"No dormiràs", d'Oriol Canals (Barcelona, 1978), comença de manera espectacular, amb la lluerna modernista de la sala simfònica del Palau de la Música volant pels aires. És un toc d'atenció a Víctor Alemany, el prestigiós director de l'orquestra barcelonina, i als seus subordinats. O confessen el pecat pel qual encara no han pagat; o ells i els seus familiars tindran seriosos problemes. És irrebatible. El que podríem batejar com a 'cas Palau' -en vam tenir un de ben real destapat l'any 2009- recau en la sergent dels Mossos d'Esquadra Martina Roca. La seva xicota, víctima de violència sexual, passa per dies difícils i ella fa el que pot per ajudar-la, encara que no sempre és fàcil. El seu equip el completen l'Aran Bosch i en Fede Marín, amb els qui té una molt bona sintonia.
Estem davant d'una novel·la negra que aguanta molt bé fins al final, ja que no és fàcil endevinar qui hi ha al darrere de les amenaces. Té ritme, és molt visual i els seus personatges estan ben dibuixats. Començant per en Víctor, un egòlatra de manual. Fa ràbia des del mateix moment en què el coneixes. Està convençut que és el número u en tot i que res ni ningú el pot aturar. La resta, només compleixen les seves ordres. Dirigeix dins i fora dels escenaris. "No dormiràs" -364 pàgines- l'ha publicat Rosa dels Vents. Ens parla de corrupció, tràfic d'influències, narcotràfic, pactes de silenci, violència sexual i també de lleialtats que perduren fins després de la mort. L'acció passa majoritàriament a Barcelona, però també a altres ciutats on l'orquestra es desplaça per complir amb els seus preuadíssims compromisos musicals.
"Creada per Antoni Rigalt i Blanch, el que un dia va ser la peça modernista més famosa de la història ara era un cràter de vidre cap per avall del qual penjava un home amb una soga al coll.
Una espurna pot desencadenar el caos; de la resta ja se n’encarrega el pànic humà. Una estampida de públic enfollit va córrer cap a la sortida principal de la sala simfònica del Palau de la Música Catalana. La gentada, tota alhora, va provocar un cul d’ampolla que va obstaculitzar la porta. La bandada, que mai atén raons, va envestir tot el que va trobar per davant: ancians, nens, gent amb problemes de mobilitat, ciutadans de bona fe; tots van ser engolits pel tsunami. Atrapats sota els cabestres desbocats. La claustrofòbia els encapsulava i els robava un oxigen que no sabien d’on treure."
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada