dissabte, de novembre 25, 2006

Coses: L'ordre


Hi ha qui té els llibres o els CDs ordenats alfabèticament. Hi ha qui té les camises penjades a l'armari seguint criteris de color. Hi ha qui col·loca les coses a la nevera o al rebost amb les etiquetes de cara, perquè es puguin llegir bé. Hi ha qui fa llistes, llistes de tota mena (de la compra, d'horaris, de despeses, de pel·lícules per veure...) Hi ha qui es prepara la roba de l'endemà a la nit, abans d'anar a dormir. Hi ha qui col·loca les sabates una al costat de l'altre quan se les treu. Mil·límetricament, si estan separades pot portar mala sort. Hi ha qui fa tot això i més. A mi em sembla collonut ordenar!; Ordenar, ordenar i llençar. Tot el què no serveixi, sobra, està de més. Necessito espai vital, poder respirar, poder viure en la tranquil·litat i, sempre que sigui possible, evitar el caos. Prefereixo el minimalisme que l'excés d'ornamentacíó.

Diuen que ordenar els objectes és més fàcil que ordenar els sentiments. I suposo que és així. Evidentment, sembla més senzill col·locar les coses físiques al seu lloc que no les mentals, tot i que es pot ser ordenat i centrat alhora, perquè no. També hi ha qui diu que quan llences alguna cosa material busques un canvi psíquic, trencar amb el passat. No hi estic d'acord. A la vida, tot s'acaba i, per tant, tot té data de caducitat. Les coses s'han de guardar mentre fan servei, després cal desfer-se'n. Apilar-les als prestatges dels armaris no té cap sentit. Quan fa més de dos anys que no utilitzes un objecte te'l pots treure de sobre tranquil·lament, queda clar que ja no et serveix de res.

Què vull dir amb tot això? No en tinc ni idea. Potser l'únic missatge és que l'ordre és bo, sempre que no acabi transformant-se en una obsessió o en una mania. I que llençar és un símptoma de maduresa: tens clar què et serveix i què no per continuar el teu viatge diari. Guardar-ho tot és no saber escollir, intentar jugar sobre segur, no prendre decisions. Potser aquest escrit no deixa de ser una justificació, però tant me fa. Sóc ordenat i llenço, i m'encanta. Quan em desprenc de coses físiques perdo llast i floto. Els sentiments? En parlem un altre dia.

2 comentaris:

jordi martinez ha dit...

Jo cada cop més llenço coses de casa. I me n'alegro perquè descartar, com bé dius, és simptoma de prendre decisions, de saber triar. Des de fa temps prefereixo no postergar el que he de fer a la vida. Acció! és el meu lema. Actuar sempre que puc, intervenir. iniciativa.
Un inconvenient? Sí: quan espero que els que m'envolten facin el mateix...algun cop. Per desgràcia, n'hi ha molts que esperen ser dirigits en tot.
No et parlen si tu no ho fas primer, no surten si no els convides, no fan res si els altres no ho fan primer.
Per sort, de vegades trobes gent amb empenta. ufff!
Fins aviat!

Anònim ha dit...

Em sona tot això. Jo, per sort, estic començant a canviar... i mai és tard. I la veritat és que no m'agrada gens que em diguin que s'ha de fer. Com tu, tinc un punt de revolucionari. Parlem. Penso que tenim moltes coses en comú i respecte per les filosofies orientals.