dissabte, d’abril 18, 2020

Lluny del Paradís (Ramon Breu)


En la seva darrera novel·la, Ramon Breu (L'Hospitalet de Llobregat, 1959) ens porta fins a la Guinea Equatorial, just l'any en què va néixer ell. Era una de les últimes colònies de l'Imperi espanyol. Allà, unes quantes famílies catalanes estaven guanyant diners a cabassos. És el cas dels Viaplana, que tenien un munt de plantacions de cacau. Amb "Lluny del paradís", va guanyar el Premi Literari Vila d'Ascó 2018.

La novel·la, publicada per Capital Books, té dos grans protagonistes: la Clara Viaplana i en Jordi Orriols. La Clara fa d'infermera en un hospital amb pocs mitjans. En Jordi ha arribat a la Guinea Equatorial purgat per l'exèrcit franquista, que el té confinat. Se l'acusa de comunista i d'esvalotador. Tots dos són testimonis de la brutalitat colonial. Tant el governador, amb passat de falangista, com la Guàrdia Civil humiliaven constantment a la població autòctona, a qui acusaven de tots els mals. No havien de passar comptes amb ningú. Anaven per lliure. Als Viaplana, i als Capdevila -que eren els seus veïns-, ja els anava bé. L'única que tenia un esperit crític és la Clara, encara més de conèixer a en Jordi, que feia un judici de valor de pràcticament tot.

"Lluny del paradís" és un llibre curt -només 175 pàgines- però molt intens. Denuncia el sistema colonial corrupte i, de retruc, la passivitat dels que se'n van beneficiar obertament. La desaparició d'un nadó obre els ulls de la Clara, que acaba descobrint una trama abominable. Metges i infermeres que, per un grapat de diners, són capaços de qualsevol cosa. M'ha cridat l'atenció que en una trobada de prohoms catalans a la Guinea Equatorial, la majoria amb algun 'mort' a l'armari, Breu hi fa aparèixer un jove Millet, de la família dels fundadors de l'Orfeó Català. La història, amb una venjança inesperada, enganxa i es llegeix amb facilitat. L'emoció es manté fins a l'última pàgina, amb 'convidat' sorpresa inclòs. Per cert, no ha plogut tant des de llavors.

"El governador de la Guinea continental en això no errava. En aquells moments el volum del negoci d’en Joan Norbert Vilaplana vivia un moment àlgid. La família Vilaplana feia més de cent anys que formava part del patriciat tèxtil de Manresa. Els dos descendents de la nissaga, l’Ignasi i en Joan Norbert, havien abandonat definitivament la fabricació de teixits el 1943. El germà gran havia convençut en Joan Norbert que el que convenia per guanyar quartos, en un país de morts de gana com l’Espanya de la postguerra, era la indústria alimentària. De manera que s’havien venut les dues fàbriques i havien fundat la societat Explotaciones Agrícolas del Cacao, S.A. (EACA, S.A.), amb seu social al carrer Ausiàs March de Barcelona i fàbrica i magatzems a Granollers".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: