dissabte, de febrer 15, 2025

Els adeus impossibles (Han Kang)

La neu, el fred, el dolor i el poder de l'amistat omplen les 333 pàgines d'"Els adeus impossibles", de Han Kang (Gwangju, Corea del Sud, 1970). L'any passat, aquesta autora va ser distingida amb el Premi Nobel de Literatura. El llibre està traduït al català per Hèctor Bofill i Hye Young Yu i l'ha publicat La Magrana. És delicat, poètic i està protagonitzat per tres dones amb una fortalesa envejable. Res ni ningú pot allunyar-les dels seus objectius.

La Gyeongha i la Inseon es coneixen des de fa anys. Ara no es veuen gaire, però mantenen el contacte. Havien fet diversos documentals juntes. Un matí gèlid, la Gyeongha rep un missatge de la seva amiga demanant-li que vagi a veure-la de seguida. S'ha tallat dos dits en el seu taller a l'illa de Jeju, està ingressada a Seül i necessita que algú salvi al seu periquito d'una mort segura. Sense menjar ni aigua no podrà resistir massa temps... L'aventura que ha de viure per intentar complir l'encàrrec és gairebé heroica. A la segona part del llibre, les dues dones parlen molt de la mare de la Inseon, supervivent de les massacres de Jeju. L'hivern de l'any 1948 hi van assassinar prop de 30 mil civils. La dona ha viscut buscant els ossos dels seus estimats per poder enterrar-los degudament.

Tant aquesta segona part com la tercera i última tenen un halo màgic perquè les amigues parlen i parlen sense estar juntes. La Inseon continua ingressada a l'hospital i la Gyeongha sobreviu a casa de la seva amiga, sola i passant molt de fred. Segur que estan connectades per un fil invisible a través del qual tot és possible. La novel·la és un cant a l'amistat amb les dues protagonistes vives passant-se una espelma que es va apagant a poc a poc. De nit, la Inseon vol ensenyar-li el lloc que ha escollit per donar forma al somni de la Gyeongha. Una mena de troncs -inclinats i doblegats- que s'emportava el mar quan pujava la marea. Una clara referència a les víctimes de la salvatge matança de Jeju. Mentre ho preparava tot, es va tallar els dits. I tornem al començament.

"Jo caminava entre els arbres negres escapçats, amb la neu que queia com cristalls de sal sobre la superfície dels troncs, i entre els monticles que es postraven al darrere. Em vaig aturar de sobte perquè en algun moment vaig sentir l’aigua que xipollejava sota les vambes. «Que estrany», vaig pensar tot just quan l’aigua ja m’arribava a la part superior del peu. Em vaig girar. No m’ho podia creure. El final de la plana no era l’horitzó, com suposava, sinó el mar. Ara estava pujant la marea. Vaig preguntar-me en veu alta, sense adonar-me’n: Per què es fa servir de tomba, un lloc com aquest?"

@Jordi_Sanuy