A l'altra banda de la por (Marta Orriols)

Quan s'arriba a una certa edat, potser toca fer balanç i reflexionar qui som i cap a on anem. Les pors són inevitables, tot i que la majoria dels mals pensaments que sovint ens tenallen són absurds i mai no es faran realitat. Ho té clar la Joana que, separada i amb dos fills, es fa un munt de preguntes per les quals no sempre té respostes. Encara més després que el seu exmarit, que està a punt de tornar a ser pare -amb una dona més jove-, li demani que firmi els papers del divorci.

La Joana, responsable de la restauració i conservació de les obres d'art del MNAC, és la gran protagonista de "A l'altra banda de la por", l'últim llibre de Marta Orriols (Sabadell, 1975). Té 282 pàgines i l'ha publicat Proa. Encara estima al Biel -amb qui va arribar a ser molt feliç-, pateix pels seus fills adolescents i es mou amb cautela pel seu cercle d'amistats, que és més aviat reduït. Quan se sent més perduda, va a la piscina i neda sense aturador. De jove, va arribar a competir, amb unes marques més que acceptables. La futura paternitat d'en Biel fa que li torni a la ment una aventura que va tenir amb un català al Japó, quatre anys enrere. Ell viu als Estats Units i mai més n'ha sabut res. En el seu dia, no es van arribar ni a donar els telèfons, encara que semblaven fets l'una per l'altre.

En aquesta novel·la, delicada i intimista, l'autora reflexiona sobre l'amor, els fills, les casualitats i també sobre les renúncies. La major part de vegades es fan pensant més en els altres que en nosaltres mateixos. Orriols també ens parla d'art i de la passió de la restauradora per les obres del romànic en què treballa. "A l'altra banda de la por" és un títol ple de colors i de passió per la vida, encara que les coses no sempre surten com s'imaginen inicialment. La Joana, introvertida i observadora, m'ha semblat força propera. Tot sembla escrit amb calma i maduresa, intentant crear l'efecte mirall en el lector. És una dona fàcil de reconèixer, ja que podria ser algú proper a nosaltres. L'incident que té amb un dels guardes de seguretat del museu també dona per reflexionar molt.

"Li costava decidir per ella mateixa si l’estabilitat del seu present era un valor o restava punts a la personalitat més intrèpida del passat. Enyorava la manera de ser de la seva joventut: la competició, l’amistat amb les de l’equip de natació que havia de durar per sempre més, les primeres vegades de tot el que acaba configurant una vida, amors, viatges, feines, errors, inquietuds apassionades. Potser només la glorificava, aquella època sense brides. Qui no ho feia?, es va preguntar mentre s’eixugava una gota d’aigua que li regalimava per la cara. El que temia de l’ordre i el control és que eren fàcilment traduïbles en un panorama monòton que ja no donava pas a l’acte següent."

@Jordi_Sanuy