D’aquests bojos o bruixots ens en parla la Coia Valls (Reus, 1960) a “L’alquímia de la vida”, de Columna Edicions. És una novel·la llarga, 513 pàgines, però mai no es fa pesada. Té molt de ritme, hi passen moltes coses, i et queden amb ganes de més. No costa gens traslladar-se fins al segle XV, on col·loca aquesta grandíssima història d'aventures de lluita i superació. Tot passa a Vallbona de les Monges, Barcelona i Llívia, amb l’atac al seu castell, l’any 1478, inclòs. Va ser terriblement assetjat al llarg de catorze mesos. L’autora teixeix una extensa trama de personatges, amb dones fortes (amb objectius clars) i homes amb grans lluites interiors i molts dubtes. És el cas d’en Pau Vinyes, un metge capaç de plantejar-se trair al seu millor amic per treure beneficis de la venda de la triaca, que fa anys que treballen conjuntament. I de la Beatriu Montells, una jove que fuig del seu passat a la recerca de llibertat i plenitud.
La triaca era un preparat que podia reunir fins a 70 ingredients vegetals, minerals i animals i que, originàriament, es feia servir com a antídot pels verins. Evolucionava constantment, amb la idea que cada cop curés més coses. Passaven els anys i la medicina continuava ancorada en aquesta vella fórmula a qui en Magí Surroca va dedicar la seva vida. De la resta d’actors principals em quedo amb el notari Francesc Borrell, un dolent de pel·lícula; i amb el canonge Riera, igual de fastigós que l’anterior. Són manipuladors, aprofitats i sense gens de respecte per les dones ni les criatures, de qui abusen sense cap penediment. La Morlana, propietària d’un prostíbul barceloní, té més cor i sentiments que els prohoms de la ciutat, castigada per la pestilència. Una ciutat que, de la mà de la Coia, es transforma en un personatge més. Bon homenatge a totes les persones que han apostat pel benestar de la humanitat. Recomanable.
“Tu no ho entens. Vivíem a Barcelona i érem pobres com rates quan vam entrar al convent. La Beatriu no ho volia de cap de les maneres i ens vam resistir tant com vam poder. No t’imagines què vam arribar a fer per sobreviure... Però jo vaig caure malalta i vam haver de demanar ajuda a l’oncle. És clar que ell també les passava magres i ja tenia més boques de les que podia alimentar. L’única solució era demanar asil a les monges. L’oncle treballa unes terres del monestir i va pensar que potser s’apiadarien de nosaltres. A canvi de sostre i un plat a taula podríem ajudar a les feines de mal fer. Però jo soc esguerrada i, per molta voluntat que hi posi, hi ha vegades que faig més nosa que servei. Ens va salvar saber de lletra”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada