diumenge, de novembre 26, 2006

Coses: Complim 25 anys (jo uns quants més)


Ni idea. Si penses que acabaràs periodisme i començaràs a treballar immediatamanent en un mitjà de comunicació, sense buscar feina abans, ho tens clar. Tan se val si has acabat la carrera amb matrícula d'honor en totes les assignatures. Si no has fet pràctiques, estàs condemnat a l'atur... sempre que no tinguis un bon padrí, clar. Així de senzill. Les noves generacions de periodistes esteu molt preparats, és veritat, però sou deu mil i us heu d'espavilar des del primer dia. Abans només hi havia una Facultat de Ciències de la Comunicació, la de l'Autònoma, però en els darrers anys aquestes han crescut com els bolets. N'hi ha d'oficials, de semioficials i tot un seguit d'escoles de ràdio i tele que recluten els que no han aconseguit entrar a les anteriors. Tothom s'atreveix a ensenyar.

Per què explico tot això? Doncs perquè jo m'he format a Ràdio Granollers i n'estic molt d'orgullós. Aquest any és el vint-i-cinquè aniversari de l'emissora i vull donar-li les gràcies amb aquest escrit. És la meva sincera i sentida aportació a l'efemèride. I és que jo vaig tenir la sort d'estudiar i treballar alhora. De fet, vaig estar més per la feina que per la carrera. Vaig començar a col·laborar a Ràdio Granollers (ara Ràdio 7) quan tenia 17 anys, aportant una mini secció sobre els jocs escolars al programa 'Ona Esportiva', que dirigia Dídac Valls. Una secció, de poc més de tres minuts (i que normalment 'saltava' per falta de temps), que compartia amb l'Esther Corts i en Xavier Marí. Ella va acabar dedicant-se al periodisme escrit; ell, un bon amic, es va decantar per la informació general, deixant de costat els temes esportius. Ja ho veieu, teníem 17 anys tots tres i, abans de començar la carrera, ja estàvem al peu del canó, intentant aprendre; sense cobrar. I us asseguro que ens van ensenyar més a la Ràdio que a la Facultat. Teníem la sort de poder practicar treballant, en directe, sense la xarxa que suposa fer un programa enllaunat en un estudi de Bellaterra.

Vaig créixer, personalment i professionalment, i, anb el temps, em vaig convertir en el Cap d'Esports de la Ràdio, amb una cobertura esportiva espectacular: un bloc d'esports a tots els informatius, programa diari (el diumenge dos, un al migdia i un al vespre) i les transmissions de tots els partits dels tres equips professionals de la Ciutat, a casa i a fora. Els del Club de Bàsquet Granollers (que militava a la Lliga ACB), els del Balonmano Granollers (equip de la Lliga Asobal) i els de l'Esport Club Granollers (llavors a Tercera Divisió). Viatjàvem com un integrant més de l'expedició, gràcies als esforços de les mateixes entitats esportives i de l'emissora. Inoblidable en tots els sentits, us ho asseguro. Recordo un any que vaig trigar tant a tornar a la Facultat que, quan vaig fer-ho, havien canviat els accesos amb una de les primeres rotondes que recordo. I és que aquell any hi havia tres partits de la Lliga ACB per setmana i entre desplaçaments i programes, no hi havia temps per res més.

Vaig estar a la ràdio molt temps i, al llarg dels anys, vaig coincidir amb moltíssims periodistes i comentaristes esportius, que van treballar o col·laborar en les diferents transmissions o programes de la casa. Espero no deixar-me'n cap, però crec que no serà fàcil. Recordo l'Eudald Balcells, l'Àlex Serra, en Xavi Giménez (actualment al departament de Comunicació de l'Espanyol), en Vicenç Prados (ara a TV3), en Josep Maria Blanco (actual degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació), en Jaume Borràs, en Jordi Purtí, en Paco Agudo (que continua treballant a Ràdio 7 amb empenta), en Josep Pujol, en Toni Dueñas i en Kenny 'Sky' Walker, guanyador del concurs d'esmaixades de l'NBA l'any 1989. Va aterrar a Granollers per jugar uns mesos amb el BFI i es va implicar tant a la Ciutat que fins i tot va presentar un programa musical a la nostra ràdio. Era fan de Prince i un crac com a jugador i persona.

Acabo. Els mitjans de comunicació locals són collonuts i tothom hauria de saber valorar-los com a tal. Serveixen d'escola, però, sobretot, ens ajuden a estar informats del què passa al costat de casa. Als Estats Units ho tenen claríssim, aquí no tant. Llàstima de l'evolució -per no parlar de retrocés- que ha fet Ràdio 7 en els últims anys. Més precarietat i, malauradament, la ràdio fórmula per sobre de la informació. Qui ho entén això? La música la podem escoltar a altres emissores, la informació i els esports, no. És una reflexió personal i potser arriscada per aquest vint-i-cinquè aniversari, però m'és igual. Malgrat tot, moltes felicitats.

I als que comenceu, ànims. Estudieu, però no us oblideu de treballar, quan abans millor. És l'única manera de créixer com a professionals i com a persones; i d'anar obrint-vos portes. No és un consell, perquè mai m'ha agradat donar-los, és una experiència 'religiosa', com deia aquell. I punt.

2 comentaris:

ury ha dit...

Ei, monsieur!
Veig que estàs en plena activitat frenètica: collonut, està molt bé que el blog creixi. M'he divertit llegint la teva reflexió sobre l'ordre; els dos relats encara me'ls he de mirar. Per cert, quanta il·lusió es veu en la cara del periodista de Ràdio Granollers!

Ja he vist 'Hierro 3', potser avui et deixaré la meva crítica (positiva). Al cinema he vist 'Scoop' (bé, però és un Allen menor), 'The Illusionist' (per a mi, decebedora)i 'The Perfume' (notable, però no puc comparar-la amb el llibre). D'aquestes tres, jo et recomano l'última.

Ara faré set dies de festa i aprofitaré per fer una escapadeta a Roma, i a partir del cap de setmana de la Puríssima ja tornaré al finde.

Amb les puntuacions que has posat, evidentment que estic interessat a veure "Sra. Beba" & "Orgullo y prejuicio", my friend!
Una abraçada i fins aviat!
Ury

Anònim ha dit...

Espero que et vagi bé per Roma. I els teus comenaris, perquè no dir-ho, m'animen a seguir 'juntant lletres'. La foto? Eren altres temps. Està clar, però amb gent com tu podem trornar-nos a il·lusionar i lluitar per un projecte engrescador. Amén.