Tots els camins (Joan F. Mira)

Vaig conèixer Joan F. Mira (València, 1939) fa més de vint anys en uns Premis Octubre, organitzats per Edicions Tres i Quatre, i soc admirador de la seva obra. Em quedo amb "Borja Papa" i amb les traduccions de "La divina comèdia", de Dante Alighieri, i de "L'odissea", d'Homer. "Tots els camins", publicat per Proa, és el segon volum de les seves memòries, que va començar amb "El tramvia groc" (2013). Són 381 pàgines plenes d'anècdotes.

Mira, que està a punt de fer vuitanta anys, comença explicant que la mort del seu pare, quan ell en tenia 14, el va deixar "descol·locat". Va ser llavors quan va decidir que volia ser sant. Ho tenia claríssim. Per aconseguir-ho, primer va passar pel Monestir d'Iratxe i després per la Universitat Gregoriana de Roma. Va ser a la ciutat eterna on va descobrir que hi havia més coses, a banda de la religió, que fins llavors havia omplert la seva vida. Es comença a convertir en agnòstic i a mirar-se les dones com mai ho havia fet. La seva santedat es queda en una simple quimera. Mira, que passa moltes penúries econòmiques, està atent a tot allò que succeeix al seu voltant i aprèn un munt de coses. La seva curiositat no té aturador.

L'escriptor, antropòleg i hel·lenista també ens explica les seves primeres experiències amoroses i el seu pas per Düsseldorf, París (al maig del 68), Oslo, Budapest i Oxford, on fa feines força diferents. Hi posa molta passió quan explica, per exemple, que va conèixer l'antropòleg francès Claude Lévi-Strauss, amb qui va col·laborar activament. També explica que ser candidat del Bloc Nacionalista Valencià, entre els anys 2000 i 2003, i opina que la política és participació i aplaudiment, però també crítica i protesta. El llibre acaba a la Guinea Equatorial, ja amb Franco Mort. Allà, Joan F. Mira, que es considera valencià i romà, hi va passar quinze dies, que donarien per escriure un altre llibre.

"Passà l’estiu, i un dia de setembre ma mare em preparà una maleta petita amb la roba imprescindible, camises, roba interior i poques peces de mudar, ja que a primers de desembre hauria de començar el noviciat, i per tant a vestir-me amb l’hàbit dels escolapis. No sé si vaig anar jo mateix amb la maleta al col·legi del carrer de Carnissers o si em vingueren a recollir a casa, sé que el comiat per part meua va ser tranquil, eixut i gens traumàtic, poc afectat per les llàgrimes maternes, i que el cotxe amb què un dels pares m’acompanyà fins a Iecla era un vehicle negre, gros i antic, certament dels d’abans de la guerra, de morro llarg i gran caixa quadrada, molt més vell i atrotinat que els cotxes dels meus oncles d’Albacete, amb un motor que de tant en tant s’aturava i calia engegar-lo fent girar des de fora una enorme maneta de ferro, esforç que havia de fer cada vegada el pobre frare ensotanat, i això és el meu únic record d’aquell viatge cap a una nova vida".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Els dos remordiments de Claude Monet (Michel Bernard)

El pintor Claude Monet (1840-1926) va ser el principal representant de l'impressionisme francès. D'ell ens en parla Michel Bernard (1958) a "Els dos remordiments de Claude Monet", publicat per La Breu Edicions. L'escriptor en fa un acurat retrat, amb molta delicadesa. Des que va començar a pintar, al costat de Renoir, Cezanne i Bazille, fins a la seva vellesa, ja convertit en un geni. Admirat per tothom.

El llibre, traduït al català per Ferran Ràfols Gesa, comença amb el pare de Gaston Bazille intentant trobar al seu fill Frédéric al camp de batalla, a la guerra francoprussiana. Quan es va fer voluntari, ja era un artista conegut. Va morir amb només 28 anys. Un cop fort pels seus contemporanis, amb Monet al capdavant. La figura clau en la vida i l'obra de Monet va ser la seva primera muller, la Camille. Li va començar fent de model. Va morir jove, als 32 anys, per culpa d'un càncer de matriu. També van ser importants per al pintor Paul Durand-Ruel (el marxant que el va posar al mercat) i Ernest Hoschedé, comerciant i gran col·leccionista d'art. Quan aquest segon va morir, ell es va casar amb la seva dona, l'Alice, en segones núpcies. Sense oblidar la Camille.

Els inicis de Monet no van ser fàcils, amb poques vendes i molts deutes, canviant de casa constantment. Sempre buscava els millors cels per pintar els millors paisatges. La seva situació econòmica, la falta de suport del seu pare i un casament a desgrat de la seva família m'ha recordat la vida de Cezanne, que tan bé va explicar Martí Domínguez (1966) a "El fracassat". El llibre també explica com alguns d'aquests pintors es compren els quadres entre ells, per ajudar-se, quan a algun d'ells li anaven malament les coses. Suposo que els dos remordiments de Monet són no haver pogut impedir les morts de la Camille i d'en Frédéric. Al llibre s'inclouen fotografies de quatre dels seus quadres:"La déjeuner sur l'herbe", "Camille o la femme à la robe verte", "Camille sur son lit de mort" i "Femmes au jardin".

"La Camille pensava que, amb molt poques excepcions, de fet ella no era mai el tema dels quadres del seu marit, sinó una simple silueta en el paisatge. En canvi, mai no era tan present com en un "Renoir", com en deien ells. La manera com en Renoir pintava les seves faccions li feia pensar en el primer quadre d'en Monet on havia sortit, titulat Camille, que era com n'havia seguit dient el seu autor, un nom bonic que semblava que se li fongués a la llengua, per més que els visitants del Saló ràpidament l'haguessin rebatejat com a La noia del vestit verd".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Els impostors (Pilar Romera)

Impostors, sí; però també supervivents. Homes i dones capaços de qualsevol cosa per sortir del pou. La majoria no són qui diuen ser... i guarden secrets inconfessables. Persones grises, amb pocs matisos, que han vist molt minvada la seva capacitat d'estimar, després de firmar traïcions de les quals potser ara s'avergonyeixen. Es mouen sigil·losament per les 336 pàgines d'"Els impostors", de Pilar Romera (Riba-roja d'Ebre, 1968).

En la seva major part, l'acció passa a la Barcelona de la postguerra, l'any 1949. Pobresa, cartilles de racionament, pocs llocs de treball, amistats condicionades i la por de ser delatat davant de la Brigada Politicosocial i d'acabar a la temible comissaria de la Via Laietana. No calia un motiu consistent. N'hi havia prou amb caure malament a la persona equivocada, com a l'ínclit Laureano, un curt bidell amb aires de grandesa. I sinó que li preguntin a l'Albert a qui, en un tancar i obrir d'ulls, ja estan apallissant sense miraments. El seu pecat? Imprimir uns fulls volants a uns estudiants universitaris. L'Albert és el germà de la Dora, que treballa al Govern Civil. Fa anys que es va quedar vídua i s'ha tornat a casar. La relació amb els seus pares no està massa ben encaminada.

En Bonaventura Puig (el segon marit de la Dora) i l'Eliseo Pérez (el seu gran amor de joventut) es van conèixer al camp d'Argelers, al Rosselló, a la Catalunya Nord. Aquests són els noms que fan servir ara, però cap dels dos es diu així. Han usurpat la identitat d'altres. Fa molts anys que no es veien i potser hauria estat millor que la casualitat no els hagués tornat a ajuntar. Saben un de l'altre uns dies abans que Franco visiti Barcelona (el 31 de maig de 1949) i que corri un rumor que un 'llop solitari' intentarà assassinar-lo. A qualsevol preu. Jugant-s'hi la vida. Completen el tauler d'escacs d'aquesta partida de perdedors el comissari Fuentes (corrupte, addicte, però també amb un petit bocí de cor) i en Paco, exvedet de La Criolla, llibreter i traficant de tot allò que faci falta. Tot un 'aconseguidor'.

"Els impostors" és una novel·la força visual, amb uns personatges que pateixen i continuaran patint. Facin el que facin, ho tindran molt difícil per enganyar al destí. Estan condemnats d'antuvi. El llibre, publicat per Columna, l'he llegit en un parell de dies. Està escrit amb un estil àgil molt planer, sense frases sobreres ni recursos innecessaris. Al gra. Entre les diferents parts, Romera hi posa fragments de diàlegs de la pel·lícula "Casablanca", dirigida per Michael Curtiz i estrenada l'any 1942. Des de llavors ha plogut molt, oi, Rick?

"El so del telèfon va aturar-se abruptament i va sentir la veu de Laureano, un «¡Diga!» amb prou feines xiuxiuejat. Va esperar inquiet, com sempre que sonava el telèfon a deshores, pregant perquè la trucada no fos la que ell no voldria haver de contestar mai. Laureano va esbufegar un «Espere un momento», mentre Bonaventura sentia el fregadís de les sabatilles apropant-se a la seva porta. Va contenir l’alè, com si aquest fet pogués d’alguna manera influir en els esdeveniments. Malgrat el fred, va començar a suar. Notava com les gotes s’anaven acumulant a les celles, que esdevenien, així, un absurd assut que pretenia contenir una riuada. Va restar immòbil, intentant evitar el desbordament, en va. Les gotes van començar a caure-li galta avall".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cavalcarem tota la nit (Carlota Gurt)

Les dificultats de viure en parella, el desig (sovint representat amb l'element aigua) i la venjança són alguns dels ingredients que marquen els contes de la Carlota Gurt (Barcelona, 1976), titulats "Cavalcarem tota la nit". És el Premi Mercè Rodoreda 2019 i està publicat per Proa. L'aigua la trobem a la pluja, a l'herba molla, en una piscina de plàstic (sensacional 'L'estiu etern') i en els llacs que una nedadora vol travessar ('La terra no em gronxa').

Gurt ens regala històries de gent aparentment 'normal', a les que dona una pàtina de surrealisme, el just i necessari per fer-nos reflexionar una mica. Aporta un aire nou a la literatura actual. A "Bèsties carnívores" critica la violència de gènere d'un grup d'amics que podria ser ben bé 'La Manada' i a "El dia de l'alliberament" diria que fa tot un al·legat a favor de l'eutanàsia. L'accés dels nens i nenes el porno, alguns hi accedeixen sense ni tan sols voler-ho, el tracta a "A totes", on també repassa les infidelitats de parella i la falta d'atenció als fills, que creixen massa de pressa. A la majoria dels personatges del llibre els costa ser feliços. Fa la sensació que no han acabat de trobar el seu lloc en aquesta societat malalta i poc empàtica.

He llegit una entrevista a la Carlota on explica que es va separar mentre escrivia el llibre. Potser per això, a moltes de les parelles que ens presenta en aquest llibre els costa entendre's i viure junts. Al ja citat "La terra no em gronxa", a "Un món sense balances" (a la verdulera l'ha deixat el marit) o a "Segons fets a la nostra mida", en el qual el seu protagonista ja està cansat de mirar cap a una altra banda i de fer tot allò que la seva dona li demana. L'amor s'ha acabat entre ells. També hi ha distàncies entre els protagonistes de "Primer va ser el cavall, després va venir l'escafandre", el relat que tanca el llibre, que és molt diferent de tots els altres. Algunes de les situacions que ens explica l'autora en aquests tretze relats només es poden superar amb coratge, molt de coratge, i pensant una mica en un mateix. De vegades, ens adonem que potser hem viscut massa pels altres. Puta vida.

"Ella es fica a la piscina. El terra altre cop rellisca. A les fosques no es distingeix res. Agafa aire i s'enfonsa sota l'aigua. Si s'hi estigués unes hores es podria quedar atrapada sota la capa d'algues verdes, com sota una capa de gel. Faria una bona Ofèlia de Millais amb la cabellera taronja, només li faltaria el vestit virginal. Toca el terra viscós amb el palmell. El fàstic l'empeny a sortir. Massa tard, les algues ja li han entrat pels orificis del cos i se li deuen haver instal·lat a l'úter, al timpà, al recte".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Gina (Maria Climent)

"La vida és una successió d'esdeveniments inevitables i d'esdeveniments evitables que pel que sigue no s'han evitat, o que fins i tot s'han buscat, amb tot lo que això comporta". Aquest és el punt de partida de "Gina", el debut de Maria Climent (Amposta, 1985). Entre els inevitables, les malalties, que marquen un abans i un després en la vida. Tenir parella o fills són evitables.

La Maria i la Gina tenen dues coses en comú: l'esclerosi múltiple i la necessitat urgent de decidir si volen ser mares. Urgent perquè hi ha tractaments que no són compatibles amb l'embaràs. La Gina que vivia la vida al dia, gaudint de les coses petites, es fa gran de cop quan li diagnostiquen la malaltia. La novel·la podria ser un drama, però no ho és. Amb molta delicadesa i un gran sentit de l'humor, Climent ens parla de l'ansietat que pateix la protagonista, que té 30 anys, i de la seva lluita constant per tirar endavant. Reivindica el riure i considera que les coses importants sempre s'han de dir. Cal airejar-les. "Gina" és una novel·la original i 'casolana' que t'arriba al cor i t'ajuda a ser una mica més feliç. Dins de la desgràcia, optimisme i molta llum.

Més enllà de les seves parelles, la majoria intermitents, hi ha dues protagonistes que marquen la vida de la Gina. La Franziska, una alemanya que li fa psicoteràpia -un tronc on agafar-se quan les coses van malament-, i l'Elizabeth, una francesa de qui es va 'enamorar', pràcticament sense adonar-se'n, quan era ben petita i passava els estius a Masdenverge, a les Terres del Ebre, amb la seva àvia. L'Elizabeth era la filla gran de la seva veïna. La va veure un cop i ja en va tenir prou. Amb aquest personatge, Climent deixa clar que tenim moltes opcions sexuals i que totes són vàlides. T'enamores de la persona, no perquè sigui d'un sexe en concret. Al llarg de molt temps, la Gina li escriu cartes a l'Elizabeth, que viu a París, però mai troba el moment d'enviar-les. Ha arribat el moment de prendre decisions. Sobre amb qui vol convertir la seva vida. Sobre ser mare o no ser-ho. Sobre la vida. Sobre la mort. Gina, publicat per L'Altra Editorial, és tot un descobriment.

"Va ser llavors quan vaig conèixer l'ansietat. I penseu que l'ansietat és com aquell virus que fa que mos súrtiguen mals a sobre el llavi, que un cop l'agafem per primera vegada va apareixent sempre més així que abaixem la guàrdia. Un dia, et neix al revés, del budell cap amunt, cap al diafragma i fins al coll, fins als ulls i fins a l'ànsia. I no sé la vostra, la meva m'obliga a fregar-me la cara amb carícies massa fortes, com si es volgués endur les galtes a un lloc més tranquil. I m'agafa una mà a l'altra però no de forma amigable, s'agafen les mans meues de manera cruel i violenta. Com si no s'estimessen. Com volent-ser fer mal i no gens enamorades, com una parella que no se sap per què està junta. No és una bona amiga, l'ansietat. A diferència de la por, l'ansietat no sé de què serveix".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Mònica Mir (Miquel de Palol)

"Mònica Mir" és l'últim llibre de Miquel de Palol (Barcelona, 1953). La història comença un 22 d'agost i acaba el 15 de gener de l'any següent. El divideix en tres parts: 'Comèdia lleugera', 'La intriga' i 'L'interior, el llibre'. La primera s'inicia amb la Mònica  divertint-se amb un grup d'amics a Platja d'Aro. Surt amb l'Hipòlit, un noi que està per sota de les seves possibilitats, si fem cas a l'Esther, la seva mare. Elles dues no es porten gens bé.

L'Esther, que domina el difícil art de la manipulació, viu amb en Silvano, un alt executiu d'una multinacional amb negocis tèrbols. Estan fabricant una arma revolucionària amb mà d'obra barata, gràcies als reclusos de diverses presons. El projecte està batejat com a "Operació Diomedes". Funciona més o menys bé, fins que apareix en escena en Lucas, cap visible de "Solidaris Transversals", un grup que denuncia la corrupció i l'abús de poder del capitalisme, que deixa el ciutadà de peu completament indefens. Sense poder de reacció. El personatge d'en Lucas és de vital importància, perquè s'acaba relacionant amb la Mònica i també amb la Midoissa, una dona de qui tothom queda perdudament enamorat. És una deessa feta carn. Un misteri per descobrir. Tanbé un perill públic? Cal gestionar la compassió i l'ira.

A mesura que avança el llibre, tot es complica. La situació dels protagonistes, d'un costat; i la prosa de Palol, de l'altre. Quan entrem a "La intriga" es converteix en més filosòfica i amb un munt de referències mitològiques. Algunes converses es converteixen en 'classes magistrals' i no és fàcil seguir-les. Hi ha triangles 'amorosos' que s'aguanten sobretot pel sexe (uns quants), sadomasoquisme, infidelitats, traïcions i un munt de drogues que no fan bé a ningú. La tercera i última part és completament surrealista, amb la Mònica transformada en un llibre, fent de narradora omnipresent. Teoritza sobre l'objectivitat, l'estil, i sobre tot allò què ha passat des d'aquell estiu 'llunyà' a la Costa Brava. Cap d'ells està sencer. A la llista, hi ha morts, empresonats i embogits. "Mònica Mir" és una novel·la que necessita molta atenció per no perdre's res important. Té 479 pàgines i està publicada per Angle Editorial. Recomanable.

"L'Amadeu entreveu la dualitat d'extrems ira-compassió com una retòrica platònica, i la contingència sobre l'astúcia com una dialèctica aristotèlica o, per alguns, hegeliano-marxista. I la ira com la dimensió d'un mateix que no sap si et farà millor com a persona, però que segur que t'impulsa en valor i coneixement, a mi que soc l'aneguet lleig! No hi veu contrasentit, perquè en la convenció del que els xais entenen i per on transiten tot són bels, estrenyiment i castració encarats a l'escorxada final. Sent com s'està construint un infern per ell tot sol, un espai del pensament i tristesa on podrà moblar la recança de no haver protegit els seus".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El cártel (Don Winslow)

"El cártel", segona part de la trilogia de Don Winslow (Nova York, 1953), és igual de brutal que la primera, en tots els sentits. El seu principal protagonista és Art Keller, a qui vam conèixer a "El poder del perro". En aquesta novel·la, Keller, agent de la DEA (que combat el contraban de droga), fa d'apicultor en un monestir de Nou Mèxic. Fins que els seus antics caps li diuen que Adán Barrera s'ha escapat de la presó.

Barrera i Keller es coneixen des de temps immemorials. Fins i tot podríem dir que van ser 'amics'. Tot va canviar quan el clan de Sinaloa (liderat per Barrera) va torturar i assassinar un dels principals col·laboradors de Keller. Ell no va parar fins que el va ficar a la presó, després de matar al seu germà i al seu tiet. Ara que ha fugit, el malson torna a començar. Per si no n'hi hagués prou, Barrera ha posat preu al seu cap: dos milions de dòlars. Seran anys sagnants, amb diversos càrtels lluitant per dominar el territori i cobrar el "piso" o dret de pas. Les lluites més bestials són entre el càrtel de Sinaloa i els Zeta, liderats per Ochoa. Els Zeta, que decapiten als seus rivals, tenen formació militar i no s'aturen davant de res ni ningú. Causen terror per allà on passen.

Aquest cop, Keller compta amb la col·laboració de Luis Aguilar i de Gerardo Vera, tots dos mexicans. No sap si se'n pot refiar. "El cártel" és una novel·la plena d'amenaces, d'assassinats i de venjances constants. Queda clar, des del primer moment, que la violència només genera violència i que, un cop t'hi abones, és pràcticament impossible fer marxa enrere. La novel·la de Winslow (696 pàgines) també ens parla de gent corrupte. La majoria de policies mexicans ho són. També molts de nord-americans. Fins i tot el govern dels Estats Units, que sembla fer costat a Barrera, eliminant a molts dels seus enemics. Estem davant d'una història brutal, plena de sang i de droga, molt ben escrita i emocionant. És llarga, però en cap moment et perds ni baixa l'emoció. És addictiva de principi a final. Amb ganes de llegir "La frontera", que tanca la trilogia. M'hi poso aviat.

En aquesta segona part, té molt de pes el paper del periodisme en temps de guerra i de corrupció. Quedar al marge de tot i intentar informar amb professionalitat, amb amenaces i suborns d'uns i altres, ho complica considerablement. L'Oscar, en Pablo i l'Ana ho intenten, però no tots se'n surten igual de bé. Winslow també ens parla del pas endavant que fan algunes dones per plantar cara als càrtels. És el cas de la Marisol (que fa d'alcaldessa), relacionada sentimentalment amb en Keller; de l'Erika (de policia) o de la Jimena (regidora), que comença una vaga de fam per intentar plantar cara a l'exèrcit, confabulat amb els traficants. Sempre miren cap a l'altre costat. És la història de mai acabar. No hi ha res que balli, tot quadra fins al final.

"Todo el mundo sigue esperando que Barrera haga aparición en la ciudad. Un rumor, repetido al punto de convertirse en un "hecho", es que sus hombres entraron en un restaurante de Nuevo Laredo, confiscaron todos los teléfonos móviles, cerraron las puertas y, educadamente, anunciaron que nadie podía marcharse. Cuentan que luego llegó Barrera, cenó en la sala posterior, pagó la cuenta de todo el mundo y se fue. Los teléfonos fueron devueltos a sus propietarios y después los dejaron marchar. Keller sabe que es mentira, pero le parece revelador que algo así pueda considerarse cierto. Sabe que Adán Barrera no se acercará a la zona de guerra hasta que los disparos hayan cesado".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Quixot (Salman Rushdie)

Si el Quixot de Cervantes estava obsessionat amb les novel·les de cavalleries, el de Salman Rushdie (Mumbai, 1947) ho està per la televisió. Sitcoms, serials, realitys i pel·lícules omplen la seva vida i cada dia que passa li és més difícil diferenciar entre realitat i ficció. L'escriptor indi reescriu i trasllada al segle XXI el clàssic llegit per tots. El nou Quixot està traduït per Marc Rubió i publicat per Proa. Té 480 pàgines.

Ismail Smile fa de representant d'un producte opioide per calmar el dolor. El distribueix el seu tiet i es tracta d'un esprai sublingual amb propietats meravelloses. Quan el fan fora de l'empresa, sense cap motiu concret, l'Ismail es converteix en el Quixot i comença una road trip per trobar-se amb la Salma R. És la seva Dulcinea particular, una celebrity del cinema i de la televisió nord-americana a qui no coneix de res. És originària de l'Índia, com ell. Està convençut que "la televisió és el Déu que ens ho dona tot". Per fer aquest viatge iniciàtic i trobar la seva enamorada, el Quixot s'inventa un fill que bateja amb el nom de Sancho. Aquest descendent imaginari, que parla amb un grill que té accent italià, es dirigeix al lector en primera persona. Un fill que, tot i sortir del no-res, ràpidament vol autonomia pròpia.

El Rocinante del Quixot és el Chevy, el cotxe que el porta a tot arreu, passant per un munt de pobles de l'Amèrica profunda. L'addicció del nostre protagonista per la televisió m'ha fet recordar "Réquiem for a dream" (1978), d'Hubert Selby Jr., on la seva protagonista es passa la vida davant de la pantalla, pensant que tot allò que hi passa és de debò. Darren Aronofsky en va fer una grandíssima adaptació cinematogràfica, l'any 2000. A "Quixot", Rushdie ho tracta pràcticament tot: els amors obsessius, les relacions entre pares i fills, les desavinences entre germans, el poder destructor d'algunes 'cultures' escombraria, el racisme contra els immigrants, el fanatisme, l'estupidesa, la ignorància  i fins i tot la fi del món. Crítica, sàtira i paròdia a parts iguals.

SIMILITUDS ENTRE FICCIÓ I REALITAT

La història del Quixot surt de la ploma del Germà, un escriptor que ha tingut certa notorietat gràcies a les novel·les d'espies. És allò del llibre dins el llibre. Ara ha decidit canviar de gènere. Les similituds entre ell i el seu nou personatge són molt grans. Està barallat amb la seva Germana -igual que el Quixot amb la seva, batejada com el Trampolí Humà- i totes dues estan malaltes de càncer. En els dos casos, creuen que ha arribat el moment d'intentar fer les paus. Tots dos tenen un fill amb qui no s'acaben d'entendre. Els opiacis sublinguals apareixen en la història del germà i en la del Quixot i també els abusos sexuals. La gran diferència entre ells és que el Germà no té ni sembla que hagi tingut cap amor platònic.

A mesura que avança l'acció, cada cop és més difícil diferenciar entre les vides d'un i de l'altre. Van coincidint pràcticament en tot. En això, m'ha fet pensar en el "4 3 2 1", de Paul Auster. Rushdie esquitxa el llibre de paranoies constants, com quan el Quixot i en Sancho fan nit en una població mig deserta on molts dels seus habitants s'han convertit en mamuts. Aquesta 'mastodontitis' és una clara crítica contra els Estats Units i a la banalització del racisme i de les armes. També a l'augment sense aturador del populisme. Fa molt temps que vaig llegir el Quixot de Cervantes, però aquesta versió 2.0 de Rushdie m'ha semblat espectacular. No fa massa, d'ell també vaig llegir "La decadència del Nero Golden", que em va agradar molt.

"L'autor de la narració precedent -l'anomanarem Germà- era un escriptor d'origen indi establert a Nova York que prèviament havia escrit vuit novel·les d'espies amb el pseudònim de Sam DuChamp i un èxit dubtós. Llavors, en un canvi de direcció sorprenent, havia concebut la idea d'explicar la història del llunàtic Quixot i la seva fatídica recerca de la preciosa senyoreta Salma R, en un llibre radicalment diferent de qualsevol altre que hagués intentat escriure mai. Tan bon punt va haver concebut la idea, li va començar a fer por...".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Un món a l'abast de la mà (Maylis de Kerangal)

Enganya a la vista. Produeix un fals efecte de profunditat. Ensenya i oculta. És original i còpia a la vegada... Parlo del "trompe-l'òeil", que el diccionari defineix com "obra pictòrica que, fonamentalment per mitjà dels recursos del clarobscur, la perspectiva i l'esforç, produeix la il·lusió que és composta d'objectes o figures reals". Maylis de Kerangal (Toulon, 1967) en parla a "Un món a l'abast de la mà".

Després del gran èxit aconseguit amb "Reparar els vius", l'escriptora francesa ha tornat amb una obra més densa i específica. Parla de pintura -sobretot del trompe-l'oeil- i les seves pàgines estan plenes de noms de colors i materials majoritàriament desconeguts per a mi. Però més enllà de l'embolcall, del qual segur que gaudiran els entesos, De Kerangal ens regala una història de formació i d'aprenentatge, amb tres protagonistes principals: la Paula Krast, la Kate Malone i en Jonas Roetjens, que estudien plegats a l'Institut de Pintura de Brusel·les. Només estan sis mesos junts, però la seva amistat s'allargarà per sempre més. La Paula i en Jonas comparteixen pis des del primer moment i s'entenen francament bé, en tots els sentits.

L'autora se centra sobretot en la Paula. És la seva preferida. La primera feina 'professional' la troba a Moscou, on participa en una recreació d'Anna Karenina. També passa pels estudis de Cinecittà, a Roma, on s'ha de rodar "Habemus Papam", de Nanni Moretti; i per Lascaux, per reproduir les seves pintures rupestres. Aprofita la presència de la noia en aquests escenaris per fer una mica d'història de Cinecittà -que va arribar a ser un camp de concentració nazi- i per explicar-nos com un grup de joves va descobrir la cova i les pintures de l'art paleolític superior, l'any 1940. Ho fa amb un estil ric i molt visual, com ja ens té acostumats. El llibre està traduït al català per Jordi Martín Lloret i publicat per Angle Editorial. Té 249 pàgines i és com un quadre que necessita molta atenció per poder-lo gaudir i no perdre's res.

"La Kate havia acudit a la cita amb un vestit jaqueta blau marí i sabates de taló, s’havia oblidat de treure’s la polsera de turmell amb la tanca de calavera però s’havia pentinat els cabells amb la ratlla al costat i s’havia suavitzat el maquillatge: la volia, aquella feina. De fet se l’havia treballada prou, la seva paleta —blanc de titani, ocre groc, groc de cadmi taronja, terra de Siena natural, ombra fumada, marró Van Dyck, vermelló, una mica de negre—, i havia aplicat dues veladures per obtenir una superfície fosca i transparent alhora —foscor, transparència: el secret del portor. D’altra banda, la seva proposta tenia possibilitats: els propietaris de l’edifici eren famílies riques del Golf que passaven allà tres nits l’any".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El mapa de los afectos (Ana Merino)

"El mapa de los afectos" és un petit catàleg de "Seres y estares", títol d'un disc d'El último de la fila. Ana Merino (Madrid, 1971) ens regala una novel·la coral amb un munt de personatges que viuen en un poblet perdut del Mig Oest, als Estats Units. A alguns, els seguim al llarg de més de dues dècades. És el Premio Nadal 2020 i està publicat per Destino. Són 219 pàgines de literatura intimista, que sembla treballada a foc lent. Al final, tot quadra; res és casual.

He tingut la sensació que, majoritàriament, els protagonistes de la novel·la són persones desgraciades, persones que pateixen molt i que continuaran patint. Perdedors en lletres majúscules, loosers com dirien allà. Ho és en Greg (addicte a les cases de barrets), la Lilian (condemnada després d'una trobada casual en un supermercat) i en James, a qui la guerra li pren quasi tot. Però també l'Emily, l'Alfredo, en Tom i la senyora Dolan. I molts més. Els 'seres y estares' de l'Ana Merino passen per moments complicadíssims, tot i que és veritat que la majoria aconsegueixen sobreviure. Alguns surten més ben parats, com la Valeria, l'Adam o l'Aurora, potser gràcies a la vareta mágica de la justicia poètica. Les relacions entre uns i altres, en una comunitat que sembla estar adormida, es basen en la proximitat, en l'afecte i, fins i tot, en l'atzar. Gent normal, amb problemes normals.

Llegeixo que l'autora fa 25 anys que viu als Estats Units i que ha publicat nou poemaris. A més a més, ha estat pionera en el desenvolupament de la formació acadèmica del còmic. Doncs bé. Una de les seves protagonistes, la Rita -una de les meves preferides, tot bonhomia- fa costat a la Heather, la seva afillada, perquè s'obri forat en el món del còmic. La seva mare no ho veia gens clar. Al capítol 20, tornen a sortir els còmics, quan parla dels 'moving sale'. En Samuel també és un fanàtic dels còmics. A la Valeria la 'converteix' en la Sue, d'Els Quatre Fantàstics. 'A "El mapa de los afectos" tenim mecànics, venedors d'assegurances, militars de carrera, prostitutes, cuidadores, cambreres… una mica de cada. Tots ells busquen una segona oportunitat. En la primera, no els hi van tocar les millors cartes. Amb ganes de més!

"Un día llegó el primer beso y Samuel tuvo que aceptar que Valeria no siempre albergaba a la Sue de sus sueños. Tom no se parecía en nada a ninguno de los personajes de su cómic favorito, ni tan siquiera a algún malo que mereciera la pena mencionar. Cuando la relación se volvió más íntima, a Samuel le costaba espiarlos porque se escondían muy bien en la espesura de los arbustos. Sabía que algo estaba pasando, pero no fue capaz de verlo con todo lujo de detalle hasta dos veranos después. Se atrevió entonces a esconderse en un árbol cercano a ese lecho de agujas de pino y yedra. Samuel había perdido el miedo a ser descubierto, porque la curiosidad de la incipiente adolescencia era una energía superior a cualquier otro sentimiento".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Ignot (Manuel Baixauli)

El talent no es planifica. En tens, o no en tens. I, tot i tenir-ne, potser no te'l reconeixen mai. O l'aprofita un altre… La línia que separa l'èxit del fracàs és molt fina i plena d'expectatives i frustracions. Sobre l'art i la necessitat de crear en parla Manuel Baixauli (Sueca, 1963) a "Ignot", publicat per Edicions del Periscopi. Tanca la trilogia que forma amb "L'home manuscrit" i "La cinquena planta".

Ignot: "No conegut, dit especialment d'una terra". Són ignots en Mateu i en Crisòstom, dos dels personatges principals d'aquesta història. O ignots en part. En Mateu és un pintor que no passa pel seu millor moment. Ja li va dir el Mestre que no arribaria gaire lluny. Ara es guanya la vida il·lustrant els textos d'en Crisòstom, un misteriós escriptor. Per què no ha triomfat la seva obra? Tots dos són solitaris i  indomesticables i necessiten treure tot allò que tenen dins. Per a ells, il·lustrar i escriure és la millor forma de lluitar contra els seus fantasmes, de posar cara a les seves pors interiors. L'Artur Bosch i el seu fill Edmund també tenen molt de pes en aquesta novel·la que acaba convertint-se en un apassionant joc de miralls. Abans de morir, l'Artur va comprar un munt de cases repartides per tota Europa. Sota quin patró? El seu fill les visita de tant en tant. I es purifica pintant a les seves parets. Dibuixos sense ànima.

Manuel Baxauli, que també és pintor, acaba regalant-nos un gran assaig sobre la soledat, el fracàs i l'inacabable poder de la imaginació. Ens dona la informació amb comptagotes, podria semblar que de forma desordenada, però tot acaba lligant perfectament. Entenc que, en l'art, l'autor és fidel a uns principis clars i a no deixar-se portar per modes o crítics, com en Don. "Ignot" és un llibre molt visual, amb escenaris deserts (com la fàbrica on en Mateu fa el primer dels seus dibuixos 'subvencionats') o quasi buits de coses, com les cases de l'Artur. El "Diccionari Universal de Genis Desconeguts", escrit per un dels protagonistes, donaria ben bé per una altra novel·la. Tot és efímer. Ningú t'assegura que te n'acabis sortint. Pots fracassar quan estàs vius, i triomfar després de mort. L'art és un enigma. Com el mateix èxit...

"M'arribà el primer encàrrec el 2002, quan feia mesos que havia tancat la meua última exposició, un fracàs de vendes, de repercussió social, de tot. De trenta-cinc quadres només n'havia venut un. La resta continuen apilats al taller, convocant la pols. Altres vegades havia sigut pitjor, no n'havia venut cap, però la sensació en tancar aquesta última mostra havia sigut la de sempre: il·lusió, temps i energia perduts. Si vens, creus que el que fas ha interessat a algú, sents un massatge al teu amor propi, tot i que alhora notes el buit de l'obra que no tornaràs a veure, filla bescanviada per bitllets".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Boulder (Eva Baltasar)

John Lenon deia que la vida és allò que passa mentre fas altres plans. Segur que hi estaria d'acord la protagonista de "Boulder", la segona novel·la de la poètica trilogia d'Eva Baltasar (Barcelona, 1978). Va iniciar-la fa dos anys amb "Permagel". Igual que la primera està publicada per Club Editor i és curta i intensa. Només 145 pàgines d'un llibre de petit format. Amb moltes ganes de llegir el final de la sèrie.

La narradora, que es dirigeix al lector en present indicatiu i frases curtes, pateix una gran metamorfosi. Quan se n'adona, ja no és fàcil frenar-la. La coneixem quan fa de cuinera en un buc i gaudeix de la solitud, de la qual n'és amant incondicional. Viu a Quellón, a l'illa de Chiloé, a Xile. Tot canvia quan coneix la Samsa, de qui s'enamora perdudament. És ella qui la bateja com Boulder, un nom geològic, el de les roques solitàries. Deixa de ser una unitat que va per lliure per convertir-se en part d'un tot. I és feliç. Fins i tot quan se'n van a viure Islàndia, encara que ho fa a contracor. El seu descens cap a l'infern comença en el moment que la seva parella l''obliga' a ser 'mare'. La gestió assistida de la Tinna i la pèrdua d'interès de la Samsa cap a ella quasi la fa parar boja.

Com ja vam poder comprovar a "Permagel", Baltasar escriu amb molta passió. La seva és una prosa treballada, directe, poètica i plena de metàfores. Totes i cadascuna de les seves frases demanen que t'aturis un instant, que reflexionis. Quan relata les trobades sexuals de les seves protagonistes, s'hi recrea; i les explica amb detall. "Boulder" és la desintegració d'una parella a conseqüència de la maternitat, que canvia a algunes persones. Molt. Massa. Què haurà de fer la Boulder per intentar sobreviure? En Ragnar, que té una taverna, és l'única figura masculina del llibre. De vegades, ell i l'alcohol l'ajuden a no pensar i potser a trobar solucions; si és que n'hi ha. La vida és cíclica, i mai saps cap a on et pot portar. Un llibre imprescindible.

"Al cap de quinze dies té cita per una nova analítica. Marxa de casa en dejú i tornen a buidar-la de sang. La sang, delatora detestable. Et manté viva amb una condició: la transparència. La sang et recorre de puntetes, silenciosa, és la serventa espavilada amb accés a totes les cambres, ho sap tot de tu. I quan se li demana, n'informa. No es pot confiar en el cos, és massa primari, massa feble. Només la ment pot consolar-te de les seves traïcions. No té bandera que no sigui la de la llibertat, formada amb els ossos de la veritat i la mentida sobre negre, encreuats. La sang no respecta res.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Sal Roja (Ramon Gasch i Teresa Sagrera)

Per sobre de tot, "Sal Roja" és la història d'una venjança. Una venjança en majúscules. Sense aturador. En un tancar i obrir d'ulls, com per obra de màgia, en Miquel Ferrer, un humil treballador de les salines de Cardona, es transforma en el sanguinari Llop de Cardona. És un home brutal, en tots els sentits. Li donen vida Ramon Gasch (Santa Maria de Palautordera, 1950) i Teresa Sagrera (Sant Pere de Vilamajor, 1966).

Aquesta llarga novel·la escrita a quatre mans -620 pàgines-, comença l'agost de l'any 1711, en plena Guerra de Successió. A Miquel Ferrer, l'exèrcit filipista li assassina la dona i els seus dos fills, quan massacren la localitat de Cardona. També maten al seu pare, impossibilitat en un llit. Només se salven ell i la seva germana. Després d'ajusticiar a un dels seus enemics i prendre-li l'abric, fosc i amb un coll de llop, el tallador de sal passa a ser conegut com el llegendari Llop de Cardona, un personatge inventat pels autors. Ràpidament es converteix en un Miquelet que es fa famós per la seva brutalitat; sempre anant per lliure, acompanyat per un grup de fidels. No li agrada fer presoners. Mata a tothom qui pot per saciar la seva inacabable set de sang i venjança.

Curiosament, l'exèrcit filipista mai va ser capaç de fer caure el Castell de Cardona. Els austriacistes van aguantar el setge com a lleons, fins que es va rendir Barcelona, l'11 de setembre de 1714. La capitulació de la capital va provocar que Cardona també hagués d'abandonar les armes. A "Sal roja", Gasch i Sagrera fan una recreació èpica, sense estar-s'hi de res, d'un episodi clau en la història de Catalunya. El llibre, publicat per Columna, inclou un glossari i una guia de personatges. A banda del Llop de Cardona, em quedo amb la seva germana, la Margarida, que va arriscar la seva vida fent d'espia i de correu. Les aventures del Llop de Cardona, sempre emocionants, estan esquitxades per petites parts del diari de guerra del brigadier enginyer militar Louis Biancolelli, sota les ordres de l'enginyer en cap monsieur Joblot, tots dos personatges reals. És la visió de la guerra dels filipistes.

"Al començament de la guerra no hi havia un clar sentiment antibirbó, però aquest havia anat augmentant en molts pobles per l'efecte de la repressió, com també a causa del darrer impost que els havien aplicat. Les quinzenades havien esverat les poblacions. El focus de rebel·lió havia nascut a prop de Vilafranca del Penedès, però semblava que no tenia aturador, s'anava repetint ara en un poble ara en un altre. Talment com si la política de terra cremada iniciada pels borbònics no tingués cap efecte. La gent sabia a què s'exposava, coneixien bé la brutalitat de l'enemic, però allò ja no els frenava perquè aquell impost asfixiant s'havia de pagar cada dia i aviat les possibilitats es van acabar...".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Un amic de Kafka i altres contes (Isaac Bashevis Singer)

Isaac Bashevis Singer va guanyar el Premi Nobel l'any 1978. És el principal representant de la literatura ídix, una llengua germànica parlada originàriament pels jueus d'Alemanya i altres països de l'Europa central i oriental. S'escriu, normalment, en l'alfabet hebreu. Ell era polonès. Va néixer a Leoncin, el 1902; i va morir a Miami, als Estats Units, el 1991.  Viena Edicions li acaba de publicar "Un amic de Kafka i altres contes".

Són 21 relats, traduïts al català per Maria Rossich, en què descriu la vida i costums de les comunitats jueves de començament del segle XX. Ell era fill i net de rabins polonesos. A "Un amic de Kafka", Bashevis Singer ens parla d'un vell i arruïnat actor de teatre que sobreviu com pot, explicant-li a tothom que, en el passat, ell va conèixer al genial escriptor alemany. Molts dels seus contes estan protagonitzats per un escriptor ídix que es guanya la vida amb dificultats, publicant articles en diverses revistes. Pel que veig, la literatura d'aquest autor polonès transita entre la realitat i la ficció, donant importància a la telepatia, els esperits (els 'dibbuks'), la hipnosi i el fatalisme. Els seus personatges pateixen molt, no tenen pràcticament res. Lluiten com poden per tirar endavant.

A "L'autoservei", per exemple, una dona li explica a un amic que ha vist a Adolf Hitler en un restaurant de Boadway, vestit amb una bata blanca. A "L'escura-xemeneies", un noi comença a saber-ho tot de tothom quan cau i es dona un cop al cap. També pot influir en els altres, de manera directa, el protagonista de "Poders", capaç de fer emmalaltir a la seva parella si ho creu convenient. També m'ha agradat molt "La clau" (amb una dona que no se'n refia gens ni mica dels seus veïns) i "Els coloms", amb un home que viu per donar menjar a aquestes aus i que en té un munt volant per casa. El final d'aquesta història també és molt inquietant. En un altre ("Relats a la vora de l'estufa"), un cobert apareix i desapareix davant de la mirada atònita de tothom. Algunes de les històries són un pèl denses, com l'última ("Alguna cosa hi ha"), però, de manera global, Bashevis Singer ha estat un bon descobriment.

"Havia sentit parlar de Franz Kafka molt abans de llegir cap dels seus llibres. Me n’havia parlat el seu amic Jacques Kohn, exactor del Teatre Ídix. I dic «ex» actor perquè quan jo el vaig conèixer ja no pujava als escenaris. Era la primeria dels anys trenta, i el Teatre Ídix de Varsòvia ja havia començat a perdre públic. En Jacques Kohn era un home malalt i abatut. Tot i que encara vestia com un dandi, duia roba tronada. Portava un monocle a l’ull esquerre, un coll alt postís antiquat (d’un tipus que aleshores s’anomenava Vatermörder), sabates de xarol i barret fort. Els cínics del club d’escriptors ídix de Varsòvia, que freqüentàvem tant ell com jo, li havien posat el renom d’«el Lord»".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Lluny del Paradís (Ramon Breu)

En la seva darrera novel·la, Ramon Breu (L'Hospitalet de Llobregat, 1959) ens porta fins a la Guinea Equatorial, just l'any en què va néixer ell. Era una de les últimes colònies de l'Imperi espanyol. Allà, unes quantes famílies catalanes estaven guanyant diners a cabassos. És el cas dels Viaplana, que tenien un munt de plantacions de cacau. Amb "Lluny del paradís", va guanyar el Premi Literari Vila d'Ascó 2018.

La novel·la, publicada per Capital Books, té dos grans protagonistes: la Clara Viaplana i en Jordi Orriols. La Clara fa d'infermera en un hospital amb pocs mitjans. En Jordi ha arribat a la Guinea Equatorial purgat per l'exèrcit franquista, que el té confinat. Se l'acusa de comunista i d'esvalotador. Tots dos són testimonis de la brutalitat colonial. Tant el governador, amb passat de falangista, com la Guàrdia Civil humiliaven constantment a la població autòctona, a qui acusaven de tots els mals. No havien de passar comptes amb ningú. Anaven per lliure. Als Viaplana, i als Capdevila -que eren els seus veïns-, ja els anava bé. L'única que tenia un esperit crític és la Clara, encara més de conèixer a en Jordi, que feia un judici de valor de pràcticament tot.

"Lluny del paradís" és un llibre curt -només 175 pàgines- però molt intens. Denuncia el sistema colonial corrupte i, de retruc, la passivitat dels que se'n van beneficiar obertament. La desaparició d'un nadó obre els ulls de la Clara, que acaba descobrint una trama abominable. Metges i infermeres que, per un grapat de diners, són capaços de qualsevol cosa. M'ha cridat l'atenció que en una trobada de prohoms catalans a la Guinea Equatorial, la majoria amb algun 'mort' a l'armari, Breu hi fa aparèixer un jove Millet, de la família dels fundadors de l'Orfeó Català. La història, amb una venjança inesperada, enganxa i es llegeix amb facilitat. L'emoció es manté fins a l'última pàgina, amb 'convidat' sorpresa inclòs. Per cert, no ha plogut tant des de llavors.

"El governador de la Guinea continental en això no errava. En aquells moments el volum del negoci d’en Joan Norbert Vilaplana vivia un moment àlgid. La família Vilaplana feia més de cent anys que formava part del patriciat tèxtil de Manresa. Els dos descendents de la nissaga, l’Ignasi i en Joan Norbert, havien abandonat definitivament la fabricació de teixits el 1943. El germà gran havia convençut en Joan Norbert que el que convenia per guanyar quartos, en un país de morts de gana com l’Espanya de la postguerra, era la indústria alimentària. De manera que s’havien venut les dues fàbriques i havien fundat la societat Explotaciones Agrícolas del Cacao, S.A. (EACA, S.A.), amb seu social al carrer Ausiàs March de Barcelona i fàbrica i magatzems a Granollers".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'expedient de la meva mare (András Forgách)

Un dia rep una trucada que, en un tancar i obrir d'ulls, canvia una bona part del seu passat; i de la seva vida. Trenta anys després de la mort de la teva mare, András Forgách (Budapest, 1952) descobreix que ella no era realment qui es pensava i, malgrat tot, ha d'intentar seguir estimant-la. Explica aquesta experiència trencadora a "L'expedient de la meva mare", traduït per Jordi Giné de Lasa i Imola Nikolett Szabó.

En la primera part del llibre, titulada "La senyora Papai"-nom en clau de la seva mare-, Forgách ens explica les trobades que la dona manté amb els seus caps. Va fer d'informadora durant la Guerra Freda (entre el 70 i el 80), passant material 'delicat' sobre amics i familiars. Va prendre el relleu del seu marit, quan aquest ja no va poder seguir amb la feina que li havien encomanat. A Hongria, hi havia un control brutal de la població. Alguns delators, com el cas de la Bruria Forgách -que parlava hongarès, anglès i hebreu-, van renunciar a un part de la seva vida per fer costat a un suposat projecte de país. L'András va descobrir tot aquest enrenou l'any 2013, gràcies a una persona de l'Arxiu Policial de Budapest.

"L'expedient de la meva mare" és un llibre fosc, amb un ambient claustrofòbic. Els hongaresos sempre estan sota sospita, amatents… En la segona part, titulada "Bruria i Marcell", l'autor ens regala tot un seguit de poemes escrits des de la nova i dura realitat de la seva vida, basats en la informació acumulada sobre la seva família. En la tercera i última part del llibre, publicat per Angle Editorial, Forgách intenta explicar-nos com està ell i les sensacions viscudes per culpa d'aquest 'Dragon Khan' que es va desfermar en el seu interior quan menys s'ho esperava. Es limita a donar la informació que té. En cap moment, es planteja jutjar a la seva mare, morta des de l'any 1985. El llibre és dens i llarg, 367 pàgines, però la veritat és que és molt interessant. De vegades, quan menys t'ho esperes, tot pot canviar, com de la nit al dia. Forgách és escriptor, dramaturg, actor i escenògraf; la polivalència personificada.

"Hi ha coses que només podem entendre si ens passen a nosaltres. No hi ha cap altra manera de veure-les. Tan sols l’esdeveniment mateix ens pot donar informació sobre què és el que realment ha passat. En podem tenir idees si disposem d’una imaginació prou atrevida i salvatge, però només arribem a entendre-les si ho vivim de debò. Això és cert fins i tot si som incapaços o no estem disposats a posar l’esdeveniment en paraules, o ens és impossible fer-ho perquè no tan sols la descripció dels fets no podria aproximar-se a l’experiència viscuda, sinó perquè l’acabaria matant, aniquilant".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Reis del món (Sebastià Alzamora)

"Reis del món", de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) és una obra catedralícia, com els seus dos principals protagonistes. Feia temps que no descobria tantes coses llegint un llibre. Té 594 pàgines i està publicat per l'editorial Proa. Ens parla del filòsof i traductor Joan Mascaró i del banquer i contrabandista Joan March. Tots dos van néixer a Santa Margalida, al Pla de Mallorca. March era disset anys més gran.

En una bona part de la novel·la, Alzamora recrea la llarga conversa entre March i Mascaró, als anys 50, al despatx que el primer tenia a Suïssa. Hi dona forma el Dr. Emili Tramulles, director de la Banca March, molt fidel al seu cap. Eren dos homes antagònics, amb idees molt clares de com arribar a la llibertat. March creia que el camí més recte eren els diners, que et donaven poder i, com a conseqüència, autonomia. Mascaró preferia arribar-hi a través del coneixement i de l'amor. Tot i ser molt diferents, es respectaven. March sempre va voler que Mascaró treballés per a ell, però mai no ho va aconseguir, tot i la seva insistència. Necessitava algú amb cultura que li fés costat. Per a March, la guerra era una gran oportunitat de negoci. Mascaró no hi estava d'acord. Res més lluny de la realitat.

Totes dues figures són apassionants. El banquer, casat amb Leonor, era un home ric i poderós, fundador de la companyia Transmediterránea i de la Banca March, per exemple. Va negociar amb Franco i va fer caure governs sencers, sent capaç de pactar coses alhora amb el Regne Unit i Alemanya. No tenia escrúpols. Mascaró va ser el màxim divulgador del pensament humanístic hindú a la cultura occidental, traduint el Bhagavad Gita. Va ser professor a Cambridge, convertint-se en un gran especialista en sànscrit. En la part final del llibre, la narradora és l'esposa d'en Mascaró, la Kathleeen, amb les idees molt clares. El matrimoni va tenir dos fills -la nena era discapacitada- i la dona sempre va patir per si ella estava o no a l'alçada. Compartir vida amb un geni, potser egoïsta i altiu, no sempre és fàcil. Van pasar per moments delicadíssims, sobretot per culpa del seu fill.

MASCARÓ A LA BBC I A TVE

De les anècdotes de la Kathleen em quedo amb la trobada entre Mascaró i dos components de The Beatles, a l'espai de televisió "The Frost Programme". Abans d'entrar en directe, George Harrison es va posar a cantar amb la filla del filòsof i li va signar un parell de discs. John Lennon, emprenyat, es va quedar al marge. En el directe, el filòsof i Harrison van connectar molt i, posteriorment, van escriure's al llarg de molts anys. Mascaró, a qui no agradava la televisió, va anar a la BBC una mica enganyat per la seva dona. Va ser el 29 de setembre del 67. Tretze anys més tard, el 14 d'abril del 1979, va aparèixer a TVE, per participar a La Clave, dirigit per José Luis Balbín. Allà va parlar de què suposen les religions per les persones i per les cultures. Seguiré buscant informació de tots dos personatges, perquè esta clar que van ser "Els reis del món". Una història apassionant.

"-No significa res, com és obvi -es va respondre el doctor Mascaró a ell mateix-. Diem: "En Tal té tants d'anys", i amb això sabem si és un infant, un jove, un adult o un vell. És a dir, sabem com de prop o de lluny es troba de la mort. Sempre d'acord amb unes previsions mitjanes de longevitat que també són trivials, no cal dir-ho. La mort, al cap i a la fi, ens pot arribar a qualsevol moment. Però nosaltres insistim a mesurar quanta vida hem gastat i quanta ens en queda encara. És una pretensió absurda, però també és indicativa de com ens aferrem a la vida. De com l'estimem".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Formentera Blues (Xavier Moret)

Els seus amics de la Plaça Reial diuen que en Max Riera és un detectiu 'alternatiu'. Treballa més aviat poc i no vol que l'emprenyin gaire. En Marsans, un nou-ric, li acaba d'encarregar un cas, seguint la recomanació d'en Roc, un periodista amb qui en Max s'entén força bé. Ells dos són els grans protagonistes de "Formentera Blues", de Xavier Moret (Barcelona, 1952). El llibre està publicat per Empúries Narrativa i té 298 pàgines.

Fa uns mesos, els Marsans es van comprar una casa a Formentera. Quan s'estaven fent la piscina, van trobar-hi uns ossos humans. La dona no vol tornar-hi més, fins que se sàpiga de qui són i per què estaven enterrats allà. Intentarà esbrinar-ho en Max, acompanyat d'en Roc, a qui acaben de fer fora del diari on treballava des de fa anys. Està indignadíssim. Es dona la circumstància que, quaranta anys enrere, tots dos ja van viure un temps a l'illa. Ara s'adonaran que no sempre és bo tornar als llocs on has estat feliç. Encara més, si tothom se't gira d'esquena, com és el cas. S'adonaran ben aviat que remoure el passat pot tenir conseqüències devastadores. Les persones que saben alguna cosa de tot plegat van desapareixent una darrere de l'altra.

Sol. Platja. Alcohol. I molts cabells blancs. Quaranta anys després, els cabells dels hippies peluts han perdut el seu color original; o s'han quedat calbs. Segueixen vivint una mica a la seva, però la situació ha canviat molt. "Formentera Blues" és una novel·la negra molt propera, amb personatges reals com la vida mateixa, igual que el cas que s'investiga. Cap al final del llibre, Moret fa referència al gran Henning Mankell. A més a més, el cognom d'una de les protagonistes és Blomqvist. No sé si podria ser un homenatge (tot i que canvia una lletra) al periodista de la nissaga "Millennium". La història, que passa francament bé, està embolcallad de mencions musicals, amb Pau Riba al capdavant. També tenen cert pes, però menys, Bob Dylan i Jimy Hendrix. Molt recomanable.

"El camí entre l'aeroport i el port d'Eivissa el vam fer en un autobús que avança per un paisatge que tenia poc a veure amb el de més de quaranta anys enrere. L'antiga carretera ara era una autopista plena de cotxes, els hotels i els blocs d'apartaments s'havien reproduït com bolets i a la ciutat d'Eivissa s'havia crescut fins a fer-se massa gran. El toc rural que t'embolicava abans quan arribaves a l'illa havia quedat esborrat, tot i que uns quants ametllers, oliveres i garrofers, i un parell de molins de vent mig esgavellats, sobrevivien per recordar com era allò no tant de temps enrere".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Els camins de la Rut (Lluís-Anton Baulenas)

Dona. Guapa. Pèl-roja. Pigada. Independent. I gruera! Parlo de la Rut, protagonista de l'última novel·la de Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958), publicada per Proa. Es titula "Els camins de la Rut" i té 399 pàgines. La coneixem gràcies a la seva filla, la Rutona. S'estima molt a la seva mare, però no vol ser com ella. Són diferents en un munt de coses, sobretot en les relacions de parella. Però també li agraden les grues.

Baulenas ha escrit una novel·la força original, amb un personatge central fortíssim. Va veure una cosa que no hauria d'haver vist mai, quan era petita, i des d'aquell moment, té una concepció molt particular de l'amor. Prefereix no dir-li a ningú que l'estima. D'aquesta manera, tampoc no li haurà de dir que ja no l'estima, quan sigui el moment. Que arribarà segur. La Rut no és una dona promiscua, però va canviant de parella. Les deixa quan encara tot va més o menys bé. La sensació de falsa seguretat l'angoixa. Per això es va comprar una grua en el seu dia, per anar amunt i avall lliure, sense donar explicacions. Té una vida lliure i errant. Només saber que estava embarassada, va deixar en Miquel. La petita Rutona seria només per a ella.

A la Rut la descobrim a través dels ulls de la seva filla, que decideix escriure tot el que sap sobre la seva mare. A finals dels setanta, va viure amb molta energia l'eclosió cultural i llibertària, aparellant-se amb un home gegant, en Gunther. Per ell, se'n va anar a treballar amb uns firaires. També va tenir relacions estables amb en Fede, en Miquel (pare de la Rutona), en Ramon i en Jeep. Tots ells sabien que arribaria un dia, quan menys s'ho esperessin, que la Rut ja no hi seria. Vivien amb aquesta por al cos. Estaven avisats. La Rutona encara és jove, però ella és dona d'un sol home, com a mínim de moment. Es tracta de l'Alfons, amb qui s'aniria fins a la fi del món. El llibre, molt amè, s'acaba convertint en tot un assaig sobre l'amor, cap a les diferents parelles que ens acompanyen al llarg de la vida i, sobretot, cap als fills.

"-Ja ho entendràs, Rutona. Estimar està molt bé, però demana molta dedicació... I fixar-s'hi. Vaig tenir el meu primer gran amor, en Gunther; però després vaig conviure amb el Fede, amb el teu pare i amb en Ramon. I ara, en Jeep. No sé per què hi ha homes i dones que, per més que vulguem, no ens en sortim. I la vida ens passa amb parelles diferents. Per contra, n'hi ha que estan sempre junts, o moltíssims anys. Passen per diversos estadis en què l'amor, suposo, es transforma en una altra cosa. Aquesta gent s'estalvia la vivència dels finals, dels trencaments. Millor per a ells. Ara que ja començo a ser gran, he entès que el seu sistema no és pas millor que el meu, simplement és una altra cosa".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El braçalet de granats (Aleksandr Kuprín)

Hi ha amors que es poden allargar tota una vida i, i així i tot, no ser mai correspostos. Amors que es pateixen des de la llunyania, d'amagat, amb respecte total cap a la persona estimada, quasi amb submissió. D'aquests amors totals en ens parla Aleksandr Kuprín (Penza, 1870 - Leningrad, 1938) a "El braçalet de granats", publicat per Viena Edicions. Està traduït al català per Laia Perales Galán. Té 121 pàgines.

La princesa Vera Nikolàievna Xeina fa una festa a casa seva. Entre d'altres, l'acompanyen el seu marit, el seu germà Nikolai, la seva germana Anna i el coronel Anósov, que és el seu avi. Uns i altres aprofiten per parlar del passat i dels admiradors que ha tingut la Vera en els darrers anys. Just el dia del seu sant, ha rebut un braçalet de granats antic. Li han enviat el regal de manera anònima. Arribat a aquest punt, el seu marit i el seu germà perden una mica els nervis i es proposen trobar a aquest suposat amant secret i fer-lo entrar en raó, si és possible. El príncep Xein té molt poder i pensa fer-lo servir. La Vera és per a ell i per a ningú més. Ella tampoc s'hi oposa. Que facin el que vulguin. Potser  el seguici ja fa massa temps que dura...

La protagonista d'aquesta trista història s'adona -un pèl massa tard- que hi ha amors vertaders, amors sense límits, ni condicions. No ho hauria dit mai. I n'està corpresa. Aquest llibre de Kuprín, que forma part de la col·lecció Petits Plaers, es va publicar per primer cop l'any 1911. Hi ha una peça musical que hi té molt pes específic, i es converteix en un nexe d'unió entre dos dels protagonistes: la Sonata Número 2 (Op. 2. Largo apassionato) de Ludwig van Beethoven. És interessant escoltar-la mentre es llegeix el text, que ha aguantat força bé el pas del temps.

"La Vera, amb una sensació desagradable al cos, va pujar fins a la terrassa i va entrar dins de casa. De lluny, va sentir el to pujat del seu germà Nokolai i la seva figura esvelta i encarcarada movent-se ràpidament d'un cantó a l'altre de l'habitació. En Vassili Lvóvitx seia a la taula on havien jugat a cartes i, tot inclinant els seus cabells curts i rossos, traçava línies amb el guix sobre les estovalles verdes.
-Vaig insistir durant molt de temps! -va dir en Nikolai, furiós, i va fer un gest amb la mà dreta com si tirés un pes invisible al terra-. Vaig insistir durant molt de temps que s'havia de posar fi a aquestes cartes estúpides".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy