La Violet comparteix la casa familiar amb la seva mare, que li fa la vida impossible. Vol controlar-ho tot. Va perdre un fill a la Gran Guerra i no ho superarà mai. A ella, a més a més, li van matar el promès i, ara que ja té una certa edat, tot fa pensar que es quedarà soltera. Quan ja no pot més, la Violet decideix independitzar-se. El germà que li queda, casat i amb fills, no ho veu massa bé. Creu que ha de ser ella, per la seva condició de dona, qui haurà de sacrificar-se per cuidar a la mare, quan toqui. Finalment, fa un cop de cap i se'n va fins a Winchester, al sud d'Anglaterra, on lloga una petita habitació i comença a treballar de mecanògrafa, una feina, li deixen clar des del primer moment, que només està destinada a les dones. Els homes no poden rebaixar-se a fer coses tan bàsiques.
Avançada al seu temps, la Violet esquiva tots els obstacles que li surten al pas. I ho aconsegueix amb el suport de la comunitat de brodadores de la catedral de Winchester. Fan coixins i reclinatoris amb l'objectiu que perdurin llargament en el temps, sense data de caducitat. Com que no té ni marit ni fills, la idea que una cosa feta amb les seves mans quedi, fins i tot després de la seva mort, l'apassiona. La dona té devoció pels brodats, però també per les campanes, sobretot després de conèixer a l'Arthur, un home casat, molt més gran que ella, que li crida d'atenció des del primer moment. La Violet és una dona avançada al seu temps, amiga de les seves amigues i amb una força inusual.
"Las mujeres de Winchester" és una novel·la històrica, molt ben escrita, que pretén il·luminar la vida de les brodadores de la catedral de Winchester, que van existir de veritat i encara existeixen. De fet, l'autora ens explica que, en l'actualitat, estan netejant i reparant els coixins i els reclinatoris que va idear la Louisa Pesel -que surt a la novel·la- als anys 30. En el seu cas, la Violet és un personatge inventat, tot i que podria ser perfectament real. El llibre té 397 pàgines i es llegeix amb facilitat. L'amor sincer que desprèn la Violet, cap a ella i cap als altres, mai no té aturador. Amb ganes i tenacitat, ho deixa ben clar, tot és possible. O potser no?
"Violet titubeó, preguntándose cómo explicarle a esta mujer prepotente que quería hacer un reclinatorio, uno que evitara que le dolieran las rodillas durante las oraciones y que ella pudiera buscar especialmente en el presbiterio de la catedral. Uno que pudiera seguir existiendo mucho tiempo después de su muerte. A lo largo de los siglos, otros habían tallado cabezas en la sillería del coro, habían esculpido hermosas figuras de santos en el mármol, habían diseñado columnas y bóvedas robustas y memorables, o habían fabricado vidrio de colores para las vidrieras: todos ellos adornaban espléndidamente un edificio cuya finalidad era hacernos alzar los ojos hacia el cielo para dar las gracias a Dios".
Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
2 comentaris:
Vaig llegir fa molts anys La joven de la perla i em va agradar molt. Bona ressenya, crec que m'animaré amb aquest nou llibre.
Ja em diràs. Abraçada, BOTIKA.
Publica un comentari a l'entrada