dijous, d’abril 09, 2020

Gran ocell de silenci (Àfrica Ragel)


"Gran ocell de silenci", d'Àfrica Ragel (Barcelona, 1969) són dues grans històries d'amor. Dues històries que demostren que, de vegades, tot és cíclic, que tot es repeteix. Històries d'amor que poden o no poden acabar bé, sempre depenent de les circumstàncies que les envoltin. El llibre, publicat per l'editorial Empúries, té 304 pàgines i comença al barri del Poblenou, l'any 1880. Grans amors i misteris per descobrir, a parts iguals.

Coneixem en Guillem, un nen de deu anys, el dia de l'enterrament de l'Àngela, la seva germana bessona. Al cementiri hi troba a la Iona, que marcarà la seva vida per sempre més. Ell és de família pobre i treballadora. Ella és la filla d'un fabricant tèxtil escocès, casat amb una catalana i establert a Barcelona. Poden passar els anys i canviar moltes coses, però les seves vides estaran lligades per sempre més, d'una manera o altra. Com la vida de la mare de la Iona amb la de l'Enric, amb qui mai va poder casar-se. Al seu marit, no l'ha estimat mai, tot i intentar-ho. L'Elda, germana de la Iona, es va casar obligada; i ella no vol seguir les seves passes. És un esperit lliure i estima en Guillem. Podria explicar moltes més coses, però és millor començar el llibre amb la mínima informació possible.

Per a mi, el personatge clau d'aquesta novel·la delicada i plena d'amor és l'Úrsula, la tieta de la Iona. Es mou com un peix a l'aigua en una Barcelona modernista que es prepara per a l'Exposició Universal. Podríem dir que defensa amb força un incipient feminisme. Ja n'hi ha prou de seguir els designis dels homes sense protestar. Va ajudar la seva germana en el seu dia i ara a la seva neboda. Més enllà de la Iona, la gran obsessió d'en Guillem és parlar amb la seva germana morta. Està convençut que pot fer-ho, prenent opiacis i fent servir una part de l'Ictíneo, el submarí que va inventar Narcís Monturiol. Ragel, que sap mantenir l'emoció fins a l'última pàgina, amb un grandíssim gir, esquitxa el llibre amb tocs d'espiritisme i pàgines del diari de la mare de la Iona, que no va parar de patir fins a l'últim dia.

"-Volem parlar amb els morts i, pel que veig, per fer-ho cal estar-ho -va sentenciar el Lleonard-. Crec que l'Oleguer té raó. Ens hauríem de plantejar si val la pena arriscar tant. A més, ja sabeu que el més important és poder mostrar als nostres clients europeus els avanços d'estampació. I no voldria haver-me de vendre les patents, em sentiu? No voldria arruïnar l'empresa dels meus pares per una bogeria. Si l'ebulliòmetre no arriba a temps per poder provar la càpsula aquí al laboratori, no la portarem a l'Exposició. El Guillem va pensar en l'Àngela, era a ell a qui volia trobar, poder parlar amb la seva germana, tal com havia fet la Iona la nit en què la van enterra viva".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: