Tot i que és un llibre duríssim -no recordo res semblant-, estaria bé que fos una lectura recomanada a les escoles. Se l'haurien de fer seu tots els adolescents, sense excepció. S'acaba convertint en un al·legat contra la violència masclista i deixa els homes com draps bruts. Quan l'acabes, t'avergonyeixes de la teva condició masculina i se't posen els pèls de punta quan sents parlar del patriarcat. No és una casualitat que el pròleg sigui de la periodista Elisa McCausland, autora d'"El feminismo como superpoder". La història comença amb la desaparició de la Rebeca Lilenthal, una adolescent berlinesa que vivia en un internat. És una víctima més, com tantes altres. Els macabres assassinats de dones i nenes no s'aturen mai. Serà la següent d'aquesta llista sense fi? A la seva habitació només hi troben un petit bassal de sang, amb una dent al mig. Cap pista més.
Contractar a un alcohòlic perquè serveixi copes en un bar no és una gran idea. Com tampoc no ho és que els dos policies que hagin d’investigar la desaparició d’una noia siguin misògins, brutals i racistes. És allò de posar el diable davant del mirall. Acaba gaudint del seu propi reflex. És el cas de l’Otto Ritter, un veterà policia que va de tornada de tot. Pocs amics. Cap de bo. Arrossega un passat tortuós. En Lukas Kocaj s’acaba de llicenciar. Ell encara no ho sap, però va camí de superar la maldat de l’Otto, amb qui ara forma equip. Té el pare a punt de morir –també era policia- i una mala llet que no se l’acaba. La primera escena del llibre, en què segueix a una noia -encara que sap que la incomoda- no presagia res de bo. Avís per a navegants. “Dientes rojos” acaba sent un mena d'assaig sobre l’origen del mal, amb uns personatges esfereïdors. Qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra.
“Llevo un rato siguiéndola y no sé qué hacer. La chica de la maleta verde pistacho camina despacio; creo que duda entre echar a correr o dejarme pasar. No hace ninguna de las dos cosas. Debe de estar preguntándose qué pasará si se detiene y yo también me detengo. Si echa a correr y yo corro detrás de ella. Es algo que no quiere comprobar, imagino. Las calles están vacías a esta hora; apenas pasa algún coche con la calefacción a tope y las ventanas a cal y canto. Aquí no hay tiendas de kebabs ni spätis en los que guarecerse. Guarecerse de mí. Como si fuera una tormenta. Como si fuera peligroso”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada