El Llanero Solitario: 135 minuts d'acció total

Que és esbojarrada i exagerada al màxim? Sí! Que és més llarga que un dia sense pa? Sí! Dues hores i quart. Que el paper de Johnny Depp s'assembla al de Jack Sparrow a la saga de "Piratas del Caribe"? Sí!, però tampoc tant com diuen. Y què? La vaig anar a veure dimecres amb el meu fill i ens ho vam pasar pipa. Humor, emoció i el talent de l'actor més camaleònic del cinema actual. Es veu, es gaudeix i s'oblida.

Depp dóna vida a Tonto, un indi carregat de romanços, que porta un corb dissecat al cap. Al costat del Llanero Solitario sembla petit, però és que Armie Hammer (que interpretava als bessons Winklevoss a "La red social", 2010) medeix 1 metre i 96 centímetres. Depp fa 1'78. John Reid es converteix en un Rangers de Texas quasi per casualitat. I també per casualitat, i forçat per l'indi, acaba sent el famós Llanero Solitario. Passa de ser un advocat un pèl bleda i enemic de les armes a un justicier amb cavall blanc inclòs: Silver. I al costat de Depp, com no, Helena Bonham Carter. I això que la pel·lícula no la dirigeix Tim Burton!

Junts, en Tonto i el Llanero les viuen de tots colors, enfrontant-se a polítics i empresaris corruptes i despietats malfactors, amb Butch Cavendish al capdavant. A Cavendish, per cert, l'interpreta William Fichtner, a qui la semana passada vaig veure a "Elysium". Controlar el tren i aconseguir tota la plata que sigui possible són els dos grans objectius dels dolents. I si els indis fan nosa, sempre es pot crida al Séptimo de Caballería. Amb els Rangers fora de combat, només hi ha dues persones que puguin restablir l'ordre: l'indi boig i l'home de l'antifaç. Són 135 minuts d'acció sense límits, amb explosions i descarrilaments de trens constants.

"CAFE DE FLORE"

El canadenc Jean-Marc Vallée em va sorprendre amb "C.R.A.Z.Y." (2005) i "Café de Flore" tampoc no m'ha deixat indiferent. És una historia sobre els amors obsessius i l'existència -o no- de les ànimes bessones. El Café de Flore és un local de París, però en aquesta pel·lícula també és el títol d'un disc. Un disc que és el vincle d'unió entre dues dones de diferents generacions.

De fet, la música té molt pes en aquesta història, encara més si tenim en compte que un dels protagonistes, l'Antoine, és un exitós DJ canadenc. Està interpretat per Kevint Parent. Fa un parell d'anys que l'Antoine es va separar de la dona de la seva vida -amb qui té dues filles- i està a punt de contraure matrimoni amb una altra. La seva ex està interpretada per Hélène Florent, una actriu amb un llarg recorregut televisiu. Evelyne Brochu (protagonista d'"Inch'Allah", 2012) és qui dóna vida a la seva nova parella. La tripleta femenina la completa l'actriu i cantant francesa Vanessa Paradis, ex de Johnny Depp, de qui parlàvem abans. La veritat és que no m'acaba de fer el pes.

Pel meu gust, la història és massa mística. L'aparició de la vident és un bon recurs, però tot està lligat pels pèls. Vallée abusa de somnis, de malsons i de salts en el temps i el producte resultant és dens. Acabes tenint la sensació que són dues pel·lícules en una i que n'hi ha una que potser sobra. Malgrat tot, "Cafe de Flore" està per sobre de la mitjana actual. Una bona proposta en DVD.

"TORN DE NIT" (AGUSTÍ VEHÍ)

L'escriptor Agustí Vehí, llicenciat i doctor en Història, va morir fa poc més de cinc mesos. Era sotsinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres. A "Torn de nit", Vehí fa un gran homenatge al seu cos policial... i al carajillo! El llibre forma part de la col·leció de novel·la criminal en català crims.cat, d'Alrevés Editorial. Té 159 pàgines i es pot llegir d'una tirada. Un historia molt casolana.

Abans de res, vull dir que a "Torn de nit" no hi ha cap assassinat. Per no haver-hi, no hi ha ni delictes importants. Com ja deixa clar el títol de l'obra, Vehí ens explica les peripècies de la Guàrdia Urbana nocturna d'un poble empordanès que bateja com Vilaclara. Les dues estrelles principals són en Nicetu i en Marcel·lí. Es tracta de dos agents veterans, força talossos, que massa sovint s'identifiquen amb els delincuents. Ho poso en cursiva perquè, com deia abans, el que passa a Vilaclara, de nit, són més aviat minúcies. Un fuma fàries, l'altre caliquenyos; i tots dos són veritables fans dels carajillos. Molt fans.

De fet, els carajillos tenen molt de pes a "Torn de Nit". En un bar que Vehí bateja com La Setena Paraula s'hi arriba a fer un congrés, del tot improvisat, per decidir de quina manera s'ha de preparar aquesta beguda de cafè amb licor i en quin recipient s'ha de servir. Poc a poc, s'hi van afegint delegacions d'un munt de països diferents. Tot s'ha d'entendre en clau d'humor; el congrés i les actuacions d'en Nicetu, d'en Marcel·lí i companyia. El llibre és àgil i, sobretot, divertit i surrealista. Com explicava en començar, és proper i casolà. Segur que hi ha molt del que Vehí va viure al llarg de molts anys a la Guàrdia Urbana.

"En Marcel·lí i en Nicetu pugen al patrulla i es disposen a posar les llums blaves... Després de deu minuts de remenar botons, ja que és un pont policial del model nou, amb un sistema de comandament nou, que no saben com va perquè el dia que en Palomu els va explicar el funcionament, ells van dir que "allò eren collonades d'americans i que tot plegat eren falòrnies, que no havien d'haver canviat la llum blava de tota la vida, amb un botó per encendre, enlaire, i el mateix botó per apagar, cap avall". Però el progres té aquestes coses i quan aconsegueixen que alguna llum blava giri, arrenquen per dirigir-se al museu, la flor més preuada de Vilaclara".

Bona semana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Elysium": Ciència ficció... massa real?

"La clase política es un tumor y hay que extirparlo". Aquesta frase, que pronuncia un dels protagonistes d'"Elysium", és tota una declaració d'intencions per part de Neill Blomkamp. Quatre anys després de "District 9", el director sud-africà torna amb una altra pel·lícula de ciencia ficció... massa real? Està protagonitzada per Matt Damon -l'home que mai canvia de cara- i Jodie Foster, que ja té 50 anys.

La primera mitja hora d'"Elysium" és prometedora. Després no s'enfonsa -ni molt menys- però perd originalitat. La pel·lícula s''acaba convertint en una grandíssima història d'aventures, amb més acció que contingut. Aquesta és l'unica pega. Blomkamp segueix el patró de "District 9": Lluita de classes i crítiques a les polítiques d'immigració i de salut. És per això que abans deia que la ciencia ficció d'aquest director és força real. Elysium és el nom de l'estació espacial on viuen els rics. Amb tots els luxes possibles. Sense malalties. L'acció es data a l'any 2159.

Elysium és la cara, el paradís, l'oasi on tots els terrícoles volen anar a parar algún dia. La Terra està davastada, controlada per robots -com a mínim en el dia a dia- i sortir-ne és pràcticament imposible. Sortir-ne legalment, perquè el personatge de Foster (Delacourt), que vindria a ser com una Primera Ministra de Elysium, no hi deixa entrar ningú. Absolutament ningú. En Max (Matt), per un motiu que no explicaré, farà el que sigui necessari per a aconseguir-ho. Fins i tot deixar-s'hi la vida. L'executor de la Delacolurt és en Kruger, un dolent de còmic. No sé perquè però em va recordar a un dels molts personatges violents de Chuck Norris. Està interpretat per Sharlto Copley, protagonista de "District 9" i de "Chappie", la propera pel·lícula de Blomkamp.

"LA PARTE DE LOS ÁNGELES"

Creus en les segones oportunitats? Ken Loach segur que sí! Ho deixa molt clar a "Angels' share" ("La parte de los ángeles"). La pel·lícula està rodada a Glasgow i a Edimburg -on he viatjat aquest estiu- i és molt simpàtica. Diria que és un dels adjectius que més  l'escau. Simpàtica, divertida, toveta... Va rebre el premi especial del jurat al Festival de Cannes. És un drama social, amb tocs de comèdia i molt de whisky.

El primer que vaig pensar quan vaig acabar de veure-la és que en Robbie aprèn ràpid. Massa? Aprèn ràpid i, com a conseqüència, aconsegueix sortir del que semblava un pou sense fons. A més a més, té la sort de tenir al seu costat un educador social implicadídssim. Es diu Harry i està interpretat per John Henshaw ("Buscando a Eric", 2009). El debutant Paul Brannigan és qui fa de Robbie. La historia no té massa secrets. En Harry inicia al noi en el difícil art de la cata de whisky i aquest, acompanyat d'uns amics ben particulars, intenta treure'n profit. Tot el grup està fent treballs socials i té un passat delictiu al darrere.

Per cert, un dels personatges ens explica que "la parte de los ángeles" és el dos per cent del whisky que s'evapora. És el que es beuen els àngels. A banda d'en Robbie i en Harry em quedo amb l'Albert, a qui interpreta Gary Maitland. És un tio despistat, incult -la Mona Lisa i el Castell d'Edimburg li sonen a xinès- i divertidíssim. És un dels descobriments de la pel·lícula, que passa francament bé.

"EL FRACASSAT" (MARTÍ DOMÍNGUEZ)

Cada cop que llegeixo un llibre del valencià Martí Domínguez (1966) faig un deliciós viatge en el temps. Em va passar amb "Les confidències del comte de Buffon" -que potser és un dels títols que més he recomanat al llarg dels últims anys- i he repetit amb "El fracassat", encisador i molt visual. Ja que ens parla de pintors, el definiria com una petita obra d'art. Té 223 pàgines i està publicat per Proa.

Per mi, una de les coses més importants d'un llibre és que m'inspiri; i "El fracassat" ho ha aconseguit. Després explicaré perquè. "El fracassat" és el sobrenom amb que es coneixia a Paul Cézanne (1839-1906), que estaba barallat amb tot i pràcticament tothom. Diria que va tenir molta sort de comptar amb l'amistat de Camille Pissarro, una de les persones que sempre van confiar en ell. Fins i tot en els moments més difícils. Al voltant de la vida de Cézanne, Domínguez construeix una novel·la d'inspiració biogràfica. Ens retrata el patiment de l'impressionista francès, que va haver de lluitar contra la seva família -que no entenia la seva pintura- i contra la crítica, que el trobava provocador i vulgar.

Domínguez sap transmetre perfectament la soledat de Cézanne, que intuïa que no estava tant equivocat com asseguraven els seus detractors. El seu problema, com el de molts d'altres, és que es va avançar al seu temps. La història li ha donat la raó. Però va trigar, és veritat. Quan va vendre el seu primer quadre, "La casa del penjat", ja tenia 35 anys. Li van donar 300 francs! Ara els seus quadres no tenen preu.

Aquest estiu, a Edimburg, mentre llegia "El Fracassat", vaig tenir l'oportunitat de gaudir de "The Big Trees", que està exposat al National Gallery of Scotland. Està al costat d'un Van Gogh, un altre pintor incomprès. Abans deia que Domínguez m'havia inspirat. És així. Tinc ganes de saber més coses del carnisser que es quedava els quadres de Cézanne, de Pizarro i d'altres artistes, a canvi de menjar. També m'ha cridat l'atenció la figura del mecenes que malvivia venent pintures i teles als impressionistes. Tenia la botiga plena dels seus quadres. On van anar a parar? Se sap qui els té en l'actualitat? I els del carnisser? Preguntes de les quals m'agradaria tenir les respostes.

"El pintor és un individualista, un solitari, un desgraciat que s'encastella, que es debat entre els seus dubtes i que no els pot confiar a ningú. La família no entén la teua recerca, i qui la podría entendre et pot arrabassar el teu tresor. La recepta del teu art, que amb tanta dificultat has arribat a descobrir... La soledat de l'artista és total: l'home de ciència sap quan i com ha fet una descoberta, fins i tot té clar quins són els seus objectius. L'artista no, es debat en el fang, pesca a les palpentes, es guia per l'instint i mai no està prou segur si l'ha encertat, si aquell és el camí, avança a les fosques. L'home de ciencia té, a més a més, l'avantatge de la prioritat: si és el primer a descobrir alguna cosa, la comunitat científica li reconeix. L'artista no, i sempre perilla que la seua petita descoberta sigui furtada per un altre, que la desenvolupe millor i es duga tota la glòria".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La mare natura és una assessina en sèrie.

El 18 de desembre farà cinquanta anys i té quasi el mateix look que quan es va donar a conèixer amb "Thelma & Louise (1991). No és un zoombie (o un no-mort), però resisteix molt bé. Em refereixo a Brad Pitt, protagonista indiscutible de "Guerra Mundial Z". És una altra d'aquelles pel·lícules que mai m'hauria plantejat anar a veure si no fos perquè ens trobem a l'estiu. Com "Expediente Warren"!

Gerry Lane (Pitt) està casat i té dues filles. A la seva dona la interpreta Mireille Enos. Ella treballa. Ell no sembla que tingui cap ocupació més enllà de preparar l'esmorzar a la família... Com a mínim, quan comença la pel·lícula, que està dirigida per Marc Forster ("Cometas en el cielo", 2007). Però tothom té un passat i, més aviat o més tard, s'hi retroba. En Gerry és un expert investigador de les Nacions Unides i, tot i estar apartat de la circulació, diria que voluntàriament, es veu obligat a participar en una última missió: saber a on i per què ha començat una pandèmia de zoombies que està envaint el món sencer. Vuit segons després que et mosseguin, només vuit segons, ja ets un  d'ells. Pot ser l'última missió, per molts motius, doncs.

I aquesta és tota la historia. Sense més explicacions. I és que, com diu un dels protagonistes, "La madre naturaleza es una asesina en serie". Una bona frase per justificar la bogeria dels zoombies. Hi ha qui diu que la pel·lícula és una crítica als sistemes polítics, però no ho veig massa clar. El que sí que he vist és en Gerry anant amunt i avall (passa per Corea, ara no sé si del Sud o del Nord), per Israel i per la Gran Bretanya, fugint dels no-morts, que corren molt i es reprodueixen com les mosques. "Gerra Mundial Z" és entretinguda, amb tensió i alguns moments emocionants.

Més enllà de Brad Pitt, que fa un bon paper, em quedo amb Daniella Kertesz. No sabia res d'ella. Té 24 anys, és israeliana i sembla ser que aquesta és la seva primera pel·lícula. Farà carrera. Aquí interpreta a una atractiva agent del Mossad. No explicaré massa cosa, però diré que el seu personatge és clau.

"SOLA CONTIGO"

Un guapo, Brad Pitt; de quasi 50 anys, i una guapíssima, Ariadna Gil, de 44. I això que, en teoria, en aquesta pel·lícula hauria de sortir desmillorada. Interpreta a una ex-alcohòlica a qui el jutge no deixa veure les seves dues filles. El seu marit la va abandonar. Doncs malgrat això, segueix estant esplèndida. La pel·lícula es diu "Sola contigo" i està dirigida per l'argentí Alberto Lecchi.

El millor és la interpretació de l'Ariadna, que està fantástica. I també el final, tot i que és un pèl rebuscat. La historia és poc creïble i el paper de Leonardo Sbaraglia, pel meu gust, més aviat fluix. La Maria (Gil) s'assabenta que li queden cinc dies de vida. És el temps que li dóna un assassí per fer balanç i demanar disculpes per tot el mal que ha fet. Quan acabin aquests cinc dies, acabarà amb ella. Però vol fer-la patir. I si mentre, si no fa cas, ho pagaran les seves filles. També m'ha agradat molt com treballa l'argentina Sabrina Garciarena, una preciositat de dona. Fa de secretaria de la Maria. Un paper curtet, però contundent. Recordo que apareixia a "Pagafantas", de Borja Cobeaga.

