dimarts, de març 13, 2018

Oh... (Philippe Djian)


“M’ho he passat pitjor amb homes que havia escollit jo lliurement”. És una reflexió de Michèle Leblanc després de ser violada a casa seva. Inquietant, com a mínim. Inquietant i sorprenent. Ella és la protagonista indiscutible d'“Oh...”, del francès Philippe Djian (París, 1949). La novel·la està traduïda al català per Jordi Martín Lloret i publicada per Angle Editorial. Té 190 pàgines. És de lectura quasi obligada.

“Oh...”, que és l’expressió amb què acaba el llibre, es va portar al cinema l’any 2016 amb el títol d’”Elle”. Va ser dirigida per Paul Verhoeven i interpretada per Isabelle Huppert, que va ser nominada a l’Òscar a la millor actriu principal. A més a més, va guanyar el Globus d’Or i el Cèsar, entre altres premis. Si s’ha vist la pel·lícula, és impossible treure’t del cap a l’actriu mentre llegeixes el llibre. He de reconèixer, però, que tot i estar familiaritzat amb la història, m’ha enganxat de la primera a l’última pàgina. El personatge de la Michèle té molta més profunditat i s’entén encara millor.

Podríem dir que la Michele ha tingut més èxit en la seva vida professional que en la personal. Amb la seva amiga Anna dirigeixen una espècie d’agència de comunicació que funciona molt i molt bé. En la personal, tot li trontolla. Està separada d’en Richard, s’entén amb en Robert –el marit de l’Anna- i el seu fill, en Vicent, només li dona maldecaps. El noi no pot pagar el lloguer del seu pis i està en guerra continua amb la Josie, que acaba de tenir un fill que no és seu. Si a tot i això li afegim que el pare de la Michèle està a la presó des que ella era petita, per haver assassinat a un munt de nens, i que la seva mare està a punt de casar-se amb un noi jovenet... el quadre que li queda fa por!

La Michèle no denuncia la violació a la Policia. Ni en parla amb massa gent. Gasta totes les seves energies en estar preparada per repel·lir una possible segona agressió. Una agressió que no li fa perdre el cap. I fins aquí puc explicar. Podríem dir que “Oh...” és un retrat de les misèries humanes i de la mentida i de l’odi que hi ha en les relacions personals. D’alguna manera, també podríem dir que Djian radiografia l’origen del mal i la inestabilitat de les persones que, massa sovint, no saben cap on van ni per què. És impossible llegir el llibre i quedar-se al marge de la història que ens expliquen... sempre que no estiguis mort.

“Ens vam oferir un espectacle l’un a l’altre. Ens vam ensenyar les nostres pitjors cares, ens vam mostrar vils, mesquins, odiosos, abjectes, perduts, capriciosos segons les situacions i no hi vam guanyar res –si de cas vam perdre autoestima, segons ell, i hi estic d’acord. Deixar algú requereix més valentia del que molta gent es pensa –a menys que sigui un d’aquests zombis amb el cervell socarrimat, un d’aquests pobres d’esperit que et trobes de tant en tant-. Cada matí em despertava i no m’hi veia en cor, i els últims dies me’ls passava plorant. Em va caldre molt de temps. Tres dies, tres llargs dies i tres llargues nits per arrencar-nos l’un de l’altre i repartir-nos els mobles, les fotos, les pel·lícules, els documents, els coberts”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

Cap comentari: