Viu la teva vida; Condueix-la com si l'haguessis robada

Diu un company meu que hem d’intentar que tot allò que fem, per petit que sigui, sempre “tingui àngel”. El director de cinema John Carney sempre ho aconsegueix. A “Once” (2007), a “Begin again” (2013) i, darrerament, a “Sing street” (2016). Totes tres pel·lícules tenen la música com a eix vertebrador. Va estar nominada als Globus d’Or i als National Board of Review. Dura 1 hora i 45 minuts i passa molt bé.

Aquest cop, Carney centra la història a Dublín, l’any 1980. Els pares del protagonista se separen i, com a conseqüència de la recessió econòmica, en Conor ha de canviar d’escola. Passa d’una privada a una pública, on alguns alumnes comencen a fer-li la vida impossible. Tot canvia el dia que coneix a Rapinha, una noia guapíssima, una mica més gran que ell. Com que li diu que és model, ell li pregunta si vol fer el videoclip del seu grup. El problema és que, de moment, en Conor no té cap grup. L’haurà de crear per poder satisfer-la. En Conor està interpretat per Ferdia Walsh-Peelo i la Rapinha per Lucy Boynton. La química entre tots dos és brutal.

La composició del grup, fent un fitxatge darrere d’un altre, és divertidíssima. Tots ells són uns bons personatges. Comencen des del no-res i, la veritat, és que se’n surten força bé. En Conor fa molt de cas al seu germà gran, que és qui l’orienta musicalment parlant. S’entén que en el seu dia ell també podia haver muntat un grup, però es va deixar portar per la por i la incertesa de cara al futur i va descartar la idea. Ara no vol que el seu germà repeteixi les seves mateixes errades. Li dóna vida Jack Reynor, que va participar en una de les pel·lícules de la nissaga de “Transformers”. Des d’un punt de vista visual, el grup segueix les tendències dels grups de l’època, com Duran Duran, Spandau Ballet o The Cure. Lògicament, també escoltem les seves cançons.

“Sing street” repassa l’evolució del grup, que a poc a poc va tenint un cert èxit; i la relació entre en Conor i la Rapinha, que passa per millors i pitjors moments. Ella té una mirada i un somriure preciosos. Els dos joves tenen grans somnis i esperen poder complir-los aviat. En definitiva, una pel·lícula alegre, divertida, transgressora i amb una bona banda sonora. La cançó principal va estar nominada als Critics Choice Awards. Per gaudir en família i passar una bona estona. Jo la vaig veure al Cercle Cultural de Granollers, en versió original, projectada per l’Associació Cultural.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy