dimecres, d’abril 08, 2020

Disset pianos (Ramon Solsona)


Coneixem realment la persona amb qui compartim la nostra vida? Què en sabem del seu passat més llunyà, de tot allò que va fer abans que ens veiéssim per primer cop? De secrets ben guardats i d'una promesa feta en el llit de mort ens en parla Ramon Solsona (Barcelona, 1950) a "Disset Pianos", publicat per Proa. El traspàs inesperat d'en Péter, després de patir un atac de cor, deixa la Mei en una complicada situació, plena de dubtes.

El llibre té dues parts ben diferenciades: "El començament del conte" i "El final del conte". En la primera, la Mei, que és sòcia d'una agència que prepara viatges per alts executius, vol satisfer l'última petició de qui en els darrers anys ha estat la seva parella. Abans de morir va dir-li: "No malvenguis els pianos". No en sap res ni d'instruments ni de música, però cada matí obre la botiga per tirar l'encàrrec endavant, cap a bon port. No comptava que hi hauria un munt de persones anònimes que l'ajudarien sense demanar res a canvi, com en Sergiu (un músic romanès), la Pennsylvania (la dona de fer feines), l'advocada del local del costat, una aia del barri que sempre li porta pastissos i els jubilats de davant de la botiga, que m'han fet pensar en els avis dels Muppets, Statler i Waldorf. Ho comenten absolutament tot.

A la segona part, la Mei es desplaça a Romania per intentar conèixer els orígens d'en Péter, i la seva família. Descobrirà coses que mai no s'hauria imaginat. S'havia fet la idea que la seva parella era un represaliat de la dictadura, res més lluny de la realitat. "Disset pianos" és una història plena de referències musicals, amb el "My City Of Ruins" de Bruce Springsteen al capdavant. Solsona també aprofita per parlar dels presoners polítics, dels exiliats i de la repressió exercida per l'estat espanyol contra Catalunya. Solsona esquitxa la novel·la amb tot un seguit de poemes de protesta d'un suposat poeta romanès. És una llàstima que no existeixi perquè tot el que escriu Dumitru Costadinescu, amb els pianos com a grans protagonistes, m'ha agradat molt.

"S'havia picat amb les amigues i les havia desafiat en un fort rampell d'autoestima. S'havia fet un decàleg perquè l'Eileen no la tornés a avergonyir amb cap més bronca. Estava mig barallada amb en Péter, que era la causa dels últims dilemes, del malestar, del conflicte d'orgulls ferits per totes bandes. Si ell no hagués parlat de malvendre's els pianos... Si no s'hagués mort… Quina mala pasada, morir-se d'una manera tan ràpida, tan anàrquica".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

2 comentaris:

XeXu ha dit...

No he llegit encara cap llibre de Ramon Solsona, l'argument d'aquest pinta bé, la veritat. A veure s'hi m'hi decideixo algun dia...

Jordicine ha dit...

Està molt bé, XEXU.