A l'institut on dona classes de literatura, la Lola perd rigidesa i es transforma en una versió d'ella més vaporosa i etèria. Les inseguretats d'una dona que supera la quarantena i no s'acaba d'agradar queden congelats momentàniament i es dissipen. Deixa de pensar en el seu exmarit, que torna a tenir parella, i en una família que sempre ha preferit callar que parlar. Els seus homes són taciturns i amb poca capacitat per mirar cap enrere. Malfiats i poc col·laboradors. Començant pel seu avi matern que, quan era jove, va marxar del seu Tetuan natal com un esperitat. La Lola és més d'investigar, d'afrontar la realitat, encara que de vegades sigui massa dura, i de gaudir de les petites coses que li dona la vida.
Encara que és delicada al màxim, l'escriptura de la Desirée té molta força i aconsegueix remoure't per dins. Fa la sensació que escriu des del cor, tal com raja, sense amagar res. Com quan t'explica que la Lola s'implica al màxim amb un dels seus alumnes, en Dani, per intentar allunyar-lo de la foscor. El noi passa per un moment personal molt delicat i la seva mare, que vol modelar-lo a imatge del seu difunt marit, no se'n surt sola. La importància de tenir una amiga en qui confiar, les cites concertades a través d'aplicacions -de vegades amb persones més joves-, les confessions mare-filla i les visites a una àvia que ha començat a perdre el cap acaben de teixir aquesta història honesta que no he pogut deixar fins a saber com acabava. Molt simpàtic en Xavi!
"Recuerdo el día en el que mi madre me explicó que mi abuelo no existía. Yo debía de tener unos doce o trece años y no entendí a qué se refería. Mi abuelo era alto, elegante y muy miope. Llevó siempre unas gafas con montura de pasta de carey que se le clavaban en el puente de la nariz y le daban un aire triste. Tenía, además, una gran capacidad para conversar que derivaba siempre, ineludiblemente, en tormenta. Vamos, que sí existía, aunque yo no recordaba haberlo abrazado nunca. Casi ni tocado, la verdad. Pero lo veía cada viernes al salir del colegio y algunos fines de semana, cuando íbamos a comer o a tomar café a su casa. Sin embargo, mi madre insistía en que iba a ser muy complicado tramitar todos los papeles de su jubilación porque no podían demostrar que realmente era él."
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada