dimarts, d’abril 07, 2020

Totes les bèsties, petites i grosses -II- (James Herriot)


El britànic James Herriot (1916-1995), veterinari de professió, es va 'inventar' un personatge únic i irrepetible. De fet, està basat en ell mateix, perquè es tracta de les seves memòries novel·lades. La BBC les va convertir en una sèrie de televisió als anys setanta. Viena Edicions ha tornat a apostar per ell en publicar la segona part de l'exitós "Totes les bèsties, petites i grosses", de 327 pàgines.

Com l'anterior, és un llibre divertidíssim, ple d'anècdotes entranyables, sempre amb simpàtics animals de protagonistes. En James és l'ajudant d'un curiós veterinari rural de la petita localitat de Yorkshire, al nord d'Anglaterra. En Siegfried Farnon és un home molt despistat i sense un criteri clar. Un dia pot cridar l'atenció al seu deixeble perquè gasta massa material en una operació; i al següent preguntar-li per què és tan garrepa amb el fil de cosir o el líquid desinfectant. És bona persona, però de vegades fa tornar-lo boig. També és un personatge curiós en Tristan, germà d'en Siegfried, que estudia la carrera de veterinari, però no l'acaba mai. És especialista a destrossar tots els cotxes que toca, de vegades per culpa de tercers. És tot un bon vivent, més preocupat per fumar i per beure que per qualsevol altra cosa.

L'autor ens ho explica tot d'una manera àgil i planera. La seva prosa és un elogi de la vida rural i dels paisatges, que sempre destaquen per la seva bellesa. De casos n'explica un munt, com per exemple el de l'home que passa tota la nit assegut en un tamboret per cuidar a la seva vaca malalta. O el de l'animal a qui ha d'enguixar la pota que té trencada. També és molt curiós el del pagès que només crida al veterinari quan ja no hi ha res a fer. Tard, sempre tard. Vaques, vedells, gossos, gats… hi ha bèsties de totes les mides i per tots els gustos. En aquesta segona part de les memòries també es fa referència a l'enamorament del jove veterinari, que cau simpàtic a tothom. Les seves primeres cites amb la Helen no podien anar més malament, però, a poc a poc, va poder anar reconduint la situació. Sort!

El llibre, traduït al català per Mar Vidal, passa francament bé. És el número 80 de la col·lecció El Cercle de Viena. Imprescindible.

"Era la darrera tanca que quedava. Vaig baixar del cotxe a obrir-la, ja que conduïa en Tristan, i vaig mirar enrere cap a la granja, que quedava ja molt avall, i cap a les marques que els nostres pneumàtics havien deixat sobre el fort pendent cobert d'herba. Eren llocs ben estranys, algunes granges dels Dales; aquesta no tenia un camí d'accés, ni tan sols una pista. Des d'allà Baix, simplement s'havia de conduir creuant els camps, d'una tanda a l'altra, fins arribar a la carretera principal, que anava per dalt de la vall. I aquesta tanca ja era la darrera; deu minuts de cotxe i ja seríem a casa".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: