El poema de la rosa als llavis (Joan Salvat-Papasseit)

Gràcies a Angle Editorial m’he retrobat amb “El poema de la rosa als llavis”, de Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924). Es va publicar al 1923, poc abans que morís de tuberculosi. Aquesta edició, il·lustrada per Laura Borràs Dalmau, és una preciositat. Té 127 pàgines i t’enamores de totes elles. Text i imatges evocadores.

L’eix central de l’obra és la passió amorosa, expressada d’una manera original i innovadora. En els poemes de Salvat-Papasseit hi conflueixen cal·ligrames, versos esglaonats i un llenguatge viu i en constant creixement. Minúscules per començar les frases, oracions senceres en majúscules, algunes entre parèntesis... la llibertat expressiva del poeta és total. No es deixa encotillar per cap regla inicialment establerta. A nivell de contingut, recorre tot l’itinerari amorós, del festeig al comiat, amb uns versos plens de vida i amb la dona com a gran i única protagonista. Petons, pits, boca, llavis... paraules plenes d’amor, amb gust de fruita i olor de flors i plantes, com la magnòlia. Un llibre de col·leccionista.

Ser mestre d’amor

Ser mestre d’amor
qui no pagaria,
ara que en soc jo
l’aprenent em tira.

De dir la lliçó
Tota Ella d’afina-
ja sap tant el cor
que no li cal cap guia;
amb un dol petó
la lliçó es sabia.

Qui és mestre d’amor
Del guany ja pot viure.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy