Musclos per sopar (Birgit Vanderbeke)

"M'amargueu la vida". Una frase curta, concisa i amb una grandíssima càrrega de profunditat. L'escup un i altre cop el miserable protagonista (absent físicament) de "Musclos per sopar", de l'escriptora alemanya Brigit Vanderbeke (1956-2021). El llibre està traduït al català per Marisa Presas i és el número 21 de la col·lecció "Petits Plaers", publicada per Viena Edicions. Són 144 pàgines delicioses, que amaguen una revolta familiar d'alta volada.

El pare no és a casa perquè ha anat de viatge. Se l'espera aviat. Amb un ascens a la butxaca. La dona, el fill i la filla (que fa de narradora) tenen a punt el sopar. Hi ha musclos, un dels plats preferits de l'home. És una nit especial. Però l''heroi" no arriba, la menja es refreda i comença el ball de bastons verbal. L'autora, molt hàbil, sap crear una atmosfera carregada per impacientar al lector. Dona la informació amb comptagotes, molt a poc a poc, fins i tot diria que amb un punt de sornegueria. Ens porta al seu terreny i se'ns cruspeix amb patates, com els musclos. "M'amargueu la vida" li escup el pare a la família. I els humilia. Els fa petits. Els enfonsa. Tot gira al seu voltant, i se n'alegra. Fins que fan equip i es rebel·len.

L'home no arriba a casa (i qui sap si arribarà) i la família s'articula en contra seva. S'adonen que sense ell també podrien viure, potser més tranquils i feliços. Per què han aguantat tant de temps a un maltractador. Vanderbeke denuncia l'abús de poder del suposat cap de família, que regnava sense oposició. El patriarcat en majúscules. S'acceptaven les seves crítiques amb una normalitat que fa feredat. Si s'empipava, pensaven ells, segur que tenia un motiu. Està clar, li amargaven la vida... La sensació d'ofec que vol transmetre l'autora també es reforça amb la falta de punts i a part en la seva escriptura. Ho dic de memòria, però crec que en tota la novel·la només n'hi ha sis. En 144 pàgines! I amb aquesta angoixa avancem cap a un final incert. Feliç? Qui sap.

"Però aquell dia passava una cosa especial i per això havia comprat quatre quilos de musclos, segura que el meu pare tindria una alegria quan tornés al vespre. Perquè quan havia de viatjar per la feina acabava tip d’aquells menjars mal passats per la paella o per la planxa, aquelles carns dures, deia, i esperava que la meva mare li fes alguna cosa com Déu mana, si més no algun plat casolà ben diferent d’allò que li donaven als hotels. Invariablement tornava tip dels hotels. Tenen de tot però són freds, deia, i és que al meu pare no li agradava gaire haver de viatjar per la feina, preferia estar al costat de la seva família, i la seva tornada era sempre un esdeveniment especial".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy