L'herència (Helene Flood)

Ni et refiïs de ningú ni donis res per suposat. Les casualitats no existeixen. A l'Evy li ha costat fer-se'n la idea, però ara ja ho té clar i no es deixarà intimidar per res ni ningú. Ella és la protagonista central i narradora de "L'herència", l'última novel·la de Helen Flood (Oslo, 1982). Està traduïda per Laura Segarra Vidal, té 381 pàgines i l'ha publicat Columna. D'ella ja havia llegit i comentat "La comunitat".

L'Evy s'ha quedat vídua després que el seu marit, l'Erling, hagi tingut un atac de cor. Portaven 45 anys junts. L'home va caure fulminat, ben a pop de casa, pocs minuts després de sortir-ne per fer un volt en bicicleta. En les últimes setmanes, ja havia patit alguns accidents força sospitosos. Tant la seva dona com la policia no descarten que algú li volgués fer mal intencionadament. Aquesta possibilitat la confirma l'Edvard, un vell amic de joventut de l'Erling, que explica que s'havia posat en contacte amb ell per dir-li que feia temps que patia per la seva vida. Només uns dies abans de morir, havia canviat el seu testament per intentar protegir-se ell i també a la seva dona. Tenia més o menys clar qui volia treure'l del mig.

"L'herència" és una novel·la negra honesta, sense trampes ni girs innecessaris que s'acaba convertint en un drama familiar de grans dimensions. Va de cara a barraca, amb un ritme molt alt i fent salts endavant i enrere en el temps. La bona mà de l'autora fa que no descobreixis qui és el culpable ben bé fins a l'última pàgina. I el final no decep gens ni mica; més aviat tot el contrari. Quan s'obre el testament, els tres fills de l'Evy no entenen com ho ha repartit tot el seu pare i comencen els enfrontaments. La Silje, la Hanne i en Bard comptaven amb una part dels diners per posar en marxa projectes que no podien esperar. És per això que pressionen a la mare, que és qui ha quedat més ben arreglada, perquè sigui ella qui els ajudi econòmicament. Al pare ja li havien demanat en vida i havia dit que no...

"Sento un eco a les orelles, tot i que hi ha silenci. Com si algú hagués apagat un altaveu que feia hores que sonava a tot drap i el so s’hagués quedat a l’ambient. Estic asseguda al sofà, esperant sentir un so que no hi és. Les mans em tremolen. Voldria alguna cosa per fer-me passar els nervis, però em mantinc ferma. Sec aquí i escolto l’únic so audible a la casa: el tic-tac del rellotge de peu de la sala d’estar. La idea és que no he d’estar sola. No m’ho han dit amb aquestes paraules. En qualsevol cas, crec que no, tot i que he de reconèixer que tinc tendència a desconnectar de les converses".

@Jordi_Sanuy