Aramburu ens explica com es pot passar de l’amistat a l’odi en un tancar i obrir d’ulls i de la incapacitat per oblidar i, sobretot, per perdonar. Tenim dues famílies, de les quals no en sabem ni els cognoms, que s’han portat molt bé tota la vida. Dues famílies molt matriarcals, on les dones fan i desfan sense consultar ni al marit ni als fills. Són la Bittori i la Miren que, quan tot anava bé, berenaven juntes i es feien confidències. Fins que el Txato, marit de la Bittori, és assassinat per ETA. L’home, propietari d’una empresa de transports, va començar pagant l’impost revolucionari, però no n’hi va haver prou. Quan van començar les pintades en contra seva, tothom li va girar l’esquena. Inclòs en Joxian, marit de la Miren, amb qui ho feia pràcticament tot. A partir d’aquell moment, ni bar, ni ciclisme, ni res de res.
Les diferències entre les dues famílies són insalvables, encara més després que el fill gran d’en Joxian i la Miren, en Joxe Mari, entri a formar part de la banda terrorista ETA. Des d’aquell moment, la seva mare, poc interessada en la política, es torna en una abertzale radical. L’home, com sempre, calla. L’altre fill de la parella, en Gorka, intenta allunyar-se al màxim del seu germà. Es refugia entre llibres per no seguir les seves passes. L’única que manté el cap fred és l’Arantxa, que viu amb un home que no parla basc. Per la seva mare -que cau malament des del principi- això és un pecat mortal. La noia sempre ha admirat al Txato, a la Bittori i als seus dos fills, en Xabier (que és metge) i la Nerea, que va fer la carrera de dret. Tant en Xabier com la Nerea no han pogut oblidar mai l’assassinat del seu pare, tot i que ho viuen de maneres molt diferents.
“Patria” comença quan ETA anuncia que deixa les armes i la Bittori (que també fa força ràbia) se’n va al cementiri per explicar-li al seu marit. També li diu que ha decidit tornar al poble, després d’uns anys vivint a Sant Sebastià. Aquest trasllat no agradarà gens ni mica a la Miren ni a les persones que li donen suport, amb el capellà inclòs. Ho consideren una provocació en tota regla. Aramburu ens parla de fanatisme polític, de bons i dolents, d’elegits i perseguits i d’un penediment que quasi mai arriba. Els capítols són molt curts, plens de diàleg, i fàcils de llegir. M’ha sobtat, per poc vist, que en algunes expressions faci servir dues paraules separades per una barra, com, per exemple, “presentía/deseaba”. Ho fa molt sovint. M’ha semblat un llibre ben escrit i molt interessant.
“Por la mañana, las clases teóricas mataban de aburrimiento a Joxe Mari. Con disimulo miraba su reloj y contaba mentalmente el tiempo que faltaba hasta la hora de la comida. Nunca se le dieron bien los estudios. Ya de pequeño, en la ikastola, le costaba enormes esfuerzos concentrarse. Durante las clases de militancia, lo mismo; pero llegaba la tarde, pasaban a lo práctico, manejaban armas y entonces sí, entonces se apoderaba de él un vivo entusiasmo y se sentía de pronto como en los viejos tiempos, cuando subía con sus amigos a la cantera del pueblo a hacer experimentos con botellas incendiarias, petardos y cohetes. Era lo suyo, la acción, el movimiento, no los rollos patateros sobre teoría de explosivos que producían un cansancio invencible”.
Bona setmana a totes i a tots.
Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada