El carnicero y el pájaro (Alaina Urquhart)

"El carnicero y el pájaro" és el debut literari de la nord-americana Alaina Urquhart, tècnica forense i creadora de "Morbid", el pòdcast sobre crims reals més escoltat del món. El llibre té 299 pàgines, està traduït al castellà per Pilar de la Peña Minguell i el publica Planeta. Surt a la venda avui dimecres, després de convertir-se en el thriller de l'any als Estats Units. Enganxa des del primer moment.

La Wren Muller, una brillant patòloga, amb un passat tortuós, afronta el gran repte de la seva vida: ajudar a atrapar al despietat assassí en sèrie que es mou sense aturador pels aiguamolls de Louisiana. Els mitjans l'han batejat com el "Carnisser del pantà". Marca de forma macabra a les seves víctimes i deixa pistes que fan dubtar a la policia. Sembla que els intenti dir alguna cosa... Però quina? L'home no parar de matar i la Wren s'obsessiona amb el cas, que vol resoldre abans que no sigui massa tard. La seva és una carrera a contrarellotge. De moment, sempre va un pas enrere, però tot pot canviar en el moment menys esperat. La partida d'escacs promet emocions fortes i només hi pot haver un guanyador.

L'Alaina aconsegueix dibuixar una novel·la fosca i absorbent, amb dos personatges amb moltíssima força. Com a tècnica forense, coneix perfectament el món de les autòpsies i la història ho agraeix. Està plena de detalls reals, que fan posar els pèls de punta al lector. Això sí, sense caure en el morbo fàcil. I tot en una inquietant Nova Orleans. "El carnicero y el pájaro" m'ha fet pensar en "El silenci dels anyells" (1991) -de fet, se'n parla en el llibre- i, sobretot, en "Blanco humano" (1993), la pel·lícula de John Woo, amb Jean-Claude Van Damme de protagonista principal. Queda clar, per com evoluciona tot, que hi haurà segona entrega. La sèrie de la forense promet. Haurem d'esperar.

"Jeremy oye gritos por la rejilla de ventilación. Los oye, pero no reacciona. Su rutina nocturna es primordial. Las tareas cotidianas y mundanas que lo ocupan refuerzan su identidad. El simple hecho de hacer girar con dificultad el grifo antiquísimo de su ordenado lavabo empotrado lo afianza y lo centra. Termina cada noche plantado delante de ese espejo. Se acaba de duchar y después suele regalarse un afeitado lento y apurado. Le gusta meterse en la cama con el cuerpo y la mente limpios. Procura que esos preparativos tengan lugar todas las noches, por muchas que sean las perturbaciones externas".

@Jordi_Sanuy

I el cel ens va caure al damunt (Albert Forns Canal)

Avui dimecres, 31 de maig, arriba a les llibreries "I el cel ens va caure al damunt", l'últim llibre d'Albert Forns Canal (Granollers, 1982). Fa vuitanta-cinc anys exactes del bombardeig a Granollers, un dels més brutals de tota la Guerra Civil. Aquell 31 de maig de 1938 van morir 226 persones. L'atac de les forces aèries italianes va començar a les nou i cinc del matí i va durar seixanta segons clavats. El llibre té 220 pàgines i l'ha publicat Edicions 62.

Cinc avions van llençar seixanta bombes al centre de la ciutat i la van canviar per sempre més. Entre les víctimes hi va haver nens i nenes que anaven a peu cap a l'escola i moltes dones que estaven fent cua al mercat de la Porxada. No hi va haver temps ni perquè sonessin les sirenes. Ni per anar als refugis. Tot va passar en un tancar i obrir d'ulls. L'Albert Forns reconstrueix el bombardeig després de parlar i escoltar testimonis d'aquell dia, recollits en les darreres dècades. I ho fa d'una manera molt gràfica i amb un ritme brutal. És molt fàcil posar-se en situació i torbar-se al costat dels difunts i dels seus parents. Situacions cent per cent emotives, plenes d'incertesa i de patiment; amb un munt de persones buscant pares, fills o germans, sense saber si estaran vius o morts.

No cal ser de Granollers per emocionar-se amb aquesta gran cronologia. És impossible parar de llegir fins arribar al final. Si ho ets, com és el meu cas, encara arriba més endins. Conec algunes famílies i establiments de què parla l'autor. Em ve a la memòria, per exemple, la farmàcia Arimany, la Fonda Europa, la fàbrica Roca Umbert o el quiosc Mulet. Cadascú té la seva història, però totes acaben relacionades, formant part d'un embolcall únic i global. Desconeixia que la primera feina del pedagog Joan Triadú va ser al Grup Escolar Ferrer i Guàrdia, quan tenia setze anys. I m'ha emocionat l'aventura dels Casado-Millera, que van arribar a Granollers, des d'Albalat de Cinca, poc abans del bombardeig. Podríem dir que els va salvar la 'seva' Verge.

"Des de cinc mil metres d'altura no se senten les explosions. No es veuen els edificis que s'ensorren, ni els cossos trinxats per la metralla. Les dones que fan cua pel racionament, els nens que van a estudi. Des de cinc mil metres d'altura no se senten els crits, no es veu la sang. Des de l'avió no es poden comptar els morts, els ferits i els mutilats, per això, el vol de tornada cap a Mallorca no és mai greu, reflexiu o culpable, només resulta tediós. Des de l'últim Savoia, el fotògraf Damicelli ha retratat els impactes, per immortalitzar les fumeres que s'eleven com a bolets enmig d'un paisatge de cases i camps. Les dècades següents, quan triomfi com a director de fotografia i gravi les imatges aèries de Què va passar entre el meu pare i la teva mare, de Billy Wilder, Damicelli recordarà sempre aquells matins a Espanya en què va doctorar-se a fer fotos des de l'aire".

@Jordi_Sanuy

Prueba de fuego (Jørn Lier Horst)

William Wisting és un detectiu honrat i força diferent dels que sovint protagonitzen les novel·les negres actuals. Ni té vicis coneguts ni fa servir la violència per resoldre els seus casos. Escolta i posseeix un gran poder de deducció. "Prueba de fuego", de l'expolicia noruec Jørn Lier Horst (1970), és la quarta entrega de la sèrie "El cuarteto Wisting". Té 411 pàgines i està traduït per Lotte Katrine Tollefsen. L'ha publicada Reservoir Books.

No és imprescindible, però és millor haver llegit els tres títols anteriors ("Cerrado en invierno", "Perros de caza" i "El usurpador") abans de començar aquest. En Wisting ja fa mesos que treballa en el cas d'un taxista desaparegut. Tant la persona com el vehicle es van fer fonadissos i ningú sap on van anar a parar. Paral·lelament, s'està a punt de jutjar a un home per un assassinat que sempre ha assegurat que ell no va cometre. Les pistes l'assenyalen, però sembla massa fàcil. La casualitat, però, farà possible que es faci una nova lectura de l'expedient. Qui sap si els dos episodis fins i tot poden estar relacionats... En el rerefons, hi ha el contraban d'alcohol i drogues, que s'ha allargat massa temps sense atrapar als culpables.

La Line, periodista i filla d'en Wisting, està a punt de ser mare i no està escrivint pel diari on treballa. Habitualment, seguia els mateixos casos del seu pare. Ara, tots dos viuen a Larvik. Ella s'hi acaba de mudar. També la Sofie, amb qui havia anat a l'escola. Feia molts anys que no es veien. S'ha instal·lat a la casa que ha heretat del seu avi, un conegut contrabandista. I allà, totes dues juntes, troben una pistola que entreguen a la policia. Estava en una caixa forta i podria ser el desllorigador de moltíssimes coses. Lier Horst ens explica la història d'una manera pausada i sense trampes ni fissures. La seva és una escriptura elegant, creïble i addictiva. Tot un encert. "El cuarteto Winsting", amb més de vuit milions de lectors, ja té sèrie de televisió. Em quedo amb ganes de més.

"En la habitación del fondo encontró la caja fuerte. El abogado la había informado de que seguía allí. No solo era grande y pesada sino que, probablemente, estaba sujeta al suelo con pernos interiores. Los encargados de vaciar la casa tenían la esperanza de dar con la llave, pero esta había desaparecido. Confiaba plenamente en ellos: en un armario de la cocina le habían dejado un sobre con cerca de treinta mil coronas que habían encontrado en la casa. Era probable que hubiesen hallado más dinero y que no le hubieran dicho nada, pero confiaba en que no hubieran encontrado la llave de la caja fuerte y la hubiesen abierto".

@Jordi_Sanuy

El sepulturero y la tierra negra (Oliver Pötzsch)

Elegante, sobria y muy bien documentada. "El sepulturero y la tierra negra" es igual de fascinante que "El libro del sepulturero", con la que el alemán Oliver Pötzsch (Munic, 1970) empezaba esta adictiva serie de novela negra histórica. Seguro que tendrá continuidad. La traducción al castellano es de Héctor Piquer Minguijón. Tiene 523 páginas y está publicada por la editorial Planeta. El autor coloca la acción en la ciudad de Viena, en el año 1894.

En esta nueva historia, Pötzsch vuelve a reflexionar sobre los inicios de la criminalística, cuando las huellas dactilares, el análisis forense de la sangre y la fotografías de la escena del crimen eran muy embrionarias, casi inexistentes. El inspector Leopold von Herzfeldt intenta aportar un poco de aire nuevo, pero sus superiores, con el antisemita Paul Leinkirchner a la cabeza, no quieren renunciar a sus rudimentarios métodos habituales. Hay varios casos complicados encima de la mesa. En uno de ellos, parece pender una terrible maldición egipcia. De los cuatro miembros de la última expedición a la Tierra Negra, tres han fallecido en extrañas circunstancias... También hay que atrapar al 'Fantasma', un misterioso hombre que mata a jóvenes prostitutos y después los castra.

Por suerte, Von Herzfeldt cuenta con la ayuda de Julia Wolf, que está haciendo las labores de fotógrafa, y del grandullón Augustin Rothmayer, el sepulturero del cementerio central. Esta vez se encuentra escribiendo el libro titulado "De ritos funerarios y cultura popular". Pötzsch empieza la mayoría de capítulos con fragmentos del mismo. Hizo algo similar en la primera parte. "El sepulturero y la tierra negra" es trepidante, con mucho suspense y cien por cien visual. Es fácil imaginarse la serie o la película. Todo pasa porque tiene sentido, sin forzar la situación, con lógica. La ambientación de Viena, moderna y a la vez asediada por la pobreza, también es espectacular. Mención especial a la Gorda Eli, la propietaria del burdel Dragón Azul, que siempre cuida de Julia y de su hija Sisi.

"Leo le había regalado la cámara y comprado el laboratorio de revelado. También había sido él quien le había conseguido el puesto de fotógrafa forense después de haber trabajado como telefonista en la Jefatura de Policía. Siempre había sido muy generoso con ella, en parte porque podía permitírselo. Leo percibía periódicamente una paga de su madre desde Graz. Vestía con trajes elegantes y le gustaba llevar a Julia a comer a restaurantes buenos y caros. En dos ocasiones le había invitado a la ópera en el Ring, para lo cual ella había tomado prestado del burdel un bonito vestido..."

@Jordi_Sanuy

Les nostres mares (Gemma Ruiz Palà)

"Les nostres mares", de la periodista Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975), és un homenatge a la generació de dones que van renunciar als seus somnis perquè les seves filles intentessin poder complir-ne els seus. Independentment de les opinions dels homes que les envoltaven. És el Premi Sant Jordi, té 296 pàgines i està publicat per l'editorial Proa. D'ella ja havia llegit "Argelagues" i "Ca la Wenling", llibre al qual fa una divertida picada d'ull cap al final.

Les deu mares retratades per la Gemma, les primeres nascudes durant la dictadura, són reconeixibles per a tothom. Són reals com la vida i s'assemblen a les que ens envolten. Són les nostres. Dones que, encara i no tenir-ho fàcil, van intentar desplegar el seu poder. Encotillades. Dirigides. Vigilades. Van allitar-se amb els marits per obligació. Van fer les feines de casa soles. Van baixar fins a l'infern per ajudar a fills amb vicis confessats. Dones que van haver d'amagar el seu amor entre elles. Que van arribar de països llunyans -sense els seus fills- per guanyar diners cuidant els d'altres. Hi ha una nena que vol ser nen i algunes que van a Londres a avortar, la majoria soles i mortes de por... Algunes violades. No hi falten les sindicalistes ni les artistes, com la pintora Isabel, que m'ha robat el cor.

D'inici, em va semblar que les deu protagonistes no tenien res a veure entre elles, però, a poc a poc, la Gemma aconsegueix connectar-les totes, dibuixant un mosaic humà encantador. He intentat posar-me en la pell d'aquestes dones, de tres generacions, i he entès la seva lluita i les seves pulsions. Com a home, en cap moment m'he sentit incòmode. I m'ha quedat clar que els que les envoltaven no van estar a l'altura. No van saber apreciar-les com es mereixien. Estem davant d'un llibre de ficció punyent, reivindicatiu, crític i amb el sentit d'humor necessari per explicar l'altra transició, la de les dones. Dels homes ja se n'ha parlat massa. Té un estil àgil, analític i és ple de colors i de sabors. Va ser un dels més venuts per aquest últim Sant Jordi. Molt necessari.

"Història viva del seu temps, la Lali. Testimoni privilegiat del progrés. Del nou confort, del nou benestar: del nou consum. De la vida moderna, tu, que ja era hora que elles també tastessin el gust de la contemporaneïtat, que ja l’ha palmat el podrit del Franco, que ja no hi ha crisi del petroli, que s’ha acabat la guerra del Vietnam, que l’ONU acaba de declarar l’Any Internacional de la Dona. I una efemèride més, encara: el primer fill de la Lali arriba al món el mateix any que arriben les primeres calça-gasses d’un sol ús. Beneïts dodotis! ¡Ni gota ni gota!".

@Jordi_Sanuy

Tot Messi i més (Jordi Puntí)

Poc es podia imaginar Jordi Puntí (Manlleu, 1967) que la seva ampliació i actualització de “Tot Messi” coincidiria en el temps amb els insistents rumors del retorn del crac argentí al Barça, dues temporades després de la seva traumàtica marxa al PSG. Ara el llibre es titula “Tot Messi i més”, té 192 pàgines i està publicat per l’editorial Empúries. És un títol imprescindible pels incondicionals del jugador de Rosario, com el mateix Puntí. 

El més nou és el capítol dedicat al Mundial de Qatar, presentat com un dietari i focalitzat, lògicament, en la figura de Messi. Comença el 15 de novembre del 2022 -l'endemà que el futbolista arribés a Abu Dhabi per afegir-se a la selecció- i acaba el 18 de desembre, amb la final entre l’”albiceleste” i França i el nostre protagonista aixecant el trofeu de campió. Messi ja no té res a envejar del gran Diego Armando Maradona. La Pulga ha disputat cinc campionats del món i qui sap si arribarà a temps de jugar-ne un sisè, el de Mèxic, Estats Units i Canadà, el 2026. Puntí també ha actualitzat altres dades del seu currículum esportiu. No descarta escriure una 'tercera part'. De fet, li agradaria, si l'extraterrestre continua acumulant gestes i èxits.

¿Com serà el futbol quan Messi es retiri? Citant Italo Calvino, Puntí diu que el davanter encarna les prediccions que l'italià feia per aquest mil·lenni: lleugeresa, rapidesa, exactitud, visibilitat i multiplicitat. Repassa la seva trajectòria des que va arribar al Barça amb 13 anys. El compara amb Maradona i Cristiano. Quan el portuguès es retiri, "continuarà reinventant-se i fent gols uns quants anys més". Hi ha capítols brutals, com el de les lesions, el dels tatuatges o el "Me'n recordo", amb perles com aquesta: "Me'n recordo de l'actor Ricardo Darín explicant que un dia Messi li va fer de taxista. Creuava el carrer Aragó, de Barcelona, i un cotxe li va tocar el clàxon. Darín s'hi va acostar, va veure que era Messi i el futbolista es va oferir a portar-lo a l'hotel on s'allotjava". Un geni.

"Tots els futbolistes professionals van ser, abans que res, un nen amb una pilota. Un nen que vol xutar alguna cosa. A vegades no els cal ni un contrincant, n’hi ha prou amb una paret, una mena de porteria o les ganes de tocar pilota. La sort de Leo Messi és que tenia dos germans més grans —Rodrigo i Matías— i tres cosins amb qui feia partidets, allò que a l’Argentina en diuen «un picadito». Coincidien molts diumenges a casa de la seva àvia materna, Celia, i jugaven matí i tarda. Tots vivien al mateix barri de Rosario i tots, també, van anar fent el mateix recorregut: primer, de ben petits, jugaven al Club de Fútbol Grandoli, a tocar de casa seva, i després van passar a Newell’s Old Boys".

@Jordi_Sanuy

En guerra (Enric Calpena)

"En guerra", del periodista i escriptor Enric Calpena (Barcelona, 1960), és una novel·la històrica que ens parla de les dificultats que va patir el Barça durant la Guerra Civil. El club va estar a punt de desaparèixer. De fet, després de l'assassinat del seu president, Josep Sunyol, l'agost de 1936, li va anar de ben poc. El llibre té 234 pàgines i està publicat per Edicions 62. L'any 2020, Calpena va treure "El primer capità", basat en la figura de Hans Gamper.

Un dels noms que es reivindiquen en el llibre és el de Rossend Calvet, secretari de la junta. Va impedir que el sindicat de la CNT els hi requisés el camp; i ho va fer d'una manera molt imaginativa. El seu sogre era en Manuel Torres, que s'encarregava del manteniment de les Corts. Tot quedava en família. En Rossend també va fer possible que el primer equip del Barça fes una gira molt llarga per Mèxic i els Estats Units per guanyar diners i poder pagar les 177 mil pessetes que es devien. La lliga espanyola estava aturada per la guerra i el club cada cop tenia menys recursos. Una gran quantitat de socis s'estaven donant de baixa. El futbol ja no era prioritari per ningú. Les coses escassejaven, començant pels aliments. La gira es va convertir en un miracle que no es podia desaprofitar.

El Messi de l'època era Martí Ventolrà; l'estrella que tothom volia veure. Extraordinari jugador i amb un físic envejable. A Mèxic també se'n van enamorar. El públic i Josefina Rangel Cárdenas, la filla del president de la República, Lázaro Cárdenas. Un altre dels noms coneguts de l'expedició era l'Àngel Mur, un atleta que va acabar convertint-se -després de llegir un munt- en el massatgista de l'equip. A l'expedició no hi va faltar un traïdor, que informava del que creia important als franquistes. El va acabar descobrint Rossend Calvet, que era a tot arreu. "En guerra" és un llibre ben documentat i entretingut que es llegeix de manera clara. La història és àgil i cent per cent visual. Una bona forma de descobrir com es va viure el malson de la Guerra Civil a Catalunya.

"Ho havia descobert durant el breu interrogatori al qual els va sotmetre allà mateix, a peu de carretera, a la caseta dels adobacamins. Un va dir que era diputat d’Esquerra Republicana —separatista, va pensar el tinent—; l’altre, el xofer, i el darrer era periodista. El plumífer estava tan nerviós que es va afanyar a aclarir que ell només era periodista esportiu, que anava en aquella comitiva perquè acompanyava el president del club de futbol Barcelona, que ell com a bon periodista era neutral i que la seva presència al cotxe no es podia atribuir a cap qüestió política".

@Jordi_Sanuy

Ciudad de los sueños (Don Winslow)

"Ciudad de los sueños" es la segunda entrega de la trilogía de Don Winslow (Nueva York, 1953) sobre la mafia de finales del siglo XX. Llega después de "Ciudad en llamas" y es igual o todavía más adictiva. El libro tiene 381 páginas, está traducido al castellano por Victoria Horrillo Ledesma y publicado por Harper Collins. El irlandés Danny Ryan vuelve a ser el protagonista central, acompañado por su hijo y por su padre.

Ryan, un antihéroe de manual, perdió la guerra contra los italianos en Providence y se ha dado a la fuga. Con su mujer muerta, quiere poner a salvo al pequeño Ian. Cuando antes mejor. Está claro que los Moretti no van a perdonarlo. También lo busca la policía y el FBI. Ahora migra hacia California, donde quiere empezar una nueva vida. Danny no se considera una mala persona. Solo ha matado para defenderse. Cuando era estrictamente necesario. Todo parece estar tranquilo hasta que Hollywood empieza a rodar una película basada en su pasado. Llegado este momento, la situación se complica y el irlandés empieza a reconstruir su imperio delictivo. Los Federales, con quien al final llega a un acuerdo, le da el empujón definitivo.

Una vez más, Winslow nos habla de lealtad, traición, honor y corrupción, que empieza a gestarse en los mismísimos pasillos del poder de Washington. Nadie está libre de culpa. También hay sitio para el amor. En el momento menos pensado, Danny se enamora de una estrella de cine que, como él, arrastra un pasado turbio. Y claro, para ambos es muy difícil, por no decir imposible, empezar de cero. "Ciudad de los sueños", en la que se cita una cuantas veces la "Eneida" de Virgilio, es un libro con mucho diálogo. Este recurso narrativo le da agilidad y mucho ritmo. Todo es muy visual, con unos personajes que parecen vivir para vengarse. Nadie está a salvo, por muy lejos que se marche. El conflicto entre facciones rivales es apasionante. Con ganas de saber cómo acabará todo.

Winslow también es el autor de la sensacional trilogía sobre el narcotráfico ("El poder del perro", "El cártel" y "La frontera"), con el agente de la DEA Art Keller -personaje catedralicio- al mando de las operaciones.

  "La del Pacífico es una costa crepuscular.
   El sol no sale sobre este océano, pero aun y así Danny Ryan se levanta al amanecer para ver como cambian el cielo y el agua a medida que las nubes cobran forma, se hace visible el mar y aparece el horizonte.
  Es su hora favorita del día.
  Las madrugadas son casi un ritual. Se levanta, enciende la tetera eléctrica y se lava los dientes mientras el agua se calienta. Luego vuelve a la cocinita, se prepara una taza de café instantáneo y se la bebe mientras se pone unos vaqueros y una sudadera con capucha. Mete la pistola en el bolsillo de la sudadera, sale de la caravana y cruza la carretera de la costa del Pacífico hasta la playa de Capistrano, donde se queda contemplando el amanecer".

@Jordi_Sanuy