dimecres, de febrer 19, 2020

La llarga revetlla (Roger Bastida)


“La llarga revetlla” és un llibre bonic i elegant, com l’alta societat barcelonina que retrata Roger Bastida (l’Hospitalet de Llobregat, 1990). Està publicat per Columna i té 366 pàgines. Any 1936. La Mimi Barnús i en Mateu Serra tenen previst casar-se aviat. Ells dos i la seva colla d’amics tenen una vida plàcida, en el seu cas gràcies als diners de la família d’ella. El seu pare és un cirurgià plàstic de renom internacional.

Tot comença al Club Tennis Barcelona, on els nostres protagonistes celebren la revetlla de Sant Joan, acompanyats de dues parelles més: en Joan i la Sisita, d’un costat; i l’Oriol i l’Eulàlia, de l’altre. Són dies de luxe, amb minyones, roba bona i mantons de Manila. Festes amb xampany, còctels i música en directe que se sap quan comencem però no quan acaben. Fins ara, als joves de casa bona els hi han donat tot fet. Han crescut entre bambolines, sense necessitat de preocupar-se per tot allò que pugui passar l’endemà. Ni s’imaginen que la Guerra Civil estava a punt de canviar-ho tot... Molts, però, s’acabaran abraçant al franquisme per continuar gaudint d’alguns privilegis. Arriba la Guerra Civil, que l’autor només cita de passada, i l'elegant Salvador...

En una societat amb rígides convencions, tant la Mimi com en Mateu estan més preocupats pel ‘què diran’ que per qualsevol altra cosa. Cap dels dos no veu massa clar el seu casament, però els falta la força necessària per fer marxa enrere. S’eviten. Allarguen el problema fins a l’infinit. De l’argument ben poca cosa més puc explicar, per evitar espòilers innecessaris. Només afegiré que, en aquesta sensible novel·la, Barcelona, plena de glamur, s’acaba convertint en un personatge més. Estem davant d’una història de desamors, d’amors secrets, de mentides –moltes mentides- i també de mitges veritats. Bastida ens parla d’inseguretats, d’intolerància, de lluita de classes, de culpa, de la necessitat de traspassar amb la consciència tranquil·la i de moltes coses més. Els monòlegs interiors de la Mimi i d’en Mateu m’han robat el cor. És un llibre ple d’olors, de sabors i amb un munt de descripcions i de referències culturals. Segons explica l'autor, està  basat en una història real.

“La Mimi li va allargar el pintallavis destapat. En Salvador, no sé si en sabré. La Mimi, segur que sí, no és tan difícil, tinc els llavis molsuts. I en Salvador, amb suavitat però amb fermesa, va repassar els llavis de la Mimi, que s’anaven encobrint a poc a poc. Ella va recolzar una mà, fina i freda, ungles pintades i brillants, sobre l’espatlla d’ell. Va inspirar amb força les aromes que s’escapaven de l’interior del coll rígid de la seva camisa: cítrics, cardamom, sabó, herba, pluja. La galta d’en Salvador, rosada i segurament suau; el lòbul de l’orella dreta cobert per un imperceptible borrissol daurat. S’hi va acostar més. El pòmul d’en Salvador, com fet de marbre. La boca d’en Salvador. La boca d’en Salvador, que s’entreobria”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

1 comentari:

Unknown ha dit...

Del millor que he llegit aquest 2020. És una obra imprescindible!