L'aroma del temps (Núria Pradas)

“El perfum ha tingut una funció religiosa. I ha estat utilitzat, també, com a arma de seducció de tots els temps. Està íntimament relacionat amb la vida emocional”. Ho diu Núria Pradas (Barcelona, 1954) a “L’aroma del temps”. És tota una declaració d’intencions. Les 412 pàgines del seu llibre, publicat per Penguin Random House, fan olor de gessamí, d’espígol, de bergamota, de mandarina, de pebre rosa i d’un munt de coses més.

De Pradas ja havia llegit “Somnis a mida” i m’havia agradat molt. Per cert, que Santa Eulàlia (la botiga en què es basava el llibre) surt citada en aquest últim. Divertit, com a mínim. Amb el permís del perfum, que ho envolta absolutament tot, el principal protagonista de “L’aroma del temps” és Pablo Soto. El nano queda orfe a 11 anys i se’n va a viure a Grasse, a la Provença, amb la seva tieta Anne. Amb el pas dels anys, en Pablo comença a interessar-se en els perfums i es posa a treballar amb el mestre Ernest Beaux, que és un personatge real. És el pare del famós Chanel Nº 5. Com a ajudant de Beaux, en Pablo va ser testimoni del naixement d’aquest perfum, potser el més famós de la història. Tot això va passar en temps de la Gran Guerra.

“L’aroma del temps” també són dues grans històries d’amor, les dues amb en Pablo de protagonista. I fins aquí puc explicar. De manera directa, en la primera hi acaba intervenint Gabriel “Coco” Chanel, de qui Pradas ens en parla molt. Els protagonistes del llibre passen per Grasse, però també per París i per Barcelona. M’ha cridat l’atenció, i m’ha fet força gràcia, que “Angélique Sous le Pluie”, una de les suposades creacions de Pablo Soto, es fabriqués a la factoria de Dana a Granollers, que és la meva ciutat. Es feia allà i es distribuïa amb èxit per mig món, sobretot al mercat americà. En la part final del llibre, Pradas ens defineix els perfums de la novel·la. Dóna quatre quatre dades dels reals, com Chanel Nª 5, Jicky i Shalimar, i dels altres que s'inventa. En aquest segon cas, afegeix en quin s’ha basat per fer-lo creïble.

Pradas té una facilitat brutal per explicar històries. No soc un expert en perfums, ni m’interessen massa, però ha aconseguit que llegís el llibre pràcticament d’una tirada. Gràcies a ella, per exemple, tinc una idea aproximada de com va néixer el Chanel Nº 5 i de la vida que va fer la Chanel amb el seu amant, Arthur Capel “Boy”, a París. Ens ho explica tot amb naturalitat. Els seus personatges estan molt vius i és fàcil identificar-s’hi. En Pablo, la Claudine, l’Anne, en Clément, la Violette, l’Angèlica... tots ells tenen profunditat i un llarg recorregut per davant. L’estil de Pradas és àgil, directe i molt visual.

"Però ara, oblidades les recances, en Pablo corria, volava pels carrers de Grasse, amb aquell tresor amagat. No li havia semblat que fos res de dolent posar una mica del perfum escollit per la Coco en un flascó que va tancar amb cura i que també amb cura va amargar-sa a la butxaca. El volia ensenyar a la Claudine. Ella, com mig Grasse, havia viscut la visita de la Coco Chanel amb curiositat gens dissimulada. Els altres perfumistes es preguntaven que tramava la gran Chanel amb aquell rus. I la Claudine s’havia mostrat més que feliç de poder saciar la seva curiositat amb la informació privilegiada i de primera mà que en Pablo li proporcionava”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

MIL POSTS A PARANOIA 68

“L’aroma del temps” és el post número 1000 de Paranoia 68 des que, a l’octubre de 2006, es va posar en marxa el blog. Al llarg d’aquests 11 anys i mig, he referenciat prop de 500 llibres, a més a més d’un seguit de pel·lícules i de reflexions personals. Moltes gràcies a tothom. Seguim.

Cazeneuve i la revenja dels desvalguts (Oriol Molas i Ferran Grau)

Em trec el canotier davant d’Oriol Molas (Camprodon, 1968) i Ferran Grau (Lleida, 1982). Quan em va arribar el seu llibre a casa, la portada ja em va seduir. No m’ha decebut gens ni mica. Han fet de “Cazeneuve i la revenja dels desvalguts” una divertidíssima novel·la negra. I diria que fusionar l’humor amb ganivets esmolats, pica-gels i molta sang i fetge no és fàcil. Està publicada per Capital Books i té 349 pàgines.

L’èxit de Molas i Grau és regalar-nos uns personatges espectaculars, que et cauen bé des que els coneixes. Inclòs l’inspector Donato, que està fet tot un tal·lós. Corrupte, curt de mires i expert en donar calbots als seus ajudants quan l’ajuden a trobar aquella paraula que mai no troba quan parla. Però cau simpàtic. L’Enric Cazeneuve viatja de París a Barcelona, l’any 1909, per instal·lar-se al número 6 del carrer de Balmes, on havien viscut els seus avis. Una de les primeres coses que fa quan arriba és anar a buscar al seu gran amic de joventut, en Cinto Brescó, redactor de La Vanguardia. Han de recuperar el temps perdut, com més aviat possible. Han estat molt temps sense veure's.

L’Enric, sempre abillat amb el seu canotier i un paraigua, és un home de món, seductor, i amb ganes de gaudir dels plaers de la vida. En Cinto és un bromista empedreït, amb una imaginació desbordant. Quan presenta el seu amic és capaç d’inventar-se qualsevol cosa. Tots dos s’encarregaran d’investigar uns quants assassinats misteriosos i despietats que, en principi, no semblaria que estiguessin relacionats... L’Enric ho fa per plaer. En Cinto, per feina. El seu somni és convertir-se en redactor de successos. Al costat d’aquesta parella tan singular, hi ha la Filo, la filla de la portera de l’Enric. Es converteix en la seva minyona i, quan pot, també els ajuda en el cas. És bona cuinera i una gran sindicalista, molt implicada amb els més necessitats.

La història passa poc abans de la Setmana Tràgica, en una Barcelona ferida de mort. El retrat que fan els autors de la ciutat també és molt acurat. El llibre està escrit amb un estil àgil i directe, molt fàcil de llegir. Acabo amb dos personatges que, tot i ser un pèl més secundaris, també tenen molt pes: la Montserrat, un amor de joventut d’un dia de l’Enric, i l’Enriquet, un gitanet més llest que la gana, que domina Barcelona com ningú. Apareixen assassinats un carnisser, un cotxer, un ric empresari, un vigilant de l’estació de trens, un militar, un majordom... Qui ho fa? Per què? Descobreixes aviat perquè mata l’assassí, però no saps qui és fins que acabes el llibre. Sense trampes ni girs tramposos. Una bona aposta per aquest Sant Jordi. Familiar i molt proper. Cazeneuve, el primer detectiu de Barcelona!

“Va obrir la porta i la casa feia olor de conill a la cassola. Li quedava tan bé, el conill a la Filo. Tallat a octaus, el feia rossejar un xic; després, la ceba; i deixava que s’anés coent a foc lent, ben bé més d’una hora amb una mica de brou, un rajolí de vi i unes filles de llorer. Després, a mitja cocció, un bon raig de vinagre blanc –aquest era el secret- i als últims minuts, una picada amb el fetge de l’animal, que havia reservat. Una delícia. I el millor de tot, l’endemà: els fideus a la cassola que sortien de les sobres. Només pel conill que feia la noia valia la pena viure a Barcelona. Però aquell migdia tenia un nus a l’estómac”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Tota la veritat (Karen Cleveland)

“Tota la veritat”, de Karen Cleveland, és d’aquelles novel·les addictives que trobes de tant en tant. N’hi ha una o dues a l’any. El fet que l’autora hagi estat analista de la CIA al llarg de vuit anys li dona una miqueta més de morbo. Té 444 pàgines i està publicada per l'editorial Columna. La traducció al català és de Jordi Boixadós. Universal Pictures ha comprat els drets per portar-la al cinema, amb Charlize Teron de protagonista.

La Vivian Miler intenta compaginar feina i família de la millor manera possible. No és gens fàcil. Té quatre fills petits (en Luke, la Bella i en Caleb i en Chase, que són bessons) i fa d’analista de la CIA. Intenta desemmascarar espies russos als Estats Units. Ella mateixa acaba de crear un algoritme que li permet entrar en l’ordinador d’un agent soviètic i rastrejar-lo de dalt a baix. No s’hauria esperat mai que la foto d’un dels talps que formaria part de l’equip és en Matt, el seu marit. Marit perfecte. Pare perfecte. Perfecte mentider? Entra en estat de xoc.

Com acostuma a passar en aquest tipus de llibres, el contingut està per sobre del continent. L’argument, molt ben trobat, et fa estar en tensió i continuar llegint. No pots aturar-te! L’estil és més aviat senzill, amb frases curtes, sense floritures i amb molt de diàleg. Les pàgines cauen una darrera de l’altra, sense aturador. Per si no n’hi hagués prou, Cleveland aconsegueix que visquis la història en primera persona i et preguntis què faries si descobrissis que la teva parella no és qui et pensaves que era. No cal que sigui una espia russa. Pots assabentar-te d’alguna cosa més trivial, per descomptat. Només faltaria!

“Tota la veritat” reflexiona sobre la família i la mentida. La Vivian i en Matt fa deu anys que són casats i, en un tancar i obrir d’ulls, ella veu que realment no el coneix. En tot aquest temps, Què ha sigut real i què ha sigut ficció? Ell l’estima? I als nens? La seva vida és una farsa? Com pot ser que hagi conviscut deu anys amb un espia rus i no descobrir-ho? Sense tenir ni la més mínima sospita. Ara, la seva obligació és denunciar-lo i que la justícia l’empresoni. Ho té clar. Ho farà? Quines poden ser les conseqüències? Que es trenqui la família? Perdre l’assegurança mèdica i tot un seguit de privilegis? La Vivian haurà de decidir-se i nosaltres, asseguts amb el llibre entre les mans, sabrem els primers de saber-ho. S’admeten apostes.

“Al primer moment, el que ha dit no em sembla real. Se suposa que m’ha de dir alguna cosa que m’ajudi a trobar una sortida. En canvi només hi ha silenci, un forat obert on hi hauria d’haver una conversa, i tinc la impressió de fer equilibris a la vora d’aquest forat i que estic a punt de perdre-ho tot.
Llavors alguna cosa canvia dintre meu, com si hagués pitjat un interruptor. Em giro de cop i el miro a la cara. Ell no s’enretira, es queda al meu costat, prou a prop perquè jo en pugui notar l’olor, sentir-ne l’escalfor.
-Hi ha d’haver una altra manera-dic.”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Lena (Daniel Vázquez Sallés)

Ho dic d’entrada, per no enganyar ningú. Tinc debilitat pels llibres de Daniel Vázquez Sallés (Barcelona, 1966). Amb aquesta frase, “El amor es un lento veneno”, resumiria la seva darrera novel·la: “Lena”. Té 238 pàgines i està publicada per Alrevés Editorial. Els seus grans protagonistes són dos, tot i que també podríem dir que tres: la Lena; i en Martín i en Tomás Knopfler, que conviuen en un mateix cos.

En Martín coneix la Lena quan té 12 anys, prenent el sol a la platja. Ella és més gran que ell i va acompanyada d’un home d’una certa edat. És la seva amant. Només és un noi, sense ofici ni benefici, però decideix que farà tot allò que sigui necessari per fer-la seva. Amb el temps, la Lena es converteix en una novel·lista d’èxit. En Martín es casa i té fills, però la seva vida normal i corrent és totalment falsa. Una tapadora! El seu jo veritable és en Tomás Knopfler, un despietat assassí a sou. Indirectament, mata per la Lena que un dia li va dir que “nunca pierdo el tiempo con gente cuya vida no pueda ser convertida en literatura”. Ella triga molt a descobrir-ho.

Lena és la història d’un amor demencial, entre personatges individualistes i solitaris. La Lena, malparlada, provocadora i superba, mataria per seguir sent una escriptora de prestigi. Sense èxit, no és ningú. Va intentar trobar l’amor de la seva vida, però mai no ho va aconseguir. En Knopfler –nom escollit com a homenatge del líder dels Dire Straits- només té ulls per la Lena. La seva dona i els seus fills l’interessen poc o gens. Després de l’escriptora, la persona que més relació ha tingut amb ell és el "Posibilista", que li ha donat tot el que té. És ell qui el va convertir en assassí, per poder apropar-se a la Lena.

Com sempre, Vázquez Sallés omple el llibre de referències literàries i musicals. També hi deixa un munt de reflexions polítiques, amb crítiques als que més tenen i certa simpatia pels desemparats. El seu és un estil àgil, culte i molt reflexiu. He llegit en algun lloc, que en el personatge del Martín hi ha moltes coses seves. Però com diu la Lena a un periodista que l’entrevista en un plató de televisió, mai li preguntis a una escriptora si la novel·la que ha escrit és autobiogràfica. Sensacional. Lena passa bé i, pràcticament, es pot llegir d’una tirada. Un encert.

“Con la militancia atenta a sus movimientos, Elena Cohen copó las primeras páginas de las secciones culturales de los periódicos y sus reflexiones no dejaron indiferentes a nadie. Es terrible odiar a alguien y necesitarlo para poder vivir. Eso pasa a pequeña escala entres los hombres y las mujeres, y eso ha pasado históricamente en la sociedad de los judíos, y en otros pueblos como los catalanes, que no han sufrido, por suerte, un intento de exterminación. Yo soy una mujer que trata de no odiar a los hombres, soy de religión judía aunque no practicante y catalana de nacimiento no militante”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La marca del inquisidor (Marcello Simoni)

“La marca del inquisidor”, de l’italià Marcello Simoni (Comacchio, 1975), és un thriller històric fosc com el carbó. A més a més, la seva ambientació a la Roma Barroca del papa Urbà VIII, plena de neu, és realment espectacular. Simoni, arqueòleg i bibliotecari, ens regala una història plena de conspiracions i d’assassinats. Està publicada per Duomo Ediciones i té 409 pàgines. Una novel·la cuidada i molt ben escrita.

El seu principal protagonista és l’inquisidor Fray Girolamo Svampa, nomenat comissarius per poder investigar la mort violenta d’un religiós aixafat per una premsa tipogràfica. L'aparició de la imprenta començava a donar una mica de llum a un període enganxifós i poc esperançador. L’home té la boca plena de fulls impresos. Qui hi ha al darrere d’aquesta macabra història? La Inquisició persegueix tots els llibres que considera heretges i, com a conseqüència, als seus autors. És l’època de l’Índex dels Llibres Prohibits. Svampa, fill d’impressor, té un passat poc clar i moltes ganes de venjança. Al seu pare el van ajusticiar quan ell només tenia quatre anys i no pot ni vol oblidar-ho...

En les seves investigacions, Svampa compta amb la col·laboració de Francesco Capiferro, l'efectiu secretari de l’Índex. Tenen mètodes molt diferents i, d’inici, cap dels dos acaba de confiar massa en l’altra. Però s’han d’acabar entenent a la força. Els assassinats se succeeixen un darrere de l’altre i cal trobar la solució com més aviat millor. Més d’un crític literari ha comparat el duet Svampa-Capiferro amb la parella de detectius per excel·lència, Sherlock Holmes i John H. Watson. Svampa és racional com un científic i, per si fos poc, és expert en demonologia i bruixeria. Capiferro es mou per les biblioteques com un peix a l’aigua. No hi ha res que se li escapi. Ho té tot sota control.

La investigació no és gens fàcil, amb poderosos personatges de l’església movent-se sigil·losament, jugant a dues bandes. Svampa ha d’estar molt atent, perquè cada cop sap més coses i comença a fer nosa. En aquesta Roma obscura i cruel també hi ha lloc per a la llegendària ordre Rosacruz i els seus experiments. L’església lluitant contra ella mateixa! L’única protecció que té el comissarius és Cagnolo Alfieri, un exsoldat que fa les investigacions de camp, atemorint i amenaçant si fa falta. Estem davant d’un llibre que enganxa, molt descriptiu i amb una trama un pèl complexa, tot i que al final tot queda ben lligat. Recomanable.

“El desconocido surgió de entre las sombras con una cantimplora de madera, que acercó a la boca del mesnadero. Cagnolo opuso cierta resistencia, pero después bebió. No conseguía entender con quién debía enfrentarse, ni cuáles eran los motivos de aquel secuestro. El hombre se había quitado el disfraz y la peluca, quedándose en calzones y casaca. Era de hombros anchos y tenía un cuerpo sino imponente, cuando menos vigoroso. La frente despejada y los rizos negros apuntaban más al rostro de un filósofo o poeta que al de un asesino. Y, a pesar de ello, había sido capaz de dejarlo fuera de combate y llevarlo allí sin cometer ni un solo error. En su mirada se apreciaba valentía, aunque también un destello de locura”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

Oh... (Philippe Djian)

“M’ho he passat pitjor amb homes que havia escollit jo lliurement”. És una reflexió de Michèle Leblanc després de ser violada a casa seva. Inquietant, com a mínim. Inquietant i sorprenent. Ella és la protagonista indiscutible d'“Oh...”, del francès Philippe Djian (París, 1949). La novel·la està traduïda al català per Jordi Martín Lloret i publicada per Angle Editorial. Té 190 pàgines. És de lectura quasi obligada.

“Oh...”, que és l’expressió amb què acaba el llibre, es va portar al cinema l’any 2016 amb el títol d’”Elle”. Va ser dirigida per Paul Verhoeven i interpretada per Isabelle Huppert, que va ser nominada a l’Òscar a la millor actriu principal. A més a més, va guanyar el Globus d’Or i el Cèsar, entre altres premis. Si s’ha vist la pel·lícula, és impossible treure’t del cap a l’actriu mentre llegeixes el llibre. He de reconèixer, però, que tot i estar familiaritzat amb la història, m’ha enganxat de la primera a l’última pàgina. El personatge de la Michèle té molta més profunditat i s’entén encara millor.

Podríem dir que la Michele ha tingut més èxit en la seva vida professional que en la personal. Amb la seva amiga Anna dirigeixen una espècie d’agència de comunicació que funciona molt i molt bé. En la personal, tot li trontolla. Està separada d’en Richard, s’entén amb en Robert –el marit de l’Anna- i el seu fill, en Vicent, només li dona maldecaps. El noi no pot pagar el lloguer del seu pis i està en guerra continua amb la Josie, que acaba de tenir un fill que no és seu. Si a tot i això li afegim que el pare de la Michèle està a la presó des que ella era petita, per haver assassinat a un munt de nens, i que la seva mare està a punt de casar-se amb un noi jovenet... el quadre que li queda fa por!

La Michèle no denuncia la violació a la Policia. Ni en parla amb massa gent. Gasta totes les seves energies en estar preparada per repel·lir una possible segona agressió. Una agressió que no li fa perdre el cap. I fins aquí puc explicar. Podríem dir que “Oh...” és un retrat de les misèries humanes i de la mentida i de l’odi que hi ha en les relacions personals. D’alguna manera, també podríem dir que Djian radiografia l’origen del mal i la inestabilitat de les persones que, massa sovint, no saben cap on van ni per què. És impossible llegir el llibre i quedar-se al marge de la història que ens expliquen... sempre que no estiguis mort.

“Ens vam oferir un espectacle l’un a l’altre. Ens vam ensenyar les nostres pitjors cares, ens vam mostrar vils, mesquins, odiosos, abjectes, perduts, capriciosos segons les situacions i no hi vam guanyar res –si de cas vam perdre autoestima, segons ell, i hi estic d’acord. Deixar algú requereix més valentia del que molta gent es pensa –a menys que sigui un d’aquests zombis amb el cervell socarrimat, un d’aquests pobres d’esperit que et trobes de tant en tant-. Cada matí em despertava i no m’hi veia en cor, i els últims dies me’ls passava plorant. Em va caldre molt de temps. Tres dies, tres llargs dies i tres llargues nits per arrencar-nos l’un de l’altre i repartir-nos els mobles, les fotos, les pel·lícules, els documents, els coberts”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

El sindicat de l'oblit (Albert Villaró)

Si no vols caldo, dues tasses! Ho sap molt bé mossèn Farràs que, tot i estar més o menys retirat al poble de Tor, torna a ser reclamat per salvar la República Catalana. Corre l’any 1975 i el perill és molt gran. “El sindicat de l’oblit”, d’Albert Vilaró (La Seu d'Urgell, 1964), és la continuació d’”Els ambaixadors”. Està publicat per l’editorial Columna i té 395 pàgines. La novel·la és una ucronia divertida i esbojarrada.

Segons la història explicada per en Vilaró, el general Francisco Franco va morir el 18 de juliol de l’any 1936, quan una bomba va explotar dins del Dragon Rapide. Mossèn Farràs, qui sinó, va ser l’encarregat d’amagar-la a l’avió. Ara, 39 anys després, tornen a reclamar-lo per corregir els errors del passat. Què va passar realment? No ho acaba d’entendre. Ara és força vell i té poques ganes de tornar a entrar en combat, però a la República no se li pot dir que no! “El sindicat de l’oblit” és el nom d’un dels grups de resistència del Govern. Està format per nois i noies ben joves i inexperts que, inicialment, acaben exasperant a mossèn Farràs. Quan arriba el moment, però, tots compleixen.

Farràs se’n va a Madrid mig enganyat, sense saber perquè l’envien allà. Quan una vella camarada li explica quina és la seva missió, no s’ho acaba de creure. I no puc explicar més. Les aventures del mossèn són espectaculars. L’heroi de l’anomenada operació “Siscló” (que teòricament posa fi a la vida de Franco) ha de tornar a lluitar contra el poder establert amb tota la força i l’enginy del món. Tot el que està relacionat amb Espanya i els Borbons li genera urticària. Les crítiques que l’autor llença contra la monarquia són brutals. Catalunya rep la pressió dels espanyols, però també dels prosoviètics que, a poc a poc, van agafant posicions. El caos a tocarm dels dits.

“El sindicat de l’oblit” es llegeix francament bé. És una novel·la amb un gran sentit de l’humor, i amb uns personatges molt propers. Em quedo amb en Farràs, lògicament; i amb la Caitlín, la seva misteriosa companya sentimental. Tots ells es podrien traslladar perfectament a la Catalunya actual. Al llibre hi ha molt de diàleg, frases curtes i properes... i molta mala llet. La veritat és que t’ho passes pipa llegint-lo i amb ganes de molta més guerra... tot i saber que aquesta és limitada. Reescriure la història i fer-la teva segur que és un gran plaer.

“Se’l veia podrit de quartos, educadíssim, fins i tot cordial, això sí, però tenyit d’una antiga tristesa, aclaparat per la feixuga càrrega d’haver d’alimentar i mantenir la seva condició de rei exiliat. Què fan, els reis exiliats? La seva vida és un tango. Beuen còctels abans de dinar. Beuen còctels després de dinar. Beuen còctels abans de sopar i beuen còctels abans d’anar a dormir. Esquiven la legítima esposa tant com poden (bé, això ho fan els exiliats i també els no exiliats). Viuen d’hotel, perquè tenir una adreça fixa suposaria reconèixer la irreversibilitat de la seva condició, admetre la derrota final. Porten el pes dels seus arbres genealògics com un cérvol malalt carrega un banyam amb massa puntes”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

La força d'un destí (Martí Gironell)

Dimecres surt a la venda “La força d’un destí”, de l'amic Martí Gironell (Besalú, 1971). És el Premi Ramon Llull. Està publicat per Columna i té 371 pàgines. El seu protagonista és Ceferino Carrión (Santander, 1928). Amb 21 anys, va agafar un vaixell al port francès de Le Havre amb destí a Nova York. Ho va fer com a polissó, fugint de l’Espanya franquista. Carrión es converteix en Jean Leon, restaurador d’èxit i viticultor.

La seva és una vida de pel·lícula. Una bona part de la mateixa la viu envoltada d’actors, el seu somni frustrat. Des que un dia porta Frank Sinatra i Ava Gardner en el seu taxi, la seva sort canvia. Mai va arribar a ser un bon amic del cantant, però hi va tenir una relació molt cordial. “La Veu” va contractar-lo de cambrer al Villa Capri i, des d’aquell mateix moment, va adonar-se que seria feliç entre plats i copes. Per aquest luxós restaurant hi passaven actor i actrius de la talla de James Dean, Paul Newman, Warren Beatty, Marilyn Monroe i Elizabeth Taylor. Amb Dean es van convertir en pràcticament ‘germans’, planificant l’obertura d’un restaurant junts. Va morir en un accident de cotxe poc abans. La Scala, però, va acabar sent una realitat.

Em dona la sensació que Jean Leon va ser una persona egoista. Només mirava per a ell... i pels seus famosos. Marxa de Barcelona de ben jove i només es posa en contacte amb la seva família  d'allà un parell de cops en un munt d’anys. Nos sabien si era viu o mort. La Katie, que va ser la dona de la seva vida, el va ajudar moltíssim, donant forma a tots els seus projectes. Malgrat això, ell sempre la deixava en un segon pla. Va haver de pujar els seus dos fills pràcticament sola. En Jean sempre té coses més importants que fer. A La Scala o a les vinyes del Penedès treballava de valent per fer un vi que meravellés al món. Volia aconseguir tot allò que somiava, encara que pel camí hi deixés les persones que estimava. Danys col·laterals! La seva màxima sempre va ser: "Pots rondinar, però ho has de fer".

La relació del nostre protagonista amb polítics de nivell també va ser espectacular, amb els Kennedy i Ronald Reagan al capdavant. “La força d’un destí” és un llibre que es llegeix molt bé, pràcticament d’una tirada. El fet que la majoria de protagonistes siguin prou coneguts per tothom, amb actrius i actors al capdavant, el fan molt proper. Està escrit amb un llenguatge àgil i directe, amb força diàleg, i és molt visual. És com si estiguessis dins d'una pel·lícula dels anys daurats de Hollywood. Molt recomanable. Segur que serà un dels grans èxits d’aquest Sant Jordi que ja tenim a tocar dels dits.

“El camí traçat des del Villa Capri fins a La Scala no només va ser ascendent per a en Jean Leon. Els actors del grupet que el freqüentava ja havien deixat de ser eternes promeses. Molts ja eren considerats estrelles de Hollywood. L’absència d’en Dean va permetre en Leon obrir-se més i establir una relació d’amistat amb altres membres del grup d’actors que, com ell, també enyoraven en Jimmy. Va ser el cas de la Nat –la Natalie Wood-, l’única noia de la colla de qui tots, poc o molt, estaven enamorats. Però no eren correspostos, ja que el seu cor estava ocupat des de feia anys per L’RJ, en Robert Jhon Wagner”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

Jo soc aquell que va matar Franco (Joan-Lluís Lluís)

Amb “Jo soc aquell que va matar Franco”, Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) ha guanyat el Premi Sant Jordi 2017. El llibre té 299 pàgines i està editat per Proa. El protagonista d’aquesta arrauxada història és l’Agustí Vilamat, nascut a Solsona l’any 1916. De ben petit, va perdre un ull en un accident absurd, però se’n va sortir prou bé. La seva vida canvia del tot quan un client del seu pare li regala una revista infantil en català.

En aquell mateix moment, l’Agustí s’adona que està enamorat de la seva llengua, que mai havia vist escrita. És per això que intenta descobrir tots i cadascun dels seus secrets. Comença a treballar de corrector lingüístic i sempre porta a sobre el seu diccionari. Fins i tot es planteja escriure’n un de sinònims. Com deia Pere Quart, “Malfia’t de la història. Somia-la i refés-la”. I això és el que fa Lluís. Col·loca a Vilamat a Barcelona abans que esclati la guerra; i posteriorment al camp d’Argelers, bombardejat per Franco. No li perdonarà mai aquesta gosadia. El seu odi cap al dictador l’acompanyarà per sempre més. Allà on vagi.

L’únic que té clar l’Agustí Vilamat és que vol matar franquistes, tants com pugui. Però amb només un ull i, com a conseqüència, poca punteria, no té massa recorregut per davant. Però és molt persistent i s’enrola amb els maquis, junt amb l’Esteve. El coneix quasi per casualitat i acaben sent grans amics. El punt de partida d’aquest llibre, molt recomanable, és del tot imaginari: Franco declara la guerra als aliats, l’any 1940, i travessa els Pirineus. És més, el general acaba refugiant-se a Catalunya. L’Agustí diu que va ser ell qui va matar Franco, com queda clar en el títol de l’obra. A la novel·la, Lluís també aprofita per carregar amb duresa contra la marginació del català en l’ensenyament francès.

“Jo soc aquell que va matar Franco” és un llibre provocador, amb una profunda càrrega política. És una ucronia que també podria ser interpretada en clau d’actualitat, ja que són molts els paral·lelismes amb la difícil situació que ens ha tocat viure. En una entrevista recent, Joan-Lluís Lluis assegurava que “el franquisme no va morir. Perviu, actua i es consolida amb força i arrogància”. Més clar i català, impossible. La història passa francament bé. Està escrita amb un estil àgil, directe i molt visual.

“Dos homes d’aquests maquis, d’actituds amistoses, em parlen, separadament, en català. Però l’un a l’altre es parlen sempre en francès. El primer és de Ceret, el segon de Perpinyà. No estic segur que l’origen geogràfic importi, però podria ser que aquesta estranya malaltia moral que fa considerar el francès com a sempre superior al català sigui més estesa i més forta a Perpinyà, pel fet de ser la capital. I si és el cas, es pot suposar que, des de Perpinyà, l’abandó del català progressarà de mica en mica fins a atènyer tot el territori, allò que per a mi és la Catalunya francesa i per a ell tan sols el Département de Pyrénnes-Orientales. Ens separa que la llengua catalana sigui, per a mi, una part irrenunciable del meu ésser i, per a ells, una romanalla sensible però prescindible”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

Vernon Subutex 3 (Virginie Despentes)

França s’està morint; com la resta d’Europa. És un país pobre, racista i violent. I a més a més, discrimina. A “Vernon Subutex 3”, Virginie Despentes (Nancy, 1969) ens torna a retratar una societat malalta i egoista. Vernon i el seu grup d’al·lucinats en viuen al marge. No necessiten res més que la música per ser feliços. Els diners ja no els preocupen. Tampoc les drogues. El llibre està publicat per Literatura Random House. Feia temps que no llegia res tan punyent. Inigualable.

Amb el pas del temps, Vernon Subutex s’ha convertit en tot un guru, en un messies. Les seves convergències, ja no se’n diuen raves (el terme ha evolucionat), s’han fet molt famoses i cada cop són més els seus fidels seguidors. Arriben a l’èxtasi sense prendre’s res, només amb la música. Les playlists d’en Vernon, barrejades amb les cintes de l’ex estrella del rock Alex Bleach –mort de sobredosi en el primer volum de la trilogia-, fan meravelles. La gent balla sense parar i arriba a la felicitat total. Enveja pura. Subutex es va veure al carrer, com un sense sostre més, després que la seva botiga de discos, Revolver, acabés fent fallida. Pensava que no ho podria suportar, però es va fer impermeable a tot i, quan no estava estirat a terra, punxava amb una força animal.

La mort d’un dels seguidors d’en Vernon marca el principi del final. Apareixen els diners en la seva vida, o la possibilitat de tenir-ne, i el grup es corromp. A més a més, el productor Laurent Dopalet segueix buscant a la Celeste i a l’Aisha per venjar-se d’elles. Van atacar-lo brutalment en el segon volum i no ho oblidarà mai. Les perseguirà fins on calgui. Despentes tanca la trilogia introduint elements reals, com la mort de David Bowie –un dels referents musicals del grup- i els atemptats terroristes de París, el mes de novembre del 2015. La Pamela, l’Olga i en Xavier segueixen al costat d’en Vernon, tot i que alguna de les relacions s’espatlla inesperadament.

“Vernon Subutex 3”, que té 346 pàgines, és un llibre cru i descarnat, com els dos anteriors. Aquest cop, els personatges també passen per Barcelona, Frankfurt i Dublín. S’amplia el radi d'acció, després que fins fa poc només es moguessin per París i els seus voltants. Les cinc últimes pàgines? La veritat és que m’han sorprès molt. No m’esperava que, amb la història acabada, Despentes convertís les convergències de Subutex en tota una religió i s’atrevís a avançar en el temps fins a l’any 2186. Una frivolité, sens dubte. La trilogia és brutal i altament recomanable.

“Está en contra de frenar el racismo. De que al parecer procede del miedo al otro, de que no lo conocemos lo suficiente... ¿A qué payaso se le ocurrió esta idea? A un universitario, sin duda... en cualquier caso, a alguien que no tenía la menor idea de lo que decía. El odio es contacto. Solo se odia cordialmente a aquellos con los que se convive. ¿Acaso se han visto en Francia movimientos racistas antiperuanos? Nunca. Ni hay bastantes peruanos. Los peruanos nos la sudan, no los conocemos. ¿A qué parisino cabreado se le revolverían las tripas por cruzarse con un sudmanericano? Mientras que los musulmanes... La única pega es que todo el mundo se ha subido al carro. Los blancos quieren tener derecho a humillar a los árabes. Siempre lo han hecho. Es raro pensar que ahora es al revés. Que puedan aparecer donde sea y aterrorizarnos”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

Càstigs justificats (Hjorth & Rosenfeldt)

Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt, pares de la “Sèrie Bergman”, continuen en plena forma. El cinquè volum es titula “Càstigs justificats” i té 542 pàgines. Està publicat per Columna. El psicòleg criminal Sebastian Bergman segueix sent un malparit, però en aquest llibre potser està una mica més calmat. Fa tot el possible per tenir bona relació amb la Vanja i això l’apaivaga. Segur que aviat recuperarem a l’”original”.

Aquest cop, el Riskmord (la unitat de la policia sueca que investiga els casos d’assassinat) persegueix un homicida intel·ligent i calculador. Saben que atrapar-lo no serà fàcil. El seu objectiu són els famosos de segona fila, com per exemple els participants en realities shows i blogaires. Considera que han arribat a l’èxit sense fer cap esforç, només per la seva cara bonica. No es mereixen ni una línia en un diari, ni un minut de ràdio ni de televisió. És per això que els mata, per venjar-se de la falta de cultura de la societat actual, que enalteix els estúpids. La primera víctima apareix amb un examen grapat a l’esquena. I n’hi haurà moltes més... Si no encertes un terç de les preguntes, estàs mort.

Els llibres de la Sèrie Bergman són addictius i sempre tracten temes molt actuals. El concepte “fama” i la facilitat que tenen alguns personatges per arribar-hi centra l’atenció dels autors i, per tant, la del seu assassí en sèrie. No veu just que algú sigui reconegut públicament només per allitar-se amb algú, tenir els pits grossos o unes cames molt llargues. Es pot estar d’acord amb el plantejament, que genera debat, però mai amb la manera d’intentar canviar-lo. A ningú (o pràcticament ningú) li passaria pel cap assassinar a una celebrity perquè la seva cultura sigui limitada o inexistent, però potser sí que entén (i qui sap si li molesta) que estigui sobrevalorada. Hjorth i Rosenfeldt també qüestionen el paper dels mitjans de comunicació.

Les relacions entre els personatges del Riskmord són igual o més interessants que el cas que intenten resoldre. A “Càstigs” justificats es manté la tensió entre en Sebastian i la Vanja. Ella intenta tallar amb el passat i començar una nova vida. En Torkel i l’Ursula ja no tenen res entre ells i guanya protagonisme, i molt, en Billy. En el quart llibre, descobríem el seu secret més íntim; i en aquest cinquè el porta a una situació límit. El final és absolutament espectacular. Promet una sisena entrega apassionant. Com ja és habitual, els capítols són curtíssims i fàcils de llegir; visuals i amb molt de diàleg. Una sèrie altament recomanable. En vull més.

“Axel Weber havia dedicat tot el dia a fer trucades a tots els contactes que tenia a la policia i a l’hospital Karolinska, necessitava un fil per on començar a teixir, alguna cosa que pogués convertir-se en un titular o, si més no, en un punt de vista únic. Però en Torkel Hoglund tenia habilitat a l’hora de minimitzar les filtracions. Havia ordenat vigilància policial constant per a Eba Johansson i, com sempre, havia limitat l’accés al cas de la seva gent de més confiança, és a dir, només als del Riskmord. Ni tan sols el cap de premsa de la policia sabia més que Weber”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

Secrets imperfectes
Crims duplicats
Morts prescindibles
Silencis inconfessables

Els anys de la serp (Joan Rendé)

Deixar la Sierra de Cazorla per anar a viure a les muntanyes dels Ports i el Pirineu català, començant per Espot, ha de ser complicat. Encara més si t’avisen un parell de dies abans. Ho pateix la família de la Consuelo, una nena molt espavilada. Al seu pare, l’Ulpiano, que treballa a la Renfe, el traslladen a Catalunya perquè talli arbres i transporti la fusta amb els seus ases. Se’n necessita molta pels ferrocarrils.

La Consuelo, la nena es diu igual que la seva mare, és la protagonista central d’”Els anys de la serp”, de Joan Rendé (Barcelona, 1943). El llibre té 303 pàgines i està editat per Proa. En els darrers mesos, aquesta editorial ja havia publicat dues novel·les més sobre els anys posteriors a la Guerra Civil: "Argelagues" (de Gemma Ruiz) i "La sorra vermella" (de J.N. Santaeulàlia). La vida de la família de la Consuelo a Catalunya no és fàcil. Inicialment, la llengua els separa de la gent que hi viu. Arriben a pensar que els parlen d’una manera estranya perquè no els entenguin. La seva coneixença del país i del català és escassa, per no dir que nul·la. L’Ulpiano es fa un fart de pencar, canviant sovint de lloc de treball –quan s’acaben els arbres han d’anar a buscar una altra muntanya- i en unes condicions més aviat miserables.

A la Consuelo la salva la seva curiositat per la natura i que, ja de més gran, una família catalana amb recursos l’acabi mig adoptant. La idea és apartar-la com més aviat millor dels seus, per evitar mals majors. Des que un infortuni va canviar l’aparent felicitat de la nena, que vivia en el seu món particular, tot es va complicar força. La relació amb la seva mare, de la qual no en puc donar cap pista, és complicada. La innocència d’una davant de la rudesa i de l’excés de realitat de l’altra. Aquesta història d’aprenentatge, que es converteix en un viatge iniciàtic, l’afrontem amb els ulls de la nena. Ens relata com va afrontar l’emigració de la seva família, la dificultat d’adaptació per culpa de la llengua i la fugida endavant gràcies a l'instint de supervivència. Una novel·la àgil, directe, ben escrita i que, pràcticament, es llegeix d’una tirada.

“Aviat tot va ser costa amunt i els ases i els homes caminaven més a poc a poc. Així que el sol va guaitar per damunt dels cims va començar a fer calor i ens vam anar traient roba. Jo tenia son, però la calor no em deixava dormir. Un eixam de mosques va començar a brunzir al voltant nostre. Ens seguien tota l’estona i semblava que es multiplicaven. La camioneta del Parra, finalment, ens va avançar i va deixar un rastre de polseguera que ens va fer tossir.
Sense més ni més, em van venir al cap la tragèdia terrible d’aquella família que anàvem oblidant. No acabava d’entendre per què s’encadenaven tants fets desgraciats en una mateixa casa i un darrere l’altre, i com aquella gent encara els havia quedat ànim per a somriure de tant en tant”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

Les aventures de Sherlock Holmes (Sir Arthur Conan Doyle)

Llegir a Sir Arthur Conan Doyle en català és un luxe. Ara és possible gràcies a Viena Edicions. La traducció del primer volum de “Les aventures de Sherlock Holmes” és de Xavier Zambrano. Són 12 relats en 380 pàgines. També s’inclou un escrit sobre les primeres traduccions de Holmes firmat per Josep Lluís Martín Berbois) i un ‘gabinet de curiositat holmesianes’, del mateix Zambrano.

En les últimes dècades, l’anomenada ‘novel·la negra’, que també podríem batejar com de misteri o d’investigació, ha guanyat prestigi i una quota de mercat important. Autors com Henning Mankell, Andrea Camilleri, Jo Nesbo i, més recentment, Stieg Larsson i el tàndem Hjorth-Rosenfeldt s’han fet un fart de vendre llibres i han entrat a les nostres biblioteques per la porta gran. El precursor de tots ells és Conan Doyle. No tinc cap dubte. El seu primer relat holmesià, “Escàndol a Bohemia”, es va publicar l’any 1891. Per molts anys que passin, Sherlock Holmes sempre serà l’investigador més famós de la literatura. Quan el llegim, però, potser hauríem de tenir en compte que el temps passa i fa mal. Ho dic perquè, avui en dia, els seus casos podem semblar massa bàsics i un pèl senzills; sense sang i força innocents. Tinc aquesta sensació.

Malgrat tot, cal reconèixer que aquest primer llibre de relats es converteix en una experiència literària addictiva. Les històries més cèlebres del llogater del 221 B de Baker Street estan relatades pel Dr. John H. Watson, a qui diria que Holmes no sempre tracta amb el respecte que mereix. Els èxits de Holmes es basaven, sobretot, en la seva capacitat d’observació. Mai donava res per fet. Començava les seves investigacions seguint un simple detall i anava avançant fins al moll de l’os. De vegades, es convertia en una ajuda inestimable per a la policia de Scotland Yard, sempre molt despistada. Tots els casos tenen, més o menys, la mateixa estructura. Si és possible, el detectiu sempre acaba perdonant als infractors i no demana càstigs massa severs ni presó per a ells. Els que m’han agradat més són “La lliga dels pèls-rojos”, “Les cinc llavors de taronja”, “El robí blau” i “El dit gros de l’enginyer”.

“Quan reviso les meves notes sobre els setanta casos i escaig en els quals, durant els darrers vuit anys, he analitzat els mètodes del meu amic Sherlock Holmes, em trobo molts de tràgics, alguns de còmics, força que resulten simplement curiosos, però cap de vulgar. Com que ell treballava més per amor al seu art que per guanyar diners, rebutjava intervenir en qualsevol investigació que no presentés elements inusuals, o fins i tot manifestament grotescos. Tanmateix, d’entre tots aquests casos de caràcter tan divers, no en recordo cap que presentés uns elements tan singulars com el cas relacionat amb aquella coneguda família de Surrey, els Rolylott, de Stoke”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

Què! (Miquel de Palol)

Si decideixes assassinar al teu veí el mateix dia que el coneixes, tens un problema. I dels grossos. Segur que encara no hauràs trobat cap motiu per fer-ho! Carregar-te’l més endavant tampoc et serviria d’excusa, però potser tindria una mica més de fonament. Qui reflexiona llargament sobre l’assassinat és Miquel de Palol (Barcelona, 1953). Ho fa a “Què!”, editat per Angle Editorial. Té 247 pàgines i passa francament bé.

El subtítol del llibre és “Estampes d’un dependent filòsof” i està protagonitzat per un home desagradable com una puntada de peu a la boca de l’estómac. És misantrop, misogin i viu en un món paral·lel on tothom, començant per ell, està legitimat per ajusticiar a qui cregui convenient. En el seu cas, l’assenyalat és Martí Pelegós, el seu veí de replà en un pis de l’Eixample. Des del mateix moment que se li presenta i li dona la benvinguda, neix un odi irracional cap a ell. Encara més després de saber que l’anterior llogater del seu pis va morir misteriosament. Potser hi va tenir alguna cosa a veure?

Pelegós és el típic veí que et molesta per quasi tot. Difícil de treure-te’l de sobre, d’aquells que estan tot el dia amb un ull a l’espiell per controlar els teus moviments. El seu objectiu és trobar-te, per “casualitat”, en el moment que entris o surtis de casa. Al final, el nostre protagonista decideix no contrariar-lo i fins i tot surt de marxa amb ell, sense renunciar a la idea de matar-lo, que es converteix en el seu objectiu vital. En el llibre, De Palol li fa fer un munt de disquisicions ètiques, estètiques i metafísiques al voltant de l’assassinat. I, mentre el planifica, té trobades sexuals amb la secretària del despatx on treballa, amb la Carlota –la seva xicota-, i també amb la Queralt i la Vallivana, conegudes d’en Martí.

Les referències literàries del futur homicida són moltes; tot i que el seu llibre de referència és “L’assassinat com una de les belles arts”, que també va inspirar a Martí Domínguez per escriure “L’assassí que estimava als llibres”. La prosa de Miquel de Palol és càustica, satírica i escatològica. Miro enrere i potser és l’obra més potent i descarnada des que vaig llegir els dos primers volums de la trilogia “Vernon Subutex”, de la francesa Virginie Despentes. El tercer, per cert, surt d’aquí a uns dies. En definitiva, un llibre diferent, amb un alt contingut sexual, i molt recomanable.

“A risc de semblar un troglodita, i barrejant-se-m’hi la possibilitat d’acabar amb pinces d’estendre roba als mugrons i a la llengua, m’esforço a retrocedir en valors antics per establir què canvia en l’epiteli de la vagina. Que a mi se me’n cardi si la Mare de Déu era verge (i per tant la seva peripècia conceptiva) m’incita intel·lectualment a dilucidar a qui no i per què, de quina inimaginable morbositat capellanesca venim, en què s’han ocupat segles les millors ments d’Occident, i si no eren aquestes, quina perversa inquisició pertinaç ha dut els cretins al poder que no deixa altra opció que la purificació per la sang. Un intercanvi moral, que la mare fos verge de l’orella equilibra que la mare de Déu no en fos. Tot és carn humana, no veig com s’hi pot establir una categoria absoluta: l’orella de ma mare pel cony de la Mare de Déu”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

L'homenatge (Xulio Ricardo Trigo)

Fonamentar la teva vida en una venjança no pot ser massa saludable. És necessari tenir un motiu (o molts) per aixecar-ser del llit cada dia, una il·lusió, un propòsit, una meta. Però sempre és millor plantejar-se l’endemà en positiu i no basat en una possible represàlia futura que, en el pitjor dels casos, et pot acabar podrint per dins. El temps no perdona, però els records, tampoc.

Tot això potser no ho ha tingut en compte Carles Solé, suposat crític d’art de La Vanguardia, protagonista de “L’homenatge”, de Xulio Ricardo Trigo (Betanzos, La Corunya, 1959). I dic suposat crític perquè entenc que no és el mateix escriure uns quants articles per aquest diari barceloní, espaiats en el temps, que fer-ho amb assiduïtat, d’una manera més o menys continuada. Queda clar, però, que és la seva “proximitat” amb el rotatiu del grup Godó és la clau que li obre la porta del Cau Ferrat de Sitges. El llibre, dividit en quatre parts i 299 pàgines, està publicat per Columna Edicions. És el Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica.

L’any 1932, a Sitges, Lluïsa Denís, vídua de Santiago Rusiñol, accepta organitzar una trobada per reflexionar sobre el moviment modernista. La proposta és de Solé, que assegura que vol escriure un merescut homenatge als representants catalans d’aquest moviment. La reunió de treball es fa a la casa-taller que la Lluïsa va compartir amb el seu marit. Com ja estava previst, uns dies després va tancar-la i cedir-la a l’Ajuntament. En moments puntuals, els protagonistes també passen pel Palau Maricel i pel Casino Prado. Els convidats són tres, la Júlia Peraire, vídua de Ramon Casas, l’escultor Enric Clarasó i el pintor Miquel Utrillo. La Conxita Canut, que ajuda la Lluïsa a casa, acabarà sent un personatge clau. I no puc explicar res més.

“L’homenatge” és una novel·la que ens parla de la bellesa de l’art en general; i de l’individualisme dels pintors modernistes, ja més en particular. Artistes capaços de deixar enrere a les seves famílies a la recerca de la inspiració divina. L’alcohol d’alta graduació i les drogues, també ajuden, si cal. Però Trigo també teoritza al voltant de la vida, dels amors de joventut, dels anys francesos dels protagonistes i de les decisions –encertades o no- que ens poden acabar acompanyant (o perseguint) sense aturador, per sempre més. Una dada per acabar: Carles Solé busca venjança: contra els pintors que li van negar un lloc de privilegi ja fa una eternitat. A més a més, des de llavors, està perdudament enamorat de la Júlia Peraire. El seu és un homenatge de pa sucat amb oli.

“El crític es va beure el cafè d’un glop i es va quedar mirant el pòsit de la tassa, com si esperés que alguna endevinaire toqués en aquell instant a la porta del Cau Ferrat per llegir-li el seu futur. Després es va girar cap a la Júlia i va assentir sense convenciment. El seu moment havia passat. Tots aquells anys s’havia centrat en la persona equivocada, havia dut a terme una feina que ni tan sols li donava per viure. Els estalvis dels seus pares havien estat la seva única salvació. Tan sols li quedava això, i el seu orgull, però sempre es feia fonedís quan la vídua d’en Casas es trobava en la seva presència”.
Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

El foc invisible (Javier Sierra)

Diuen que abans d’escriure un llibre, se n’ha d’haver llegit molts. N’estic completament d’acord. Potser entre pàgina i pàgina, gaudint de la ploma dels més grans, algun dia serem capaços de trobar al nostre daimon, el foc invisible, la inspiració. Qui ja té la feina feta és Javier Sierra (Terol, 1971). El seu últim llibre, que precisament es titula “El foc invisible”, l’ha publicat Columna. Té 473 pàgines i es llegeix francament bé.

El protagonista principal d’aquesta història que es mou voluntàriament en els límits de la realitat i la ficció és en David Salas, lingüista del Trinity College de Dublín. Va néixer a Madrid, però viu a Irlanda amb la seva mare. El seu pare va desaparèixer fa molts anys i mai n’ha sabut res més. És nét d’un escriptor i espiritista (no sé què va ser abans) que el va marcar des de ben petit. En David no escriu, però sempre ha estat molt interessat en l’origen i el significat de les paraules. Quan menys s’ho espera, ha de viatjar a Espanya i, quasi sense voler-ho, comença una aventura molt perillosa al costat de Victoria Goodman, una veterana escriptora amiga de la seva família.

La Victoria dirigeix una misteriosa escola d’escriptura batejada amb el nom de “La Muntanya màgica”. Està obsessionada amb el mite del grial. Vol saber si a través d’aquest objecte, en cas que existeixi, seria possible canviar de dimensió i connectar amb “l’altre costat”. El seu punt de partida és “Li contes del graal”, el llibre de Chrétien de Troyes, datat l’any 1180. En David arriba a la “Muntanya” poc després de la desaparició d’un dels alumnes de la Victoria, en Guillermo. S’haurà de saber per què. Completen l’equip la Paula Esteve (historiadora de l’art), en Juan Salazar (un jove informàtic), en Luis Bello (director d’orquestra i estudiós de la història de la música) i la Ches Martín, una farmacèutica i estudiant de medicina que té un grau de llengües clàssiques.

“El foc invisible” està altament documentat, norma habitual en totes les obres de Sierra. Aconsegueix fer un llibre molt amè, amb l’estructura d’una novel·la de misteri i aventures. No té aturador. Només començar, l’autor cita “El codi Da Vinci” de Dan Brown, que defensa aferrissadament. Igual que Robert Langdom a “Origen”, en David Salas també passar per Barcelona, amb aturada obligada al MNAC i a la Font de Montjuic. Intenta seguir les passes d’en Guillermo. L’acció també es desplaça a diverses esglésies romàniques dels Pirineus i a València i s’estudien llibres antics i codis estranys. Tot per trobar l’origen de qualsevol tipus d’inspiració i saber d’on venen les idees. És possible localitzar la porta adequada i connectar amb el més enllà?

“Ara, amb permís de Lady Goodman, estem segurs d’haver ensopegat amb alguna cosa que va més enllà del mite. Si el que ens ha dit el pare Fort és cert, sembla que els textos literaris que van “concebre” el grial i que tan estimats li són, es van construir per explicar alguna cosa que va succeir realment a la península Ibèrica. Qualsevol medievalista sap que era pràctica comuna disfressar la història a través dels romanços, inventant llocs i noms que emmascaressin els autèntics, amb el propòsit de fer circular certes idees sense por que fossin ocultades o represaliades. Anfortes i Perceval amaguen per força identitats hispanes. Montsalvat i Terra Salvaesche han de ser, en conseqüència, topònims nostres. Si els desxifrem i ubiquem, podrem superposar a la història de la regió el que el Guillermo va descobrir abans de morir, i segurament haurem d’admetre que el grial de pedra de València és el que busquem”.

Bona setmana a totes i a tots.

JordiSanuy_

Llibres llegits any 2017 (54)

Paranoia 68 va néixer el 31 d'octubre de 2006. Per tant, el mes passat va complir 11 anys. En aquest 2017 hi he afegit 54 llibres. Des de l'inici del blog, ja n'he referenciat un total de 476. La meva llista de lectures de 2017, per ordre alfabètic, i amb el post corresponent, és aquesta. Al 2018, més!

1-. 4 3 2 1 (Paul Auster)
2-. A la deriva (Xavi Narro)
3-. Argelagues (Gemma Ruiz)
4-. Ciutat de vidre (Paul Auster)
5-. Color de llet (Nell Leyshon)
6-. Crims duplicats (Hjorth & Rosenfeldt)
7-. Crónica del pájaro que da cuerda al mundo (Haruki Murakami)
8-. De què fuges, qui et persegueix? (Empar Moliner)
9-. De què parlo quan parlo d’escriure (Haruki Murakami)
10-. El amor que te mereces (Daria Bignardi)
11-. El cavaller suec (Leo Perutz)
12-. El curiós incident del gos a mitjanit (Mark Haddon)
13-. El matrimoni de la senyoreta Buncle (D.E. Stevenson)
14-. El misteri de la senyoreta Hargreaves (Frank Baker)
15-. El motel del voyeur (Gay Talese)
16-. El noi del Maravillas (Lluis Llach)
17-. Escondida (Ross Armstrong)
18-. Esperança dins la foscor (Rebecca Solnit)
19-. Feminisme de butxaca (Bel Olid)
20-. Fer-se totes les il·lusions possibles (Josep Pla)
21-. Gos blanc (Romain Gary)
22-. Històries de Pequín (David Kidd)
23-. Hotel Lutecia (Empar Fernández)
24-. L'acusació (Bandi)
25-. L'homenatge (Xulio Ricardo Trigo)
26-. L’assassi que estimava els llibres (Martí Domínguez)
27-. L’home que perseguia la seva ombra (David Lagercrantz)
28-. La dona del Cadillac (Joan Carreras)
29-. La set (Jo Nesbo)
30-. La sorra vermella (J.N. Santaeulàlia)
31-. La voz de los árboles (Tracy Chevalier)
32-. Les aventures de Sherlock Homes (Sir Arthur Conan Doyle)
33-. Les quatre vides de l’oncle Antoine (Xavier Aliaga)
34-. Los amores de Nishino (Hiromi Kawakami)
35-. Loving Graceland (Jordi Prat)
36-. Malditas bastardas (Diversos autors)
37-. Morts prescindibles (Hjorth & Rosenfeldt)
38-. Nivells de vida (Julian Barnes)
39-. No surtis de nit... (Eulàlia Canal i Glòria Marín)
40-. Nosaltres dos (Xavier Bosch)
41-. Nosaltres en la nit (Kent Haruf)
42-. Origen (Dan Brown)
43-. Patria (Fernando Aramburu)
44-. Poesía completa (José Luis Borges)
45-. Quan arriba la penombra (Jaume Cabré)
46-. Què! (Miquel de Palol)
47-. Recursos inhumanos (Pierre Lemaitre)
48-. Retalls de La Fosca (Albert Segú i Vilahur)
49-. Secrets imperfectes (Hjorth & Rosenfeldt)
50-. Silencis inconfessables (Hjorth & Rosenfeldt)
51-. Sputnik, mi amor (Haruki Murakami)
52-. Todo es posible (Elizabeth Strout)
53-. Un pòdium irrepetible 2 (Georgina Esteve i Montse Buñuel)
54-. Vernon Subutex 2 (Virginie Despentes)

Bones Festes de Nadal a tothom i feliç 2018.

@JordiSanuy_

El noi del Maravillas (Lluís Llach)

Feia temps que un llibre no m’emocionava tant. “El noi del Maravillas”, de Lluís Llach (Girona, 1948), respira valors positius a totes i cadascuna de les seves pàgines: tendresa, compromís, solidaritat... La història és agraïda i el seu protagonista principal, Roger Ventós, que s’acaba convertint en un baríton de renom internacional, t’atrapa i no et deixa anar. Té 496 pàgines i està publicat per Empúries.

Tot i que música no estaria entre les meves aficions principals, que ocupen la lectura, el cinema i córrer, el llibre m’ha tocat la fibra sensible. Es nota que Llach, músic i cantautor, viu envoltat de notes musicals i transforma la història d’en Roger en tot un pentagrama. De fet, “El noi del Maravillas” seria la novel·la autobiogràfica del baríton, que hauria viscut entre els anys 1939 i 2017. En Roger va créixer a Seta, a Occitània, i es va traslladar a Barcelona poc abans de complir els setze. La seva mare, la Mireia, que havia fugit del franquisme, no el va poder acompanyar.

En Roger s’instal·là al colomer del Maravillas, un exitós teatre de varietats del Paral·lel. Allà és on ha viscut sempre el seu tiet Lluís, a qui no havia conegut fins ara. És el tramoista del teatre, feina que també havia fet la seva germana. El retrat dels personatges és sensacional. L’autor aconsegueix que te’ls facis teus des del primer moment. Quasi sempre traspuen simpatia i generositat. Té un encant especial en Juanito, nascut a Campillos, a la província de Màlaga. Va formar part del cos de ball fins que va anar a la guerra i va perdre una cama. Ara fa d’apuntador i de cambrer. Al Maravillas no es deixa a ningú penjat! La propietària del teatre, que es diu Carme Bartrina, també cau molt bé, com els primers mestres de música d’en Roger, en Curull i en Barrera; o en Tabernier i en Maurice, que coneix anys després.

El llibre explica els orígens humils d’en Roger, els seus primers passos com a cantant líric i com li canvia la vida quan interpreta el paper del torero Escamillo a la Carmen de Bizet. Marca un abans i un després en la seva carrera, que és meteòrica. La novel·la està plena de escales majors i menors, amb un respecte absolut per l’òpera, però no m’ha enganxat per aquí. Sobretot m’ha agradat l’esperit de supervivència del Maravillas i de tota la seva gent. És una història humana molt interessant. Un exemple enriquidor, i segur que un pèl ensucrat, de com es pot seguir vivint d'una manera més o menys normal tot i la pressió brutal d’una dictadura, de la censura i de la persecució policial. En un moment de l’obra, Llach desplaça en Roger al Senegal, país on ell té la seva fundació. Recomanable.

"Nen, que encara que sembli una bleda, servidor sóc cinturó negre i si alguna cosa t’ensenya el judo és a addicionar la força del contrincant a la teva pròpia, per abatre’l. M’he divertit molt, ha sigut creatiu, cosint i recosint idees, fent de la pròpia misèria l’arma de la denúncia. Val a dir que estava motivat i no tan sols pels antecedents familiars que ja coneixeu. És un règim de corruptes que sobreviu gràcies a la brutalitat i que, quan no en té prou, munta pantomimes judicials per assassinar al garrot o afusellar. Se’n foten de les protestes d’Europa o dels Estats Units o del mateix Papa. Això del Puig Antich ho pagaran... Res a fer, ja es preparen per carregar-se’n alguns més... Res a fer, necessitem sang per alimentar la por. El que fem al Maravillas no servirà er canviar gaire res, però si pot servir per acompanyar i animar el que han de canviar-ho, ja en tinc prou".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

4 3 2 1 (Paul Auster)

Suposo que tots ens hem fet preguntes amb l’enunciat “Què hauria passat si...”. Què hauria passat si hagués estudiat medecina en lloc de periodisme? Què hauria passat si els meus pares s’haguessin separat i la meva mare s’hagués casat amb un altre home? I si al final jo hagués escollit una parella diferent de la meva? És difícil d’imaginar en quin punt em trobaria en aquest moment i si seria més o menys feliç que ara.

Tot això ho explico, com a premissa de sortida, per parlar de “4 3 2 1”, la darrera novel·la de Paul Auster (Newark, Nova Jersey, Estats Units, 1947). Es tracta d’una obra catedralícia (893 pàgines), publicada en català per Edicions 62. No és fàcil de llegir perquè hi ha un munt de personatges i una tirallonga de referències bibliogràfiques i cinematogràfiques, sobretot datades en els anys seixanta. Cinquanta pàgines al dia; el cap no dóna per més. Alguns passatges es fan un pèl llargs, sobretot quan parla de les rebel·lions d’estudiants a les universitats, de l’aparició del partit Pantera Negra (en plega guerra racial) i de la participació d’alguns dels protagonistes, sobretot en Ferguson i la Amy, en diverses associacions a favor o en contra d’un munt de coses. M’ha encantat quan en Ferguson fa de periodista o escriu llibres, amb parts dels suposats escrits inclosos. Un llibre dins d’un altre llibre.

Malgrat els “però”, “4, 3, 2, 1” és una grandíssima novel·la. Auster desconstrueix el personatge principal en quatre i li fa viure quatre vides diferents. Com explicava en començar és allò de “Què hauria passat si...”. De vegades, el dubte és la resposta. No puc donar moltes dades, per tal de protegir als possibles lectors, però sí que puc dir que, en alguns moments, les vides d’en Ferguson es poden diferenciar per ben poques coses, com pel fet d’anar a la universitat de Colúmbia o a la de Princeton o per haver començat a sortir abans o després amb l’Amy o per jugar a beisbol, bàsquet o a cap dels dos esports o a tots dos. I aquí em quedo. Una recomanació: no cal estressar-se intentant fer la radiografia de cadascun dels quatre Ferguson, com per exemple la feina que té el pare, amb qui està casada la mare, amb qui si surt ell o quines són les seves orientacions sexuals. L’Auster ens explica les quatre vides a la vegada, passant d’una a l’altra. És pràcticament impossible retenir totes les dades, i tampoc crec que sigui necessari.

Una companya de feina m'ha dit que ella ha preferit llegir-se les quatre vides per separat. Cada capítol està dividit en quatre, 1.1, 1.2, 1.3 i 1.4 i es repeteix la fórmula fins el 7.4. Ella ha llegit els .1 tot seguit i ha anat avançant fins els .4. És una opció. A mi m’ha anat bé fer-ho de la manera més “lògica”, perquè l’última part del llibre m’ha semblat excepcional. La reflexió amb què acaba Auster fa que tot agafi més forma, inclòs el títol, i exploti cap a un final antològic. Haruki Mirakami, un dels meus escriptors preferits, diu que “Paul Auster és definitivament un geni”. Hi estic completament d’acord.

“L’atracció pels diaris era completament diferent de l’atracció pels llibres. Els llibres eren sòlids i permanents, mentre que els diaris eren objectes lleugers i efímers, que podies llençar just després de llegir-los i que eren substituïts per un altre l’endemà al matí, cada matí un nou diari per al dia acabat d’encetar. Els llibres avançaven en línia recta des del principi fins al final, mentre que els diaris eren sempre en diferents llocs a la vegada, un remolí de simultaneïtat i de contradicció, amb diverses històries coexistint a la mateixa pàgina, cadascuna de les quals exposava un aspecte diferent del món, explicava una idea o un fet que no tenia res a veure amb la que hi havia al costat, una guerra a la dreta, una cursa d’ous amb cullera a l’esquerra, un edifici cremat a dalt, una trobada d’escoltes a baix, coses grans i petites barrejades, fets tràgics a la pàgina u i fets frívols a la pàgina quatre, riuades i investigacions policials, descobriments científics i receptes de postres, defuncions i naixements, consells per als enamoraments i mots encreuats, passades de touchdown i debats del Congrés, ciclons i simfonies, vagues i viatges transatlàntics en globus, el diari del matí havia d’incloure necessàriament cadascun d’aquells esdeveniments en aquelles columnes de tinta negra i esborrallada, i cada matí en Ferguson fruïa amb el garbuix que formava tot plegat, perquè allò era el que el món trobava, un gran garbuix embrollat, amb milions de coses diferents passant a la vegada”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

Perfectos desconocidos (Álex de la Iglesdia)

Segueixo Álex de la Iglesia (Bilbao, 1965) des d’”Acción mutante”. No m’he perdut cap de les seves pel·lícules. Acaba d’estrenar “Perfectos desconocidos”, una comèdia divertidíssima. Està ben ambientada, en el menjador d’un pis espectacular, al Madrid més noble, i interpretada per set grans actors. Fan un treball extraordinari. Seria difícil d’escollir-ne un. Molt recomanable.

Sempre he pensat que d’estil se’n té o no se’n té. El de De la Iglesia és personal i intransferible i es reconeix perfectament, fins i tot des de la distància. Encara que dirigeixi una comèdia, en el fons sempre hi ha aquella aura de misteri i el convenciment que passarà alguna cosa inesperada en el moment més inesperat. I passa. A “Perfectos desconocidos”, també. Al director basc no el conec personalment però tot fa pensar que s’ho passa d’allò més bé amb tot el que fa; i això sempre es nota. I, si a més a més, s’envolta d’actors de la qualitat de Belén Rueda, Eduard Fernández, Ernesto Alterio, Juana Acosta, Eduardo Noriega, Dafne Fernández i Pepón Nieto l’èxit està assegurat.

De la Iglesia aposta per una comèdia d’embolics. És una interpretació de “Perfetti sconosciuti”, de  Paolo Genovese. La pel·lícula critica l’abús del mòbil, les noves tecnologies i les xarxes socials. Tots hi estem enganxats, més o menys. El telèfon s’ha convertit en un apèndix nostre, que ens acompanya a tot arreu i que, en alguns casos, potser amaga terribles secrets. Amb aquesta premissa de fons, tres parelles (Rueda-Fernández; Alteiro-Acosta, que també ho són a la vida real, i Noriega-Fernández) i un noi que va sol (Nieto) es reuneixen per sopar a casa dels primers. Ells són amics de tota la vida. En un moment del sopar, la Blanca (Dafne) proposa jugar a un joc aparentment innocent: els set deixaran el mòbil a sobre de la taula i tot el que hi vagi entrant (whatsapps, sms, notificacions de Facebook i Twitter) es llegiran en veu alta. Les trucades s’agafaran amb l’altaveu posat.

Tenen o no tenen secrets? Estan disposats a córrer el risc? Al final, hi accedeixen tots, la majoria a contracor. Potser per allò del què diran si no ho fem? Tots creuaran els dits perquè les coses que tenen amagades –si les tenen- segueixin sent un secret. Que no soni el mòbil, si us plau! Jo el meu el tinc tancat en un calaix des de diumenge a la tarda. Les parelles saben realment amb qui estan? Saben qui són realment els seus amics? Aquestes i altres preguntes les acaba responent De la Iglesia a “Perfectos desconocidos”, una comèdia que diria que no decebrà pràcticament ningú.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_