dilluns, de gener 01, 2007

Coses: Polèmica inexistent


N'estic fart, de la polèmica del català. Ens agradi o no, Catalunya és bilingüe i als castellans ni se'ls persegueix ni se'ls ha perseguit mai. És més, considero que continua sent més fàcil sobreviure un dia sencer parlant només en castellà que només en català. Normalment, qui parla català no té cap problema per passar-se al castellà si l'interlocutor li ho demana. En canvi, hi ha persones que porten un grapat d'anys a Catalunya i continuen negant-se a parlar en català; a l'administració, sense anar més lluny. Això és així i qui pensi el contrari que ho demostri amb fets, no amb acusacions gratuïtes. Jo sempre he viscut a Catalunya i sé quina és la realitat social del nostre país. Molts dels que ens critiquen des de fora no en tenen ni idea. Qualsevol persona que viatgi i tingui un mínim de sentit comú ho sap. Hi ha massa gent que mai no ha sortit de casa i es deixa entabanar per qualsevol intoxicador. Aquest és el problema. I no penso parlar de cap polític, ni de cap mitjà de comunicació per no fer-los publicitat. Crec que tothom té clar quins son els principals enemics de Catalunya.

Diuen que les paraules se les emporta el vent i, per tant, és millor demostrar les coses amb fets. Jo tinc un fill de cinc anys, estudia en català, parla en català i, encara que algú li sembli estrany, us asseguro que també es defensa en castellà. Castellà i no 'español' com li diuen a una bona part d'Espanya. On ha après el castellà? Doncs, a l'escola i al carrer. El castellà és present a tot arreu, en tots els àmbits i, lògicament, te n'acabes impregnant, encara que no vulguis. En el meu cas sí que vull perquè, com diuen els castellans, 'el saber no ocupa lugar'.

Jo tinc familia a Madrid i aquest Nadal han estat amb nosaltres per passar les festes junts. El meu cosí, que va néixer el mateix dia que jo (ens portem quatre o cinc hores) té dues filles, de set i nou anys. Lògicament, cap de les dues parla català. Això, però, no ha estat cap impediment perquè s'entenguessin i juguessin amb el meu fill sense cap problema. A estones ell parlava en castellà, deixant anar perles com “¿tu te has demanado esto para los reyes?” i a voltes en català, segons li sortís en aquell moment. Res d’estratègies, res de planificació, només normalitat. En tots dos casos, les nenes el van entendre sense cap problema; i a l'inrevés. És més, elles van marxar 'xapurrejant' català i això que només van estar a Catalunya poc més d'una setmana. Els nens encara no estan intoxicats políticament i, sense condicionants externs, la polèmica de la llengua s'esvaeix. Senzillament, no existeix.

Si els nens s'entenen parlant en català i en castellà alhora, buscant els punts en comú i no les divergències, com s'explica que diguin que els grans no en siguem capaços? Jo crec que la majoria dels catalans donem totes les facilitats del món, potser fins i tot massa, i que si els que vénen de fora volen, l'enteniment entre uns i altres és total. Quan jo era petit, vaig coincidir a classe amb un company de Toledo (que no sabia ni una paraula de català) i es va integrar sense cap problema. És més, ell aprovava l'assignatura de català (que va aprendre com si fos una llengua estrangera més) i molts dels nostres companys, nascuts a Catalunya, suspenien. On és el problema?

Tenint en compte tot això, demostrat amb fets, m'indigna que es digui que els catalans perseguim el castellà i els castellans. Queda clar que es tracta d'una campanya orquestrada, des de diversos punts d'Espanya, per desacreditar-nos i enfrontar-nos amb la resta de l'estat. Envejes i més envejes, amb rerefons polítics que donen peu a tot un seguit de missatges radicals que, per desgràcia, encara es creu massa gent. Personatges 'carpetovetónicos' més propis de 'Cuéntame' que de la societat actual. I és que tothom que ha viatjat a Catalunya sap que pot parlar en castellà sense problemes. Un dia em van dir que un senyor de Burgos va arribar a l'Aeroport del Prat i que, com que ningú l'entenia, va fer mitja volta i va tornar cap a casa. Això no s'ho creu ningú. Barcelona és una ciutat turística i cada dia arriben milers d’estrangers que, com és normal, no saben parlar català. A tots se'ls entén.

No és un problema lingüístic; és un problema de cultura, d'haver viatjat, de conèixer món, de saber interpretar les notícies que llegim, veiem o escoltem. Ja fa uns anys, en un viatge a Guadarrama (a la sierra madrileña), una nena que ens va veure a la meva germana i a mi li va dir a la seva mare; “mira catalanes; y son iguales que nosotros”. Com havíem de ser? Verds i amb un ull al mig del front? Amb trompetes a les orelles? La nena no havia sortit mai del seu poble i els seus pares m'imagino que tampoc. Aquí està la base del problema: una manca de cultura evident i un 'seguidisme' cec, i a vegades voluntari, d'alguns 'comunicadors' embogits. La polèmica del català existeix, però no està justificada.

2 comentaris:

ury ha dit...

És qüestió de sentit comú, amic. Molt bé. Totalment d'acord. Però em falta també una targeteta groga per als catalans que estan a la que salta i no deixen passar ni una paraula en castellà (tot i que se'ls pot trobar al teu escrit si canviem el Guadarrama per algun poblet nostre).

En general, a mi la gent que necessita enemics a tot hora per dotar d'un sentit les seves vides em deprimeix. Per ells mateixos, sobretot, i perquè espatllen la convivència i creen una espiral corrosiva que es retroalimenta des dels extrems... i als del mig, que ens bombin, que rebem per totes parts.

Molt a propòsit! Acabo de veure "Babel". Dolorosa, però necessària. Però em reservo la crítica fins que la vegis.

Noemí ha dit...

Altra vegada ací!! Feliç 2007 per a tu també!! I gràcies per això que dius :)

Referint-me a tot el que has escrit del català, Catalunya, Espanya, el castellà...
Primer de tot, dir que jo sóc 'castellanoparlant', amb tot el meu pesar... (Disculpa'm si no escric correctament, no ho faig molt sovint)... dic amb el meu pesar, perquè visc a Elx, que sempre ha sigut de predomini lingüístic valencià, però que de un temps a ací, ha rebut molta gent de les comunitats colindants.

Els nostres iaios i pares, van créixer amb una moda ridícula, per la qual, era molt més correcte, parlar als fills en castellà. Es pensava que el valencià només era per a la gent del camp. En el meu cas, els meus iaios i els meus pares, son valencianoparlants, però mai ens han parlat al meu germà ni a mi en valencià.
Ara, es torna a voler donar importància a la nostra llengua, en l'escola, al treball, en els medis de comunicació, al carrer... però és una tasca complexa... Gent d'ací, és reàcia a que se promoga l'us del valencià.
Jo sóc mestra de primària, i a les escoles, els xiquets no volen parlar el valencià, perquè els seus pares, a casa, parlen de que es tracta de una assignatura que no aprofita per a res. El colectiu de persones que està a favor del valencià, és molt petit en comparació a la gent que renega d'ell.

Potser ací tingam un problema molt més greu, perquè els catalans sentiu orgull de la vostra llengua, de la vostra cultura, però al meu voltant, són els propis habitants els que desfavoreixen, de vegades, que es vulga tenir una identitat valenciana.

Deixant a banda això, crec que quasi tot el mon està encantat amb Catalunya i els catalans :p, jo sempre que he estat per allà, he portat molts bons records, i la gent és molt agradable. De vegades només sentim les crítiques, perquè porten polèmica, que es el que impera hui en dia...

Bé, hem canviat el mon? Jijiji...
Bona nit.