jo ho veig així, és quin dret tenen els amics o les amigues de les nostres exparelles per seguir parlant-nos de les seves vides. No seria millor poder oblidar-les definitivament i tallar pel dret? Tot això, Llavina ens ho escriu amb una prosa precisa, cuidada i plena de detalls. Un llibre emotiu i molt recomanable.

"Si una cosa es podria dir d'una manera unívoca, sense el matís adjectival, sense la sobrecàrrega d'un adverbi (o de més d'un), ¿per què calia buscar-se una complicació? En el fons, el llenguatge serveix perquè ens comuniquem, i de vegades, fins i tot, ni amb les paraules no som capaços d'entendre'ns. El Marc la burxava, sabia que, en la reacció de la seva noia, no es podia descartar la influencia emmetzinadora de la gelosia".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy