dilluns, de gener 01, 2007

Comentari 'Happy Feet' (Rompiendo el hielo). Nota: 6


La gran revolució

2006 / Austràlia / 98 minuts / Animació. Comèdia / Director: George Miller / Ens explica la història d'una comunitat de pingüins que viuen a l'Antàrtida. Per declarar-se a la seva parella, els mascles han de cantar una cançó d'amor a la famella. És l'única manera. Un d'ells, fill de dos grans solistes, té un gran problema: encara que s'esforça, no sap cantar. És un gran ballarí de claqué però, de moment, amb això no en té prou.

'Happy Feet' és una bona pel·lícula, sobretot musicalment, amb un gran repertori i unes veus fantàstiques. La càmara es mou en tot moment, donant-li una bona dosi d'hiperrealisme. M'imagino que el gran objectiu del director és explicar-nos que no podem excloure ningú pel fet de ser diferent i que tothom té el dret d'actuar com vulgui, sempre que no acabi perjudicant als altres. Res de nou, és veritat, però acaba impactant.

Mumble no sap cantar, però supleix aquesta mancança ballant claqué; i de quina manera! La comunitat de pingüins no accepta que sigui diferent i l'acaba fent fora. Ell no se n'avergonyeix de com és, encara menys quan coneix uns altres pingüins, d'un tamany més petit que el seu, que l'accepten sense condicions. Més que acceptar-lo, l'idolatren perquè entenen que és original i balla com ningú. Aquests pingüins són sud-americans, si fem cas de com parlen. Aquí hi ha un segon missatge. Els de casa no l'entenen, començant pel seu pare, tot el contrari que els de fora. La mare sempre és la mare.

(La resta del comentari pot explicar parts de la pel•lícula)

En Mumble confia en les seves posibilitats i, poc a poc, la seva passió pel claqué (com podria ser per qualsevol altra cosa) s'extén. Al final, fins i tot els més vells i estrictes de la comunitat de pingüins acaben canviant-se de jaqueta... encara que sigui per obligació. La Gloria, que acaba convertint-se en la seva xicota, decideix seguir-lo molt abans.

La pel·lícula té un clar missatge ecologista des del primer moment, però crec que en els últims minuts acaba sent excessiu. No pel que diu, que hi estic d'acord, sinó per com ens fan arribar la informació. De manera directa, sense embuts, amb rudesa, aprofitant l'aparició dels humans, inèdits fins el moment. Els pingüins continuen sent de dibuixos animats, però les persones són reals. A partir d'aquí, tot es converteix en un publireportatge a favor dels pingüins i en contra dels humans, que no respecten la natura ni les altres espècies. Les cançons, les declaracions d'amor... el millor de la pel·lícula ja no existeix. Tot ha estat un preàmbul d'un missatge que podria haver signat Greenpeace.

1 comentari:

ury ha dit...

Ahir vaig veure "La verdadera historia de Caperucita" i tot i que l'animació té alguns moments "poc fluids", en conjunt està molt bé... tot i que la conya de la bona la captem més els adults que els grans.

A més, suposo que al teu fill li agradarà més d'aquí a dos-tres anys. I és que a un nen no se li pot desmuntar un mite a les primeres de canvi, no?