"PALEOVIDA" (CARLOS ´PÉREZ)

Cada dia hi ha més persones grasses, gent cansada de provar dietes que no serveixen de res. En Carlos Pérez, llicenciat en Magisteri d'Educació Física, fisioterapeuta i Màster en Psiconeuroimmunologia Clínica (PNI), creu que per perdre pes el que s'ha de fer és canviar l'estil de vida. I, més que perdre pes, el realment important és trobar-se be amb un mateix. Només tenim un cos i cal cuidar-lo. I ho hem de fer a consciència!

A "Paleovida" en Carlos ens explica què hem de menjar i, sobretot, perquè. En línies generals, ell aposta per la carn, el peix, els ous, les verdures i les fruites. No explicaré massa coses perquè el millor és llegir el llibre. Està escrit en un estil molt àgil i s'entén tot. Per contra, considera que s'han d'evitar els sucres, els làctics i els cereals. Ho justifica dient que són aliments relativament nous, sobretot si ens fixem en la historia de la humanitat. Es tractaria de menjar, salvant les distàncies, com ho feien en el paleolític. El que més m'has agradat és que no sentencia ni demana que es faci tot de cop. El canvi ha de ser progressiu i amb convenciment.

A casa ja l'hem llegit tots i ja n'he regalat un parell. Jo he anul·lat el sucre i els làctics i he reduït la quantitat de cereals. Continuo menjant pa per esmorzar. No sé amb què substituir-lo. Em sento més àgil. Una altra de les coses interessants del llibre són els menús de Raúl Sánchez, a qui podríem batejar com el cuiner de la "Paliodeta". Després de les vacances intentaré cuinar algun dels seus plats. Una altra de les coses que m'ha cridat l'atenció és l'anomenat circuit de la "recompensa", amb la idea que hem de recuperar les ganes per menjar i veure -tenir la sensació de gana i set- i no fer-ho només perquè toca. Al final del llibre, ens expliquen maneres de cuinar saludables i quins són els olis essencials.

"Paleovida", que ja ha arribat a la seva segona edició, està publicat per Ediciones B i té 213 pàgines. Un llibre per tenir a prop i anar cunsultant quan sigui necessari. La seva filosofía és aquesta: "Este no es un libro sobre una dieta para ayudarte a adelgazar. Qué va, eso es lo que hacen todos los libros de dietas y a nosotros se nos quedan muy cortos. No puedes adelgazar si no integras toda una filosofía de vida y unos hábitos en los que realmente puedas creer y sentirte a gusto. Y para creer en algo no basta con que te prometan un milagro, sino que tienes que comprobar en tus propias carnes que funciona, que es la tendencias natural y, por lo tanto, no tiene por qué ser algo temporal ni insostenible durante el resto de tus días".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Moments de Glasgow i d'Edimburg

No té res a vere amb Edimburg, i encara menys a l'estiu, però Glasgow també és encantadora. Em quedo amb els seus carrers plens de vida, com Buchanan, molt comercial; i amb la zona de Merchant City, amb acollidors restaurants. Molt industrial, és veritat, però també cosmopolita. Una mescla de modernor i història, com es pot veure en aquesta fotografia. És el reflex de la Metropolitan Cathedral of ST Andrew en un bloc d'oficines.

El punt que marca l'inici de Merchant City, zona de la qual  feia referència abans, és aquesta bonica torre, amb el rellotge blau que dóna l'hora als vianants. Una altra mescla d'estils, amb l'indicador del costat, amb les lletres de metall, igual d'alt que la mateixa torre. Aquest mes d'agost els carrers estaven pràcticament deserts.

El cementiri de Glasgow és espectacular. Són metres i metres de làpides, enmig d'un verd extraordinari i d'un silenci esfereïdor. Em va cridar l'atenció la escultura d'aquesta dona, maltractada pel temps, eterna, amb la Cadedral de fons. Aquesta Catedral també es preciosa. L'entrada és gratuïta, com a la majoria de llocs. Aposten per la cultura!

El Loch Lomond és l'extensió d'aigua dolça més gran de la Gran Bretanya. Són 44 quilòmetres quadrats, amb 37 de llarg, 8 d'ample i més de dos-cents metres de profunditat. No té res d'envejar al Loch Ness, que és el que s'emporta tota la fama. S'hi pot anar des de Balloch i aturar-se a Luss, un poblet encantador. Hi ha vaixells que fan el trajecte en una hora. A Balloch tenen un centre comercial brutalment gran, emmig del no res. Costa d'entendre.

Ja a Edimburg, i més si es viatja amb nens, és imprescindible passar per la Camera Obscura, tot un món d'il·lusions visuals. Miralls, túnels que sembla que es mouen, quadres en 3D i un munt d'experiments molt divertits. Des d'allà hi ha les millors vistes de la ciutat, com aquesta església, amb ximeneia i bandera de benvinguda incloses. Per pasar-s'hi el dia!

Una de les característiques més significatives d'Edimburg és que la muntanya i els llacs estan a tocar de la ciutat. S'hi pot arribar caminant tranquil·lament. Acabes un dels carrers principals, i després d'una còmoda ascensió, et pots trobar amb vistes com aquesta. Diferents tonalitats de verd i el blau profund de l'aigua. És molt fàcil veure gent caminant i fins i tot corrent, emulant Kilian Jornet. Són els seus racons de pau.

Això sí, la gran perla de la capital d'Escòcia és el Castell d'Edimburg. Domina el paisatge de la ciutat com cap altre castell europeu, des de tots els racons. Entrar-hi no és barat (setze lliures, prop de vint euros) però estan ben invertits. Una de les seves atraccions és el canó de l'una en punt, que es dispara, cada dia, des de la Bateria de Mills Mount. Al castell també s'hi guarden els honors d'Escòcia, la Corona, el Cetre i l'Espasa Cerimonial.

No massa lluny del centre també es pot veure aquest petita meravella, que recorda Atenes i el seu Acròpoli. Es tracta del monument nacional als caiguts en les guerres napoleòniques, amb l'aspecte d'un panteó. En aquesta zona també hi ha el Nelson Monument, que commemora la batalla de Trafalgar; i l'Old City Observatory, que és de pagament. Tot està situat al turó de Calton Hill, que s'eleva per sobre de tota la ciutat.

A Edimburg s'hi està fent el seu prestigiós festival d'arts escèniques, amb més de 350 escenaris funcionant pràcticament alhora. Són tres setmanes de bojos. S'aprofiten fins i tot les esglésies, com queda clar en aquesta fotografia. Totes acullen algun espectacle. Són molts els espectadors que en gaudeixen diàriament.

Com deia, els carrers també estan plens d'artistes, com els australians Gravity & Other Myths, amb el seu espectacle “A Simple Space”, que és una meravella. Grups i més grups repartint el programa de les seves actuacions, a la zona de Royal Mile, buscant el seu moment de glòria. Equilibristes, pallassos, cantants, corals... N'hi ha per triar.

Els escocesos són amables, educats i sempre tenen un somriure per al visitant a la boca. Crec que és la gent més simpàtica que he conegut des de fa molt temps lluny de casa nostra. Ens ho han posat tot molt fàcil. Gràcies i fins aviat!

MARRÀQUEIX I ESSAOUIRA
ESTOCOLM
OPORTO
LONDRES
VALL DE BOÍ
AMSTERDAM

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La semana que ve tornen les pelis i els llibres!

Posseït per l'"Expediente Warren"

Sempre he dit que no m'agraden les pel·lícules de por... perquè em fan por! Ja sé que es tracta d'això i, precisament per això, les evito. Però tota regla té una excepció i, dissabte, a contracor, com si estigués posseït, vaig anar al cinema a veure "El expediente Warren" (The Conjuring). No me'n penedeixo. Estic convencut que es convertirà en un clàssic del gènere. Està feta a mà, amb les normes de la vella escola.

Es nota que James Wan ("Insidious", 2010) té la mà trencada per explicar històries com aquesta. A més a més, el fet que la pel·lícula estigui basada en fets reals encara li dóna més força. Els protagonistes són els Perron, un matrimoni i les seves cinc filles, que se'n van a viure a una solitària granja de Rhode Island. Allà comencen a passar tot un seguit de coses inexplicables. Fenòmens sobrenaturals? És per això que demanen al matrimoni Warren, que són parapsicòlegs, que els ajudin. Estan atemorits i desesperats. La situació els supera. Per ser més exactes, l'Ed era un demonòleg (va morir l'any 2006) i la Lorreine, que encara és viva, una clarivident i mèdium. Atenció amb aquesta dada: l'Ed és l'únic excorcista no capellà reconegut mai pel Vaticà.

A "The Conjuring", en Wan ens presenta la faíilia i, poc a poc, ens va donant mostres que a la casa passen coses sospitoses. Són petites pistes, amb la tensió que va creixent cada minut que passa. Fins que arriba el moment  en què tot explota. La conclusió és que el dimoni ha entrat dins de la família i no marxarà encara que dedideixin canviar de casa. Anirà amb ells. És igual que creguin o no en fenòmens paranormals. M'ha agradat la pel·lícula (i no fa tanta por com diuen) i, sobretot, la sensacional interpretació de Vera Farmiga ("Quid Pro Quo", 2008), que fa de Lorraine Warren. Està espectacular! En Patrick Wilson és l'Ed i la Lili Taylor, la Carolyn Perron, la turmentada mare. Molt recomanable.

"ELS APRENENTS DE TRAÏDOR" (IVAN CARBONELL)

Em va fer gràcia que "El comentari a l'Apocalipsi", de Beat de Liébana, aparegués a Edimburg després de ser robat a La Seu d'Urgell. Ho vaig llegir a la contraportada de "Els aprenents de traïdor" i , amb aquetst petit detall, en vaig tenir prou per comprar-lo. Edimburg és una de les ciutats escoceses que visitaré aquest estiu. El llibre està escrit per Ivan Carbonell (Valencia, l'Horta. 1979) i publicat per Cossetània. Té 140 pàgines.

Podria definir aquesta novel·la com un puzle complex. Res queda clar del tot fins que col·loquem l'última peça. Més que res perquè l'acció va endavant i endarrere sense ordre ni concert, de manera voluntària, esta clar. L'acció gira al voltant del preuat llibre de Beat de Liébana, que passa d'unes mans a unes altres, constantment, i mai de manera legal. Carbonell, que amb aquest llibre va guanyar el XXI Premi de Narrativa Vila de L'Ametlla de Mar, ens explica fins on són capaces d'arribar algunes persones per aconseguir allò que volen. I sense arriscar-se massa, perquè sempre hi ha intermediaris, també disposats a tot, per guanyar diners en una transacció d'allò més il·legal. La pela és la pela; i mai millor dit.

Alguns dels personatges que ens presenta l'Ivan, sempre amb un nom en clau, són d'allò més suggerents. És el cas d'en Sullivan, en Tirèsies, o la Demian, una dona que desplega energia sexual per tots i cadacun dels seus porus. L'escena del lavabo del bar és espectacular. No costa gens ni mica imaginar-se-la. És molt visual, com la resta del llibre. Si una cosa queda clara, després de llegir "Els aprenents de traïdor" és que mai s'ha de donar res per suposat i, que encara que no ho sembli, fins i tot les parets escolten. Per segons quines feines, sempre és millor estar callat i, si pot ser, sense sortir de casa, quan toqui fer-ho... És una novel·las àgil, ben documentada, que ens porta a Edimburg, però també per Londres, Valladolid, València i Barcelona. Una grata sorpresa sobre el negoci, poc conegut, del tràfic d'art.

"Sullivan va entrar un poc més tard al despatx. Tirèsies s'hi havia quedat sol, Demian havia eixit a preparar l'operatiu; calia un grup de suport per al pròxim pas, havia dit Sullivan. Demian havia eixit a reclutar els col·laboradors habituals, exepte Egon Schiele, li havia recordat Sullivan. Així, Tirèsies s'havia quedat tot sol al despatx rellegint el correu de Martel i a l'espera de les ordres de Sullivan. En aquelles hores tingué temps per a reflexionar. Tanmateix, aquelles reflexions les interrompé Sullivan".

Bona semana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Els Quatre Genets: hereus de Robin Hood

"Ahora me ves"... i ara no. Amb tant moviment de càmera, és pràcticament impossible veure l'última pel·lícula de Louis Leterrier sense marejar-se. Ni que formés part del moviment Dogma 95! Segur que la intenció del director francès ("Danny the Dog", 2005) és donar molta mobilitat a les accions dels mags, però diria que es passa de frenada. Moviments extrems i música contundent que, a mi, m'han acabat cansant.

Malgrat aquest "però" tècnic, m'ho he passat bé veient "Ahora me ves", entretinguda i familiar. Diria, sense risc d'equivocar-me, que és la historia d'una venjança. La màgia és el mitjà perfecte per portar-la a terme. Una venjança i uns quants ajustaments de comptes. Les persones que ens roben (a la política actual en tenim uns quants exemples) han d'acabar passant pel sedàs... encara que sigui tard. En aquesta història, els mags, coneguts com els Quatre Genets, només són uns titelles; molt llestos, això sí. La persona que té tots els mèrits és qui mou els fils. Podríem parlar d'un nou Robin Hood, que pren els diners als rics per fer la vida més fàcil als pobres. Desconeixem la seva identitat fins al final.

Un dels grans encerts de "Ahora me ves" és el repartiment. Dos dels quatre mags estan interpretats per actors que em cauen molt simpàtics: Jesse Eisenberg (a qui vaig descobrir a la divertidíssima "Bienvenidos a Zoombiland", 2009) i Woody Harrelson, a qui sempre recordaré per "Los blancos no la saben meter" (1992). Completen l'equip Dave Franco (germà petit d'en James) i Isla Fisher. Els policies són Mark Ruffalo i la guapíssima Mélanie Laurent ("El concierto", 2009), la quota francesa de Leterrier. Michael Caine i Morgan Freeman són dos dels secundaris de luxe. Bons actors i una historia amb gràcia. Una bona proposta per asseure's a la butxca del cinema i deixar-se portar.

"VIVIR DE NOCHE" (DENIS LEHANNE)

Feia temps que no llegia una novel·la "criminal" tan rodona. Em refereixo a "Vivir de noche", de Dennis Lehane (Dorchester, Boston, 1965). Està publicada per RBA i té 187 pàgines. És molt visual i amb uns personatges treballadíssims. No m'estranya que Ben Affleck se n'hagi enamorat i hagi decidit portar-la al cinema. Encara no se sap quins actors la faran ni quan s'estrenarà, però l'èxit està assegurat.

"Vivir de noche" se centra en la vida de Joe Coughlin, un gàngster de descendencia irlandesa que puja com l'escuma. Comença amb petits furts i, poc a poc, va constuint tot un imperi. En Joe és fill d'un capità de la policia de Boston. Corrupte? En plena Llei Seca són pocs els que no estan untats! En Joe és un gàngster -una paraula que a ell no li agrada massa, per cert-, però la veritat és que no té mal cor. Podríem dir que els seus diners són de dubtosa procedència, però una bona part sempre van destinats a causes socials. L'altra cara de la moneda, i etern enemic d'en Joe, és l'Albert White, que cau malament des del mateix moment que Lehane ens el presenta. Aquest sí que és dolent per naturalesa!

Llei seca, trets -molts trets-, amistat, fidelitat i, sobretot, lluita pel poder. Sempre que algú fa ombra, és millor treure'l del mig. Tres escenaris principals: Boston, Tampa i Cuba. I dues dones, l'Emma i la Graciela. En Joe, a qui acabes apreciant, té un rosari d'enemics que no s'acaba mai; començant pel seu mentor, Maso Pescatore i acabant per membres del Ku Klux Klan. Enmig, un reguitzell d'assassins a sou, traficants de licor i un policia evangelista que cita la Bíblia, igual que la seva desgraciada filla. "Vivir de noche" serà la quarta pel·lícula de Lehane que acaba al cinema, darrere de "Desapareció una noche"(que Ben Affleck va convertir en "Adiós pequeña, adiós", 2007), "Mystic River" (Clint Eastwood, 2003) i "Shutter Island" (Martin Scorsese, 2010).

"Una hora antes de su encuentro con Pescatore, Joe vomitó dos veces en el cubo de madera. Le temblaban los brazos. Y, de vez en cuando, la barbilla y los labios. La sangre se le convirtió en un montón de puños golpeándole las orejas. Se había atado el pincho a la muñeca con un cordón de bota hecha de cuero que le había proporcionado Emil Lawson. Justo antes de abandonar la celda estaba a punto de colocárselo entre las nalgas. Lawson había insistido en que lo mejor era metérselo entero por el culo, pero Joe pensaba que igual uno de los matones de Maso le daba por decirle que se sentara, así que le dijo que en las nalgas o en ningún sitio".

Bona setmana a totes i a tots.

A mi, Hallström, també m'ha hipnotitzat!

Amb "El hipnotista" (la paraula no existeix en castellà, per cert) vaig a contracorrent. A mi m'ha agradat força! És un triller fosc i ben ambientat i, sobretot, amb un gran Mikael Persbrandt ("En un mundo mejor", 2010). Està dirigida per Lasse Hallström, que torna a Suècia 28 anys després de "Mi vida como un perro". Des de llavors, la majoria de les seves pel·lícules les ha fetes als Estats Units.

Persbrandt fa d'Erik Maria Bark, un hipnotitzador que passa per moments difícils. Té problemes amb la seva dona (o potser seria més correcte dir que ella els té amb ell) i necessita prendre pastilles per poder dormir. Hi ha alguna cosa del passat que no ha paït bé. Per acabar-ho d'adobar, la policia li demana que intenti interrogar l'únic supervivent del brutal assassinat d'una família: pare, mare i germana petita. De moment, no han trobat cap pista. El noi té 15 anys i es troba en estat de shock.

El comissari Joona (Tobias Zilliacus) és qui està al capdavant de la inverstigació. El trio protagonista el completa la dona de l'hipnotitzador, que interpreta Lena Olin ("El lector", 2008). A més a més de l'assassinat, la trama es complica amb un segrest. No diré de qui, per no fer la guitza a les persones que encara no hagin vist la pel·lícula. Diria que l'únic problema és que la història no pot mantenir el ritme del primer quart d'hora, que és quan hi ha les quatre morts violentes. La del pare, en una pista de bàsquet, em va fer pensar en "Déjame entrar" (2008), d'un altre suec, Tomas Alfredson. Dues hores de cinema negre nòrdic molt interessant.

"VIOLETA SE FUE A LOS CIELOS"

"Violeta se fue a los cielos", d'Andrés Wood, és un drama biogràfic sobre la cantautora xilena Violeta Parra (1917-1967). Ens explica que era una dona autodidacta -amb un món interior molt ric-, molt imprevisible i difícil de portar. Quan va morir la seva filla Rosita Clara (que encara era un nadó) va trigar DOS ANYS a tornar a casa. Estava de gira i no va creure convenient fer-ho abans.

La Violeta deia que l'únic que li va deixar el seu pare va ser "una guitarra plena d'ocells". És per això que va haver de fer-s'ho tot ella sola. Un dia va portar alguns quadres i brodats seus al Louvre, era molt polifacética, i va demanar si podien exposar-los. Van dir-li que sí i va tenir un gran èxit! A la artista xilena la interpreta una magnífica Francisca Gavilán, que s'apropa molt a la veu original de la Parra. Va ser amiga personal de Pablo Neruda i també va tenir relació amb la partera i cantautora Doña Rosa Lorca, coneguda com la "arregladora de angelitos", que cantava als funerals dels nadons morts. A la pel·lícula coincideixen un dia en una entrevista a la ràdio.

Parra va cantar coses com aquesta: "Escribe como quieras, usa los ritmos que te salgan, prueba instrumentos diversos, siéntate al piano, destruye la métrica, grita en vez de cantar, sopla la guitarra y toca la corneta. Odia las matemáticas y ama los remolinos. La creación es un pájaro sin plan de vuelo, que jamás volará en línea recta". L'únic que no m'ha acabat de convèncer és la línia cronològica de la pel·lícula que, en alguns moments, et fa perdre una mica. Un mal menor.

"NEYMAR. OUSADIA E ALEGRIA"

Ja està a la venda el primer llibre sobre el nou crac del Barça, que diu que arriba al Camp Nou per fer Messi encara una mica més gran. Em refereixo a "Neymar. Ousadia e alegria", de Joan Tejedor, periodista de la Cadena SER. L'ha publicat l'Editorial Base. Té 170 pàgines i està molt ben escrit. Tejedor (Sentmenat, 1988) diu que està fascinat pel futbol des que té ulls de raó. Tota una declaració d'intencions.

L'autor feia temps que recollia material sobre Neymar, però no va començar a escriure res fins que va veure l'exjugador del Santos vestit de blaugrana. Més que la biografia d'un crac del futbol, que també ho és, el llibre està plantejat com una novel·la; i aquest és el seu principal encert. Tejedor ho explica tot en el curt espai de temps que va de l'últim partit del brasiler al mític estadi de Maracanà a la presentació com a jugador del Barça. Intenta ficar-se dins de la seva pell i explicar tot allò que Neymar està sentint. Fins i tot s'atreveix a somiar en nom seu. De fet, més que un somni és un malson. Visionari, potser?

M'ha cridat l'atenció, per exemple, que Neymar resi amb la seva germana Nadine la nit abans de cada partit; que es lliurés del servei militar perquè "havia de representar el país a escala internacional" o que viatgés a Barcelona -per passar revisió mèdica, firmar el contracte i ser presentat- en l'avió que li va cedir el cantant Julio Iglesias. Entre d'altres coses, Tejedor també recorda que el jugador va estar quinze diez a prova al Reial Madrid, l'any 2005, quan ell en tenia 13. El títol del llibre és el de la cançó que li va dedicar el seu bon amic Thiaguinho, excantant d'Exaltasamba. Neymar porta la paraula "Ousadia" gravada a la bota esquerra i "Alegria" a la dreta. Les veurem aviat al Camp Nou.

"El sentiment que li provoca el contacte amb la pilota és un lligam cultivat des d'abans de tenir ús de raó. Quan és amb ella és capaç d'aïllar-se del món, de sentir que no necessita res més. Que l'omple com mai ningú ha aconseguit fer-ho. Ha arribat a definir-la com un objecte femení del qual està completament enamorat. La majoria d'aparicions que han fet junts han estat rodejats de gent que anhela compartir-la. Però els seus moments preferits són quan el deixen sol amb ella".

Bona semana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Més problemes de parella, ara als quaranta!

Hem crescut amb la Celine i en Jesse i és molt fàcil identificar-se amb els seus problemes de parella, ara als quaranta anys. "Antes del anochecer" completa la trilogia del director nord-americà Richard Linklater, després de "Antes del amanecer" (1995) i "Antes del atardecer" (2004). Veient els èxits de les tres anteriors, jo no descartaria que aquesta saga s'acabi transformant en una tetralogia. Estaria bé!
 
A la Celine (Julie Delpy) i a en Jesse (Ethan Hawke) els vam deixar a París, on es van trobar per casualitat, nou anys després de passar un dia a Praga. Ara els recuperem a Grècia, on estan de vacances. No explicaré quina és la relació que els uneix, per qui encara no hagi vist la pel·lícula. Sí que diré que tornen les converses profundes sobre l'amor i els problemes que comporten, per exemple, el pas del temps, l'arribada dels fills, la gelosia... És una pel·lícula brillant; agra i divertida alhora. Fins i tot diria que èpica! Manté el nivel de les anteriors.
 
Tant la Julie com l'Ethan s'han fet grans, com nosaltres. Tenen 43 i 42 anys, respectivament; i segur que han passat per situacions molt semblants als dels personatges que interpreten. A "Antes del anochecer" hi ha tres grans converses: al cotxe, a la casa de Grècia on estan convidats i a l'hotel on passen l'última nit, abans de tornar de vacances. La del cotxe em va semblar un pèl artificial, però les altres dues són sensacionals. La pel·lícula va de menys a més i acaba de manera espectacular. Imprescindible.

"LA MEJOR OFERTA"

"Las emociones pueden falsificarse, como las obras de arte". Ho diu un dels personatges a "La última oferta", de Giuseppe Tornatore. Per a mi, és el seu millor títol des de "Cinema Paradiso" (1988). La frase que he citat pot semblar senzilla, però serveix per explicar-ho tot. Qui ja l'hagi vista, sabrà perquè. Podríem parlar de drama romàntic, amb un fantàstic Geoffrey Rush.
 
Rush dóna vida a Virgil Oldman, un ric i solitari agent de subhastes. Ric perquè ven i compra molt; i no sempre de manera legal. Solitari perquè mai se l'ha vist amb cap dona. És escrupolós (sempre va amb guants) i es malfia de tothom. Manté el control de la situació fins que s'enamora d'una noia que el contracta perquè taxi la col·lecció d'art dels seus pares, morts un any enrere. No és una persona normal. Segons ens expliquen, té por de relacionar-se amb els altres i fa molts anys que no surt de casa. De fet, triguem quasi una hora en veure-la per primer cop. La interpreta Sylvia Hoeks.
 
Per l'estructura de la pel·lícula, és millor no explicar res més. L'únic que diré és que, a partir de l'hora i quart (dura més de dues), comences a veure que alguna cosa no quadra. No és que hi hagi res mal fet, ni molt menys, però te n'adones que Tornatore t'està intentant portar, decididament, cap a un lloc concret. No saps ben bé perquè, però intueixes que al final voldrà donar un cop d'efecte, al més pur estil dels prestidigitadors. I ho acaba fent! La resolució de la història és bona, però potser no del tot sorpresiva. Massa pistes, massa preguntes que quedaven a l'aire... Com deixen anar en un moment determinat, "Estar casado es como una subasta. Nunca se sabe si la tuya serà la mejor oferta".

"INFERNO" (DAN BROWN)

Cada cop que em trobo amb Dan Brown ho explico; i aquest cop torno a fer-ho. En els últims sis anys i mig, he llegit uns 250 llibres. N'acabo un i en començo un altre, sense parar. Doncs bé. El primer de la llista, el que em va tornar a posar dins del circuit, després de molt temps allunyat de la lectura, és "El código da Vinci". És per això, que cada cop que el nord-americà publica, jo li dono la meva confiança.
 
Vaig llegir "El código da Vinci", "Àngels i dimonis", "El símbol perdut", "El gran engany", "Fortalesa digital"; i ara "Inferno". No tots m'han agradat igual. Crec que quant més llegim, més exigents ens tornem i, a mida que passa el temps, busquem coses més complexes, més profundes, més ben escrites. És el que tinc més recent, per raons òbvies, però m'atreviria a dir que "Inferno" és el llibre més complet de Brown. Es manté la mateixa estructura que els anteriors, amb aquelles persecucions contrarellotge presidint-ho tot, però té més contingut. Després d'acabar-lo, estàs obligat a reflexionar, a posicionar-te al costat d'un dels protagonistes.
 
NO HI HA RECURSOS PER A TOTHOM

En aquesta ocasió, el professor de simbologia Robert Langdon persegueix un boig (o un visionari?) que està preocupat per la superpoblació. Considera que per assegurar la continuïtat de la raça humana, n'ha de desaparèixer un terç... com va passar amb la pesta negre. Diu que no hi ha recursos per a tothom. I calen solucions, imaginatives! És per això que, amb el suport d'una misteriosa organització, en Bertrand Zobrist ha creat un perillós virus de laboratori. Aconseguirà que s'expandeixi a tot el món?
 
 El nom del virus, "Inferno", està relacionat amb el poema èpic de la "Divina Comèdia" de Dante, que Zobrist pren com a referència. En Langdon intentarà aturar la pandèmia seguint les pistes del científic per Florència, Venècia i una ciutat no italiana de la qual no diré el nom, per no donar més pistes de les necessàries. Aquest cop, els companys de viatge de Langdon són la Sienna Brooks, una noia superdotada; i la doctora Elizabeth Sinskey, al capdavant de la Organització Mundial de la Salut. Fins al final, és difícil saber qui es qui i en quin bàndol es troba. El llibre, que passa francament bé, està publicat per Empúries Narrativa i té 635 pàgines.
 
 "L'Elizabeth no sabria mai si va ser la mentida o la infertilitat el que va endurir el cor del noi. Però una setmana després va marxar de Venècia sense l'anell de compromís. L'únic bon record d'aquell viatge desgraciat va ser un amulet de lapislàtzuli. El bastó d'Esculapi era un símbol escaient, d'una medicina amarga en el seu cas, però d'ençà d'aquell dia l'havia portat sempre. "El meu amulet", va pensar. "El regal de comiat d'un home que volia que tingués els seus fills"".
 
 Bona setmana a totes i a tots.
 
 @Jordi_Sanuy

"Pietà": entre la venjança i la redempció

Els diners són l’inici i el final de totes les coses: de l’amor, de l’honor, de la violència, de la fúria, de l’odi, de la gelosia, de la venjança... i de la mort. Per diners es mou el protagonista de “Pietà”, de Kim Ki-duk, un dels meus directors preferits. És un cobrador de préstecs sense escrúpols. Quan algun dels seus clients no paga, el mutila per cobrar l’assegurança. El deute queda saldat.

Diria que “Pietà” és el millor títol del director coreà des de la sensacional “Bin-jip” (2004). El 2012, va rebre el Lleó d’Or al Festival de Venècia i va guanyar el Satellite Award a la millor pel·lícula de parla no anglesa, exaequo amb la francesa “Intocable”. Jo sóc fan incondicional Kim Ki-duk, que sempre s’esforça per intentar explicar coses noves. Entenc, però, que el seu cinema no és apte per a tots els públics. És poètic, fosc, dur, recargolat i, de vegades, fins i tot desagradable. La violència de Kim Ki-duk mai és gratuïta, però sí molt explícita.

Aquest cop, la font d’inspiració és la Pietà de Michelangelo, un dels símbols de l’amor entre una mare i un fill. El cobrador està interpretat per Lee Jung-Jin (“Domicilio desconocido”, 2001). Aquí no m’ha acabat de convèncer. Potser perquè Jo Min-Su, que fa de mare, està espectacular. Se’l menja des de la primer cop que apareix en pantalla. Tinc dubtes sobre les intencions de la mare d’en Gang-Do, que reapareix en la seva vida quasi trenta anys després d’haver-lo abandonat; just quan acabava de néixer. Ara torna; i l’estova, fins a punts insospitats. Un cop superada la ràbia inicial, Gang-Do l’accepta i comença a desviure’s per ella. No suportaria que algú fes mal la Mi-Son.Podria perdre la raó. Per evitar-ho, deixa la feina. Fins aquí està tot clar.

El problema, i no explicaré més, és si a la Mi-Son la mou l’intent d’expiar els mals del seu fill, la venjança (molt present en el cinema coreà) o fins i tot les dues coses. Té motius per redimir-lo, però també per buscar la revenja. Sigui com sigui, el pla de la Mi-Son és espectacular, amb càrrega de fons i un final de matrícula d’honor. Una mare és capaç de fer qualsevol cosa pel seu fill; qualsevol cosa. A l'inrevés, no sempre és així. Kim Ki-duk m’ha tornar a deixar perplex. Gràcies, Mestre!

"THE TRIP"

També he passat una molt bona estona, i divertida, amb “The trip”, de Michael Winterbottom. D’aquest director ja em va agradar molt “24 Hour Party People”, que també protagonitzava l’actor, productor, còmic i escriptor Steve Coogan. Aquí, Coogan fa d’ell mateix. El seu company de viatge és Rob Brydon, molt popular al Regne Unit, sobretot per les seves imitacions d’actors de cinema famosos.

En Coogan i en Brydon recorren els millors restaurants del país per fer-ne crítiques a la revista “El observador”. Hi havia d’anar amb la seva xicota, però la relació passa per moment difícils i, a darrera hora, ella decideix quedar-se a casa. És per això que demana a Brydon que l’acompanyi. No era ni la segona, ni la tercera opció. Le història passa francament bé. Les imitacions són  excepcionals (imprescindible veure la pel·lícula en versió original) i el bon rotllo que hi ha entre els dos viatgers s’encomana.

Però, afortunadament, “The trip” és molt més que un viatge. Mentre veiem com treballen a les millors cuines del Regne Unit i gaudim (encara que només sigui amb els ulls) dels seus millors plats, Winterbottom també reflexiona sobre les relacions de parella, la família i, fins i tot, sobre la fama. Es pot ser famós i estar sol alhora. Podem parlar d’una pel·lícula humana, amb un pèl de melancolia i molt fresca. Recomanable per veure amb tota la família. És un tres en un: guia gastronòmica, road movie i comèdia.

"VICTUS" (ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL)

S’ha escrit moltíssim sobre “Victus”. En els primers noranta dies, se’n van vendre més de cent mil exemplars. L’havia deixat aparcat momentàneament perquè, en els últims mesos, ja havia llegit un parell de títols amb el mateix tema de fons: “Lliures o morts” (de Jaume Clotet i David de Montserrat) i “Donde se alzan los tronos” (d’Ángeles Caso). M’agrada molt com escriu l'Albert Sánchez Piñol, de qui no em perdo res.

De fet, espero amb ganes el seu tancament de la trilogia sobre criatures fantàstiques, després de “La pell freda” i “Pandora al Congo”. Aigua, terra i, en breu, àngels que cauran del cel... al Matarranya! La mare de l'Albert, com explicava fa unes setmanes, va néixer a La Torre del Comte.

GRAN NOVEL·LA HISTÒRICA

Prefereixo valorar el llibre com una novel·la històrica i deixar de banda si s’ajusta, més o menys, a la realitat. M’ha sorprès, això sí, fins a quins punts queda ridiculitzat Rafael Casanova, Conseller en Cap de Barcelona i màxima autoritat militar i política de Catalunya durant l’assalt de les tropes borbòniques. Han passat tres-cents anys i, cada 11 de setembre, a Barcelona, continuen fent-se ofrenes florals al seu monument, situat a la cruïlla entre els carrers Casp i Ausiàs Marc. Curiós, com a mínim. També té gràcia que el pes de la resistència el portés un general castellà, Antonio de Villarroel, conegut popularment Don Antonio.

Més enllà de les coses que sabem pels llibres d’història, “Victus” ens presenta la figura d’un supervivent com tants altres, Martí Zuviría. A través dels seus ulls, vivim de prop la guerra de Successió espanyola, que va acabar l’11 de setembre de 1714, amb un assalt tan salvatge com desmesurat. Contra tot pronòstic, Barcelona va resistir tretze mesos. En Martí va ser un alumne aventatjat del marqués de Vauban, tot un geni de la enginyeria militar. No hi havia cap fortificació que se li resistís, amb un gran sistema d’avançament, a través de trinxeres. Amb en Zuvi Piernaslargas passem per França, Barcelona, Madrid, Toledo, Tortosa i per batalles històriques com les de Brihuega i Almansa.

UNES MEMÒRIES DIVERTIDES

El llibre, amb un llenguatge directe i ple de renecs, se suposa que són les memòries d’en Zuviria. Les hi dicta personalment a una dona austríaca que es diu Waltraud, quan ell  ja té quasi cent anys. La tracta amb  despreci, deixant-li anar un munt de barbaritats. Se suposa que es molt lletja. Al final, però, se n'adona que la necesita. Cruesa i sentit de l'humor alhora. Després de molts anys sol, en Martí acaba aconseguint formar el més proper  a una familia: amb una exprostituta (això d’ex potser ho hauria de posar entre cometes), un nen que roba més que parla (Anfant), un nan que va amb un embut al cap i no diu res i un home gran que, per edat i instint de protecció, fins i tot podríem convertir en l'avi.

Un altra de les coses que m'ha quedat força clara després d'acabar aquesta gran novel·la és que molts militars són com la majoria dels futbolistes: van a l’equip que els paga més, independent-ment dels seus colors. Només així podem entendre que l’exèrcit francès el comandés un anglès i a l’inrevés. O que un castellà, nascut accidentalment a Barcelona, liderés als catalans fins el final. “Victus”, publicat per Edicions La Campana, és un llibre escrit amb molt d'ofici. Les seves 608 pàgines es poden llegir pràcticament d’una tirada. Una experiència irrepetible.

"Insisto: un exceso de civilización convierte a los pueblos rectos en papanatas: Porque era evidente que el Karlangas (Carlos III) nunca volvería y que la reinecita, que en el fondo se había quedado como prenda política, aprovecharía la primera oportunidad para seguirlo. Se pasó un año en Barcelona, yendo a la ópera entre bostezo y bostezo. Y luego, cuando le pareció muy buen, adiós muy buenas. Lo que aún me da escalofríos y me sulfura es el motivo que la fulana arguyó. Según sus propias palabras, tenía que irse por "la grande importancia de la tan deseada sucesión". Es decir, que le urgía abrirse de piernas ante su Karlangas, y eso era mucho más importante que el destino de una nación entera".

Bona semana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El Superman més fosc i complicat és d'acer!

Llarga i exagerada. He escollit aquestes dues paraules per definir “El hombre de acero”, de Zack Snyder (“Watcmen”, 2009). La redefinició del personatge de Superman és bona (l’humanitza molt), però a la pel·lícula li sobren focs d’artifici i li falta profunditat. Henry Cavill m’ha agradat com a Clark Kent, fort i amb mirada trista. És un immigrant en un món que mai l’ha acceptat del tot.

El millor de “El hombre de acero” són alguns dels personatges secundaris, com Rusell Crowe i Kevin Costner, pare biològic i adoptiu d’en Clark, respectivament. Crowe està sensacional, com quasi bé sempre. També està molt ben explicada, i de manera original, la destrucció de Krypton, diferent de com l’havíem vist fins ara. El paper de Costner em va portar directament a “Un mundo perfecto” (1993), en la qual parlava molta estona amb un nen de sis anys, a qui havia agafat d’ostatge. Em va cridar l’atenció que Snyder escollís Laurence Fishburne per donar vida al director del Daily Planet. L’Amy Adams interpreta a la Lois Lane. L’Adams va estar nominada a l’Oscar, en la categoria de millor actriu de repartiment, pel seu paper a “The Master” (2012).

La pel·lícula té el segell de Christopher Nolan, guionista i productor. El seu Superman també és fosc i complicat, seguint els passos del Batman que ens va regalar a “El caballero oscuro” (2008) i “Batman Begins” (2005). Només recomanaria “El hombre de acero” als grans fans dels superherois. Les lluites són molt i molt llargues, amb edificis caient un darrere de l’altre. La destrucció massiva, amb cotxes volant a tort i a dret, acaba cansant. Snyder està més per l’espectacle que per qualsevol altra cosa i, a mi, m’ha decebut força.

“TRANCE”

Tampoc m’ha convençut el retorn de Danny Boyle, després de “127 horas” (2010) i “Slumdog millionaire” (2009). La història és bona i enrevessada (que no hauria de ser un problema), però arriba un moment en què ell mateix posa el fre de mà i perd tota la gràcia. No deixa que l’espectador descobreixi què està passant, ja que fa que el personatge de la Rosario Dawson ho expliqui TOT.

La Dawson està espectacular, en tots els sentits, amb nu integral inclòs. És la hipnotista que ha d’intentar descobrir on ha amagat un quadre de Francisco Goya en Simon (James McAvoy), treballador d’una casa de subhastes. Ha rebut un fort cop al cap i no pot recordar on és. En Simon estava d’acord amb un grup de lladres, liderat per en Franck, interpretat per Vincent Cassel. La pel·lícula és molt potent visualment, com és habitual en Boyle, però li falta una mica d’ànima. Efectista, sí, però amb poc contingut real. Acabes de veure-la i comences a oblidar-la. No hi queda res que et faci reflexionar el més mínim.

“NITS DE GUÀRDIA” (PAULA ROC)

Aquesta setmana he atacat el meu primer Fanbooks, del Grup Editorial 62: “Nits de guàrdia”, de Paula Roc. L’he trobat interessant. Es tracta de literatura juvenil de qualitat; optimista i amb finals més o menys feliços. Ara, que quan ets jove, res no és fàcil. La Paula vol deixar clar que el suïcidi i les drogues MAI són la sol·lució als problemes, per molt greus que puguin semblar.

El llibre té 271 pàgines i es llegeixen d’una tirada. Els personatges principals, la Magda, en Roi, en Jan, la Mai i la Irati, estan relacionats amb la medicina, d’una manera o altra. Els tres primers fan pràctiques en el mateix hospital, després d’acabar la carrera i abans del MIR. La Mai és infermera i la Irati encara ha de fer la selectivitat, però també vol ser metge. Hi ha un altra estudiant que hi és i no hi és; i no explicaré perquè. És la Bel, l’amiga de l’ànima de la Magda. A “Nits de Guàrdia”, la Paula ens explica les pors dels residents, que no sempre tenen clar si serveixen o no per la medicina. Són insegurs a l’hospital, on fan un munt de guàrdies, i també en l’amor, ara que comencen a tenir les primeres relacions més o menys serioses.

L’autora també toca el tema de les pressions familiars. Que el teu pare sigui una eminència de la medicina, pot comportar-te una imposició afegida... encara més si el que realment vols és dedicar-te a la fotografia. Aquest és el cas d’en Jan. O el de la Irati. La seva mare, doctora de prestigi, mai li ha dedicat l’atenció que mereix una noia de la seva edat. Dóna la sensació que només viu de cara als pacients i, això, arribat al cas, pot tenir conseqüències imprevisibles.

“De debò que voldria ser com tu, però no puc...”, li suplica en Jan amb la mirada, al seu pare. Però ell no se n’adona, segueix amb la seva operació, l’única cosa que segurament li ha donat vida tots aquells anys; ni el seu matrimoni ni la seva família. En Jan se sorprèn pensant que voldria ser ell qui estigués a la taula d’operacions, només perquè el seu pare li prestés la meitat d’atenció que li està donant a aquell cos”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Som honrats... fins que deixem de ser-ho!

Una de les tres paraules que formen el títol serveix perfectament per definir la pel·lícula: honrada. "Somos gente honrada" està dirigida per Alejandro Marzoa i produïda per El Terrat, amb José Corbacho al capdavant. Honrada i propera perquè no és difícil posar-se en la pell dels protagonistes. Són dos aturats, d'uns cinquanta anys, que troben deu quilos de cocaïna a la platja. Hi havien anat a pescar.

En Miguel de Lira i en Paco Tous (conegut pel seu paper a la sèrie televisiva "Los hombres de Paco") interpreten a en Manuel i en Suso, els dos amics que han de decidir si es queden la droga o la venen... amb les dificultats que això pot comportar per dues persones sense experiència en el món de l'hampa. És per aquest motiu que la pel·lícula es fa tan propera. Immediatament ens preguntem què faríem nosaltres en el seu cas. Ara, que no crec que sigui fàcil trobar un paquet com aquest i encara menys que el traficant de torn no intenti recuperar-la, però vaja.

Unax Ugalde dóna vida al policia que, si tot va bé, s'ha de convertir en el futur gendre d'en Manuel. Del repartiment també destaca la Marisol Membrillo, que fa d'esposa d'en Suso. "Somos gente honrada" és una història molt actual, amb la crisi del maó de rerefons. Per treure els seus endavant, molts són capaços de fer coses que mai s'haurien imaginat. En definitiva, un drama entretingut, amb tocs de comèdia i sense cap tipus de malícia. Per desgracia, la realitat és un pèl més complicada. Entre "Tapas"(2005) i "Los lunes al sol" (2002).

"INSENSIBLES"

Tinc la sensació que, a "Insensibles", Juan Carlos Medina potser ha volgut explicar massa coses. La pel·lícula és una mescla de cinema fantàstic amb episodis foscos de la Guerra Civil. D'un costat tenim un grup de nens que pateix analgèsia; és a dir, absència de sensibilitat per al dolor. Fan i es fan mal sense adonar-se'n, moltes vegades amb foc.

L'altre gran protagonista d'aquesta història força complexa és en David, un neurocirurgià que necessita trasplantament de medul·la. L'interpreta Àlex Brandemülh. Ell és converteix en vincle d'unió entre tots els personatges, mentre intenta descobrir qui és la seva mare biològica. El gran Juan Diego fa de pare d'en David; i la Bea Segura es posa en la pell d'una les infermeres que treballen en l'hospital on estan tancats els nens. Les poques espurnes d'humanitat surten d'ella, que a la pel·lícula es diu Magdalena.

"Insensibles" ens parla dels nens robats i, sobretot, de les atrocitats de la Guerra Civil, amb uns Nacionals que creuen que els gen Roig es pot arribar a extirpar. És aquí on entra en acció un personatge que es diu Berkano, del quals no explicaré res. Pel·lícula amb molta sang, valenta, amb una atmòsfera angoixant i algunes referències a la sensacional "Blade runner" (1982). Tot i les seves bones intencions, no acaba de ser rodona. Malgrat tot, bon debut de Medina, que no ha tingut por d'arriscar.

"MENÚ DEGUSTACIÓ"

Un any després de separar-se, en Marc i la Rachel aconsegueixen taula per sopar en un dels millors retaurants del món, que està a la Costa Brava. No s'han vist en tot aquest temps, però cap dels dos vol renunciar a anar-hi. És per això que decideixen gaudir-hi plegats. És un bon punt d'inici, però la pel·lícula va perdent pistonada, amb massa casualitats. Lleugera i amable.

La xef està interpretada per la Vicenta Ndongo i té com a ajudants a dos dels germans Roca, en Joan (a la cuina) i en Pitu, de sommelier. En Jordi no surt. Un dels actors que fan de clients és Stephen Rea, que demana una ampolla de Finca Garbet 2005. Figura que en sap molt de vi. Jan Cornet i una espectacular Clàudia Bassols són en Marc i la Rachel, la parella que, tot i que potser no serà fàcil, intentaran oblidar el passat i gaudir al màxim d'un sopar irrepetible. Ella és novel·lista, ell pediatra.

"Menú de degustació" és una comèdia, molt estiuenca, que passa força bé. No cal demanar-li res més. És veritat que els últims vint minuts són massa irreals i ensucrats, però tampoc acaben de desentonar del tot. I això que la cançó final està interpretada per las Nancys Rubias, amb el polifacètic Mario Vaquerizo al capdavant! El repartiment és molt internacional amb la veterana Fionnula Flanagan ("El irlandés", 2011), Togo Igawa ("El erizo", 2009) i el mencionat Rea, entre altres.

"EL MATARRANYA. CRÒNICA D'UN VIATGE"

Fa uns dies vam presentar el llibre "Tu també pots" al Matarranya, comarca del Baix Aragó, a la provincia de Terol. S'hi parla català. El llibreter Octavi Serret, Premi Nacional de Catalunya, em va regalar "El Matarranya. Crònica de viatge", de Joaquim Montclús i Esteban. El prefaci és d'Albert Sánchez-Piñol, que explica la veritable historia de la casa de la seva iaia, la Dora. La Dora és una de les protagonistes d'"El bosc", la pel·lícula d'Óscar Aibar, amb guió del mateix Sánchez-Piñol.

L'escriptor barceloní, que ara triomfa amb "Victus", té arrels al Matarranya. La seva mare és de La Torre del Comte. De fet, tancarà la seva trilogia sobre criatures fantàstiques (després de "La pell freda" i "Pandora al Congo") amb una historia d'àngels que aterren al Matarranya. La Torre del Comte és un dels 29 pobles que Montclús retrata en aquest llibre publicat per Galerada, amb el suport de Serret, Té 184 pàgines i moltes fotografíes, fetes per la dona de l'autor. Per a mi, un dels pobles més macos del Matarranya és La Freixneda, que és on ens vam allotjar quan vam presentar el llibre a Vall-de-roures i Arens de Lledó. El Convent de 1613 (hotel i restaurant) és espectacular.

"El Matarranya. Crónica de viatge" és un llibre imprescindible per tothom que vulgui viatjar a aquesta bonica comarca del Baix Aragó. Montclús (Calaceit, 1957) ens diu per on arriba a cada poble, els monuments més importants que podem trobar-hi i els llocs d'interès. També explica on fa els àpats quan hi va, l'evolució recent de les localitats i els principals fills de cadascuna. Està molt ben escrit i és fàcil de llegir.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy