Coses: El silenci existeix

En una societat tan sorollosa i estresada com la nostra, el silenci és un luxe. Sempre havia pensat que parlar d'aquesta absència total de so seria molt complicat, tot i que un dels meus professors del doctorat en Ciències de la Comunicació (secció audiovisual) em va demostrar fa uns quants anys que, per a ell, no ho era. Em refereixo a José Luis Terrón Blanco, que va publicar una tesi titulada 'El silencio en el lenguaje radiofónico'. Més de cinc-cents fulls, dividits en dos volums, parlant de la no presència del so en totes les seves variants. No era un repte fàcil, però se'n va sortir magistralment. Va crear escola.

Molta gent no li dóna importància al silenci, però considero que en té moltíssima. Sinó, que els preguntin, per exemple, a les persones que no poden viure per culpa del soroll que fan els seus veïns o per la música dels locals d'oci nocturn que hi ha al seu voltant. És un tema que em fa molta 'gràcia', perquè els que fan gresca sense pensar en els altres són els mateixos que es queixen quan, en d'altres circumstàncies, no els deixar descansar a ells. Tan complicat és pensar en la repercussió dels nostres actes? Tothom té dret a passar-s'ho bé però, abans, cal tenir en compte si perjudica a terceres persones. És de sentit comú, de tenir una mínima educació.

De silencis n'hi ha de molts tipus i tots són importantíssims. Pot semblar una gran contradicció, però un silenci ens pot 'dir' moltes coses. Si tu li preguntes a una persona si t'estima i no et contesta, prepara't. No podem assegurar al cent per cent que la no resposta sigui sinònim de negació però, en aquest cas, el silenci no es massa esperançador. També pot dennotar reflexió, és veritat, però quan saps que estimes algú no escatimes temps ni paraules. Suposo que estareu d'acord, no?

Globalment, en les relacions personals el silenci incomoda. Hi ha persones que són incapaces d'estar callades cinc segons. Per a elles, qualsevol pausa es fa eterna i l'omplen amb les primeres paraules que els vénen al cap. Poden arribar a repetir expressions com 'Què tal?', 'Cóm estàs?', 'Tot bé?' o un simple 'eiii' un munt de vegades. No se n'adonen, ho fan inconscientment, però estar clar que els aterra el silenci. Hi ha uns quants entrevistadors, com Jesús Quintero, que fan servir pauses eternes per descentrar al convidat. L'objectiu és que se senti violent i que, per cobrir un silenci, digui alguna cosa que inicialment no tenia intenció de deixar anar.

El silenci és clau en la reflexió i, encara més, en la meditació. El necessitem per centrar-nos en nosaltres mateixos i intentar aillar-nos momentàniament de tot el que ens envolta. De tant en tant, és bo aturar-se cinc minuts (amb cinc minuts n'hi ha prou) i preguntar-nos si anem o no pel bon camí. Parlar és vital, si ho féssim més sovint tots tindríem menys problemes, és veritat, però també s'ha de saber callar quan toca. Jo tenia un tiet que no deia massa coses, però que quan obria la boca sempre era per explicar alguna cosa interessant. Un dia li vaig preguntar, Jaume, Per què normalment no parles? La seva resposta va ser contundent: 'Prefereixo escoltar i aprendre'. Contundent i precís.

Tampoc no ens podem oblidar d'altres silencis, com el del cor, entre batec i batec; el musical, interval sense instruments ni cant; o l'administratiu. És a dir, que no hi ha notícies sobre una petició o un recurs en tràmit. Ara que, a vegades, i com diuen els anglesos, 'no news, good news'. Psss!