Amable. És el primer adjectiu que em ve al cap quan penso en "La llibreria de les hores mortes", l'última novel·la de Laura Autonell (Taradell, 1963). Té 344 pàgines i l'ha publicada l'editorial Columna. Llegint-la, he passat una molt bona estona. L'autora reivindica el poder 'sanador' dels llibres en una petita botigueta de barri on res és impossible. La seva atmosfera positiva i l'esperit de col·laboració que s'hi viu la fan única i irrepetible.
L'Etna no acaba sent qui creia que era i passa dels cotxes de luxe i de les botigues cares de la part alta de Barcelona al barri del Raval. En un tancar i obrir d'ulls se li ha complicat la vida. Ja no té diners a cabassos ni ningú que li faci costat. Les amistats li han girat l'esquena. Després que el seu 'pare' l'hagi desheretada, la noia s'ha de buscar la vida tota sola. Té un pis molt antic en un barri que segur que no havia trepitjat mai i un local tancat que en èpoques passades havia estat una taverna. Després de pensar-s'ho molt, decideix obrir-hi una llibreria. Ho farà amb pocs recursos i amb la idea que en qualsevol moment es pot veure obligada a abaixar la persiana. O potser serà capaç de fer realitat el seu somni?
En aquesta novel·la, que està carregada d'emotivitat, la Laura ens parla de les segones oportunitats, que poden arribar quan menys t'ho esperes. Com un volcà, l'Etna té prou forces per obrir la llibreria i, paral·lelament, viatjar fins a Itàlia per resseguir el seu passat familiar. Saber qui és per entendre cap a on va. Com enyora a la mare en aquests moments difícils! Amb el pas del temps, al Raval hi troba amor, solidaritat, justícia i històries personals que la deixen esmaperduda. Com la del rodamon que viu davant de la llibreria amb el seu gos i que, com ella, també és un enamorat dels llibres. La història ens l'expliquen de manera pausada, amb un llenguatge elegant i una passió que es fa encomanadissa. Molt recomanable.
"Em faltava l’aire i, per uns moments, aquell despatx se’m va moure com una baldufa. Em sentia els batecs a la gola, al cervell i, fins i tot, a l’estómac, com si el cor s’hagués trencat a bocins i s’hagués repartit entre els meus òrgans. Trastornada entre aquell batibull de sensacions, vaig tenir temps d’odiar el meu pare com ningú pot odiar un pare. El notari va alçar la vista per sobre de les ulleres i es va aixecar quan va veure empal·lidir la meva cara. La seva també era un poema. Tenia pressa per fugir i de seguida ens va entregar un sobre a cada un, i a mi em va dir: «Ho sento, era la voluntat del senyor Arban». Crec que ho sentia de debò, tot i que a mi no em va servir de consol."
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada