Això no es diu (Alejandro Palomas)

Escriu l'Alejandro Palomas (Barcelona,1967) que el vuitanta-quatre per cent de les seves seguidores són dones. Jo formo part de l'altre setze per cent. I n'estic orgullós. El recordaré per haver-se despullat a "Això no es diu" o per l'escriptor que és? Per les dues coses. La seva literatura, amb títols com "Un amor", "Un gos", "Una mare", "Un secret" i "Un país amb el teu nom", m'acompanyarà sempre. L'últim llibre l'ha fet més humà, i no s'oblida.

Somiava a deixar un món millor del que va trobar en arribar, i va camí d'aconseguir-ho. Com diu ell mateix, "la vida s'escola sense remei en la ficció, perquè la ficció es nodreix de la vida". Per desgràcia, a "Això no es diu" no hi ha ficció i la realitat és de la que fa mal. L'Alejandro ens explica en primera persona que el van violar quan només tenia vuit anys i que si continua viu és gràcies a la seva mare -amb qui va tenir una relació excepcional- i a la literatura, la seva taula de salvació. Llibres com "La història interminable", "Un home", "Bomarzo" o "La passió" -que vaig llegir gràcies a ell- van revelar-li que no estava sol en aquest món cruel i que altres persones ho passaven igual o pitjor que ell. El seu pare era un zero a l'esquerra.

Els abusos, l'assetjament i la violació -demana que les coses es diguin pel seu nom- no són temes fàcils d'escriure, encara més si els has patit i els expliques en primera persona. Ho fa des de la serenitat, amb les paraules justes i sense odiar als culpables. Va arribar a pensar en el suïcidi, però se'n va sortir. La literatura li va permetre construir un univers millor que el seu i li dona les gràcies. Es considera un privilegiat. Després de llegir el llibre, publicat per Columna (312 pàgines), conec més coses de la seva mare, del seu gos Rulfo i, per exemple, de com es va relacionar amb la gent -sexe inclòs- en els anys més difícils d'una vida que va viure protegit en una 'campana de vidre'. Un còmic i un poema preciós completen aquest llibre de lectura obligada. Per plorar molt i riure una mica.

"No m’agraden les habitacions sense finestres, ni tan sols — o, més ben dit, especialment— quan s’utilitzen com un simple traster. Sempre he envejat els que aprofiten un quarto o un espai interior i el converteixen en dormitori, sobretot quan en ensenyar-te’l confessen alegrement: «Total, per dormir m’és igual que no hi hagi claror. Gairebé millor, així no et molesta el soroll del carrer». En el meu cas, la realitat és una altra de ben diferent. Trobar-me entre quatre parets en què no hi hagi cap entrada directa de llum natural per on pugui mirar a l’exterior i veure el cel, ni que sigui un petit indici de blau, em provoca calfreds i, depenent del moment i del lloc, no poca ansietat..."

@Jordi_Sanuy

Qatar. Sangre, dinero y fútbol (Fonsi Loaiza)

El Mundial de Qatar és el de la vergonya. A l'emirat, els drets humans i les llibertats s'han limitat al màxim, les dones estan sotmeses als homes i es persegueix l'homosexualitat. Per aquestes i altres coses, el periodista gadità Fonsi Loaiza (San Fernando, 1990) demana que es boicotegi la competició i no es mirin els partits. Ho explica al final del llibre "Qatar. Sangre, dinero y fútbol", publicat per Akal. 138 pàgines ben documentades sobre un dels actes esportius "más infames de la historia".

L'autor parla de corrupció en majúscules. Tot hauria començat a la llotja del Santiago Bernabéu, l'any 2009, amb la visita secreta de la delegació olímpica del Qatar, amb Hasán al Thawadi al capdavant. Va començar allà, sota l'atenta mirada de Florentino Pérez, i va tenir el seu punt àlgid quan Michael Platini va votar a favor de l'emirat. Inicialment, la Federació francesa apostava pels Estats Units, però després d'una reunió entre l'exfutbolista gal i Nicolas Sarkozy tot va canviar de cop. No hi va haver marxa enrere. Segons la Fundación Democrática, set mil treballadors en condicions de semiesclavatge van morir en la construcció de les luxoses infraestructures que s'estan fent servir aquests dies. Un peatge completament inadmissible.

Hi ha qui s'ha fet d'or convertint-se en la imatge de Qatar, com l'exfutbolista David Beckham, que hauria cobrat 175 milions d'euros. En l'altre plat de la balança, l'antifeixista Eric Cantona, que fins i tot s'ha negat a veure els partits. Qatar ja va ser el patrocinador oficial del Futbol Club Barcelona i, avui dia, a Espanya, controla Iberdrola, IAG (Iberia, Vueling), Inmobiliaria Colonial, el Grupo Prisa i El Corte Inglés. Quasi res. En el seu profund informe, Loaiza no s'oblida de Juan Carlos I, "el perejil de todas las salsas". Per fer d'intermediari amb Qatar, l'emèrit es va emportar una comissió de cent milions d'euros. El seu fill Felip VI és l'únic rei europeu que ha viatjat a l'emirat per seguir la fase de grups. El llibre explica moltes més coses. S'ha de llegir.

"A 3 meses del Mundial, el régimen de Qatar detuvo y expulsó a 60 trabajadores que participaron en una protesta contra los impagos y las condiciones esclavistas. Llevaban 7 meses sin cobrar sus sueldos de miseria y trabajaban a más de 40 grados en jornadas laborales de hasta 18 horas. La manifestación se convocó frente a las oficinas de la empresa Al Bandary Internacional Group, que como constructora, ha levantado complejos de lujo, parques acuáticos o rascacielos en Doha".

@Jordi_Sanuy

Mater (Martí Domínguez)

He llegit la majoria dels llibres de l'escriptor i biòleg Martí Domínguez (1966) des que el vaig conèixer als Premis Octubre, a València, fa un grapat d'anys. Els cobria habitualment per a COMRàdio. Amb "Mater", publicat la setmana passada, ha guanyat el Premi Proa de novel·la. Alguns l'han batejat com una història distòpica, però ell creu que l'escenari relatat podria ser factible i qui sap si el tenim més a prop del què pot semblar. Només s'avança en el temps?

En la nova i despersonalitzada societat, la gestació es du a terme fora del cos femení. Menys riscos per les dones. S'elimina el part, el patiment, les anestèsies i les baixes per maternitat. Les diferències amb els homes són cada cop més minses. També es tallen de soca-rel un munt de malalties. No és un fill a la carta, però s'hi acosta. El sexe és plaer, res més. La Zoe, estudiant de biotecnologia, no se salta cap protocol, però, misteriosament, queda embarassada, i decideix marxar de la ciutat per poder tenir la criatura. En la seva fugida, l'acompanya en Charles, sense ser-ne el pare. El nom no és una casualitat. Naturalista i enamorat dels pugons, el científic decideix ajudar-la. Sense esperar res a canvi.

"Mater" acaba sent una oda a la maternitat, com a gran origen de tot. Diu que les mares són la matriu del nostre ecosistema, "l'humus fecund que nodreix la nostra espècie". La galeria de personatges que passen per les 368 pàgines del llibre és àmplia, amb humans, robots i despietats cíborgs. És el cas de l'Ariel, que s'estarrufa com un gall amb les seves plomes. Violent al màxim. Per sobreviure, la Zoe i en Charles conviuen amb petites colònies humanes que s'han quedat al marge dels progressos científics. No volien seguir les normes establertes. Domínguez ens explica aquesta aventura a contrarellotge d'una manera molt visual i amb una prosa expeditiva i certament acurada. Un encert.

"No sé quan ho vaig sentir dins meu, però de colp i volta em vaig començar a sentir distinta. La gent ho notava i em preguntava, s’interessava per mi. Tenia èxit, vessava vitalitat, alguna cosa intangible que emanava de la meua pell i del meu cos, de tots i cadascun dels porus. Això ho vaig poder comprovar una nit de finals d’estiu que vaig eixir de festa. El pub es deia Helsinki, i el públic participava de manera molt activa en el xou, contava acudits, tocava la guitarra, hi havia cua per a pujar a l’escenari, després d’haver-te apuntat a una llista amateur. Era un lloc ben popular de la ciutat, dels locals d’esbarjo més antics, anterior a la Segregació, i a l’entrada venien samarretes i gorres amb el nom de l’establiment, clauers i tasses de porcellana com a records, tota mena de quincalleria".

Altres llibres comentats de l'autor: "El fracassat", "La sega", "L'assassí que estimava els llibres" i "L'esperit del temps". D'ell també he llegit "Les confidències del comte de Buffon" i "El somni de Lucreci".

@Jordi_Sanuy

La vida secreta de la Sylvia Nolan (Núria Pradas)

Una història d'amor que ni la distància ni l'espai són capaços d'esborrar. Una història d'amor, mal vista per les famílies de les protagonistes i per la societat, que queda esquinçada de soca-rel quan està en el seu màxim esplendor. Dues dones que s'estimen amb delit i sense amargar-se de  ningú. Dues dones que, durant la República, van apostar per un feminisme alliberador. Una futura escriptora i una jove periodista.

Tot això ens ho explica la Núria Pradas (Barcelona, 1954) a "La vida secreta de la Sylvia Nolan, publicat per Columna. Vaig començar-lo ahir al matí i l'he acabat aquesta tarda. La Sylvia, escriptora de fama internacional, mor a Nova York l'any 1964. Massa jove. De manera inesperada. La seva filla Idalia, de vint-i-cinc anys, fotògrafa de professió, se'n fa creus. Pensava que ho sabia tot de la seva mare, que la va pujar sola des de la mort del seu pare. S'adona que no és així quan l'advocat de la família li entrega una capsa amb unes cartes d'amor apassionades dirigides a la Sylvia. Estan firmades amb només una 'L'. Com que té la vida econòmicament solucionada, pot invertir temps i diners per intentar estirar el fil.

La pista més sòlida és una fotografia de l'any 1931, a Barcelona, on la Sylvia apareix acompanyada de la Lola Casanoves, una jove periodista, i de la Cecília Ibars, en aquells temps locutora de ràdio. A partir d'aquí, començarà una gran aventura que la portarà a la Ciutat Comtal, però també a París i a Ciutat de Mèxic. Farà el que sigui necessari per intentar localitzar a l'amant de la seva mare, si encara és viva. Pradas ens torna a regalar una novel·la elegant -marca de la casa- amb dues protagonistes principals que es fan estimar des d'un primer moment. Ens parla de secrets familiars, de feminisme, i d'un munt de dones periodistes que intenten obrir-se camí, en un món d'homes, enmig de la cruenta Guerra Civil. En la part final, cita un parell o tres de cops a la gran Mercè Rodoreda.

UNA MESCLA DE PRESENT I PASSAT

L'autora combina moments de la recerca de la Idalia amb les vivències de la seva mare amb la Lola i la Cecília, fent la lectura molt més atractiva. L'únic home que té una mica de pes en aquesta història és en Pau, el fil de la Cecília, de la mateixa edat que la filla de la Sylvia. M'ha fet gràcia que dues de les protagonistes es vestissin a Santa Eulàlia, botiga barcelonina a qui Pradas va dedicar un llibre: "Somnis a mida". D'ella darrerament també he llegit "L'aroma del temps" (2017), "Tota una vida per recordar" (2020) -Premi Ramon Llull- i la novel·la juvenil "El cant del cigne" (2022). "La vida secreta de la Sylvia Nolan" és un llibre àgil, romàntic i molt ben estructurat. Recomanable.

"La seva mare havia deixat darrere seu un llegat de bellesa. En tots els sentits. Tothom que l’havia coneguda, que l’havia llegida, recordaria per sempre la plenitud del seu cos i la brillantor de la seva ànima. La Idalia lamentava sovint no haver heretat cap d’aquells dons. Ella era menuda, prima; una mica fràgil. Amb els cabells tallats com els d’un noi i els vestits curts que havia posat de moda Mary Quant des de Londres, semblava una adolescent. Tampoc tenia, ho reconeixia, la fortalesa de caràcter de la Sylvia. No era una lluitadora com ella perquè no havia hagut de lluitar mai per res. La vida l’havia aviciat, l’hi havia donat tot a mans plenes. I també li havia pres molt aviat el que més estimava: els seus pares".

Jordi_Sanuy

Número dos (David Foenkinos)

“Número dos”, de David Foenkinos (París, 1974), és un llibre preciós. Està traduït al català per Pau Joan Hernàndez i publicat per Edicions 62. Són 233 pàgines plenes de sensibilitat, amb un protagonista incapaç de mirar cap endavant. Se sent un fracassat i no hi ha res ni ningú que l’ajudi a oblidar el tràngol que va passar de petit. Impossible tornar a posar el marcador a zero. D'aquest autor ja havia llegit "La família Martin" (2021). 

És fàcil entendre a en Martin Hill, nom inventat per Foenkinos. Alguns elements d’aquesta novel·la reconstrueixen fets reals, però també hi ha molta ficció. L’any 1999 es va celebrar un càsting per triar al nen que interpretaria a Harry Potter al cinema. Es van fer proves a centenars d’aspirants, i al final només van quedar-ne dos. Ell i en Daniel Radcliffe, que finalment va ser l’escollit, després de donar-li moltíssimes voltes. El procés va ser molt igualat. Podia haver guanyat qualsevol dels dos. En Martin s’ho va prendre molt malament. L’èxit d’en Daniel podria haver estat el seu. Viure a la seva ombra es va convertir en un malson, i més tenint en compte que tothom parlava dels llibres, de les pel·lícules i del marxandatge de Harry Potter. La imatge del jove mag era a tot arreu. Impossible no pensar-hi. Una sentència en vida. 

El pare d’en Martin era attrezzista i, com que estava separat, de vegades se l’emportava als rodatges. Va ser en un d’ells que un productor el va convidar a participar en el càsting de Harry Potter. Creia que hi tenia una gran semblança física. Al nen mai li havia passat pel cap ser actor, però va acabar dient que sí. Segur que si pogués fer marxa enrere... En aquest llibre, Foenkinos reflexiona sobre el fracàs i teoritza sobre la fina línia que el separa de l’èxit, que fins i tot acaba relativitzant. Tan terrible és ser el segon?, es pregunta. La seva m’ha semblat una idea brillant i ben desenvolupada. És fàcil posar-se en la pell d’en Martin i fer-se la idea del que va perdre (o no va guanyar) en un tancar i obrir d’ulls. L’autor ens ho explica amb un to melancòlic i molt humà. El final m’ha semblat enlluernador. Molt recomanable.

“Per poder comprendre tot l’abast del trauma que va patir Martin Hill, cal remuntar-se a les arrels de la tragèdia. L’any 1999, tenia tot just deu anys i vivia a Londres amb el seu pare. Recordava aquella època com un temps feliç. De fet, en una fotografia d’aleshores se’l podia veure amb un ample somriure en forma de promesa. Tanmateix, els últims mesos havien estat complicats; la seva mare se n’havia tornat a viure a París. De comú acord, per no separar-lo dels seus amics, per no afegir una separació a la separació, havien decidit que el petit Martin es quedaria amb el seu pare. Veuria la mare cada cap de setmana i durant les vacances. A les virtuts que s’atribuïen a l’Eurostar pel que fa a l’acostament francobritànic calia afegir-hi la de facilitar enormement la logística de les ruptures”. 

@Jordi_Sanuy

La forastera (Olga Merino)

L’Angie és una supervivent. Ho ha perdut quasi tot. Mentre li aguantin les forces, però, lluitarà per intentar mantenir les poques coses que encara li queden. Viu sola i perduda en el casalot familiar, en una aldea del sud. No es relaciona amb pràcticament ningú, i molts la prenen per boja. La seva única companyia són dos quissos, la Capitana i en Pluto. Ella és la principal protagonista de “La forastera”, d’Olga Merino (Barcelona, 1965). 

Amb aquest llibre, Merino ha guanyat un munt de premis, amb el de la Real Academia Española al capdavant. Està publicat per Alfaguara i ens parla de llibertat i de la capacitat de resistència dels humans, que en alguns casos és infinita. A l’Angie, sempre digne, els morts li parlen, sobretot una de les seves àvies. En Nigel, l’artista anglès amb qui va viure al Londres de Margaret Thatcher, es va tirar al riu. Existeix un gen que porti al suïcidi? Al seu poble n’hi ha hagut un munt, la majoria penjats. L’últim Don Julián, el terratinent local. Què els porta a la desesperació? Superada pels esdeveniments, comença a sospitar que el seu pare també es va llevar la vida. I decideix esbrinar-ho. Quan va passar, era petita i ningú li va donar massa explicacions. De vegades, la veritat fa mal, però prefereix saber-la. 

L'Angie viu aïllada i més aviat despreocupada fins que arriben les 'Jaldonas', les germanes bessones de Don Julián. Volen apropiar-se de tot, inclòs el seu casalot. Pagant-li quatre quartos. Merino fa un gran retrat de l’anomenada Espanya profunda i dels seus 'corcats' habitants. La novel·la, que té moltíssima força, s’acaba convertint en un western sobre la cobdícia i la devastació humana. També són supervivents l’Ibrahima i la Blancanieves, un africà i un ucraïnès que treballaven per Don Julián i que, un cop mort, es refugien a casa de l’Angie. Els fan fora amb una mà al davant i una altra al darrere. Merino fa referència a “Pedro Páramo”, el llibre de Juan Rulfo que narra la història del fill que busca al pare per reclamar el seu lloc en el món. Ella el ‘busca’ entre els morts. Sensacional.

"Aquí no toman afecto a los extraños como no se lo tomes tú a ellos, y a mí nunca me convino el esfuerzo. Prefiero tenerlos a raya. Ellos no saben nada pero hablan, hablan, hablan. Cuchichean. Yo, en cambio, he visto cosas y me las callo. Me han puestos motes. Lo sé porque me lo cuenta Ibrahima, mi mejor amigo, el único; solo él me llama Angie, como me puso el pintor inglés. La de los Marotos, me dicen, por el apellido de mi familia paterna. En estas serranías llaman maroto al carnero padre que ha servido para la propagación. También me llaman la chalada de la casona. La guillada de El Hachuelo, porque así se conocían estas tierras que habían sido nuestras hace años, muchos años. También me dicen la puta inglesa".

@Jordi_Sanuy

Els nens són reis (Delphine de Vigan)

Hi ha persones que volen ser famoses. A qualsevol preu. En la societat actual, el camí més ràpid és aparèixer en un xou televisiu. Allitar-te amb algú, entrar en un parell o tres de polèmiques, i a viure. Pasta fàcil. Els joves ho tenen clar. Què vols ser de gran? Famós. No cal estudiar. De xarxes socials, de likes, de sobreexplotació i també de soledat, per què no, en parla Delphine de Vigan (Boulogne-Billancourt, 1966) a "Els nens són els reis".

De Vigan és pou de saviesa. Tot el que escriu té molt de contingut. Fins i tot quan tracta un tema aparentment tan banal com aquest. Inclou reflexions profundes sobre el culte a l'ego i el fet de viure per ser mirat minut a minut, exposant-se a la intimitat més privada. És el cas de la Melanie. Devorava els realities en família i mataria per poder sortir en un. Ho aconsegueix, però la seva única aparició és un fracàs majúscul. Anys després, casada i mare, crea a YouTube el canal Happy Récré, on exhibeix sense cap remordiment el dia a dia dels seus fills. Té milions de subscriptors, i cada dia que passa els dona més contingut. Sense límits. Diu que ho fa per ells, però ja fa temps que als nens no se'ls veu còmodes, sobretot a la Kimmy.

El dia que la Kimmy desapareix, el món feliç de la Melanie esclata en mil bocins... tot i que continua transmetent la seva vida en directe. L'encarregada de la investigació és la Clara, marcada per la pèrdua brutal dels seus pares. De Vigan ens regala uns personatges brutals. Exposa els fets -sense jutjar-los- i retrata amb encert la nostra societat malalta. Al final del llibre, traduït per Jordi Martín Lloret, decideix fer un gran salt endavant en el temps per explicar-nos com ha afectat la Kimmy i en Sammy haver estat exposats tant de temps davant de l'opinió pública. La papallona, per cert, m'ha fet pensar en "Blade Runner"(1982), la sensacional pel·lícula de Ridley Scott. A De Vigan cal llegir-la sempre. El llibre, 319 pàgines, és d'Edicions 62.

"Aleshores la Mélanie Claux tenia disset anys i acabava de sortir d’una classe de primer del batxillerat de lletres a l’institut Saint-François-d’Assise de La Roche-sur-Yon. De mena més aviat introvertida, tenia pocs amics. Tot i que no havia pensat mai seriosament que el seu futur pogués estar lligat d’alguna manera a la incerta continuació dels estudis, era estudiosa i obtenia uns resultats correctes. El que més li agradava era la televisió. La sensació de buit que tenia sense poder-la descriure, una forma d’inquietud potser, o la por que se li escapés la vida, una sensació que a vegades li borava el ventre com un pou estret però sense fons, només se li calmava quan s’asseia davant la pantalla".

@Jordi_Sanuy

Apocalipsis bebé (Despentes)

Quan penso en Despentes, la primera paraula que em ve al cap és 'provocadora'. Fins a punts insospitats. No deixa ningú sencer. Els seus personatges carreguen contra tot i tothom. Al seu últim llibre, "Apocalpisis bebé", la mare de la protagonista critica als catalans perquè necessiten subvencions "para hablar la lengua suburbial". El seu marit li diu que l'anticatalanisme és típic de la ultradreta. Per ella, Catalunya és "una aldea".

Quan firma, Despentes (Nancy, França, 1969) ha fet desaparèixer el seu nom de pila, Virginie. En desconec el motiu. "Apocalipsis bebé" -el títol no m'agrada massa- està traduït per Robert Juan-Cantavella i està publicat per Random House. Són 307 pàgines amb una força extraordinària, amb escenes violentes i també de sexe lèsbic. Molt visuals. Una de les protagonistes, La Hiena -podríem definir-la com una 'aconseguidora'- ja sortia a "Vernon Subutex", una trilogia que en el seu moment em va semblar excepcional. Els temes són diferents, però l'atmosfera d'aquesta última novel·la és força similar. Tot passa a París i a Barcelona, "la ciudad más ruidosa de Europa. ¿Tocarle el pelo a un albañil? Ni se te ocurra". 

La Valentine és una adolescent problemàtica. M'atreviria a dir que és addicte al sexe i a les drogues. Una noia fàcil. No es valora massa. La seva mare, d'origen magrebí, va abandonar-la de ben petita. Pels diners i el luxe. Viu a París amb el seu pare, un escriptor d'un èxit limitat, i amb la seva àvia, molt autoritària. El dia que es cansa de tot, desapareix. Per trobar-la, la família contracta a una detectiva sense experiència, la Lucie Toledo. L'acompanyarà La Hiena, una lesbiana de manual amb mètodes ben aviat poc ortodoxes. Mítica dins de la professió. Per les pàgines d'aquest llibre passen bandes d'hardcore, okupes, monjes corruptes i d'altres personatges salvatges i perillosos. El pitjor de cada casa. El final, per inesperat i transcendent, és apoteòsic!

FRANÇA S'ESTÀ MORINT

Quan llegeixes Despentes, perds la fe en el món i en la humanitat. Fa mal al lector amb cadascuna de les seves paraules. El seu és un llenguatge cru i violent, com una puntada a l'estómac. Denuncia la passivitat de la classe mitjana, els treballs precaris, les desigualtats, la política, la desesperació, la immigració -tema recurrent-, les religions i fins i tot l'heterosexualitat... Fa la sensació que la seva França s'està morint per moments, com la resta d'Europa. Podríem parlar d'una novel·la d'impacte, amb tocs de noir, que camina entre la sàtira social i el thriller contemporani. El lesbianisme ho acaba impregnant tot, amb La Hiena com a referent únic i insubstituïble. Fan incondicional de la Despentes, descarnada i àcida com sempre.

"Una chica que hay de pie, y a la que veo de perfil, se pone unos guantes de látex blancos y los embadurna con un gel transparente. Con la otra mano tiene agarrada por el hombro a una morenita delgada, ahora le abre las piernas con las rodillas. Detrás de ella, una morena la inmoviliza la cabeza tirándole del pelo. De espaldas, al otro lado del salón, reconozco a Zoska, está inclinada sobre un tío sin camisa con los músculos de los hombros y la tableta del abdomen bien marcados. Tatuajes chicanos de colores en los brazos. Golondrina en el pecho. Tiene los ojos grandes, almendrados, los labios perfilados. Ella dibuja lentamente un primer trazo sobre la parte superior de su hombro...". 

@Jordi_Sanuy

"Vernon Subutex 1"  

"Vernon Subutex 2" 

"Vernon Subutex 3"

Punt cec (Paula Hawkins)

L’escriptora Paula Hawkins (Harare, Zimbàue, 1972) és una de les grans reines del suspens. L’autora de "La noia del tren" acaba de publicar “Punt cec”, un llibre ple de girs i de tensió que es llegeix d’una tirada. És curt, només 159 pàgines i, un cop l’has començat, és impossible deixar-lo. Està traduït per Núria Parés Sellarès i publicat per l’editorial Columna. Segur que serà un dels èxits d’aquesta tardor. 

L’Edie, en Jake i en Ryan són un ‘tres en un’. Ho fan tot plegats des de ben petits. Van continuar sent un tercet després que els dos primers es casessin. Fins i tot hi va haver un temps que van arribar a compartir pis. El temps passa i, de portes en fora, res canvia. L’Edie, però, ja no és una dona feliç i el seu matrimoni amb en Jake comença a tenir esquerdes importants. En Ryan és allà, molt a prop, per si el necessita. Com gairebé sempre... Tot vola pels aires quan en Jake és brutalment assassinat i en Ryan, el seu millor amic, és acusat del crim. Era a casa seva, amb les mans tacades de sang. L’Edie, que no entén res, s’enfonsa. En Ryan és culpable o innocent? Ell li diu que mai faria mal a ningú i que els han parat una trampa. L'ha de creure? Arribat el cas, caldria saber qui hi i els motius que tenia, abans no sigui massa tard.

L’Edie està sola per primer cop en molts anys. S’ha instal·lat a l'allunyada casa del penya-segat, on van matar en Jake. Mai li ha agradat. Menys ara. Té molta por, encara més quan s’adona que hi ha algú que l’està vigilant. Algú vingut del passat, amb vinculació amb tots tres, s'ha preparat a consciència per venjar-se. Ha estat la seva única raó de viure. Ho aconseguirà? L’encarregada de la investigació és la Neeta, que desconfia d’en Ryan des del primer moment. En la majoria dels casos, l’assassí és de l’entorn de la víctima. L’acte més benintencionat pot tenir conseqüències tràgiques. Just a la fusta. Paula Hawkins torna a demostrar que té la mà trencada per les novel·les d’intriga, amb uns personatges ben dibuixats i amb

 dubtes. Té un estil molt vistós i un llenguatge accelerat i ple de diàlegs que et manté amatent i sense treva. 

“En Jake Pritchard era mort. El seu cos, encara tebi, jeia a terra just a l’espai que separava la cuina oberta de la sala d’estar, amb un bassal de sang espessa al voltant del cap esclafat. Encara estava tebi, però definitivament era mort. 

 En Ryan Pearce es va agenollar sobre la substància enganxosa que brollava de les terribles ferides d’en Jake. En Ryan tenia el mòbil aferrat amb la mà dreta. A l’esquerra hi tenia un contundent objecte de vidre brut de sang. En Ryan encara era allà, agenollat, tremolant i amb la cara blanca com la llet, quan els tècnics en emergències sanitàries van irrompre per la porta principal. De seguida es van adonar que no hi havia res a fer per l’home ajagut a terra, amb els ulls vidrio sos i el cap esclafat”. 

@Jordi_Sanuy

El llarg silenci dels botxins (Alfons Cama i Saballs)

Sempre s’ha dit que qui perd els seus orígens, perd la identitat. Encara és pitjor no saber d’on vens, i haver viscut enmig de llargs i feixucs silencis. Amb poques veritats, moltes mentides i secrets inconfessables. S'obviava tot allò que, d’alguna manera, podia tacar l'honorabilitat familiar. Arribat aquest punt pots conformar-te amb el que tens, o investigar i atendre’t a les conseqüències. Mai saps què pots trobar...

D’històries amagades voluntàriament ens en parla Alfons Cama i Saballs (Calonge, 1952) a “El llarg silenci dels botxins”. El llibre té 356 pàgines i està publicat per l’editorial Trípode. Dos fronts bèl·lics, la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial, i dos personatges centrals, la Sílvia Tibau i l’Albert Novák. Ella vol saber qui va matar al seu besavi, després de trobar el seu anell de casament al Mercat de les Puces de París. Ell no té massa interès en saber què va fer el seu avi, scharfürher de l’exèrcit alemany a la França ocupada. Són parella, però tenen visions molt diferents de la vida i de com s’ha d’afrontar un passat esquiu. Com podem llegir més d'un cop, "els morts no senten els plors".

Fa la sensació que l’Alfons ha escrit aquest llibre des del cor. El dedica “a la tia de França, el cosí Floreal i a tots els que van haver de fer el mateix camí de l’exili”. L’autor no jutja. Es limita a explicar-nos els moviments de la Sílvia i de l’Albert. Troba igual d’oportú remoure el passat que no fer-ho. Alguns moviments poden portar conseqüències. Poc es podia imaginar l’Elisabeth que la seva mare, la Clara, era una refugiada espanyola i que el seu avi podria ser el culpable de la mort del besavi de la Sílvia. Era millor saber-ho o continuar vivint en la inòpia? Reflexió que també pot fer-se l’Albert. Vol saber realment qui era el seu avi? I arribat el moment, faria públiques les seves atrocitats? Estem davant d’un llibre interessant, ben documentat, àgil i molt visual. Tot un encert. 

“Feia dies que la seva mare plorava. Ella mai no l’havia vista plorar. Tenia deu anys i no recordava haver-la vista plorar. A la nena, li feia vergonya que els veïns del carrer notessin com les llàgrimes li rodolaven cara avall. Tan segura de si mateixa com passejava pel poble fins feia poc; sempre amb ella agafada de la mà. Sobretot durant aquells últims anys en què la guerra ho havia condicionat tot; des que el Comitè Antifeixista d’Artigues passà a dominar la vida pública del poble i el seu pare va ser regidor de l’Ajuntament. Coses de gent gran que ella no entenia, ni volia 18 entendre. Només sabia que la maleïda guerra se’ls emportava de casa”. 

 @Jordi_Sanuy

Todo arde (Juan Gómez-Jurado)

Avui dilluns pujarà la temperatura de les llibreries perquè arriba "Todo arde", de Juan Gómez-Jurado (Madrid, 1977). És la sisena novel·la de l'"Universo Reina Roja", després d'"El paciente", "Cicatriz", "Reina roja", "Loba negra" i "Rey Blanco". Les he llegides totes. Les tres últimes formen una trilogia bàsica pels amants del gènere negre, de les aventures de policies i lladres. Sobretot de lladres. Són 592 pàgines sense aturador. Ni un minut de treva.

Parlaré més del continent que no pas del contingut perquè "Todo arde" és d'aquells llibres que has de començar a llegir 'verge', sabent el mínim de coses possibles. Com és habitual amb aquest autor, a la contraportada només ens donen quatre dades comptades, les justes i necessàries. No faré espòilers. Des de sempre he sentit a dir que les persones que ho han perdut tot són les més perilloses. No poden anar a menys. La por desapareix i es tornen imprevisibles. Ja no tenen quasi res l'Aura Reyes, la Mari Paz Celeiro (Emepé) i la Sere Quijano. L'Aura, fins fa poc executiva d'èxit, és un dels personatges de "Rey Blanco". En aquesta nova entrega agafa volada. Pel que explica Gómez Jurado encara en tindrà més. La seva revolta va començar quan menys s'ho esperava...

L'Aura és el cervell; l'Emepé (exlegionària), la força; i la Sere, la hacker i la bogeria. Les tres juntes formen un equip de perdedores sense ganes de perdre. N'estan fartes, que sempre guanyin els mateixos i creuen que ha arribat el moment de canviar les regles. És la història d'una venjança... amb poques possibilitats d'arribar a bon port? Gómez-Jurado té molt clara la fórmula de l'èxit: capítols breus, frases curtes, llenguatge col·loquial i uns personatges centrals -en aquest cas els tres femenins- que t'enganxen des de la primera pàgina i no et deixen escapar. És fàcil posar-se en la seva pell. Tot això, molt visual, amanit amb un humor particular, un ritme vertiginós i una llista inacabable d'animalades. Com sempre amb ell, m'ho he passat pipa. D'això es tracta, no?

"Todo lo que va a suceder -los muertos, la riada de titulares en los periódicos, el cambio que dará un vuelco al país- comienza de la manera más prosaica.

No es nada extraño. Las mejores historias tienen inicios humildes. Una manzana prohibida, otra que cae en la cabeza de un físico, otra sobreimpresa en la carcasa de un ordenador. Cuando quieres darte cuenta, te han echado del paraíso, has descubierto la gravitación universal o fundado una empresa billonaria.

Esta historia no arranca con una manzana.

Esta historia arranca con un bote de champú del Mercadona. Y nada volverá a ser lo mismo".

@Jordi_Sanuy

El silenci dels altres (Pere Francesch Rom)

Podríem parlar de viatge iniciàtic. D'anar cap al passat per sanejar el present i, en la mesura que sigui possible, viure el futur amb una certa pau d'esperit. Tancar el cercle familiar, conèixer els orígens (o aproximar-s'hi) i fer justícia amb els avantpassats. De tot això, en Pere Francesch Rom (Montbrió del Camp, 1981) en parla en la seva primera novel·la, "El silenci dels altres". Té 233 pàgines i està publicada per l'editorial Columna.

En el dia a dia no és fàcil aturar-se, reflexionar i, amb les idees clares, actuar en conseqüència. Fins que, quan menys t'ho esperes, alguna cosa o persona bombardeja la teva falsa estabilitat i ho fa volar tot pels aires. En el cas del periodista que protagonitza aquest llibre, la culpable de la seva metamorfosi és l'Anna, que el deixa després de deu anys en parella. La seva sanadora, la Llívia, li demana una pausa. Abans d'acceptar la marxa de la seva ex ha de saber què va passar realment amb el seu besavi, en Ramon Rom Castellví, que va fugir de Montbrió del Camp, a principis del 39, perseguit pels franquistes. L'últim cop que algú el va veure va ser a Cercs, amb l'objectiu de travessar la frontera amb direcció a França.

No sé quina part de la novel·la és realitat i quina ficció, però el periodista és l'alter ego de Pere Francesch Rom, com ell mateix ha explicat en més d'una entrevista. I en Ramon Rom Castelví, el seu besavi, està clar. El protagonista no jutja. L'únic que intenta, i no és fàcil, és trobar respostes. Com a mínim, dirigir-se a les persones adequades per poder fer les preguntes que fa temps que té al cap. I les localitza, després d'anys i panys de silencis familiars. Es desplaça a Cercs, tot sol, per fer justícia als seus. "Només si t'acomiades dels morts", ens detalla, "podràs dir adeu als vius". "El silenci dels altres" és un llibre agradable, melodiós, i ple de referències de còmics, videojocs, cançons, pel·lícules i llibres. La majoria em són molt properes. Tot un descobriment. Visca Mazinger Z, les Tortugues Ninja i en Frodo Saquet!

"Només si t’acomiades dels morts, reprèn, podràs dir adeu als vius. Aprèn a acomiadar els morts perquè així, només així, estaràs en pau per fer-ho dels vius. Has de viatjar aquest cap de setmana al poble de Cercs. O ara o mai. Ella veu i sent en els meus ulls les resistències que creixen en el meu interior, però no s’atura: No esperis més. T’has passat tota la vida esperant, posposant..., i ara se t’esmuny entre els dits. Observa el preu que has hagut de pagar per ajornar les coses que són importants. Recorda el que va haver de pagar el teu avi matern, David. Que vols emmalaltir, noi? Observa’t i observa, pensa en totes les malalties que va patir ell per no obrir el cor i per no saber treure tot el dolor que portava dins".

@Jordi_Sanuy

La mentida més bonica (Francesc Serés)

La Marina i en Carles. En Carles i la Marina. Tots dos estan a punt de viure un dia llarg i intens: el de la seva jubilació. Després d'una vida dedicada a l'ensenyament, aquests dos professors de secundària -que són parella- han decidit que ja n'hi ha prou. Ells són els protagonistes de "La mentida més bonica", de Francesc Serés. Té 286 pàgines i està publicada per Proa. És l'autor de "La casa de foc", Premi Proa de Novel·la i Premi Llibreter l'any 2020.

Com sol passar, quan es tanca una etapa, és el moment de fer balanç. Tant la Marina com en Carles estan satisfets de tot allò que han aconseguit en el seu institut. El deixen millor que el van trobar. Però quan es pregunten pel seu compromís amb la independència de Catalunya, la primera paraula que els ve al cap és desengany. S'han sentit utilitzats i traïts pels polítics. Se'ls va vendre que marxar d'Espanya era possible i mai no hi va haver un pla viable. Creuen que els líders independentistes els van mentir descaradament, sent conscients que no hi havia res a fer. Tot va ser una fugida cap endavant, sense pla, ordre ni concert. Una presa de pèl en majúscules. Entre el desastre del Procés i la Covid han passat uns últims anys endimoniadament intensos. 

Ara toca descansar i mirar cap a un futur que es presenta molt incert. Com a independentistes, se senten i continuaran sentint-se estafats. Van participar en totes les manifestacions, es van implicar en l'1 d'Octubre, van anar a l'aeroport... No tenien aturador. Per aquesta cega perseverança, en Carles va estar a punt de perdre un amic i confident, en Nicolau. Ell ho va veure més clar. Ara la Marina i en Carles reneguen dels polítics i asseguren que mai més no els donaran suport. S'ha acabat la broma. Volien fer història i la història els va passar per sobre. Francesc Serés ha escrit una novel·la valenta, visual i molt entenedora. Arriba en un moment de plena convulsió política, després que Junts hagi marxat del Govern de la Generalitat. De lectura obligada.

"Com que és el darrer dia, la història comença i s’acaba avui i ocupa poques hores de la vida de la Marina i en Carles. Seran hores intenses, però, plenes d’estones d’altres dies; els moments s’escolaran avall en el temps i tots dos es preguntaran sobre el futur. Quan el que s’explica és de veritat, es convoquen el passat i el futur, les causes i les conseqüències. Ells són al mig i volen saber què els ha passat. Es podrien mentir, com fins ara, perquè els homes menteixen, però les històries que comparteixen no en saben, de mentir. Tard o d’hora, tot se sap...".

@Jordi_Sanuy

Doble vida (Àngels Bassas & Salvador Macip)

 "Doble vida" no són dos llibres. És un, i es pot començar pels dos costats, sense cap ordre establert. En un -portada amb el fons blau-, la versió de la Sílvia, escrita per l'Àngels Bassas (Figueres, 1971). En l'altra, color taronja, les explicacions d'en Robert, firmada per Salvador Macip (Blanes, 1970). Cap dels dos personatges ens enganya. Estan en plena concordança, i els seus raonaments es complementen. El llibre (165 + 136 pàgines) està publicat per l'editorial Columna i és àgil, amè... i sobretot molt tòrrid. Crema!

En Robert té la vida solucionada i és, aparentment feliç. Està casat, té dos fills i viu a Marsella, on s'ha convertit en un cirurgià estètic de molt prestigi. Va marxar de Barcelona amb una mà al davant i una altra al darrere, però va saber jugar molt bé les seves cartes. Entre altres coses, casant-te amb la filla del propietari de la clínica on treballa i que ha fet créixer. Quan la coneixem, la Sílvia no té parella. És pediatra, treballa en un CAP i el seu fill pateix un trastorn de l'espectre autista. Tots dos van estudiar junts, es van fer un únic petó en la festa de graduació i, després, quan ell marxava, va passar una cosa que van interpretar de maneres molt diferents. Ella, no ho ha acabat de superar mai. Ell, sempre li ha tret importància.

Vint anys després, la Sílvia i en Robert es troben en un sopar d'exestudiants de medicina. Tots dos hi van perquè saben que l'altre també ho farà, sense tenir cap contacte previ. El temps ha passat, però sembla que encara s'atrauen. L'Àngels i en  Salvador ens expliquen aquest retrobament i els mesos posteriors amb molta gràcia. Són com dos nens petits a qui els reis els ha portat un  regal nou i preciós. La seva és una relació per Whatsapp, amb viatges intermitents, veritats, algunes mentides, dubtes i, sobretot en el cas d'ell, de molta estratègia. La vida dona segones oportunitats? Cal aprofitar-les, arribat el cas? "Doble vida", el títol no pot ser més revelador, aconsegueix que, ràpidament, et posis en la pell dels protagonistes. El final m'ha semblat brutal. Tot un encert.

"Accepto la invitació que m’ha enviat algú, suposo que en Lluís mateix, i veig un esdeveniment associat al grup, amb la data del sopar. Encara no s’ha decidit el lloc. Accedeixo a les llistes dels que «hi assistiran», els que «hi estan interessats» i els que estan «pendents de confirmar». Noto una certa anticipació mentre vaig passant noms que en la majoria dels casos no reconec. És aquí. Sílvia Farreras. És ella, però encara no ha contestat".

"Quan encara no m'he refet de l'espant de veure aquelles cares marcades pel pas del temps que han estat exposades en una dura contingència, com si la meva mirada s'aturés com una mosca aterrant les potetes davant del vidre del mòbil, el veig a ell: Robert Matamala Sostres".

@Jordi_Sanuy

Las madres (Carmen Mola)

Com ja vaig dir en el seu dia, m'és indiferent que Carmen Mola sigui una dona, tres homes o quatre rinoceronts. Les seves novel·les enganxen i estan ben escrites. No acostumo a escollir les meves lectures en funció del gènere. Intento basar-me en la qualitat. I no entenc l'odi cap a Mola des que es va saber que al darrere del pseudònim hi havia Jorge Díaz, Antonio Mercero i Agustín Martínez. Polèmica de fireta! Continuaré fent-los costat si m'entretenen com fins ara.

"La madres" és el quart volum de la sèrie que protagonitza la inspectora Elena Blanco, després de "La novia gitana", "La red púrpura" i "La nena". No té res a envejar a cap de les anteriors. Totalment imprescindible pels amants de la novel·la negra. La imaginació de Mola -li diré com firma- no té límits. Aquest cop, la BAC (Brigada de Análisis de casos) intenta esbrinar qui hi ha al darrere dels dos homes que han trobat brutalment assassinats, en dies i llocs diferents. Els obren de viu en viu, els hi arrenquen alguns òrgans i en el lloc que queda buit hi col·loquen un fetus mort. Els cusen de manera matussera i els deixen abandonats a la seva sort. Quin és el seu pecat? I de les mares de les criatures que se n'ha fet? Són mortes també? Mala peça al teler.

Crec que "Las madres" ho toca pràcticament tot: la corrupció policial (compta amb la Reyes i la seva entrada com a agent infiltrada a la Sección), els favors judicials interessats, la prostitució, els ventres de lloguer, el culte a la fetilleria, els processos d'adopció... Hi ha temes per donar i per vendre, tots addictius al màxim. L'Elena i en Zárate continuen intentant-ho, però tenen massa temes pendents. Per cert, la Chesca no apareix en aquest quart llibre. Ens haurem de creure que és morta, definitivament, encara que costi. Quan vaig acabar "La nena", tenia l'esperança que tornés a aparèixer. No ha estat així. La cinquena entrega està assegurada, perquè el final, amb el cas resolt, és totalment obert. Em quedo amb ganes de més. Llarga vida a Carmen Mola, hi hagi qui hi hagi al darrere. 

"Ella tuvo suerte, nada más que eso. El día en que desaparecieron sus tres amigas, habían quedado para ir a las rebajas en Las Misiones Mall, pero Violeta les puso un mensaje excusándose: tenía algo de fiebre, no se veía con fuerzas para salir de casa. Encogida bajo una manta en su sofá, las imaginó eufóricas por los pasillos del mall, cacareando de alegría. Nunca más las volvió a ver. Lloró su ausencia, pero no con sorpresa, tan habituada estaba a las desapariciones de mujeres en Ciudad Juárez. Pensaba en la suerte, en ese factor caprichoso que marca las vidas de todas y cada una por encima de cualquier afán humano, cuando, semanas más tarde, una compañera le susurró algo al oído en la cadena de la maquiladora. 

 —Las encontraron... 

 No se planteó preguntar si estaban vivas. 

 —En el cerro del Cristo Negro. Muertas y vacías por dentro..."

 Com a curiositat, dels 77 llibres que he llegit aquest any, 28 han estat escrits per dones, 44 per homes, tres a quatre mans (una dona i un home) i els altres dos per una suposada dona, que han acabat sent tres homes, autors del llibre que ens ocupa i  de "La bestia", l'últim premi Planeta.

@Jordi_Sanuy

Les altures (Sebastià Portell)

Si això fos un videoblog, podria comentar "Les altures", de Sebastià Portell (ses Salines, 1992), vestit de torero. D'aquesta manera, faria el meu particular homenatge a Ismael Smith, que se'l posava sovint per anar de festa. Va immortalitzar-lo en un quadre el seu amic Mariano Andreu. L'Ismael va ser una promesa de l'art català de principis del segle xx, però ben aviat va caure en desgràcia, després de passar per París. Massa modern pel seu temps?

Per ser sincer, he de dir que sabia ben poques coses de l'Ismael, que és el personatge central de la darrera novel·la d'en Sebastià. Té 276 pàgines i està publicada per l'editorial Empúries. Pel que llegeixo, el pintor, escultor i gravador barceloní (1886-1972) sempre va ser molt fidel a si mateix, sense deixar-se influir per res ni ningú. Encara que això li fes perdre més d'un encàrrec. L'autor mallorquí ens parla de la incomprensió, reflexiona sobre la fina línia que separa l'èxit del fracàs i també sobre els moments de glòria, que de vegades són fugissers. Quan estàs a les 'altures', la caiguda encara és més gran. L'Ismael Smith era una persona molt ambigua, en tots els sentits. Segur que no era fàcil relacionar-se amb ell. De fet, sempre va viure amb la seva mare i els seus quatre germans, com un clan.

La seva trajectòria va de la Barcelona de 1896 a la Nova York del 1972. La mateixa burgesia catalana que l'havia enaltit va tansformar-lo en un proscrit. Amb la seva família tampoc no s'hi portava massa bé. Només suportava la seva germana Anna Maria, soltera com ell. Sense tenir res a veure, les discussions entre els Smith m'han recordat "Interiors", la pel·lícula que Woody Allen va estrenar l'any 1978. Aquella casa buida... amb els crits fent vibrar els vidres. En Sebastià ens explica les tensions i els clarobscurs d'una manera molt personal. Té una prosa amb ritme, plena d'ironia i cent per cent visual. És fàcil d'imaginar-se les escenes de l'Ismael amb els seus amics a París, o la xerrada amb la seva veïna, nu, a les rodalies de la casa familiar d'Irvington. Una novel·la original i diferent.

"Tots tenim por de trencar-nos, d'esmicolar-nos en mil bocins i després no reconeixe'ns -va continuar ell mentre es posava les mans als malucs i s'allunyava del bust, qui sabia si per veure'l en perspectiva-. Viure trenca. I més si decideixes viure sense donar l'esquena a l'Art, a la part fosca i lluminosa dels sentiments i les idees. Però els qui realment són perillosos, saps?, són els que encara es pensen que estan fets d'una sola peça. Aquests, són els que fan por: són ells, els dels despatxos, els col·leccionistes, els comissaris de les sales i de les exposicions. Són ells, els compradors i els crítics. Els amics de la família i la gentussa dels veïns".

@Jordi_Sanuy

 

El fabricant de records (Martí Gironell)

Martí Gironell (Besalú, 1971) ens torna a descobrir un personatge fascinant; d'aquells que es fixen en la retina i s'hi queden per sempre més. Es tracta de Valentí Fargnoli, un fotògraf ambulant gironí que, en les primeres dècades del segle XX, va recórrer el país retratant vida. Captant moments únics i irrepetibles. Es desplaçava en bicicleta, carregat amb la càmera, el trípode, decorats i el que fes falta. Estava enamorat de la seva professió.

En Fargnoli és el protagonista d'"El fabricant de records", Premi Prudenci Bertrana, que es va lliurar dimarts passat, a l'Auditori de Girona. El llibre té 292 pàgines i està publicat per Columna. És una història emotiva i molt ben explicada. Tot gira al voltant d'unes fotografies inèdites i compromeses d'en Valentí, amagades des de temps immemorials. Al final, acaben en mans del doctor Masgrau, director del Centre de Recerca i Difusió de la imatge de Girona. Ha arribat el moment que vegin la llum i es faci justícia amb el seu autor? En Fargnoli va tenir una trajectòria brillant. Fins i tot va arribar a fotografiar el casament d'Alfons XIII, un fet que va marcar un abans i un després en la seva carrera.

Diuen que darrere d'un gran home sempre hi ha una gran dona. En el cas d'en Valentí és la Rosa, de qui es va enamorar el mateix dia que la va conèixer. Va ser ella qui va convèncer-lo perquè agafés un ajudant, en Sebastià Martí Roura. Tenia molta feina i ja no podia fer-la sol. La novel·la ens explica la darrera trobada entre tots dos homes a la rebotiga d'en Martí, des d'on recorden les seves vides i tot el que han fet, junts i separats. Sona a comiat... En Valentí té clar que és molt a prop de la mort i li pregunta al seu antic deixeble si es pot fer càrrec d'unes fotografies que sempre li han llevat la son. "El fabricant de records" és una novel·la sòbria, romàntica, ben documentada i molt visual. En Martí fa que estimis el personatge i ho vulguis saber tot d'ell. Molt recomanable.

"-Fabriquem records- va repetir en Fargnoli, i va tustar la capsa de cartró que tenia entre les cames. Ara tenia més clar que mai que les seves fotografies, aquelles més personals que guardava des de feia anys i que no havien vist mai la llum, eren part no només dels seus records més íntims, sinó també d'una història col·lectiva que calia preservar. Algunes encara eren en perill per a qui les tingués guardades, però totes recollien costums que el temps canviaria, tradicions que és perdrien amb el pas dels anys, instants emocionants, gent anònima o personatges més coneguts que protagonitzaven la història que ell també havia viscut, la seva pròpia, però també de la seva època. Un temps irrepetible, com ho són tots, que ell amb la càmera havia fixat per sempre".

@Jordi_Sanuy

El libro del sepulturero (Oliver Pötzsch)

Novela negra, de corte clásico, que nos transporta a la bulliciosa Viena del año 1893. "El libro del sepulturero", de Oliver Pötzsch (Munic, 1970), arrasa en toda Europa, con más de tres millones y medio de lectores. Retrata una época en el que todo cambia de manera vertiginosa y muchos todavía no están preparados para ello. El joven inspector Leopold von Herzfeld intenta incorporar nuevos métodos, pero solo encuentra desconfianza.

Es el inicio del teléfono, de la electricidad, del automóvil, de la fotografía, del cine... Los avances tecnológicos pueden ayudar a resolver los crímenes. Nuevos métodos de investigación, mejores resultados. Somos testigos de la revolución total en la historia de la criminalística. En medio de este panorama embriagador, Leo tiene que luchar contra viento y marea para atrapar al brutal asesino de la estaca. A la primera víctima, una joven sirvienta, la encuentran en el parque Prater, con un gran corte en el cuello. No hay pistas y su manera de actuar no convence a su responsable directo, el antisemita Paul Leinkirchner, un policía hecho a la antigua, duro y con pocos amigos. Está decidido a hacerle la vida imposible al recién llegado. ¡Por sabelotodo!

Paul contará con la colaboración de Julia Wolf (operadora de la central telefónica de la policía) y con Augustin Rothmayer, sepulturero del Cementerio Central de Viena. August está escribiendo el "Almanaque del sepulturero". Potzch empieza la mayoría de los capítulos de su libro con párrafos del almanaque. Estamos ante una novela intensa y con mucho ritmo, que siempre sorprende. Su banda sonora serían los valses de Johann Strauss hijo, con el "Danubio azul a la cabeza". De hecho, un hermanastro del compositor tiene un papel destacado, con falso suicidio incluido. En resumen, misterio, crímenes, prostitutas y un montón de secretos en una ciudad moderna y a la vez asediada por la miseria. Una Viena que atrapa a Leo y no le deja escapar. 

"El objeto era una estaca afilada, que Leo sostenía con cuidado con las puntas de los dedos. Tenía unos treinta centímetros de longitud y estaba hecha de madera dura. La sangre la había oscurecido, pero todavía podían distinguirse unas letras talladas. 

—Domine, salva me —leyó Leo en voz alta—. Sálvame, Señor —tradujo. Se volvió entonces hacia el hombre calvo del cigarro que, a diferencia de lo que sucedía antes, ahora parecía más tranquilo—. Quizá deberíamos asegurar algunos indicios más —le dijo—, incluso sin la presencia del juez de instrucción. ¿Qué opina? —Le entregó al compañero la estaca afilada y ensangrentada, en cuya superficie había pegados algunos pelos negros y rizados—. Pero, por supuesto, usted está al mando, inspector jefe".

@Jordi_Sanuy

Nos crecen los enanos (César Pérez Gellida)

És obligatori llegir "Astillas en la piel" abans d'abordar "Nos crecen los enamos", que n'és la brillant continuació. César Pérez Gellida (Valladolid, 1974) continua en estat de gràcia. Aquesta novel·la, negra com el carbó, és igual o més absorbent que l'anterior, amb un assassí en sèrie de manual. El mal fet persona. Sense culpa ni remordiment. És força llarga, té 613 pàgines, i està publicada per Suma de Letras. Un festival de sang i fetge il·limitat.

Que el personatge es mengi al seu creador i actuï per compte propi és un problema. Encara més si aquesta figura nascuda del no-res és bellugadissa, ràpida, sàdica i segura d'ella mateixa. Ho sap molt bé l'Álvaro, l'escriptor d'èxit que va donar vida a en Suso. Li reia les gràcies... fins que se li va escapar de les mans. Són dos en un. Inseparables. I l'excusa perfecta per encolomar-li els crims. La Policia Nacional, la Guàrdia Civil i fins i tot la Interpol van de corcoll darrere d'aquest criminal conegut com el Torturador Risueño. Després de matar, practica a les seves víctimes el 'somriure de Glasgow', un tall des de les cantonades de la boca fins a les orelles que deixa una gran cicatriu en forma de somriure. D'aquí ve el nom. És igual que la del Joker, el mític dolent de còmic. 

En Suso només arriba a l'orgasme infringint dolor als altres. I no s'atura. Es fa encara més fort quan troben dos cadàvers a prop de Valladolid, enterrats en una pineda. Un d'ells és el del Loco Eusebio, el principal sospitós dels assassinats de la localitat castellana d'Urueña, explicats amb detall a "Astillas en la piel". "Hay que joderse", com diria Ramiro Sánchez, un dels policies que intenta entendre la ment de l'assassí. Els altres són la incombustible Sara Robles -addicta al sexe- i en Bittor Balenziaga, separarat i amb dos fills petits. Gellida, que reflexiona sobre les relacions humanes, comença cada capítol definint un personatge de circ, com el mestre de cerimònies o l'acròbata. I els relaciona amb la literatura. També enllaça les històries començant-ne la següent amb les últimes paraules de l'anterior.

“Solo habrá escuchado cinco sesiones y tendrá la certeza de que va a tener que pasar por alguna comisaría para poner en conocimiento de la policía sus averiguaciones. 

Por ello, consultará una y otra vez sus notas para afinar el tiro y seleccionar bien el audio que quiere volver a oír. Una frase subrayada de la sesión nº 6 fechada el 17 de mayo de 2018 le hará arrugar el entrecejo: “El problema no es que uno tanga perversiones de naturaleza sexual, el problema es querer cumplirlas a toda costa. 

No recordar si la frase salió de su boca o de la de su paciente le hará buscar el archivo correspondiente, adelantando los primeros minutos de la grabación y derivar toda su atención a su sistema auditivo. 

Clic.”

@Jordi_Sanuy

Cuando Ellie se fue (Lisa Jewell)

Diuen que els secrets no poden amagar-se eternament. Abans o després s’acaben descobrint i, llavors, tot vola pels aires. La Laurel era una dona aparentment feliç, fins que va desaparèixer l’Ellie, la seva filla preferida, la nineta dels seus ulls. Tenia quinze anys i era una nena exemplar, popular i estimada per tothom. Un matí va marxar de casa per anar a la biblioteca, i ja no va tornar... Aquí va començar el calvari de la mare, que no té aturador.

La Laurel i l’Ellie són dues de les principals protagonistes de “Cuando Ellie se fue”, la darrera novel·la de la londinenca Lisa Jewell (1968). Té 377 pàgines, està traduïda al castellà per Marcelo E. Mazzanti i és una de les grans apostes de Duomo Ediciones per aquesta temporada. La desaparició de l’Ellie, la filla perfecta, destrueix totalment la família Mack. La Laurel s’hi obsessiona i ho acaben pagant el seu marit -que la deixa- i els altres dos fills (la Hannah i en Jake), als qui descuida massa. No els deixa passar pàgina. Coincidint amb el desè aniversari de la desaparició, la policia li truca per dir-li que tenen alguna pista nova. La Laurel mai no s’ha cregut que marxés per voluntat pròpia. L’últim cop que la van veure estava acompanyada de la Noelle Donnelly, la seva professora particular. D’ella també fa temps que ningú en sap res. 

Coincidint amb les novetats del cas de la seva filla, la Laurel comença a sortir amb en Floyd Dunn, un misteriós professor de matemàtiques, autor de diversos llibres d’èxit. Té dues filles, de mares diferents. La petita, que es diu Poppy, s’assembla moltíssim a l’Ellie. Quina explicació té? En Floyd i la Laurel es van conèixer en un bar. Va ser una trobada casual, o interessada per part d’ell? “Cuando Ellie se fue” és un llibre addictiu, amb molt ritme i uns personatges principals ben dibuixats. L’autora ens aporta la informació important a poc a poc, sense trampes ni girs impossibles. Va contestant un per un els interrogants que ella mateixa planteja. I ho escriu tot amb un estil àgil i directe, amb molt diàleg. Estem davant d’un drama familiar majúscul, amb grans quantitats de suspens. Ja l'han llegit més de cinc milions de persones. Recomanable. 

“La investigación del robo en casa de Laurel tantos años atrás había quedado en nada. No habían encontrado huellas dactilares de interés por ninguna parte, la comprobación de las imágenes de la cámara de Seguridad de aquellas dos horas en que Laurel no estaba en casa no había mostrado a nadie que apareciera a la descripción de Ellie ni a ninguna otra adolescente. El ‘ladrón’ se había llevado un portátil viejo, un antiguo móvil de Paul, un poco de dinero que Laurel guardaba en el cajón de la ropa interior, un par de candelabros art déco de plata que habían sido regalo de boda de una pareja muy rica de la que ya no eran amigos, y una tarta que Hannah había cocinado el día anterior y que se había quedado en la encimera de la cocina esperando cobertura”. 

@Jordi_Sanuy