En què s'assemblen una gamba i una bicicleta? La veritat és que no en tinc ni idea. L'únic que us puc dir és que el crustaci i el velocípede acaben coincidint en aquesta història. En Lluís es llepava els dits, i no era per menys. Estava a Palamós menjant-se un plat de gambes. On millor sinó? Mitjanes, de vermell intens, a la planxa, amb una mica de sal i de pebre. Per completar l'homenatge, un vi blanc de l'Empordà. L'únic que el nostre protagonista recorda d'aquell dia és el dinar. No sap si estava sol o acompanyat i, molt menys, com es deia el restaurant o a quin carrer estava. Recorda vagament que era petit i familiar i res més. I és que en Lluís no sap com va tornar de la Costa Brava a Barcelona. Va patir un desmai? El va intoxicar algú de la competència? Serien capaços de fer-li mal per un xip informàtic. Encara avui no té respostes. Hi ha un buit en el temps. De Palamós, assegut, devorant un suculent plat de gambes; a Barcelona, passejant pels carrers pujat en una bicicleta de muntanya.
Però el més greu, o potser no, és que la Barcelona que recorria en Lluís no era l'actual, era una Barcelona més antiga. Una Ciutat plena de carrerons estrets i de gent. En Lluís fugia, però no sabia ni de qui ni de què. Potser estava somniant? Em diu que l'únic que recorda és que passava pel carrer Aribau, intentant sortejar tots els obstacles que es trobava pel camí, que no eren pocs. Semblava una escena sortida d'un videojoc. Inicialment, en Lluís va creure que s'havia desfet de tothom, quan va deixar el centre i va arribar a una gran plaça deserta. Va ser llavors quan va tornar a perdre el món de vista. Tornava a estar a Palamós, assegut en un banc, prenent la fresca. No portava el xip, tot i que tampoc tenia clar si se'l va emportar al restaurant. Cada cop tenia més dubtes. Estava perdent l'oremus. L'únic que tenia clar és que tornava a tenir gana i havia de tornar cap a casa, aviam si algú de la familia l'ajudava a trobar alguna solució a tot aquest misteriós enrenou. De moment, ni gambes ni bicicletes. Game Over.
Però el més greu, o potser no, és que la Barcelona que recorria en Lluís no era l'actual, era una Barcelona més antiga. Una Ciutat plena de carrerons estrets i de gent. En Lluís fugia, però no sabia ni de qui ni de què. Potser estava somniant? Em diu que l'únic que recorda és que passava pel carrer Aribau, intentant sortejar tots els obstacles que es trobava pel camí, que no eren pocs. Semblava una escena sortida d'un videojoc. Inicialment, en Lluís va creure que s'havia desfet de tothom, quan va deixar el centre i va arribar a una gran plaça deserta. Va ser llavors quan va tornar a perdre el món de vista. Tornava a estar a Palamós, assegut en un banc, prenent la fresca. No portava el xip, tot i que tampoc tenia clar si se'l va emportar al restaurant. Cada cop tenia més dubtes. Estava perdent l'oremus. L'únic que tenia clar és que tornava a tenir gana i havia de tornar cap a casa, aviam si algú de la familia l'ajudava a trobar alguna solució a tot aquest misteriós enrenou. De moment, ni gambes ni bicicletes. Game Over.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada