També té a veure amb el patriarcat la caiguda a les profunditats de Benjamín Correa que, després de guanyar la Palma d'Or de Canes amb un dels seus documentals, es converteix en un sospitós habitual. Les xarxes socials el crucifixen i no el vol contractar ningú. Fins que un dia, Canal Sur li demana que acabi un true crime sobre una secta de l'Alpujarra granadina que, als anys 90, es va autodestruir des de dins, amb un balanç de més de dos-cents morts. Del primer director, a qui li van fer l'encàrrec inicial, no se'n sap res. Ja des que s'hi posen, res surt com estava previst i tot l'equip d'en Benja s'adona que hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar. I si El Encuentro continua viu i va per ells? I fins aquí puc explicar.
L'autor reflexiona sobre el poder i la influència de les xarxes socials, la violència masclista, les sectes i també sobre les històries de crims reals que cada cop estan més de moda. "Fundido a negro" s'acaba convertint en un thriller psicològic d'alta volada amb un Benjamin Correa que, a mesura que avança l'acció, s'adona que no sap qui és. Comença a tenir clar que si hagués fet les coses d'una altra manera, potser tot li hauria anat millor. Personatges molt ben dibuixats, començant pel del director, acció per donar i per vendre, un munt de desaparicions i assassinats i un ritme que t'acaba deixant sense alè. Físicament, el llibre també és espectacular, amb algunes de les pàgines interiors negres i també tot el contorn exterior, com si s'hagués cremat, per entendre'ns. El true crime que mai s'hauria d'haver gravat. Una encantadora bogeria.
"Quedaba justo una semana para la llamada de Coro, y Benja, que aún no sabía nada de dicha llamada, estaba sentado en el váter del Instituto Cervantes de Madrid, con el móvil en una mano y un pollo a medio desliar en la otra. Contempló su propia imagen en el vídeo pausado. Quién sabía cuántas veces lo había visto. Ni siquiera podía admitir para sí mismo que se lo ponía una o dos veces por semana, e incluso más. Había memorizado hasta el último detalle, hasta el último tic. Solía ponérselo para aplacar los nervios, para darse algo de confianza. Aquel día en concreto no estaba funcionando.
—Venga, Benja — se susurró a sí mismo, la frente arrugada—. Venga, venga, venga. Lo tienes al alcance de la mano. Eres el puto Benjamín Correa, hostia. Es tuyo. Puedes hacerlo. «Benjamin Correá». «Benjamin Correá»."
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada