Tot el bé i tol el mal (Care Santos)

La felicitat pot ser efímera, com la mateixa vida. Tot comença; i tot s’acaba. La Reina és una cotitzada professional lliberal. Es guanya la vida escollint  grans directius per les millors empreses multinacionals. Com diria un amic meu, pasta fàcil. Bona feina, bon sou i, com a conseqüència, bona vida. Fins que deixa de ser-ho. Un fet aïllat pot canviar les coses i esvorancar creences. D'infinit a zero en un segon etern.

La Reina protagonitza “Tot el bé i tot el mal”, l’última novel·la de Care Santos (Mataró, 1970), que enganxa des d’un primer moment. La segona part d’aquesta bilogia es titularà “Seguiré els teus passos” i es publicarà a principis de l’any que ve. L’autora no la defineix com una dona atractiva físicament, però tot sembla indicar que sap treure’s partit. Té un marit, en Sam; un exmarit amb qui es porta a matar, en Fèlix; i en el moment en què la coneixem també un amant, en Tom. La seva vida la completa l’Albert, el seu fill adolescent, que té les hormones accelerades, com la majoria de nois de la seva edat. Sembla ser que és inevitable.

Bona part de l’acció passa a l’aeroport Henri Coanda de Bucarest, on la Reina queda atrapada pel mal temps, per culpa de l’anomenada “bèstia de l’est”. Era a Romania per feina, i també una mica per plaer, i es veu obligada a tornar a Barcelona. Ho ha de fer amb urgència, com més aviat millor. És totalment imprescindible. En el seu entorn més proper ha passat una cosa terrible que, lògicament, no puc explicar. Marcarà un abans i un després en la seva existència vital. I com sol passar, després de rebre el cop, el cap bull ple de preguntes, d’indecisions i dels inevitables “i si...?” I si en el passat hagués actuat d’una altra manera? I si hagués estat més atenta? Si no ens coneixem a nosaltres mateixos, com volem conèixer als nostres fills?

“Tot el bé i tot el mal” és una novel·la sobre la vulnerabilitat de les persones i les conseqüències col·laterals de les nostres decisions, encertades o no. Nostres o dels altres. La protagonista inicia una lluita aferrissada a la recerca de la veritat, transitant per la fragilitat de les relacions personals i familiars. I mentrestant, fa una obligada regressió cap a un passat tenebrós que sempre ha intentat oblidar. L’Ester i l’Ulf, millor no donar cap detall d’ells, també tenen pes específic en aquesta obra singular. Està publicada per l'editorial Columna i té 390 pàgines. Comparteixo amb la protagonista, i entenc que amb l’autora, la passió infinita pel pintor William Turner. Amb moltes ganes de saber com acaba la història. Haurem d'esperar una mica!

“Va decidir llegir una estona al llit, fins que li vingués la son, però estava tan encaboriada que la son no arribava i a més no s’assabentava gens del que dia el llibre, i això que era un dels seus autors preferits. La seva vida feia massa soroll, en aquells moments, no la deixava sentir res, i encara menys el xiuxiueig sempre discret de la ficció. Era una llàstima, perquè sense ficció la vida s’estreny massa. Va apagar el llum, mig enutjada perquè no era capaç de mantenir el control, ja ni llegir, podia, i enmig de la foscor va continuar donant voltes a tot. Va encendre la ràdio, a veure si les notícies la distreien, però encara va ser pitjor, perquè tot d’una va adonar-se que no sabia què deien tot i que havia apujat el volum i que tenia l’aparell a la tauleta de la nit, a un pam de l’orella”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Com aturar el temps (Matt Haig)

Hi ha llibres bons i menys bons. I de dolents. Hi ha llibres que et fan pensar i d’altres que els tanques i els oblides per sempre més. I n’hi ha alguns, pocs, que et canvien la vida. És el cas de “Com aturar el temps”, de Matt Haig (Sheffield, Anglaterra, 1975). Està publicat per l’editorial Empúries i té 366 pàgines. El vaig començar i no podia deixar-lo. Me’l vaig emportar a tot arreu, fins que va caure l’última paraula.

L’home sempre ha perseguit la immortalitat, que, per sort o per desgràcia, sempre s'escapa. De moment, es conforma a intentar allargar la vida el màxim possible. El protagonista del llibre es diu Tom Hazard. En el passat havia tingut altres noms. En el futur, possiblement, també. Avui dia té 439 anys i podria arribar als 900, com tots els ‘albatros’. Envelleixen molt a poc a poc, de manera quasi imperceptible. No sé sap ben bé per què. En Tom va treballar per la companyia de William Shakespeare. Va parlar amb Scott Fitzgerald a la barra d’una cocteleria, on li va dir que “El gran Gatsby” li havia agradat molt. Va veure i sentir en directe a Piotr Ilitx Txaikovski... Ha tingut temps per fer moltes coses interessants, i les continuarà fent. En un costat de la balança hi ha els ‘albatros’, les grans aus marines que viuen molts anys. En l’altre els ‘efèmeres’, insectes que tenen un ‘recorregut’ molt i molt curt.

La pregunta del milió de dòlars és aquesta: Acceptaries viure nou-cents anys si a canvi et demanessin que no t’enamoressis mai i haguessis de canviar sovint de país i de feina? En Tom va perdre el cap per la Grace en temps pretèrits, però encara no l’ha oblidada. I sap que l’amor fa mal. És per això que no vol tornar a passar per una experiència similar. Hi ha un únic motiu pel qual ha decidit seguir en vida. No l’explicaré. Ell és immune a les malalties, però podria optar per engegar-se un tret. En l’actualitat, el nostre protagonista viu a Londres i fa classes d’història en un institut. Moltes de les coses que explica les ha viscut en primera persona. Mantenir-se en l’anonimat, sense revelar d’on ve ni què ha fet, cada cop sembla més complicat. Sobretot des de l’aparició d’en Hendrich, l’albatros més vell de tots. Aquest home està convençut que els volen capturar per fer experiments mèdics i que no han de cridar l’atenció.

“Com aturar el temps” és un llibre preciós, un tractat a favor de l’avui i de l’amor en lletres majúscules. AVUI I AMOR. Ens diu que no ens hem d’obsessionar amb el temps. Hem de viure al límit, sense perdre ni un segon pensant en el futur. El que hagi de passar, acabarà passant. Preocupant-nos, no canviarem res. Pensar, assumir, actuar. De què serveix viure molts anys si no pots estimar? Perquè deixem que el temps se’ns escapi fent plans que potser mai no podrem complir? Quin sentit té viure quan no tens ningú amb qui compartir? En la societat actual, individualista i amb un gran pes de la virtualitat, resistir l'embestida no és fàcil. Les depressions i l’ansietat cada cop són més habituals. Estan a l'ordre del dia. És la por a tot allò desconegut, al forat negre que representa el futur. Matt Haig ens ho explica tot amb solvència i un gran sentit de l’humor. Al Tom el col·loca en un munt d’anys diferents, al llarg de la seva vida, que combina amb l’actualitat. Un llibre diferent, dels que deixen petjada. Molt recomanable.

“Se’m va acudir que els éssers humans no vivien més de cent anys perquè, senzillament, no ho podien aguantar. Psicològicament, vull dir. Quedaves consumit. No hi havia prou jo per continuar tirant endavant. Acabaves massa tip del teu propi cervell. De la repetició de la vida. Del fet que, al cap d’un temps, no hi hagués cap somriure o cap gest que no haguessis vist abans. No hi havia cap canvi en l’ordre còsmic que no recordés altres canvis de l’ordre còsmic. I les notícies deixaven de ser notícia. La mateixa paraula notícia es convertia en una broma. Tot plegat era com un cicle. Un lent moviment de rotació descendent. I la tolerància amb els altres éssers humans, i els errors que cometien una vegada i una altra, i una altra, i una altra, s’esvaïa a poc a poc. Era com quedar-se encallat en la mateixa cançó, amb una tornada que t’havia agradat, però que ara feia que et volguessis arrencar les orelles”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El risc més gran (Laura Pinyol)

La por tenalla, impedeix avançar. Torba l’ànima, augmenta la inquietud. Prendre decisions es complica. De vegades s’opta per un o altre camí d’acord amb tercers: fills, pares, amics, parella... Per evitar danys col·laterals. Sortir d’una crisi personal és complicat. Allò de ‘reinventar-se’, molt de moda en els darrers anys, no deixa de ser una quimera. S’ha de mitigar l’esglai, real com la vida, i mirar endavant. Sempre endavant.

La Júlia, 34 anys, passa per un moment difícil. Té dos fills, en Jan i en Pere, i donaria la vida per ells, diria que com totes les mares. Ella és el pal de paller d’”El risc més gran”, la primera novel·la de Laura Pinyol (Terrassa, 1979). Està publicada per Amsterdam i té 354 pàgines. La seva vida sentimental és un puzle incomplet. Mai ha acabat d’oblidar al seu ex, no s'entën amb el seu marit i les alternatives (no puc explicar res més) podrien ser de paper de vidre. O no... Com que pot treballar des de casa, la Júlia inicia la seva fugida cap endavant marxant a viure al Prat del Comte amb els seus fills. En aquest petit poble de la Terra Alta, hi falten nens. Si no n’arriben aviat, hauran de tancar l’escola.

“El risc més gran” emociona. És una delícia. Costa de creure que sigui una primera novel·la. Un debut. Pateixes amb la Júlia des del primer moment i desitges que recuperi el rumb com més aviat millor, encara que de vegades potser no agafi el camí correcte. Amb el suport dels seus, això sí, tot serà una mica més fàcil de digerir. Ella és la protagonista principal, per mèrits propis, però podem parlar d’obra ‘coral’, amb un munt de secundaris de luxe. Vull destacar-ne tres. El seu pare, en Sebastià, tot bondat. Preciosa relació amb l’Héctor, que fa anys li va prendre la Joana. En Marc, l’amistat personificada. Sí, és possible que una dona i un home s’estimin sense enllitar-se. Et dic que sí. I la Tona, aquella germana que a la Júlia li hauria agradat tenir. Amiga amb lletres majúscules, dolça i bona mare. I amb un rerefons que mantindré en silenci. Direcció prohibida!

Fugida, cal fer un pas enrere per fer-ne dos endavant, i afirmació. Què he fet malament i com puc arreglar-ho. Existeixen les segones oportunitats? La Laura ho escriu tot amb molta elegància, amb un estil que commou i toca el cor, amb uns diàlegs reals com la mateixa vida. I quan ja no t’esperes que pugui passar res més, l’autora ens regala un final antològic, que et deixa glaçat. Tanques el llibre, respires fondo i penses, bufff, quina història més bonica. No llegir la primera novel·la de Laura Pinyol és córrer “el risc més gran”.

“Era com mirar una pel·lícula i pensar que la vida havia de ser allò: dues personalitats imponents, el respecte mutu, l’admiració. Per què se’n va cansar, la mare?, qui ho hauria dit. Però faltaven anys perquè la Júlia comprengués res de l’amor, de la passió, que a vegades no n’hi ha prou només d’estimar-se, que pots viure anys i anys amb algú compenetrats, com un liquen a la roca, però que fàcil que és oblidar-se de l’olor, d’aquelles descàrregues inicials, que connecten el cervell amb impulsos magnètics, aquell perdre el cap de començament. El que en queda després de la follia no sempre es resisteix amb amor”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El far (Maria Carme Roca)

Totes les famílies tenen secrets. Pocs o molts, però en tenen. Sobretot secrets d’alcova, amagats al llarg de generacions. I algunes, fins i tot, morts a l’armari. Amor i odi per donar i per vendre. I enveja, una enveja descontrolada que pot acabar menjant-te per dins. Ho saben, i de quina manera, els components de la família Vidal, protagonistes d’”El far”, la darrera novel·la de Maria Carme Roca (Barcelona, 1955).

El llibre està publicat per Columna i té 333 pàgines. És el Premi Prudenci Bertrana d’aquest any. Surt a la venda demà passat. Els Vidal, amb l’Agustí com a pater familias, vivien a l’illa de Buda, a l’extrem oriental del Delta de l’Ebre. Pertany al municipi de Sant Jaume d’Enveja, al Montsià. En aquesta illa, i sobretot, al seu far, hi passen els fets més rellevants de la història que ens explica la Maria Carme, que t’enganxa des del primer moment. Quan es va construir, el 1864, era el més alt del món. Feia 51 metres i mig. La nit de Nadal del 1961 es va ensorrar dins del mar.

Poques coses es poden explicar sobre els secrets que amaguen els Vidal. Per descobrir-los, s’ha de llegir el llibre. Cal arribar-hi verge i sense córrer riscos. Tot comença el dia que l’Agustí, vidu de l’Antònia Santandreu, compleix cent anys. És un home dur, malcarat i desagraït, que viu a la casa familiar amb la seva filla Tònia, a qui no li posa les coses fàcils. Ni a ella ni a ningú que se li apropi a menys de deu metres. Tampoc no li agrada la Cinta, que és la petita. La festa acaba aviat i sense massa èxit. L’homenatjat passa de tot i de tothom. El seu egoisme no té límits. Les dues dones, que superen la setantena, són vídues i només la Cinta té fills: en Carles i la Diana, que és la més interessada a descobrir els misteris que s’amaguen des de temps immemorials. La seva mare, amb qui té una mala relació, li tancarà totes les portes que pugui. Juga amb les cartes marcades.

“El far” és una novel·la sobre ‘allò que és i el que podia haver estat’ una família malavinguda, amb la gelosia com a detonant de tots els seus mals. Amors no correspostos, desaparicions, falses morts i molta traïdoria. Els personatges que ens presenta la Maria Carme són del tot creïbles. Els dibuixa amb molt de traç i profunditat. Em quedo amb la Diana, que és la que sembla tenir el cor més pur. També va de cara en Daniel Cabrera Monteagudo, besnét de l’Agustí Vidal. L’illa de Buda i els seus voltants es converteixen en un protagonista més; com el mateix far que, si pogués parlar, podria explicar un munt d’històries d’amor furtives. I si els morts parlessin.... De fet, l’autora es pren una llicència narrativa i els hi dona veu. Fantàstic.

“Li feia una certa mandra, però la Cinta havia decidit que proposaria a la Diana passar el dissabte només amb ella. Les circumstàncies ho afavorien: En Carles i la Joana eren fora, i en Maurici estaria tot el dia en remull fent immersió. Sabia que no podrien tenir una relació fluida, la que seria desitjable entre una mare i una filla, però no volia acabar de trencar el vincle. Havia tibat massa la corda i volia suavitzar la situació. Tal vegada se n’adonava ara, en ser conscient que la distància, distància que ella havia marcat, era massa gran”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'observador dels núvols (Marc Capdevila)

Molts adolescents viuen amb les hormones revolucionades. El seu dia a dia és un torrent de sensacions inexplicables. Passen del cel a l’infern en un segon, transitant per un ‘puto’ tobogan de bogeria. Un d’ells és en Joan Carles Morel, protagonista de “L’observador dels núvols”, de Marc Capdevila (Vic, 1966). És el XXVIII Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler. Està publicat per Angle Editorial i té 319 pàgines.

En Joan Carles, que es fa dir Jeici des que va tornar dels Estats Units, no s’ha marcat cap objectiu vital. En té prou amb fer de paràsit. El seu dia perfecte passa per no moure’s del sofà, llegint llibres i mirant pel·lícules. Les despeses, siguin quines siguin, que les paguin els seus pares. A la casa familiar de Gavà Mar s’hi viu de cine. El van enviar a Detroit per veure si s’espavilava, però va haver de tornar precipitadament per un fet tràgic. El descobrim a la part final del llibre, tot i que ho intuïm des de molt abans. Les males companyies només porten problemes; i dels grossos. En Jeici és capriciós, individualista, intransigent, malcontent, malparlat... i així fins a acabar un hipotètic ‘diccionari’ de característiques negatives. Tot un peça.

Podríem dir que el nostre protagonista no troba el seu lloc al món; però la veritat és que tampoc no el busca. És un inútil i ho sap. Són els seus pares, sobretot ell, fisioterapeuta de prestigi, qui intenten encaminar-lo. Primer enviant-lo a Detroit, després fent-lo anar a la Federació Catalana de Voluntariat Social. La seva mare en té prou amb fer de ‘pija’ al Club Tenis Chic, on juga a pàdel amb les seves amigues. En l’actualitat, els seus progenitors estan separats i comparteixen la seva vida amb altres persones. En Jeici baveja per la xicota del seu pare i per la filla de la parella de la seva mare. Quan coneix en Manuel, que va estar pres al camp de concentració de Mauthausen, alguna cosa canvia dins del cap d’en Jeici, encara que sigui per casualitat. En el fons, molt en el fons, potser tampoc és tan mala persona.

Des del principi fins al final del llibre en Jeici parla amb algú. És més un monòleg que un diàleg, perquè l’altra persona no diu pràcticament res. Triguem a descobrir qui és i per què hi parla. El noi li explica coses de la seva vida, la relació amb els seus pares, amb la Delic –diu que ella frisa per convertir-se en la seva parella-, amb en Manuel i un munt de coses més. I ho fa amb un gran sentit de l’humor i un munt de referències cinematogràfiques, la majoria de molta qualitat. Opinió personal. Si llegint les peripècies d’en Jaici no rius, és que estàs mort. Estem davant d’un llibre diferent: despreocupat, esbojarrat i amb una fina ironia. Mola.

“Malgrat la meva imbecil·litat, moltes ties pensen que fer-s’ho amb mi ha de molar. Sobretot perquè domesticar un raret com jo dona currículum i puntua doble en el rànking de rollets efímers. En ocasions em sento com un bou de rodeo al qual tothom prova de cavalcar- (-...?) Si em fan la feina, bé que he de pagar d’alguna manera, no? Ningú fa res perquè sí. O es que tu t’espetarres mai de franc? I no t’enganyis, les més insistents són sempre les més desesperades, i entre aquest col·lectiu corre cada cardo borriquero... (-...?) T’ho deu semblar a tu, que no! Que no ho saps que la gent més cutre és qui té més afició de comprar números de loteria?”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Sobre la terra impura (Melcior Comes)

La vida és una partida d’escacs. Guanya qui millor mou les peces. Els Verdera en saben un munt. Com diu l’Higini, ells no són una família, són part de la història! Fa més de cent anys que fabriquen i venen sabates als cinc continents. L’empresa està en constant evolució. A “Sobre la terra impura”, de Melcior Comes (Sa Pobla, Mallorca, 1980), els Verdera, antics falangistes, fan i desfan. Una novel·la catedralícia.

Com diu el vell refrany popular, “El vell Verdera et pot matar o donar-te vida. Només li importa donar brida i engaltar-te un sabatot”. En pot donar fe en Tom, l’escriptor mallorquí protagonista d’aquesta història, que transita per les complicades relacions entre pares i fills. És igual que siguis ric o pobre. L’enfrontament està assegurat. Amb diners, però, tot és més suportable. En Tom i el fill petit de l’Higini, en Leo, es coneixen des que eren nens. Havien jugat junts a la casa d’estiu dels Verdera a Son Gros. Molt. A escacs. I a un munt de coses més. Van separar-se de cop. I de cop tornen a ajuntar-se. Ara coincidint amb la mort de la famosa Dora Bonnín, mare d’en Leo i segona dona de n’Higini, de qui n’estava divorciat. Era una famosa actriu de teatre, amb fama de comunista i d’allitar-se amb tothom. Ego en estat pur. La relació d’en Leo amb ella era malaltissa i anava de l’amor a l’odi en un tancar i obrir d’ulls. Dos inestables.

La vida dona moltes voltes i en Tom, separat i amb un fill petit, rep l’encàrrec de redactar les memòries de la Bonnín, a qui coneixia en persona. L’artista va escriure un munt de dietaris que, en cas de fer-se públics, podrien destruir l’imperi dels Verdera, que amb el pas dels anys ha deixat un munt de ‘víctimes’ pel camí. A la llarga llista hi ha el pare i el tiet de l’escriptor i una dona de qui no puc dir absolutament res. En Tom no s’entén amb el seu pare; en Leo, tampoc amb el seu. Bohemi com la mare, prefereix treballar d’actor i donar l’esquena a l’imperi familiar, liderat per l’Higini, els seus bessons, l’Isaac i la Blanca, i el misteriós Quint, a qui té pràcticament afillat. A “Sobre la terra impura” no hi ha personatges bons ni dolents al cent per cent. Tots estan plens de contradiccions. Al final, en Tom no és tan diferent d’en Quint. Dubte, s’apropa als Verdera per interessos i és capaç de fer mal per salvar la pell. Un aprofitat més?

PERSONATGES MOLT FOSCOS

Comes treballa molt els personatges, que es passen la vida patint. Intenten ser forts psicològicament. Alguns ho aconsegueixen. D’altres no. De vegades es torturen quasi voluntàriament. El passat, que de vegades ens transporta als anys de terror de la transició, pesa i fa molt mal. Sense esperar-s’ho, en Tom fa un retorn als orígens, a la seva Mallorca natal, d’on va marxar quan la seva dona el va deixar. El seu somni era ser escriptor, però s’està despertant de cop. Cal que torni a posar el cap al coixí i intenti adormir-se de nou? El llibre està escrit amb un estil àgil i directe i ple de diàlegs. De vegades n'intercala dos de diferents, línia a línia, creant al lector un estat d'angoixa permanent. S'ha de llegir amb atenció i la ment oberta. Per acabar: La novel·la, de 524 pàgines, està publicada per Proa i té un alt contingut sexual. I moltes drogues. A més a més, manté l’emoció fins a l’última pàgina, amb un final gloriós. Viure per follar. Follar per viure.

"Vaig fullejar una mica més el quadern, però de seguida el vaig col·locar entre els llibres i vaig tornar a mirar pel balcó. L’home ja no hi era. Em vaig quedar allà assegut en una de les cadires de bova, mirant la plaça des de rere la cortina. El que acabava de llegir em deixava atònit.
Sabia que en Leo odiava al seu pare, però la relació malaltissa amb la seva mare m’havia passat totalment desapercebuda. Realment es banyaven junts, durant els estius antics, quan jo m’estava a Son Gros? No me’n recordava de res. Era una mescla de repulsió, odi, dependència i necessitat d’estar a prop i lluny d’ella, de cridar la seva atenció i alhora treure-la de sobre. Un cas de psiquiatre."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El refugi (Mick Kitson)

La història de supervivència de la Sal i de la Peppa (Salt & Pepper) és espectacular. Et poses al seu costat des del primer moment i esperes que tot els hi surti bé. Aquestes dues germanes, de diferent pare, són les grans protagonistes d’”El refugi”, de Mick Kitson (South Wales, Gran Bretanya). El llibre està traduït al català per Jordi Martín Lloret i té 267 pàgines. L’ha publicat Angle Editorial i és una aposta segura.

La Sal té 13 anys i protegeix a la seva germana Peppa, de 10, de tot i de tothom. La seva mare, que es diu Claire, beu i el seu padrastre és una mala peça al teler. És per això que la gran planeja la seva fugida. Ho fa amb molt de temps, comprant a internet les coses que creu que necessitarà. Fa servir les targetes de crèdit ha pres a en Robert, que va tot el dia fumat i no se n’assabenta de res. Entre les seves adquisicions més preuades hi ha una brúixola, un ganivet Bear Grylls (comercialitzat per un aventurer que havia sigut soldat) i un manual de supervivència. Abans de marxar de casa es fa un fart de veure vídeos a YouTube per sortir airosa de la seva escapada a la muntanya, que no sap quant durarà.

Les dues germanes es fan un refugi i comencen a caçar i a pescar, amb una escopeta d’aire comprimit i una canya. La Sal s’estima la Peppa amb bogeria. El seu és un amor a prova de bombes. Faria qualsevol cosa per ella, i ja ho ha demostrat. Kitson escriu un llibre amb un contingut molt fort, que endolceix amb la saviesa i la perspicàcia de la Sal i l’espontaneïtat i el mal parlar de la Peppa. A la petita li agrada renegar i omplir totes les seves frases amb paraules com ‘cul’, ‘merda’ o ‘cabró’. Quan té l’oportunitat d’aprendre una mica d’alemany, el que més li interessa són els renecs. La inestable Claire i la solitària Ingrid també tenen força pes en aquesta novel·la, que es llegeix amb avidesa. Anys enrere, aquesta metgessa retirada va prendre una decisió semblant a les nenes, per diferents motius, i no li va anar malament del tot.

El personatge de la Ingrid serveix a l’autor per parlar d’Alemanya. Des d’abans de la Segona Guerra Mundial i fins després de la caiguda del mur de Berlín. La dona va tenir una vida desgraciada, sobretot després que desaparegués la seva mare. M’atreviria a dir que des de molt abans, perquè també bevia, com la Claire. “El refugi” ens parla de mares que van dimitir de ser-ho i de filles que van cobrir el buit com van poder, amb protecció i determinació inacabables. Estem davant d’una novel·la diferent, amb un gran respecte per la natura i per la 'divinitat'. Per cert, a mitjans dels 80 va néixer un grup de hip-hop que es deia Salt-N-Pepa, que les protagonistes segueixen per Youtube.

“Els lluços de riu tenen unes dents esmoladíssimes que els creixen en rengles i poden tallar fins i tot un fil de pescar dels gruixuts. Les dents contenen una substància anticoagulant que fa que les ferides sagnin molt i els impedeix cicatritzar. Això serveix per ajudar-los a caçar perquè així poden mossegar i ferir un peix i mirar com es mor dessagnat abans de menjar-se’l. La Peppa tenia raó. Són uns cabrons.
Jo portava el lluç i la canya i la Peppa caminava lentament amb la mà aixecada. S’anava aturant cada dos per tres i deia “Em batega Sal”, i jo caminava al seu costat. El sol ja s’havia post i va començar a plovisquejar amb un vent de l’oest i per damunt del llac els núvols eren negres. Va trigar molt a tornar al refugi i quan hi vam arribar ja plovia fort i estàvem totes xopes i el foc s’havia apagat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La mort del comanador (Haruki Murakami)

Haurem d'esperar fins a l'any que ve per saber com acaba "La mort del comanador", del japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949). El llibre 1, que va sortir a la venda dimecres passat, es llegeix d'una tirada. Té 428 pàgines i està publicat per l'editorial Empúries, traduït al català per Albert Nolla. Un cop més, la història que ens explica es mou en el límit que separa la realitat de la ficció. És el vint-i-dosè llibre que llegeixo d'ell.

En aquesta ocasió, el protagonista principal és un pintor que, per circumstàncies de la vida, acaba fent retrats, sense que li agradi massa la seva feina. Això sí, ho fa amb tota la professionalitat del món, deixant als seus clients encantats. Pinta pels altres; quasi mai per ell. Quan la seva dona el deixa, tot comença a canviar. Primer es dedica a viatjar sense rumb pel país, fins que decideix establir-se en una solitària cabanya, al capdamunt d’una muntanya. Li cedeix un amic, amb qui de jove havia estudiat Belles Arts. Fins fa poc hi vivia el seu pare, el famós pintor Tomohiko Amada, que ja és molt gran i està ingressat en una residència.

En ocupar casa seva, el pintor de retrats s’interessa per la carrera d’Amada. Vol saber què li va passar a Viena, coincidint amb l’annexió d’Àustria a Alemanya en ple domini nazi. Va tornar d’allà renunciant a la pintura occidental, que l’havia caracteritzat fins al moment, per entrar de ple en la japonesa, que el marcarà la resta de la seva carrera. Un dia, quasi sense voler, descobreix a casa un quadre sense catalogar d’Amada, “La mort del comanador”, pintat amb una violència extrema. Després de mirar-se’l molt, el relaciona amb l’òpera Don Giovanni. La troballa quasi coincideix en el temps amb l’arribada a casa seva d’en Wataru Menshiki, un misteriós home de negocis que treballa amb ‘informació’.

Després de molt temps, Murakami torna a escriure en primera persona. M’he llegit pràcticament tota la seva obra (a excepció d’un parell de llibres) i podria dir que ja no em sorprèn massa, tot i que segueix agradant-me molt. A “La mort del comanador” és ofereix una mica més del seu ‘menú’ habitual. Un personatge solitari amb dubtes existencials, un profund forat a terra que convida pensar, una misteriosa campaneta que dringa sense massa explicació, la lluna, alguna referència als gats... Al jove pintor, amb dubtes sobre què és real i que no ho és, li fan un últim encàrrec, que no pot rebutjar. Tenia la intenció de deixar de banda dels retrats, però les circumstàncies faran que l’acabi pintant, a canvi d’una insultant quantitat de diners. Serà en aquest moment quan comenci una inesperada transformació artística i personal. Murakami en estat pur. Recomanable pels seus fans.

“-Sí, quan diu que a la vida hi ha coses que es mouen entre el límit que separa la realitat de la irrealitat. És com si aquest límit no parés de moure’s. Com una frontera que cada dia es bellugués segons li semblés. I s’ha d’anar amb molt de compte amb aquest moviment. Si no, acabes que no saps en quin cantó et trobes. Abans, quan he dit que no em podia estar més estona tancat al forat perquè era perillós, em referia a això.
No vaig saber com respondre a aquelles paraules. En Menshiki no va dir res més. Va fer un gest amb la mà per la finestreta oberta i, enmig del brunzit agradable del motor V8, va desaparèixer de la meva vista juntament amb el quadre amb la pintura encara humida”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La noia de l'aniversari
Crónica del pájaro que da Cuerda al mundo
De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

Los dieciséis árboles del Somme

De vegades avançar és impossible, si no fas un pas enrere. T’atures i intentes saber d’on vens. És la millor manera de descobrir cap a on vas. I si no que li preguntin a l’Edvard Hirijfell, que viu amb el seu avi Svere en una granja de Noruega. Fins ara no s’havia fet massa preguntes, tot i que del seu passat en sap ben poques coses. Els seus pares van morir quan ell només tenia tres anys. Ara, complerts els 23, ha arribat el moment de passar a l’atac.

L’Edvard és un dels grans protagonistes de “Los dieciséis árboles del Somme”, de Lars Mytting (Fâvang, Noruega, 1968). Està traduït per Cristina Gómez Baggethun i publicat per Alfaguara. Té 467 pàgines. Després que enviïn a la granja un taüt de bedoll, de manera anònima, el jove decideix deixar-ho tot momentàniament i seguir el rastre de l’Einar germà del seu avi, desaparegut des de fa molts anys. Ell seria l’ebenista que hi hauria darrere d’aquest fèretre d’orfebreria fina. La fusta, sobretot de noguer, té un pes determinant en aquesta obra, que manté el misteri fins al final. L’Edvard va perdre els seus pares l’any 1971, quan van trepitjar una granada a l’antic camp de batalla del Somme, concretament al poble d’Authuille, d’on era originaria la seva família.

Ara el jove granger vol descobrir què feien els seus pares en aquell municipi francès i perquè ell va estar quatre dies desaparegut. A més a més, a ell el van trobar molt lluny d’allà. Algú el va deixar en un consultori mèdic... Al camp de batalla del Somme, en el decurs de la Primera Guerra Mundial (any 1916), hi va haver més d’un milió de morts, ferits i desapareguts. En el seu camí cap a la veritat, l’Edvard es creua amb la Gwen. Es tracta d’una misteriosa noia, que sembla que l’esperava des de feia anys. Tots dos busquen la mateixa cosa, que ja va enfrontar als seus avis quan eren joves. El temps passa i els problemes es mantenen, ara gestionats per les terceres generacions. Els Daireaux, reconvertits en Hirijfell, contra els Winterfinch. Amor i pèrdua al llarg d’anys i panys.

Mytting té una gran capacitat de descripció. De llocs i de coses, amb les peces de l’Einar al capdavant. Quan parla de la petita illa de Haaf Gruney, a Shetland, a l’Atlàntic Nord, ho fa amb moltíssima passió. Sembla que t’hi trobis. Sap transmetre molt bé la sensació de soledat, de fred i d’abandonament. Hi va viure en el seu dia el germà de l’Svere, potser per purgar els seus pecats, i ara li toca a l’Edvard, en el procés de descobrir qui és realment. A la recerca de la veritat el granger també passa per Edimburg. La Hanne (la seva xicota de joventut), una càmera de fotografiar Leica, una escopeta amb una culata de fusta, de valor incalculable, i un capellà que calla més del que sap ajuden a completar aquest mosaic on, al final, tot encaixa.

“Los dieciséis árboles del Somme”, escrit en primera persona, és la novel·la guanyadora del Premi dels Libreters de Noruega. Una obra diferent, que sorprèn i emociona. Una aposta segura.

"Me contó que había sido una adolescente sobreprotegida y que se derrumbó cuando su abuelo murió al tropezar en las escaleras y no lograr agarrarse. Entonces el sheriff le entregó unas escrituras de usufructo, las de Haaf Gruney, donde decía que un tal Edvard Daireaux Hirifjell, un chico de la misma edad que ella, heredaría el usufructo a la muerte de Einar. Según decía, ese día salió a mirar la isla con prismáticos. Vio el humo de turba de la chimenea y pensó en el extraño carpintero de ataúdes que, de vez en cuando, veía en el embarcadero del ferri, pero al que nunca había saludado. ¿De verdad tenía un heredero? Así dieron comienzo sus fantasías sobre como sería yo y que aspecto tendría".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El quadern suís (Quim Torra)

El formatge gruyère no té ni un forat. El perforat és l’emmental! En els últims cinquanta anys, a Espanya la jornada laboral s’ha reduït un dotze per cent. A Holanda, el 34. Ningú hauria d’enfrontar-se a una fusió sense llegir “Vida privada”, el clàssic de Josep Maria de Segarra. Són tres de les coses que el president de la Generalitat, Quim Torra (Blanes, 1962), ens explica a “El quadern suís”. Està publicat per Proa i té un total de 360 pàgines.

Va viure un any i mig a la ciutat suïssa de Winterthur, enviat per l’empresa d’assegurances per qui treballava. De manera inesperada, aquesta es va veure immersa en un procés de fusió i el seu futur laboral va quedar en entredit. Va aprofitar l’experiència per viatjar i intentar conèixer el país com el palmell de la seva mà. Tot això va passar els anys 2006 i 2007. “El quadern suís” és un llibre dens. S’ha de llegir amb molta atenció i sense presses. L’autor combina un munt de reflexions al voltant del món de l’empresa amb història, geografia, literatura, cinema i música. Atenció amb la dada: l’índex de noms s’enfila fins a les 16 pàgines! Molts d’ells són escriptors, encapçalats per alguns dels catalans exiliats a Suïssa. Gaziel, Pla, Eugeni Xammar i Mercè Rodoreda, entre altres, van escriure en el seu dia sobre aquest país i ell ho explica en el llibre. També fa referència a Ramon Llull.

Però no només se centra en Catalunya i els catalans. Quim Torra es pregunta, per exemple, perquè va callar la Creu Roja en la Segona Guerra Mundial i va permetre tantes morts inútils. Reflexiona sobre Guillem Tell, heroi mític de la independència suïssa, i explica que les estades del pintor de William Turner van estimular la seva fascinació pels Alps. Dades, dades i més dades. “El quadern suís” es converteix en una petita enciclopèdia de butxaca, amb lloc per tot. No s’oblida dels tres-cents mil refugiats que van trobar asil a suïssa ni de la història de l’empresari barceloní Julio Muñoz Ramonet, que va passar els seus últims cinc anys de vida al balneari de Bad Ragaz, municipi del Cantó de Sankt Gallen. Torra sembla haver passat mitja vida entre llibres.

Lògicament, en aquesta obra l’actual president de la Generalitat també parla de la situació política catalana, i aprofita per fer algunes comparacions amb Suïssa. Enveja que allà hi convisquin, amb tota la normalitat del món quatre llengües: l’alemany, el francès, l’italià i el romanx Amb una gran dosi d’ironia també fa referència a les relacions entre Catalunya i Espanya, que sempre han estat distants i desafortunades. Entre altres coses escriu, “L’independentisme ha de fer alguna cosa més que guanyar: ha de defensar la seva victòria”. Un llibre recomanable.

“Recapitulo: què ha passat a Catalunya durant aquest any (2007). Gairebé res. En plenes negociacions de l’Estatut, en Mas pacta amb el president espanyol la circumcisió estatutària. ERC no ho accepta i és expulsada del govern. Alhora el president Maragall es veu obligat a convocar eleccions per pressions del seu propi partit. Es fa la consulta, que guanya el cap de l’oposició. El partit que més perd en les eleccions, els socialistes, aconsegueix la presidència gràcies al partit quer uns mesos abans havia expulsat. Tot plegat, poca cosa. Un petit exemple de l’apassionant món de la política catalana”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Les formes del verb anar (Jenny Erpenbeck)

El drama dels refugiats omple les pàgines de “Les formes del verb anar”, de Jenny Erpenbeck (Berlín, 1967). La traducció és de Marta Pera Cocurell. Té 341 pàgines i està publicat per Angle Editorial. Ha guanyat el Premi Thomas Mann, l’Strega Europeu i també va ser finalista del Premi al Millor Llibre Alemany. És una nova mirada sobre aquest greu problema que, directament o indirecte, ens afecta a tots.

En Richard és un professor de Filologia clàssica vidu i jubilat. Té una vida ordenada i podríem dir que força rutinària, ara que ja no fa classes. No té dona, fill ni parents propers. Només algun amic. Tot canvia quan un dia com qualsevol altre passa caminant per Alexanderplatz, a Berlín, ciutat on resideix, i veu uns africans en vaga de fam. Inicialment, no li dona massa importància. Més tard, recorda que, quan era més jove, ell també va haver de fugir, de Polònia, durant la Segona Guerra Mundial, i relaciona tots dos fets. És llavors quan decideix implicar-se amb els refugiats. Ni ell mateix podia imaginar-se fins a quin punt. La bola de neu creix per moments. Embolica que fa fort!

Les visites d’en Richard als refugiats, inicialment per curiositat, són cada cop més constants. Passa de fer-los tot un seguit de preguntes, només per recaptar informació, a intentar que siguin una mica més feliços. S’adona que els africans estan perduts en un laberint burocràtic i que sempre els falta un paper o un altre per aconseguir regularitzar la seva situació. Si hi ha sort, de forma momentània, està clar. La societat que els hauria d’acollir els rebutja frontalment i sense miraments. L’Europa culta, satisfeta i insolidària no agrada gens a en Richard, que sap que algun dia morirà i ningú se’n recordarà d’ell. És per això que ha d’actuar, ara que encara pot. A l’Osarobo li fa classes de piano, al Rufu l’ajuda a llegir Dante, a l’Ithemba a fer diverses gestions, al Karon li compra un terreny a Ghana... El què calgui.

“Les formes del verb anar” és un llibre poderós. L’autora no intenta alliçonar-nos ni portar-nos cap a un bàndol en concret. Ens explica el problema dels refugiats, amb casos concrets, i els inconvenients que tenen tan ells com el país que els acull, en aquest cas Alemanya. Queda clar que s’ha de legislar i que s’ha de fer amb lògica i amb molt d’estudi. S’han de trobar solucions que agradin mínimament a tothom. I han de ser els governs qui decideixin, no les persones com en Richard, amb un marge més o menys limitat. El problema que té el professor cap al final del llibre, i que no explicaré, convida a la reflexió. Compte amb els tòpics... On va una persona que no sap on ha d'anar? Molts cops, a la deriva. A veure si troben el mort del llac.

“De la mateixa manera que al principi, quan els homes encara vivien al seu barri, considerava que els mòbils eren potser la variant del luxe més humil, però un luxe al capdavall, tampoc no podia entendre per què coi cada refugiat necessitava un abonament mensual de transport. Una persona que no té feina ni diners per anar al museu? Per què no anaven a passejar al voltant del llac, posem per cas? I si el que volien era anar a la ciutat, perquè no viatjaven en negre -sense pagar-? De debò, ¿Com és que els negres no viatjaven en negre, pensava al principi, i somreia en silenci, amb aquell somriure amb què se sorprenia de vegades des que s'havia jubilat. Però ara sap més coses: durant aquests mesos de presa de decisions en què el Senat berlinès ha concedit classes d'alemany als refugiats i les autoritats els citen per una entrevista a la qual han d'acudir forçosament, l'Estat també els ha de proporcionar els bitllets per als viatges. Durant aquesta etapa, però, i només per aquest temps.”

Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy

La dama de blanc (Wilkie Collins)

He de reconèixer, greu error, ho sé, que encara no havia llegit “La dama de blanc”, de Wilkie Collins (Londres, 1824-1889). He aprofitat que s’ha publicat per primer cop en català, traduïda, diuen que magistralment, per Lluís Comes Arderiu. És un llibre molt llarg, 816 pàgines, però és quasi impossible deixar-lo. Publicat per l'editorial Proa, està considerat com un dels precursors del gènere de detectius. No m'estranya gens. Aposta segura.

Un dels grans èxits de la novel·la és la profunditat dels personatges, començant per la dama de blanc que dona lloc al títol. Misteriosa, poruga, torturada i amb un passat que ni pot ni vol oblidar. Principalment, Collins col·loca l’acció a Cumberland, al nord-oest d’Anglaterra, en una bonica mansió que bateja amb el nom de Limmeridge. Hi viuen dues germanes i el seu tiet, el baró Frederick Fairlie. És un home egoista com pocs i hipocondríac fins al moll de l’os. Odia els sorolls, els moviments, els nens i tot el que tingui relació amb la humanitat. Per parlar amb ell, es necessita audiència i una gran dosi de calma. Les dues germanes Farlie, de diferent pare, s’estimen moltíssim. La Laura, que és la hereva de la família, és bonica, dolça i un pèl insegura. El físic de la Marian no és tan agraciat, però té més iniciativa. I també molta intuïció. La Laura la necessita com el pa que menja...

El personatge clau d’aquesta història és en Walter Hartright, que arriba a Limmeridge per donar classes de dibuix a les dues germanes. Mentre duri l’encàrrec, s’ha de quedar a viure a la mansió. No comptava d’enamorar-se de la Laura, que, malauradament, ja està promesa amb Sir Percival Glyde, un baronet que cau malament des que fa la seva primera aparició al llibre. És un home tant o més obscur que el seu íntim amic, el Comte Fosco, un italià que manipula més que respira. Tant ell com Percival van bojos darrere de l’herència de la Laura, que no és petita, precisament. Fosco és un home gras com un teixó i respecte més als animals que a les persones. Al llarg de l’obra, descobrirem quin és el seu passat i perquè és realment tan desagradable. Està casat amb una cosina de la Laura. Coses de la vida.

En Walter és un supervivent. Per a ell, l’amor té més valor que qualsevol altra cosa. I és per això que vol descobrir qui és Sir Percival i què persegueix. Parteix de zero i s’acaba convertint en un bon detectiu, amb tentacles pertot arreu. Sap des del primer moment que la misteriosa dama de blanc que va veure una nit -que físicament s’assembla molt a la Laura- sap molt més de què explica, com la seva mare, que sembla haver-la abandonada al seu destí. Haurà de treballar de valent. I no puc explicar res més. “La dama de blanc” és un llibre potent i molt ben escrit i estructurat. Carrega contra la cobdícia i defensa les bones maneres per sobre de tot. És d’aquells títols que, quan els acabes, et preguntes: “I ara què llegeixo”? Sensacional.

"Vam dirigir els nostres passos cap a Londres i vam continuar passejant junts aquella primera i calmosa hora del nou dia. Jo i aquella dona, el nom de la qual, el caràcter, la història, els seus propòsits a la vida i la seva mateixa presència al meu costat se’m presentaven, en aquell moment, com misteris insondables. Era com un somni. Era jo, Walter Hartright? ¿Era aquella la famosa i plàcida carretera per on la gent que tenia festa caminava els diumenges? ¿Havia realment sortit, feia poc més d’una hora, de la decent, tranquil·la i convencional atmosfera domèstica de la casa de ma mare? Em sentia massa desconcertat —massa conscient també d’un sentiment imprecís d’alguna cosa semblant al remordiment— per aconseguir parlar amb la meva estranya acompanyant durant uns quants minuts. Fou de nou la seva veu qui va trencar el silenci entre nosaltres."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'art de portar gavardina (Sergi Pàmies)

Diria que, amb “L’art de portar gavardina”, Sergi Pàmies (París, 1960), es treu un gran pes de sobre. Ataca, per primera vegada, la mort dels seus pares: l’escriptora Teresa Pàmies i el polític Gregorio López Raimundo. A ella la vaig conèixer quan col·laborava, a ritme de bolero, en programes presentats per Josep Cuní. A ell quan vaig cobrir per COMRàdio diversos actes del PSUC, del qual en va ser secretari general i president.

A ”Nadala maternofilial”, un dels 13 contes del llibre, Pàmies ens parla dels darrers mesos de la seva mare. Fins al final, va intentar escriure. Fer-ho, la connectava amb la realitat. Quan va haver-ho de deixar del tot, ja s’acabava. És una història dura, explicada amb naturalitat. A “No sóc ningú per donar consells” explica que el seu pare quasi mai va exercir com a tal. En Gregorio estava obsessionat amb la política. Tot allò que estava relacionat amb la seva família ho delegava en la seva esposa. A casa, hi era ben poc. En algunes fases de la seva infantesa, Pàmies va arribar a pensar que potser era fill de l’escriptor Jorge Semprún. La gavardina, peça de roba que vestia el seu pare i tots els homes interessants que es mirava la mare, s’ha de saber portar. Denota classe i prestància. El seu pare també apareix a “Nadala paternofilial”.

Aquests són els tres contes més tristos del llibre, publicats per Quaderns Crema. És de petit format, com mana la tradició, i és força curt, només 146 pàgines. De la resta d’històries, plenes d’ironia i melancolia, em quedo amb “Siusplau” (amb un fill rodant un curt amb el seu pare fent de mort) i amb “Esborrany de ponència per un hipotètic congrés de separats”, on ens diu que, de vegades, és millor deixar una relació quan està en un bon moment, no quan ja està del tot deteriorada. El vincle amb els fills, sempre complicat, el tracta a “La paternitat”, a “Bielorússia” i, de passada, a “El conte sobre l’11 S que no em van encarregar mai”. Al final, l’objectiu sempre és el mateixos: fer felices a les persones que tenim al costat, començant per la parella. Per què creu que no ho ha aconseguit? En parla a “Eclipsi” i a “Bonus track”, amb què acaba el llibre.

Els altres tres contes de “L’art de portar gavardina” són “Sobre la utilitat dels novel·listes”, “La fenomenologia de l’esperit” i “Poètica”. Com sempre, Sergi Pàmies, amb qui he coincidit molts anys a Els Matins de TV3, és una garantia. Totalment recomanable.

“I ara fixem-nos en la barra de la cafeteria d’aquest espai central, concretament en una dona molt alta que interpel·la el novel·lista amb un gest que denota sorpresa i confiança. És possible que us faci la impressió d’haver-la vist abans. A finals del segle XX va interpretar un anunci de perfum en què, després de baixar d’una moto d’alta cilindrada, de treure’s el casc, d’ensumar diferents homes d’una festa, d’obrir-se la cremallera d’una granota de cuir arrapada a la pell, mirava la càmera i, amb una sensualitat histriònica, deia: “No busco a un hombre cualquiera. Busco a Justin”.
Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Hippie (Paulo Coelho)

Haig de reconèixer que encara no havia llegit cap llibre del brasiler Paulo Coelho (Rio de Janeiro, 1947). N’ha venut 225 milions, una xifra a l’abast de ben pocs autors. He ‘debutat’ amb “Hippie”, traduït al català per Maria Dolors Ventós. Té 333 pàgines i està publicat per Columna Edicions. L’ha escrit en tercera persona "per donar veu pròpìa als personatges". Diu Coelho que “aprendre a conèixer-se és descobrir el món”.

Sempre havia sentit que els llibres del brasiler, amb fans i detractors a parts iguals, tendien a l’”autoajuda”. Aquest, no. Coelho ens explica un experiència personal, en forma de viatge, que va tenir l’any 1970. Podríem parlar de “falses memòries”. A Amsterdam, en Paulo va conèixer a la Karla, una noia de Rotterdam que buscava algú que l’acompanyés a Katmandú, travessant Europa i Àsia. Pagant només cent dòlars, el Màgic Bus t’hi portava; això sí, sense massa luxes. En plena efervescència dels hippies, Katmandú era una ciutat de moda. Allà, els esperava la desitjada llibertat. No explicaré si arriben junts, separats o, fins i tot, si no hi arriben. El recorregut és llarg i complicat.

En Paulo, que es desplaça a Amsterdam acompanyat d’un amic argentí, també recorda viatges anteriors, alguns amb fets traumàtics inclosos. El més esfereïdor dels que explica va tenir lloc al Brasil mateix, concretament a Vila Velha, on la policia el va detenir i torturar al llarg d’uns quants dies, quan sortia d’un hotel amb la seva xicota. Els confonen amb terroristes i els vexen sense aturador, fins que, de cop, els deixen lliures, com si res no hagués passat. Sense explicacions. No va ser l’únic cop que el van detenir erròniament, segons explica l’autor al final del llibre.

La veritat és que “Hippie” passa bé. Són històries senzilles i ben explicades. Són una mena d'"interrail de joventut", per barrejar-ho d'alguna manera. Una de les parts més interessants és quan el Màgic Bus s’atura uns dies a Istanbul, a l'espera que la situació política es tranquil·litzi. Allà en Paulo busca a algú que l’iniciï en el sufisme, pel qual sent una devoció creixent.

“Després de sis dies de viatge, l'animació va cedir el lloc a l'avorriment i la rutina es va esmunyir entre ells i va omplir l'ambient. Ara que ja no tenien més anècdotes per explicar, s'adonaven que no havien fet altra cosa que menjar, dormir al ras, provar de trobar una postura més còmoda al seient, obrir i tancar les finestres per culpa del fum dels cigarrets i avorrir-se amb les històries pròpies i alienes -no perdien cap oportunitat de deixar caure una crítica sarcàstica aquí i allà, com fan sempre els éssers humans aplegats en un ramat, encara que sigui petit i ple de bones intencions com aquell”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'últim defensa (Jordi Agut)

Si trobes a la butxaca la fotografia d’un partit d’Eurocopa, preocupa't. Acomiada’t de familiars i amics. Vas just de temps! Les instantànies són el vincle d’unió de crims relacionats amb el futbol, que tenen lloc en 11 ciutats europees. Són 3 dies de mort i incògnites, quasi impossibles de descobrir.

Futbol i assassinats és una mescla explosiva. Ho sap Jordi Agut (Valls de Torroella, 1975), autor de “L’últim defensa”, publicat en català per Pagès Editors. Té 404 pàgines i centra l’acció poc abans de l’inici de l’Eurocopa de l’any 2016. Darrere del cas hi ha l’agent britànic George Mitchell, que es veu obligat a marxar d’Anglaterra quan una xarxa d’apostes del futbol que investigava està a punt de matar-lo. A ell i al seu fill Josh, que van tenir segrestat uns dies. El van traslladar a la seu central de la Interpol, a Lió, per evitar-li problemes majors. Ja no treballa al carrer, de moment. Aquests nous fets luctuosos fan que recordi un passat recent que mai no oblidarà. Estaran relacionats, potser?

En Mitchell ha de resoldre els assassinats amb el seu equip més proper: en Dwight (nord-americà), la Claudine (francesa) i en Take (japonès). Tots tres tindran el suport, via Skype, d’en Joshua, un malalt del món del futbol, íntim amic d'en Mitchell. D’aquest esport ho sap absolutament tot. Haurà de descobrir, si és possible, si hi ha alguna connexió entre les fotografies de l’Eurocopa que van apareixent a les butxaques dels morts. És un dels personatges més simpàtics del llibre. No respecta res ni ningú, com a mínim de cara a la galeria. A en Take, que és amb qui té més contacte, l'anomena de mil maneres diferents, a quina més ofensiva: Súper Nintendo, Fu Manchú, Descendent de Kung-Fu, Xinet, Coreà... qualsevol cosa que pugui molestar-lo.

“L’últim defensa” és un llibre molt ben estructurat. Els capítols són curts i, quan creu que és necessari, l’autor aprofita per ordenar tota la informació que ha donat fins al moment, recordant els detalls més interessants de les morts i de les investigacions obertes. És impossible perdre’s. Ni volent. L’estil d’escriptura d’Agut és molt àgil, sense grans floritures i amb molt de diàleg. Es llegeix amb facilitat. A més a més, dibuixa personatges molt vius. És el cas de Mitchell, torturat interiorment per culpa del segrest del seu fill i per un matrimoni, amb la Doris, que passa per hores difícils. No només és un llibre pels amants del món del futbol. Ho és per tots els lectors que vibrem amb la novel·la negra. Aquesta és fosca com el carbó. Molt recomanable.

Després de cada capítol, s’inclou, en quatre línies, la definició d’un fet relacionat amb el món del futbol, o una de les expressions que ha fet fortuna en aquest esport, com “Minuts de tempteig”, “pilota penjada a l’olla” o “partit trencat”. Li acaben de donar al llibre un embolcall atractiu i curiós.

“La reunió que havia de tenir lloc diumenge al matí a la seu de la Interpol de Lió es presentava transcendental per establir les línies d’actuació i de coordinació del cas. Era una situació molt complexa, ja que afectava les policies de diversos països, tenia l’organització internacional de coordinadora principal i, sobretot, no se sabia quan podia acabar. L’amenaça que encara faltaven sis atemptats per tenir lloc provocava que s’hagués de treballar en dues fases, un d’establiment de fets i una altra de preventiva. El problema és que no se sabia ni on, ni què s’havia de prevenir. La trobada, que va començar a un quart de dotze del migdia, reunia les mateixes persones que ja s’havien vist les cares unes hores abans”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Pregària al mar (Khaled Hosseini)

“Pregària al mar”, publicat per Edicions 62, és un llibre preciós. Està escrit per Khaled Hosseini i il·lustrat per Dan Williams. Els dibuixos, molts a doble pàgina, són espectaculars. M’atreviria a dir que tenen igual o més pes que el text que els acompanya, que és curt i concís. Poques paraules, és veritat, però intenses i ben escollides. Emocionen i arriben molt endins. Un gran descobriment, sens dubte.

Hosseini és l’autor d’“El caçador d’estels”, “Mil sols esplèndids” i “El ressò de les muntanyes”. L’afganès ha venut més de 55 milions de llibres. Amb “Pregària al mar”, que està dedicat a un nen sirià de tres anys, torna a implicar-se en el drama dels refugiats. De fet, ell és ambaixador de bona voluntat de l’UNHCR, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides. La història que ens explica comença en una platja il·luminada per la llum de la lluna. Allà un pare gronxa al seu fill i recorda...

... Recorda quan ell era petit i vivia a Síria, quan anava a casa dels seus avis. Recorda les meravelles de la ciutat d’Homs, que era l’enveja de tothom. Els carrers atapeïts, la mesquita, el gran soc on hi havia de tot. La Llàstima és que el seu fill no l’hagi pogut conèixer en el seu millor moment, abans que comencessin a caure les bombes i ho destrossessin tot. El pare espera que es faci de dia per travessar el mar a la recerca d’una nova vida. L’any 2016, més de quatre mil persones van morir intentant-ho.

Aquesta nit la teva mare és aquí, Marwan,
amb nosaltres, en aquesta platja freda
il·luminada per la lluna
entre els nadons que ploren
i les dones que es lamenten en llengües
que no parlem.
Afganesos, somalis, iraquians,
eritreus i sirians.
Tots esperem impacients la sortida del sol,
tots la temem.
Tots busquem una llar.
Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La desaparició de Stephanie Mailer (Joël Dicker)

El 30 de juliol de l’any 1994, quatre assassinats van trencar l'aparent tranquil·litat de la petita ciutat costanera d’Orphea, als Hamptons de Nova York. Dues dècades després, la Policia es veu obligada a reobrir aquell macabre cas. Ens ho explica Joël Dicker (Ginebra, 1985) a “La desaparició de Stephanie Mailer”, traduït al català per Imma Falcó. Té 651 pàgines i està publicat per La Campana. És un dels grans èxits de la temporada.

Amb aquesta nova obra, l’autor de “La veritat sobre el cas Harry Quebert” i de “El llibre dels Baltimore” torna a encertar-la de ple. Té una habilitat especial per mantenir l’emoció fins al final, portant al lector cap on ell vol, amb una sèrie inacabable de trames i giragonses. S’ha convertit de ple en un dels grans de la novel·la negra. Els dos principals protagonistes d’aquesta potent història són en Jesse Rosenberg i en Derek Scott. L’any 1994 són joves i inexperts. Així i tot, aconsegueixen resoldre el cas més important de la història recent d’Orphea: l’assassinat de l’alcalde, de la seva dona i del seu fill. A tots tres els van matar a casa, sense contemplacions. També a una dona que, en aquell moment, passava corrent per davant...

Dicker passa constantment de l’any 1994 al 2014, quan en Jesse està a punt de plegar de la Policia. En Derek ja fa temps que va deixar la feina de carrer per tancar-se en un despatx i, a priori, no sortir-ne mai més. Per què va prendre aquesta decisió? A en Jesse li plouen els elogis i les condecoracions. És l’enveja del departament. Però la Stephanie Mailer, periodista de l’Orphea Chronicle, li esgarra la festa de comiat. Li diu sense embuts que, l’any 1994, ell i en Derek es van equivocar de culpable. Assegura que en Ted Tennebaum, a qui en el seu dia es va acusar dels quatre assassinats, era un home innocent. Primer s’ho pren amb distància i amb tota la calma del món... fins que la Stephanie desapareix i es veu obligat a buscar-la i a reobrir les investigacions.

Estem davant d’un llibre àgil que, com tots els de Dicker, es llegeix amb molta facilitat. L’escriptor suís està més preocupat pel fons que per la forma, que mai no complica massa. Personatges més o menys torturats, diverses línies d’investigació i acció sense límits. Dels secundaris destaquen la Darla i la Natasha, la dona d’en Dereck i la xicota d’en Jesse, que ja no està amb ell quan comença la novel·la. Què li va passar en el seu dia? Per què el va deixar marcat per sempre? També té molt pes en la història en Kirk Harvey, inspector de la policia d’Orphea l’any 1994. Poc després dels assassinats va desaparèixer i els seus companys mai més en van saber res. Per què va marxar amb tanta pressa? Ara se sap que en Kirk fa vint anys que treballa en una misteriosa obra de teatre que es diu “La nit negra”, relacionada amb els assassinats que en Jesse i en Derek tornen a investigar, aquest cop amb el suport de l'Anna Kaner, una policia acabada d'arribar a Orphea.

“Una de les primeres dificultats amb què vam ensopegar va ser l’absència de mòbil. Per descobrir qui havia matat l’alcalde i la seva família necessitàvem saber qui tenia una bona raó per fer-ho. Però el material inicial de la investigació no ens aportava res: havíem interrogat els habitants de la ciutat, els treballadors municipals, les famílies i els amics de l’alcalde i la seva dona, però res. Aparentment els Gordon tenien una vida absolutament plàcida. Sense cap enemic conegut, ni deutes, ni drames, ni cap passat tèrbol... Res. Una família normal i corrent. La Leslie Gordon, la dona de l’alcalde, treballava a l’escola primària d’Orphea, on era una mestra molt apreciada per tothom”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La Retornada (Donatella Di Pietrantonio)

Una mare que actua com a tal i que acaba no sent-ho. Una altra que ho és però que no exerceix de debò. I una nena de tretze anys que va amunt i avall, sense entendre-hi res. L'han feta sortir de la seva zona de confort. Aquesta nena és la protagonista de “La Retornada”, de Donatella Di Pietrantonio (Arsita, Itàlia, 1963). És la darrera aposta de Duomo Ediciones. Està traduïda per Miguel García i té 246 pàgines.

La nena, de la qual diria que no n’arribem a saber el nom, descobreix que qui pensava que era la seva mare no ho és. El seu suposat pare (aquell dia la dona es queda al llit) la porta a casa dels seus pares biològics, inesperadament. Hi arriba amb una maleta, una bossa de sabates, molts dubtes i altes dosis de ràbia i insatisfacció. El motiu d’aquest sorprenent trasllat no el descobrim fins al final del llibre. “La Retornada” passa de filla única, en una casa gran i amb totes les comoditats del món, a viure en un pis petit i envoltada d’un munt de germans. Poc espai, poc menjar i moltes crítiques del seu nou entorn. Sort que la seva ‘exmare’ es fa càrrec de les despeses...

“La retornada” és un llibre molt delicat, en què s’explica la lluita interior de la nena protagonista per entendre la seva nova situació i viure-la de la millor manera possible. Amb l’ajuda de la seva germana petita, l’Adriana, que és més eixerida que un gínjol, se'n sortirà una mica millor. Es fan inseparables. Però, això i tot, la nena no deixa de fer-se sempre les mateixes preguntes. Per què l’ha abandonada l'Adalgisa? Què ha fet per merèixer aquest trist destí? Dels germans, l’únic que no li toca el voraviu és en Vicenzo, una ‘ànima lliure’ a qui li agrada anar amunt i avall al costat dels seus amics gitanos. Té un imant pels problemes que, per moments, l’ofeguen. Se sent còmode caminant sobre la corda fluixa... Un perill públic, però amb un cor molt gran.

Estem davant d’una novel·la poderosa que reflexiona sobre l’aprenentatge, l’amor i la família en moments difícils, quan encara s'està formant el caràcter, en aquells dies en què tot és fugisser. “La Retornada” també ens parla del temps indeterminat i de l’amistat, que si és vertadera, sempre hi és. En aquest cas, queda personalitzada en la figura de la Patrizia, la seva amiga de l’ànima quan vivia a ciutat, amb totes les comoditats del món. Una relació en què intenta refugiar-se en les situacions difícils, quan no entén pràctiment res. Un llibre sobre la vida i les seves adversitats. Molt recomanable.

“Como los demás días, me levanté al alba para estudiar en la mesa de la cocina. Por la tarde a veces era imposible en aquella casa. Pronto vino él también, abrió el grifo a mi espalda y esperó a que saliera más fresca el agua. Lo oí beber mucho, a grandes sorbos ruidosos. Yo mantenía la cabeza sobre alguna guerra del libro de historia, pero había perdido la atención. Se quedó unos minutos allí detrás, no advertía ningún movimiento. Luego se acercó a mi silla, me besó la frente después de apartar el pelo. Desapareció sin decir nada”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Aquell antic missatge de l'amor (Vicenç Llorca)

L'escriptor Vicenç Llorca (Barcelona, 1965) s’ha dedicat sobretot a la poesia i això es nota en les seves novel·les. Acaba de publicar “Aquell antic missatge de l’amor”, set anys després de “Tot el soroll del món”. És íntima i delicada i reivindica l’amor pur i, sobretot, les segones oportunitats. El llibre, amb un clar to poètic, té 381 pàgines i està publicat per Columna. Ja està a la venda.

En Xavier Rius és un economista barceloní, format a Nova York. Tot li anava més o menys bé. Tenia despatx propi i estava casat amb la Patrícia. Però tot canvia de cop. La crisi internacional l’obliga a abaixar la persiana del seu negoci i, en paral·lel, la seva dona el deixa. Veure amb regularitat als seus fills, la Carla i en Nil, tampoc no és fàcil. Arribat a aquest punt, té dues opcions: ensorrar-se en la misèria o reinventar-se. I, afortunadament, opta per la segona. Entre altres coses, en Xavier decideix escriure un llibre basant-se en la seva experiència professional, sota el títol “L’economia poètica”. Com a mínim, estarà un temps entretingut.

Mentre puja al carro de les segones oportunitats, dos fets omplen encara més la vida del nostre protagonista. D’una banda, l’aparició de la Mary, una antiga amiga de la seva etapa als Estats Units. Ella, ell i en Peter formaven un triangle d’amistat que semblava inseparable, tot i que feia anys que tots tres havien perdut el contacte. De l’altre costat, en Xavier descobreix un misteriós llibre en la biblioteca personal del seu pare. Es titula “Manual del bon centaure” i, amb l’ajut del llibreter Jordi Reig, li servirà per descobrir un munt d’històries desconegudes. “Aquell antic missatge de l’amor” reflexiona sobre la parella, els fills, la pèrdua de la memòria, les històries familiars amagades i també sobre la passió, que ho mou absolutament tot.

Llorca també dona molt de protagonisme a Barcelona i Nova York, que converteix en dos personatges més de la seva història. Les coneix perfectament bé, i es nota. En fa descripcions molt acurades i també aprofita per parlar de la seva fundació i evolució en el temps. Les cartes que el pare d’en Xavier li deixa al seu fill, plenes d’emoció i il·lusions, li acaben de donar al llibre un to místic molt agradable. Llarga viure als centaures i als unicorns, que vetllen perquè, si és possible, triomfi l’amor. Vicenç Llorca ha tornat a emocionar-me.

“Ara, al restaurant, penso en el moment en què hem creuat el pont de Brooklyn. Tantes vegades l’havíem travessat junts corrents, caminant... Representa el símbol d’una unió en el temps que s’estén entre la nostra època d’estudiants i l’any a punt d’acabar i de començar novament amb mi. Aquest conjunt de sensacions em tranquil·litza. Al voltant de la llum d’una espelma, la conversa torna a fluir mentre ens regalem un bon àpat després d’un dia frugal en l’aspecte culinari i intens en la dimensió dels sentiments. Falta poc pe dir adéu el 2011. Des de la taula, s’albira perfectament la silueta dels gratacels del Lower Manhattan. Les llums dels edificis configuren un horitzó particular de vida humana en la foscor de la nit i gaudim d’aquest vertader espectacle que sembla filmat per Woody Allen, el Shakespeare cinematogràfic de les emocions de la contemporaneïtat, per a major glòria dels amants novaiorquesos".”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El ferrocarril subterrani (Colson Whitehead)

La seva àvia, l’Ajarry, era esclava. La seva mare, la Mabel, també. Lògicament, ella segueix les seves passes. Parlem de la Cora, protagonista indiscutible d’”El ferrocarril subterrani”, de Colson Whitehead (Nova York, 1969). Amb aquest llibre, va guanyar el Premi Pulitzer d’obres de ficció l’any 2017. Està traduït al català per Albert Torrescasana i publicat per Periscopi. Té 390 pàgines.

La Cora és una jove esclava que malviu en una plantació de cotó a Geòrgia, abans de la Gerra Civil nord-americana. L’Ajarry fa anys que es morta. A la Mabel gairebé no la recorda. Un dia va escapar-se de la plantació, tota sola, i va deixar-la abandonada, condemnada a la seva pròpia sort, sense ningú que la protegís. Ara és la Cora qui fuig de la plantació, després d’acceptar la inesperada proposta d’en Caesar. Pretenen fugir per l’anomenat ‘ferrocarril subterrani’, la xarxa de solidaritat més important dels Estats Units, que Whitehead ficciona a la seva manera. Dies enrere, la Cora havia patit una agressió brutal per defensar un nen petit i ja no pot suportar més humiliacions, ni físiques ni psíquiques.

Lògicament, els amos de la plantació no li posaran les coses fàcils. La de la Cora és una cursa contrarellotge. En Ridgeway, un famós caça-recompenses, farà tot allò que estigui en les seves mans per atrapar-la. No va poder trobar a la mare de la Cora en el seu dia i ara, davant d’aquesta nova oportunitat que li dona el destí, està convençut que se’n sortirà. La trobarà segur. En la seva fugida cap endavant, la noia passarà per Carolina del Sud, per Carolina del Nord, per Tennessee i per Indiana i veurà la diferència de tracte que hi ha cap els esclaus d’un lloc a un altre. L’objectiu sempre era escapar-se cap als estats lliures i el Canadà amb l’ajuda dels abolicionistes i altres persones que simpatitzaven amb la seva causa. Calia aprofitar les escasses oportunitats que sorgien.

Estem davant d’un llibre dur, amb uns personatges forts i segurs de les seves possibilitats. Tant la Cora com en Ridgeway estan molt ben dibuixats i són totalment creïbles. El ritme de narració de Whitehead és molt àgil i les descripcions de les imaginàries estacions subterrànies són molt acurades. S’ha parlat molt d’esclavisme i d’escapades, però el “Ferrocarril subterrani” no és un llibre més. Té personalitat pròpia i t’arrossega de la primera a l’última pàgina. Una bona història, entre la realitat i la ficció, per despullar una de les èpoques més fosques de la història dels Estats Units. Va ser un dels grans èxits de la passada temporada. Totalment recomanable.

“La Cora pensava que els blancs serien refractaris a renunciar a les seves llibertats, fins i tot en nom de la seguretat. En comptes de suscitar ressentiment, li va explicar en Martin, la diligència de les patrulles representava un motiu d’orgull a tots els comptats. Els patriotes presumien de la freqüència amb què els escorcollaven i sortien immunes dels escorcolls. La visita d’un genet nocturn a casa d’una jove atractiva s’havia traduït en més d’un prometatge feliç.
Abans de l’arribada de la Cora, havien escorcollat la casa d’en Martin i de l’Ethel dos cops. L’actitud dels patrullers havia estat afable i havien felicitat l’Ethel pel pastís de gingebre”.

Bona setmana totes i a tots.

@Jordi_Sanuy